spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a Cugat.cat: Nou pla de xoc contra l'incivisme
La independència explicada al meu fill
La dinamització del barri del Monestir Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 setembre 2016
La dinamització del barri del MonestirEl procés participatiu que s'ha obert recentment per elaborar el pla de millora del barri de Monestir de Sant Cugat, gràcies a una moció conjunta de Convergència i Esquerra, és molt engrescador, perquè ofereix una cosa que no sovinteja, que és permetre que el veïnat decideixi com vol que sigui el seu barri en la pròxima dècada. Serà una oportunitat excepcional per esmenar el dèficit d'infraestructures que arrossega aquesta zona de la ciutat.

En aquest procés, que s'allargarà fins al mes de novembre d'enguany, la gent podrà presentar-hi propostes de tota mena, especialment les relacionades amb la mobilitat, els equipaments, el comerç, l'espai públic o l'habitatge, però també sobre qüestions que, tot i tenir incidència en el dia a dia del barri, poden passar més desapercebudes. És ben segur que hi ha petites problemàtiques que, pel fet d'afectar un nombre reduït de gent, queden eclipsades per altres de més grans, però que també tenen la seva importància. Ara és l'hora, doncs, d'exposar-les, de parlar-ne i d'introduir-hi les millores pertinents.

Jo crec que vuit mesos és un temps prou ampli perquè tothom se n'assabenti i pugui dir-hi la seva. És probable que algú pensi que el barri del Monestir-Sant Francesc, pel fet d'incloure bona part del centre de la ciutat, és el més ben servit, cosa que en certa manera és certa i té alguns avantatges, però també té inconvenients que li són inherents. La transformