Play online slots for real money https://onlineslots.money/.

spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Les aglomeracions en els FGC del Vallès Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 octubre 2017
Les aglomeracions en els FGC del VallèsEls Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), coneguts popularment com "els catalans", són una empresa modèlica a Europa. Tot i tenir una dimensió reduïda pel fet que Catalunya no és un Estat i que el territori està tristament i obligatòriament dominat per Renfe, tenen un gran prestigi internacional, tant pel que fa a l'operació del servei ferroviari o al sistema de gestió de la seguretat com als plans d'autoprotecció o a la comunicació d'accidents. N'hi ha prou de veure l'espectacle vergonyós que ofereix Rodalies Renfe, dia rere dia, per veure'n la diferència. Començant per la puntualitat. Amb els FGC, l'usuari sap el minut exacte que pujarà al tren i el minut exacte que serà a la seva destinació.

Aquesta efectivitat, però, no ha de ser considerada cap mèrit. Simplement és l'obligació que hauria de tenir tot servei públic respectuós amb la ciutadania. Però el despropòsit que suposa Renfe és tan gran, tan colossal, que s'agraeix l'eficiència dels Ferrocarrils de la Generalitat. No és estrany que el metro de la capital argentina, Subterráneos de Buenos Aires, hagi decidit prescindir de les infraestructures ferroviàries espanyoles i formar-se a través dels FGC.

Per això sobta tant que la línia del Vallès, especialment a Sant Cugat, pateixi unes aglomeracions immenses en les hores punta del matí arran de la incorporació de les noves estacions a Sabadell i Terrassa. L'ampliació ha fet que augmentés el nombre d'usuaris, cosa magnífica, però els trens que hi circulen no poden absorbir tanta gent i el confort propi d'aquest servei se'n ressent. La companyia ha anunciat la compra de quinze nous trens que, tan bon punt entrin en servei, resoldran la situació. El problema és que un tren no és un producte ‘prêt-à-porter', sinó que cal encarregar-lo, fabricar-lo i provar-lo, i això requereix temps. Es comprèn que FGC hagi demanat paciència, però ha deixat la gent astorada quan ha afegit que caldrà esperar fins a l'any 2019. És a dir, tres anys! Em pregunto, per tant, si, aquesta comanda no es podia haver fet abans i en paral·lel al desenvolupament del projecte de noves estacions. És molt agradable arribar a lloc a l'hora prevista, però encara ho és més fer-ho com una persona i no pas com una sardina.

Cugat.cat , 7/10/2016
 
El president Puigdemont Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 octubre 2017
El president PuigdemontAlgun dia, quan, ja des d'una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l'altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l'etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m'ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d'apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L'important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l'Estat espanyol i va comandar l'acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l'antítesi d'allò que en termes pejoratius se'n diu un "polític professional", en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d'una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l'esplèndida Tempesta sobre Washington, d'Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d'escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d'altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no potser té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l'ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d'una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l'altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d'altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l'autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: "O referèndum, o referèndum." O l'Estat el pacta, o Catalunya el farà d'acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l'Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l'any vinent, perquè "els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer", atès que "és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada."

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que "els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se'n diu democràcia." I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una "cadena de confiances", hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l'adversari els elements de l'estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d'aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l'informe Moody's (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l'aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l'Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l'autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se'n. El poble som nosaltres.

El Món , 3/10/2016
 
Les dones i la bicicleta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 setembre 2017
Les dones i la bicicletaAquest estiu, durant tres diumenges, mentre feia una caminada matutina de mitja hora, m'he dedicat a observar el gènere dels ciclistes que passaven pel meu costat en qualsevol direcció i m'ha deixat sorprès el predomini abassegador d'homes. Ja havia notat aquest predomini anteriorment, per això vaig decidir comptar-los, però mai no m'hauria imaginat que el nombre de dones fos tan baix. Òbviament, la meva observació no és científica, però les dades són reals i tenen un valor orientatiu que convida a la reflexió, ja que no són fruit d'un diumenge triat a l'atzar que afavorís la casualitat, sinó de tres diumenges seguits, i en tots tres la desproporció es manté.

El primer diumenge vaig comptar 64 ciclistes, 3 dels quals eren dones. El segon van ser 94 homes i 6 dones, i el tercer 75, tots homes; cap dona. En total, per tant, estem parlant de 239 ciclistes, dels quals únicament 9 eren dones. Precisant una mica més, puc dir que la majoria, indistintament del gènere, duien equipament –casc, calçat, guants, culot o mallot, motxilla...– llevat de 12 (9 homes i 3 dones), que anaven amb roba de carrer. Davant d'això, és inevitable preguntar-se la raó d'aquesta diferència tan abismal. Hom podria pensar que, tractant-se d'un mateix itinerari, la suma de tres dies seria irrellevant, ja que és probable que la majoria de ciclistes fossin els mateixos. Em refereixo al fet que tant ells com jo fem cada diumenge el mateix circuit, raó per la qual és lògic que coincidim. Però aquesta possibilitat podem excloure-la, perquè, justament per evitar-ho, vaig fer diferents recorreguts i les cares que veia no eren pas les mateixes.

No hi ha dubte que, a partir d'aquí, tots podem fer les nostres suposicions per explicar-nos la diferència. Hom pot dir que el ciclisme, encara que sigui urbà, de passeig, és un esport més masculí que femení, o que els homes utilitzen la bicicleta com un complement del que després serà un esmorzar-tertúlia, o que els homes fan en diumenge el que no poden fer en dies feiners. Però jo no estic tan segur que sigui ben bé això. Que potser les dones no esmorzen ni tenen amigues? Que potser les dones no treballen? Que potser les dones fan ciclisme els dies feiners i el diumenge descansen? Si fos així, les veuria. Perquè jo camino tots els dies de la setmana, no només un. Més aviat m'inclino a pensar que els rols familiars encara estan molt delimitats i que els homes poden escampar la boira en bicicleta gràcies al fet que les seves dones, mentrestant, tenen cura de la canalla, fan neteja o feinegen a la cuina. Ja se sap, l'exercici obre la gana, i ells, quan tornin, en tindran molta. Potser estic equivocat de mig a mig i l'explicació és que realment l'esport de la bicicleta no sedueix les dones. Tanmateix, se'm fa difícil imaginar tot d'homes feinejant a casa o tenint cura dels infants els matins de diumenge mentre les seves dones són fora fent bicicleta. Potser estic equivocat, no dic que no. Però em costa imaginar-m'ho.

Cugat.cat , 30/9/2016
 
No tenen valor de tancar Homs a la presó Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 setembre 2017
No tenen valor de tancar Homs a la presóLa filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l'autèntica notícia, l'autèntic moll de l'os periodístic del fet és la filtració.

A l'Estat espanyol, com en els temps del franquisme –aquell règim que el Partit Popular sempre s'ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit–, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l'Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.

Per a l'independentisme de soca-rel, aquest estat de coses no té res de nou. Cal no veure un bou a tres passes per no adonar-se que la separació de poders inherent a tot Estat de dret no existeix a l'Estat espanyol, i que els tribunals no són res més que un instrument ideològic al servei del poder polític. Però hi ha gent de bona fe que necessita que les evidències siguin ben grosses per reaccionar, i el judici polític contra Francesc Homs n'és una de ben fefaent. No cal dir que al darrere vindran els judicis no menys polítics contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. No els fan tots junts per poder-los rendibilitzar estratègicament d'acord amb els seus interessos conjunturals.

Tot plegat, això no obstant, no és res més que una galdosa exhibició d'impotència. La impotència d'un Estat que se sap en fals, democràticament parlant, davant d'un procés català que, com diu el ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margalló, "avança a tota màquina". Estan esverats i es dolen de tenir un govern en funcions, perquè, remarca Margallo, això equival a fer "un combat de boxa amb una mà lligada a l'esquena". Fixem-nos que tots els símils que fa aquesta gent són violents i primaris, fruit d'una mentalitat absolutista en què el dissident no ha de ser escoltat, ha de ser abatut.

Tenen tot l'aparell de l'Estat, totes les estructures de poder, totes les clavegueres i tots els pressupostos al seu servei contra Catalunya i es dolen de ser febles! Doncs bé, sí que en són, de febles. No ho serien al cor de Llatinoamèrica. Però al cor d'Europa, malgrat les moltes mancances de la Unió Europea, són febles, perquè aquí no poden fer allò que els demana la seva història d'imposició i d'esclafament de pobles, cultures i llengües. Si han arribat a negar l'anorreament del meravellós patrimoni lingüístic d'aquell continent, imposant-hi la seva "lengua de encuentro", per què haurien de tenir escrúpols a l'hora de negar que, em matèria política, el seu govern i els seus tribunals siguin una mateixa cosa?

Estan doctorats en negacionisme, i tanmateix són febles. La prova és que no s'atreveixen a tancar Francesc Homs a la presó. No gosen fer-ho, perquè són covards. Molt covards. Immensament covards. Per això tampoc no tenen valor d'empresonar Artur Mas, Carme Forcadell, Joana Ortega i Irene Rigau. Els tremolen les cames, només de pensar-hi. Voldrien fer-ho, és clar que sí. I tant! Però no tenen valor. No en tenen, perquè la imatge d'aquest empresonament, a banda de fer la volta el món, seria la constatació del paroxisme totalitari a què pot arribar l'Estat espanyol per esclafar una vella nació d'Europa, que l'únic delicte que ha comès és voler votar per decidir el seu futur polític. Heus aquí una de les coses bones que té la democràcia: retrata descarnadament els qui en són al·lèrgics.

El Món , 26/9/2016
 
Els tres tòtems del Partit Popular Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 setembre 2017
Els tres tòtems del Partit PopularDeu ser molt dur per al Partit Popular veure que passa el temps i que no se'ls acut cap idea genial contra les llibertats nacionals de Catalunya, cap raonament brillant que, des d'un punt de vista democràtic, sigui irrebatible per l'independentisme. Dia rere dia, any rere any, es limiten a repetir el mateix reguitzell de consignes totalitàries. El PP de Sant Cugat, concretament, malda tant com pot per fer mèrits davant la direcció de Madrid, la ciutat que és el centre neuràlgic de la seva vida, però no se'n surt. Agafem-ne només tres de les coses que ha repetit en diverses ocasions:
  1. "Un referèndum només a Catalunya no seria correcte, perquè és una decisió que correspon a tots els espanyols."
  2. "Cal un nou sistema de finançament per a Catalunya; és qüestió de trobar la fórmula, però no hi ha voluntat per part de la Generalitat."
  3. "Potser amb un IVA més reduït que l'actual es podria fomentar la cultura, però s'hauria d'abordar en una segona fase."
El primer punt, a banda de ser insostenible, revela dues coses que el PP pretén amagar infructuosament. La primera és una por immensa al resultat del referèndum. Pànic, n'hauríem de dir. La segona és que ni tan sols votant catalans i espanyols no el permeten. I per què no el permeten, si d'aquesta manera guanyarien segur? Doncs perquè el món no comptaria pas els vots de Toledo o Valladolid. A qui li importarien? Allò que el món comptaria serien els vots de Catalunya, i això seria determinant. D'altra banda, d'acord amb el dret internacional, en els referèndums d'independència només voten els països que volen constituir-se en Estat, mai l'Estat matriu. Quebec i Escòcia en són un bon exemple. Altrament els referèndums no tindrien cap mena de sentit. Seria el mateix que si una dona, per poder-se divorciar, necessités el vist-i-plau de tota la família del marit.

Amb relació al segon punt, cal molta barra per afirmar que la culpa de l'espoliació –ells en diuen finançament– que pateix Catalunya, per part de l'Estat, és culpa de la Generalitat. On és aquesta fórmula màgica de què parlen? En quina cambra cuirassada la tenen desada? Com és que no l'han aplicada mai? De quants milers de milions estem parlant? Que potser és la mateixa fórmula que apliquen a les infraestructures ferroviàries tercermundistes de rodalies imposades a Catalunya, amb muntanyes de compromisos incomplerts i amb milers de milions pressupostats que es queden a Madrid?

Pel que fa al tercer punt, cal molt de cinisme per dir que, reduint l'IVA, potser sí que es podria fomentar la cultura. Parlen com si no haguessin estat ells els qui precisament van elevar-lo a un 21% per carregar-se la cultura. La cultura és el gran enemic del PP, allò que més odia. Per això fomenta la pornografia: cultura, 21% d'IVA; pornografia, 4% d'IVA. I per això, també, una companyia teatral, farta d'aquesta barbaritat, va decidir canviar els seus estatuts l'any 2014 i constituir-se en una distribuïdora de produccions pornogràfiques per abaratir els muntatges teatrals que porta a terme. I quin és el truc? Doncs oferir entrades de franc dels seus espectacles culturals als compradors de les revistes porno. Una enginyosa mesura contra els tres tòtems del Partit Popular: totalitarisme, espoliació i incultura.

Cugat.cat , 23/9/2016
 
Que em pot informar, si us plau? No. Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 setembre 2017
Que em pot informar, si us plau? No.Pujo a un autobús de Sant Cugat en direcció al Centre Comercial, que és als afores. Conec el lloc sobradament, però no hi he anat mai en autobús i, per tant, tinc dubtes sobre la parada correcta. Vull dir que no sé si em deixarà a la porta o una mica abans o una mica després. Per això m'assec al primer seient i demano al conductor si em pot avisar quan hi arribem. Em respon que no. Cap més explicació. Senzillament: "No". Penso que és una persona mal educada, però no m'hi encaparro perquè, per sort, com he dit, conec la meva destinació. El problema és que quan per fi s'atura davant de l'institut Leonardo da Vinci, no goso baixar perquè queda força lluny de la porta del Centre i em fa l'efecte que probablement hi haurà una altra parada just al davant. Ho penso perquè ignoro quines voltes fa l'autobús en el seu recorregut. Si ho sabés ja no ho hauria preguntat, és clar.
Però he fet salat. El conductor reprèn la marxa sense dir-me res i ja no s'atura fins arribar a Rubí. Un cop allà, decideixo tornar enrere a peu. Quan arribo a lloc, faig la gestió que he anat a fer i, tot seguit, camino fins la parada de l'autobús per tornar a Sant Cugat; aquesta vegada a l'altra banda de la carretera. Observo que el camí que mena a la parada és de difícil accés. No el recomanaria a cap persona gran, ja que és de terra, té desnivells i garanteix el trencament de fèmur.

Un altre dia, aquest cop a Terrassa, baixo del tren, agafo un autobús per anar al carrer de Sant Cosme i demano al conductor si em podrà avisar quan hi arribem. Em respon el mateix que el de Sant Cugat: "No". "Quin servei més amable", penso. En aquesta ocasió ho tinc més pelut, perquè, més enllà d'algun element referencial, no conec la zona on vaig i m'hauré de refiar de la meva intuïció. Tanmateix, ves per on, la intuïció és bona i encerto la parada. Un cop a terra, demano per la Biblioteca BD2, la del districte, però ningú no la coneix. Només una dona estrangera amabilíssima que m'acompanya gairebé fins a la porta i que es queda admirada quan li explico que, si més no, a Terrassa hi ha sis biblioteques. Ella, que no hi havia entrat mai, només en coneixia aquella.

Ignoro si els conductors d'autobús tenen prohibit informar els usuaris. Entenc que s'han de concentrar en la conducció i no distreure's atenent peticions. Però per no perjudicar conductors i usuaris, no seria lògic que una pantalla, com en el metro, informés del nom de cada parada?

Tot Sant Cugat , 2/9/2016
 
La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 setembre 2017
La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de CubaLes declaracions del ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n'ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: "D'una crisi se'n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible". Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s'hagin quedat astorades. Però crec que hem d'agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l'expressió sintètica d'un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola "el Verb" és Espanya: "Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu." A partir d'aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s'hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula "independència" ja es considera una blasfèmia abominable.

Cal, doncs, situar-se en la marc mental d'aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d'esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l'existència d'una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d'una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d'imaginar-s'ho ja els ve un cobriment de cor.

El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d'una crisi econòmica –milions de persones a l'atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l'exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l'espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d'atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l'apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l'Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l'apocalipsi en el matrimoni d'homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s'imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: 'Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.'

Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l'orgull, l'homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l'horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l'orgull, l'homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre'ns: una cosa es resignar-se a la 'conllevancia del problema catalán', com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d'assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l'Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d'orgull, d'homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que 'conllevar' l'existència d'un Estat català. Potser m'equivoqui, però em sembla que s'estimarà més dissoldre's que no pas haver d'acceptar la llibertat d'un poble que donava per conquerit.

El Món , 19/9/2016
 
La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 setembre 2017
La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressióLes diligències obertes per la Fiscalia espanyola per investigar la crema de fotos del rei, de la bandera i de la Constitució d'aquell país a la marxa de l'esquerra independentista de l'Onze de Setembre, així com la piulada feta sota el nom CUP Capgirem BCN, no constitueixen cap sorpresa, perquè ja hi ha hagut precedents. L'acomplexament d'un Estat, la seva mala consciència, es demostra en la criminalització de la discrepància, de les idees que li són desafectes i de la llibertat d'expressió. Un Estat fort, un Estat democràtic i segur de si mateix, no s'immuta perquè mitja dotzena de joves cremin fotos dels seus símbols, ja siguin monarques, banderes o constitucions. Però l'Estat espanyol, de fort, no en té res. Al contrari, és un Estat amb peus de fang, un tigre de paper que necessita prohibir, amenaçar, perseguir, com fan els règims totalitaris, per fabricar-se una imatge il·lusòria d'autoritat.

Jo, personalment, no sóc partidari de cremar els símbols espanyols. Però no pas perquè em mereixin cap respecte –els símbols opressors mai no poden inspirar respecte–, sinó perquè em sembla molt més efectiu no reconèixer aquests símbols a casa nostra, que no pas calar-los foc. No és cremant la foto de l'amo blanc, com s'allibera l'esclau negre, s'allibera negant-se a reconèixer-li cap autoritat. Amb tot, entenc que cadascú s'expressa a la seva manera i que aquestes accions, emparades per la llibertat d'expressió, no poden ser criminalitzades, ni perseguides, ni sancionades.

Pel que fa a la piulada que diu "Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem", és per petar-se de riure que l'Estat espanyol pretengui criminalitzar-la, ja que es tracta de la tornada de la lletra d'una cançó del segle XIX i de la qual existeix una versió enregistrada l'any 2002 pel grup Mesclat. Quina badada, oi, no haver criminalitzat Mesclat aleshores? Fins i tot es podria criminalitzar tot el segle XIX. La cançó diu, entre altres coses, que "fa tres segles que els borbons pretenen ser els nostres reis ignorant fins a quin punt arribem a passar d'ells. Però si insisteixen gaire amb aquesta obsessió, els mostrarem nostra debilitat pel tall rodó".

La Fiscalia espanyola, abans d'obrir les esmentades diligències, hauria d'explicar-nos com és que no han estat criminalitzats els portadors de les pancartes que l'any 2005, en una manifestació instigada pel PP a Salamanca, deien "Carod al Paredón" o, mostrant un taüt, "Carod, esta es tu caja"? Com és que Miguel Ángel Rodríguez, ex-portaveu d'Aznar, no ha estat perseguit com a autor de la frase "A Artur Mas li cal un afusellament"? Com és que no han estat sancionats Jonatan Cobo Ortega, actual portaveu del PP de Rubí, i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig del Camp (Baix Camp), com a autors de fotomuntatges penjats a les xarxes socials en els quals la imatge del president Mas transmutava en la d'Adolf Hitler? Si l'Estat espanyol vol guanyar-se el respecte de Catalunya, hauria de començar per donar a tothom el mateix tracte. Però, què es pot esperar d'un Estat que criminalitza i persegueix les urnes i els polítics catalans que, complint un mandat democràtic, les posen al servei de la ciutadania?

Nació Digital , 18/9/2016
 
Nou anys per resoldre un assetjament a menors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 agost 2017
Nou anys per resoldre un assetjament a menorsPoc abans del parèntesi de vacances, Cugat.cat va publicar la notícia de la condemna de dos anys de presó i una multa d'11.000 euros a l'home de quaranta-quatre anys que assetjava noies menors d'edat per Internet, una de les quals santcugatenca, amb la intenció de fornir la seva producció de pornografia infantil. El procediment que seguia era contactar amb les noies, oferir-los diners, entre 100 i 150 euros, a canvi que es fotografiessin despullades amb els genitals ben al descobert i en posicions eròtiques. Ell, és clar, no enviava mai els diners, i quan les víctimes reclamaven començava el xantatge. Els demanava més material, i, per aconseguir que l'obeïssin, les coaccionava dient que publicaria les fotos que ja tenia.

A una de les noies la va amenaçar dient-li que difondria la seva imatge per tota la Universitat Autònoma, afegint-hi el telèfon i l'oferiment dels seus serveis sexuals. I a la noia santcugatenca li va demanar que s'introduís objectes a la vagina i a l'anus, ja que si no ho feia les imatges que ja tenia serien escampades per tot Sant Cugat. La noia, és clar, va caure en el parany i li va enviar una vintena de fotos més. D'aquesta manera, la producció de l'individu en qüestió no parava de créixer. Finalment, algunes de les víctimes ho van denunciar, la policia va escorcollar el pis de l'acusat i va trobar-hi les proves vinculades a l'adreça electrònica Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la

Fins aquí, doncs, el relat dels fets. Però cal fer un parell de reflexions sobre el tema. La primera és la baixesa moral de l'individu, que s'aprofitava de noies adolescents que veien en la xifra de 100 o 150 euros una fortuna i que cedien pensant que tot plegat no passaria d'allà. Cal estar molt mancat de principis ètics per difamar i humiliar una noia a la universitat en què estudia o a la població on viu tot menyspreant les greus conseqüències psicològiques que això li causarà.

L'altra reflexió té a veure amb el temps transcorregut entre els delictes comesos i el judici, amb la consegüent condemna. Dic això, perquè estem parlant d'uns fets que es van produir l'any 2007. La noia santcugatenca, per exemple, tenia aleshores setze anys i ara en té vint-i-cinc. És a dir, han hagut de passar nou anys perquè es fes justícia. Estem parlant de tota una dècada. I si per resoldre judicialment delictes com aquest, que, per sort, no presenten grans complexitats, necessitem tant de temps, ja ens podem imaginar el calvari que viuen les víctimes de delictes molt més greus i laberíntics. Sí, ja sabem que, com diu la dita, tot va bé si acaba bé, però lentitud i justícia són termes antagònics, i per tant, per aconseguir que la justícia pugui reeixir cal acabar amb la lentitud. És inadmissible que una noia de setze anys hagi d'esperar a tenir-ne vint-i-cinc perquè la justícia es pronunciï sobre l'assetjament que va patir.

Cugat.cat , 16/9/2016
 
Sense referèndum ho tenen magre Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 agost 2017
Sense referèndum ho tenen magreLa política espanyola està atrapada en un atzucac que, com més mesos passen, més posa en relleu els extrems a què pot arribar la seva manca de cultura de pacte. És una qüestió que té mala peça al teler, perquè per entendre que no són les victòries militars, ni les amenaces, ni els exabruptes el que ha fet avançar la humanitat, sinó el raonament, cal tenir capacitat de diàleg. Especialment de diàleg entre oponents. Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l'acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla, i això no s'ho pot permetre mai una cultura conqueridora, coercitiva i subjugadora com aquella.

De pactar entre iguals –PP i Ciudadanos–, sí que en saben, però la idea d'un pacte PP-PSOE els esgarrifa, cosa que costa d'entendre, perquè, ben mirat, llevat d'algunes qüestions puntuals, tots dos partits tenen moltíssimes coses en comú. D'entrada, afirmar que el PSOE és un partit d'esquerres resulta tan hilarant com ho seria que algú digués que la CUP és un partit de dretes. Però tots els productes necessiten una etiqueta que els identifiqui, i el PSOE també, és clar. Que sigui certa ja és una altra cosa. Sigui com vulgui, això és superflu comparat amb l'atzucac a què ens referíem. I és que, acostumats com estaven al bipartidisme –avui governes tu, demà governo jo–, de sobte s'han trobat que els números no quadren. I tot, ves per on, per culpa de Catalunya!

En la història política espanyola no hi ha només manca de cultura de pacte, també hi ha tradició de no reconèixer l'existència nacional de Catalunya. Catalunya, fins no fa gaire, era únicament un grapat de vots que, en cas que no hi hagués majoria absoluta de PP o PSOE al Congrés de Madrid, resolien tots els problemes aritmètics a canvi d'alguna engruna. Ara les coses han fet un tomb espectacular i aquelles maniobres ja no són res més que contes a la vora del foc. Ara, a Catalunya, hi ha un govern independentista, i hi ha també una majoria independentista al Parlament. I això ho capgira tot. Absolutament tot, ja que el PP i Ciudadanos no sumen, i tampoc no ho fan PSOE i Podemos.

Per poder governar l'Estat espanyol, els polítics d'aquell país necessiten Catalunya. Però per obtenir els vots de Catalunya han d'acceptar la celebració d'un referèndum d'independència, i això els fa més pànic que l'arrencada d'un queixal en viu. De fet, topa frontalment amb la seva naturalesa dominadora, perquè implica moltes altres coses. Encara bo, si només fos el referèndum. Hi ha, a més, dues qüestions que en fan impossible l'acceptació: una és que les possibilitats espanyoles de perdre'l són immenses; i l'altra és que la celebració d'un referèndum, independentment de quin en fos el resultat, significaria reconèixer de manera irreversible que Catalunya és una nació d'Europa amb dret a decidir per si mateixa. I no cal dir que aquest reconeixement tindria conseqüències immediates en les relacions entre ambdós països i en el marc internacional.

La pregunta, doncs, és: com pensen sortir de l'atzucac? On pensen arribar amb pronunciaments com aquest del PSOE, que diu: "No pactarem amb els independentistes catalans"? Com s'ho faran, en definitiva, ignorant Catalunya? Una solució seria anar celebrant eleccions indefinidament. Al PP ja li va bé això de ser "govern en funcions", perquè li permet romandre en el poder sense haver de sotmetre's als controls parlamentaris. Però el ridícul davant del món, que ja és gegantí, esdevindria pur esperpent. Veurem com se'n surten. De moment, la vida els està ensenyant que la política no pot ser judicialitzada, que la política no es fa als tribunals, la política es fa als parlaments arribant a acords amb els contraris cada cop que els resultats d'unes eleccions no són favorables. I un altre ensenyament que els està fent la vida és que per més que vulguin ignorar Catalunya, per més que vulguin empobrir-la, escarnir-la, menystenir-la, Catalunya seguirà essent Catalunya, i no renunciarà, s'hi posin com s'hi posin, al seu dret a ser un Estat independent. La vida els està ensenyant tot això, una altra cosa és que ho vulguin aprendre.

El Món , 12/9/2016
 
La inhabilitació de Carme Forcadell Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 agost 2017
La inhabilitació de Carme ForcadellLa inhabilitació de Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, per part de l'Estat espanyol, no sols és perfectament possible sinó altament probable. Només un bri sobtat d'intel·ligència, un llampec de matèria grisa en aquella Castella que menysprea tot allò que ignora ho podria evitar. Però és molt difícil, perquè la política espanyola no està regida per la intel·ligència, sinó per l'esperit de la tauromàquia, que es basa en l'exhibició d'uns genitals voluminosos sota uns pantalons ajustats i en el sotmetiment d'un brau torturat i agonitzant a la plaça. Així és com volen Catalunya. I la inhabilitació de la presidenta de la màxima institució del país forma part de la fal·lografia de la qüestió.

La tauromàquia, com a Fiesta Nacional d'Espanya, i el masclisme que l'acompanya, expressen molt bé la mentalitat i el caràcter de qui hi ha al darrere. El sol fet que una gent, per tal de reafirmar-se, necessiti marejar, martiritzar i matar un brau, diu molt més a favor del brau que no pas de la gent en qüestió. Però no hi ha res a fer. La tauromàquia i el masclisme estan molt més units que no pas Vilanova i la Geltrú o Santa Margarida i els Monjos, i la prepotència fàl·locràtica espanyola no dialoga, això és de covards o de marietes, només esclafa. Catalunya és el brau, i Carme Forcadell –com tots els membres de l'anterior govern català criminalitzats per posar les urnes al servei de la ciutadania–, són les orelles i la cua. El problema és que l'Estat, en el seu paroxisme nacionalista espanyol, pretén tallar les orelles i la cua del brau no sols abans de matar-lo, sinó justament quan és més viu que mai. Com hi ha món!

Creu, aquesta gent, en la seva delirant escalada d'amenaces –el baladrer Xavier García Albiol n'és el més il·lustratiu representant–, que la suspensió de l'autonomia de Catalunya resoldria el "problema catalán". Talment com qui diu: morta la cuca, mort el verí. Al capdavall, ja s'ha demostrat a bastament que en aquest Estat no cal cometre cap delicte per ingressar a la presó, i encara menys per a ser inhabilitat políticament o professionalment. Moltíssims ciutadans bascos d'esquerres van ser inhabilitats al País Basc, l'any 2009, perquè no poguessin presentar-se a les eleccions i facilitar així la victòria, fins aleshores impossible, del nacionalisme espanyol. Tot un frau electoral. El mateix frau que ara es porta a terme amb la inhabilitació d'Arnaldo Otegi, una persona que ha estat a la presó sis anys i mig per haver aconseguit que ETA abandonés la violència. I tenim també el cas del jutge Santi Vidal, inhabilitat per redactar, en el seu temps lliure, una hipotètica Constitució de Catalunya. A l'Estat espanyol no s'inhabiliten els jutges per corrupció, els corruptes poden seguir en actiu, se'ls inhabilita, com en els règims dictatorials, per escriure textos democràtics a casa seva.

Així les coses, la inhabilitació de la presidenta del Parlament de Catalunya, acusada de permetre que els parlamentaris parlamentin –on s'és vist!–, és perfectament factible. I tant que sí! Una altra cosa és que la mesura sigui efectiva. Naturalment no ho serà. Però ja hem dit que és difícil esperar intel·ligència d'aquell que s'ha reafirmat tota la vida per mitjà de la força. La intel·ligència diu que no hi ha cap base jurídica democràtica que empari la mesura, i també diu que serà desacreditada pels tribunals internacionals. A més, és ridícul pensar que la persona que la substitueixi no farà exactament el mateix, i després l'altra, i l'altra, i l'altra... Quin és el guany, si a sobre hi afegim la degradació –encara més– de la imatge internacional d'Espanya? Fins i tot pot passar una altra cosa, i és que, digui el que digui l'Estat, Catalunya faci com si sentís ploure i mantingui Forcadell en el càrrec. Els actes de sobirania comencen així, i aquest en seria un d'exemplar. Sobretot davant d'una violació tan flagrant dels Drets Humans, com és dir a un Parlament de què pot parlar i de què no pot parlar tot inhabilitant la titular del càrrec que ha permès aquest parlamentarisme.

L'Estat espanyol hauria de reflexionar sobre la seva dèria de dur tantes vegades el càntir a la font: inhabilitació del jutge Santi Vidal, inhabilitació de Carme Forcadell, inhabilitació del president Mas, inhabilitació de l'exvicepresidenta Joana Ortega, inhabilitació de l'exconsellera Irene Rigau, inhabilitació de l'exconseller Francesc Homs, inhabilitació de l'autonomia de Catalunya... Tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca, i aleshores qui està inhabilitat per dur res de res, ni que sigui un càntir, és justament l'enderiat portador.

El Món , 5/9/2016
 
Jordi Carbonell, un català imprudent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 agost 2017
Jordi CarbonelEl dia que la nació catalana recuperi la seva llibertat, serà un acte de justícia i dignitat que retem homenatge a les persones que, com Jordi Carbonell, van dedicar la seva vida a la defensa dels nostres drets nacionals. Vivim un moment difícil, certament. Vivim un moment en què el poble català es veu assetjat i criminalitzat per l'Estat espanyol. Però per agressiva que pugui semblar als més joves aquesta virulència, en cap cas no es comparable a la virulència dels dies viscuts per Jordi Carbonell en moments anteriors de la nostra història. Aquells eren temps en què l'independentisme no sols era minoritari, sinó que la por impedia que l'independentisme que hi havia gosés manifestar-se en veu alta. Els independentistes d'aleshores havien de picar pedra, molta pedra, i, en el millor dels casos, eren percebuts pels catalans que encara avui s'autoanomenen "catalanistes" com a gent "eixelebrada". No voler la llibertat del teu país era vist com una actitud "entenimentada", de manera que el seny consistia a ser submís. Voler ser lliure, en canvi, era ser "radical", "extremista", "foll", "provincià"...

La frase mítica de Jordi Carbonell, aquella que ens adverteix "que la prudència no ens faci traïdors", té molt a veure amb això. La prudència no és pas una qualitat negativa. Al contrari, és positiva. Però deixa de ser-ho tan bon punt esdevé una excusa per justificar la pusil·lanimitat, la docilitat, la submissió. Quan la prudència esdevé tot això, deixa de ser prudència per convertir-se en immobilisme. Per tant, veient el punt històric en el qual ens trobem i el creixement espectacular de l'independentisme, amb les fabuloses manifestacions d'aquests darrers anys –les més multitudinàries de la història d'Europa–, cal reconèixer que mai no hauríem arribat tan lluny sense la perillosa, fosca i ingrata tasca pretèrita de persones com Jordi Carbonell. Perquè és ara, justament ara, quan en recollim els fruits.

Acostumats com estem a veure dia rere dia com hi ha personatges públics que mercadegen amb els seus principis, que els canvien sense escrúpols com qui gira un mitjó, i que subordinen tots els valors ètics als seus interessos personals, la trajectòria de Jordi Carbonell, sempre lleial a la llibertat de la nació catalana i a la seva llengua –fins i tot essent torturat i pres per boig per defensar-les–, és admirable i mereix tot el meu respecte. Ja el tenia quan era viu, i el tindrà per sempre més, ara que és mort. Allò que no ha de morir mai, allò que tenim el deure ètic de preservar, és el seu exemple, la seva fermesa, la seva força per no claudicar en els dies en què ser traïdor, ser submís, ser pusil·lànime tenia premi. Mercès, estimat Jordi. Gràcies a la teva "imprudència", la traïció s'ha quedat sense l'amagatall de la prudència.

Racó Català , 31/8/2016
 
El condecorador de verges vol ser ambaixador Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 31 juliol 2017
El condecorador de verges vol ser ambaixadorLa figura del ministre Jorge Fernández Díaz en el marc de la política espanyola ha aixecat molta polseguera a Catalunya; ho ha fet perquè les seves accions responen fil per randa al manual d'un fill ideològic del franquisme i també perquè no sols no ha dimitit sinó que tampoc no ha estat destituït després que sortís a la llum l'anomenada Operació Catalunya, que ell va orquestrar des del ministeri de l'Interior per desacreditar els polítics de Convergència i d'Esquerra i altres figures i entitats de la societat catalana, com ara Carme Forcadell, Muriel Casals, ANC o Òmnium Cultural, a més de diversos ajuntaments. Tanmateix, sense negar ni un bri de raó als catalans que s'han indignat davant de tanta immundícia, cal extreure'n, ni que sigui amb el nas tapat, els aspectes positius que es deriven del fet que el totalitarisme s'ofegui atrapat en les seves pròpies defecacions. Ja ho diu el president Puigdemont: "La claveguera de l'Estat no té qui la depuri". I l'Operació Catalunya n'és un bon exemple.

L'Operació Catalunya és el viu retrat de la impotència. Impotència per crear ni tan sols una fàbrica de falsedats i mentides d'un nivell que superi Pepe Gotera y Otilio (Fernández Díaz i Daniel de Alfonso), que amb les seves 'chapuzas a domicilio', dibuixades per Ibáñez, eren una metàfora del franquisme; impotència per assumir que un Estat no pot ser mai una presó de pobles; impotència per entendre que és en la criminalització de les urnes i dels polítics que les respecten on rau l'autèntica criminalitat; i impotència intel·lectual per poder vèncer democràticament Catalunya. I és que l'Estat espanyol, impossibilitat d'usar la seva eina més característica i tradicional, les forces armades, se sent perdut en una època i en un context geopolític en què els conflictes es dirimeixen votant i no esclafant. No és estrany que encara gosi dir que Gibraltar "és Espanya" i que intenti esclafar la ferma voluntat dels gibraltarenys, de ser britànics. I tampoc no és estrany que en ple 2016 el Tribunal Constitucional es remeti al Decret de Nova Planta del 1707 per justificar l'eliminació del dret civil valencià. Estem parlant d'un Estat que encara viu al segle XVIII.

Situats en aquest punt, és normal que Jorge Fernández Díaz sigui un home frustrat. Néixer tres segles i mig més tard de l'època desitjada l'ha marcat profundament. Ell, conspirant contra Catalunya i ordint trames i instruccions secretes del Consejo de Castilla per abatre-la, s'hauria sentit realitzat en la cort de Felip V. Però va fer tard i s'ha hagut de conformar essent el condecorador de verges de la cort de Felip VI. Condecorador-ambaixador, potser, ja que es deleix per anar al Vaticà. Deu ser que també vol condecorar Déu.

El mes de febrer de 2014, Fernández Díaz va condecorar la Verge Maria Santíssima de l'Amor, amb la Medalla d'Or al Mèrit Policial i una pensió econòmica. Això últim, tanmateix, no es va fer efectiu perquè la Verge, segons sembla, no va acceptar diners. Tampoc no en va acceptar la Santíssima Verge dels Dolors d'Archidona, de Màlaga, en ser condecorada el dia de Hispanidad de l'any següent, el 2015, per la seva "col·laboració amb la Guàrdia Civil". El càrrec de condecorador de verges, com veiem, és força adient per a un home de l'Opus Dei que afirma que manté diàlegs molt interessants amb el seu Àngel de la Guarda, que es diu Marcelo, i que fa profundes meditacions a prop de la tomba de Franco en aquell mausoleu feixista anomenat Valle de los Caídos, que és centre de pelegrinatge de franquistes, falangistes i neonazis.

Però les gestes de Fernández Díaz, en qualitat de condecorador de l'imperi de la senyoreta Pepis, no s'acaben aquí. També va condecorar el seu confessor, Silverio Nieto Núñez, home proper a l'Opus Dei i responsable dels serveis jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola, i va honorar amb el títol de Comissari Honorífic el periodista Francisco Marhuenda, director de La Razón, pels serveis que presta dia rere dia al nacionalisme espanyol. En aquest cas, tanmateix, el Sindicat Unificat de la policia espanyola va presentar una querella contra Fernández Díaz per un delicte de prevaricació, atès que era una condecoració arbitrària i feta "sense explicació ni motiu que serveixi de fonament llevat de raons personals", però no va reeixir i va ser arxivada pel Tribunal Suprem, cosa ben lògica tractant-se d'un Estat en què allò que de debò progressa judicialment són les querelles contra els polítics catalans que permeten que la gent s'expressi a través del vot.

Recordem, d'altra banda, que Fernández Díaz va ser el ministre que va permetre que es disparessin bales de goma i gasos lacrimògens contra els immigrants subsaharians que el 6 de febrer de 2014 intentaven arribar nedant a la platja del Tarajal, a Ceuta, amb un resultat de quinze morts. Fins i tot el capità que comandava els agents va agafar ell mateix un fusell i va disparar diversos trets per "donar exemple". Què hi ha més repugnant i racista que això?

Ara sabem que l'any 2012, dins el marc de l'Operació Catalunya, es va crear una brigada política per portar a terme tota mena d'operacions il·legals i muntatges policials que criminalitzessin l'independentisme. No només sabem això, també sabem els noms principals de la brigada: Eugenio Pino (factòtum de Fernández Díaz), José Ángel Fuentes Gago (cap de Gabinet), Marcelino Martín-Blas (cap d'Afers Interns), José Luis Olivera (cap de la UDEF), Enrique García Castaño (cap d'Informació), i el confés José Manuel Villarejo.

Tot aquest estat de coses mostra l'Estat espanyol com un Estat profundament corrupte i antidemocràtic, a la cua de la Unió Europea, en què no sols no dimiteix mai ningú, per execrable que pugui ser la seva gestió política, ni es produeixen destitucions per principis ètics i morals, sinó que el delicte és premiat electoralment pel gros d'una societat que accepta que els polítics delinqüents tinguin garantit un opulent futur econòmic, una societat que es mostra indiferent davant l'assassinat de persones, a mans policials, pel sol fet de ser immigrants, i que aprova que l'Estat manipuli les eleccions catalanes impedint el vot dels residents a l'estranger, o la coacció a directors de diari perquè publiquin falsedats sobre els líders independentistes, o la criminalització de persones per raons ideològiques. Tot, com va confessar Jorge Fernández Díaz, es feia amb el vist-i-plau del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que, naturalment, no ha dimitit, que ha tornat a guanyar les eleccions i que, sense cap mena de pressió social en contra, aspira de nou a ser investit president del seu país. Espanya és així i no canviarà. És la conseqüència lògica d'haver deixat de ser un país per convertir-se en una religió.

El Món , 25/7/2016
 
L'augment de la catalanofòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 juliol 2017
L'augment de la catalanofòbiaAra fa només uns dies, Nació Digital informava d'un nou cas de catalanofòbia, en què una ciutadana de Vic, Montserrat Puig i Cotado, va ser discriminada i vexada per la policia espanyola per parlar en català a la comissaria on havia anat a renovar el passaport. Aquests casos s'han incrementat de manera espectacular darrerament en tota mena de llocs, ja sigui en competicions esportives, empreses navilieres, universitats, restaurants, centres d'atenció primària o assistència sanitària de platges, i tots són gravíssims perquè constitueixen actes execrables de racisme lingüístic. Però el cas de la comissaria de policia espanyola de Vic té un element afegit que el fa encara més inadmissible, perquè no prové de racistes emparats pel consentiment o el silenci còmplice de les empreses, establiments o serveis que els contracten, sinó d'un cos policial, un cos que es diu "Policia Nacional" i que, en virtut d'aquest nom, tots els seus efectius destacats als Països Catalans, Euskal Herria o Galícia tenen l'obligació de saber català, èuscar o gallec, atès que l'Estat espanyol els considera part del seu territori "nacional".

El cas de la senyora Puig és molt meritori, perquè, a diferència dels catalans que acaben claudicant, no va canviar de llengua en cap moment malgrat la discriminació i burla que va patir per part de diversos funcionaris. Tot va començar amb l'agent de la porta, que li exigia "háblame en español" i que, quan ella s'hi negava, l'agafava pel braç i li deia que hi estava obligada. Finalment, gràcies al fet que l'agent era requerit a l'entrada per més gent i la va deixar estar, la senyora va aconseguir tanda. Però, en haver de sortir per fer-se les fotos, es va trobar que el mateix individu no li permetia l'entrada. Ella, aleshores, va telefonar a un regidor de l'Ajuntament i la van deixar passar, però un cop a dins, just quan era a punt de ser atesa per una noia que l'entenia perfectament, una altra dona ho va impedir tot enviant-la a una taula on no hi havia cap funcionari. Allà s'hi va estar una bona estona veient com tothom li passava al davant, i, quan es va queixar, el funcionari que la va atendre li va exigir que li parlés en espanyol. Ella, naturalment, s'hi va negar i ell la va denunciar per manca de respecte a l'autoritat tot amenaçant-la que la suspendrien de feina i sou. Després li va dir que anés a l'oficina dels Mossos a denunciar que havia perdut el passaport i que, en acabat, tornés. Però quan ella li va demanar el número de placa i el de l'agent de la porta, s'ho va repensar i li va respondre: "Saps què, no vagis a fer la denúncia, perquè no et dono permís". La senyora Puig, en conseqüència, no va poder renovar el passaport.

Aquest és només un dels centenars de casos de catalanofòbia que es produeixen contínuament contra les persones de parla catalana i que, precisament perquè els agressors tenen l'empara d'un Estat no menys catalanofòbic, resten impunes. Quan el poder és més racista que els seus funcionaris, aquests se senten protegits per escarnir les víctimes. Tant se val que el racisme sigui de pigmentació o lingüístic, el racista és un covard que necessita cobertura per inflar-se i fer-se el milhomes. Sense la cobertura es desinfla com un globus i es retroba amb la seva trista i esperpèntica insignificança. Tanmateix, cal agrair-los que obrin els ulls a molta gent sobre la necessitat que té Catalunya de ser un Estat independent. Si ja és terrible viure sotmesos a un Estat antidemocràtic, encara ho és més viure sotmesos a un Estat racista.

Nació Digital , 23/7/2016
 
La mort de Rafael Recolons Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 juliol 2017
Rafael Recolons
Rafael Recolons
La mort de Rafael Recolons, el 21 de juny passat, a 79 anys, em va deixar completament astorat, perquè el tenia en gran estima i no sabia pas que estigués malalt. Vull dir que la notícia, en llegir-la, em va agafar per sorpresa. És veritat que darrerament el veia una mica més afeblit, més fatigat, però en cap moment no em va passar pel cap que allò fos el llindar d'un adéu. L'última vegada que vam conversar va ser el dia que els Amics de la Unesco de Sant Cugat celebraven una assemblea amb la qual ell s'acomiadava com a president de l'entitat, després de sis anys. Un parell de mesos abans, en Rafa, així és com tothom el coneixia, m'havia trucat perquè hi presentés cada tres mesos la projecció d'una pel·lícula valuosa. I la pel·lícula que vaig escollir per al 30 de març fou To Be or Not To Be, d'Ernst Lubitsch. Va ser el darrer cop que el vaig veure.

En la projecció següent, la de l'1 de juny, en Rafa no va venir. Per sort, en saludar la nova presidenta, Isabel Gonzàlez, vaig dir unes paraules sobre ell, però n'hauria dit moltes més si hagués sabut que la seva absència era causada per una malaltia tan irreversible. Es dóna el cas que l'últim escrit seu va ser un article al Tot Sant Cugat en què comentava la projecció del film To Be or Not To Be, que li havia agradat molt. Hi deia unes sàvies paraules: "El film ens enfronta a un fet terriblement antic i nou: l'intent d'anorrear persones i pobles. La negació de l'existència i el menyspreu d'unes persones i pobles considerats inferiors. Un Estat que muntava la seva filosofia en el més gran rebuig a la vida d'altres éssers humans. En aquest cas el poble jueu o les ètnies que el nazisme considerava inferiors i indignes. Una pel·lícula intel·ligent i divertida que esperona els Amics de la Unesco de Sant Cugat a seguir construint la pau en la ment de les persones i els pobles a través de la cultura."

Com dic, em sap molt de greu, moltíssim, aquesta partença inesperada de Rafael Recolons. Tots dos ens esborronàvem en veure com els Drets Humans són trepitjats per una Europa que nega l'entrada a milers de persones que fugen de la fam i de la mort, i compartíem l'anhel de veure una Catalunya lliure de les cadenes espanyoles. Hem perdut una gran persona, hem perdut un home discret, un home que sense cap afany de protagonisme i fidel als principis de la Unesco, va treballar per la llibertat, perquè sense llibertat no és possible la fraternitat.

Tot Sant Cugat , 22/7/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1823
spacer.png, 0 kB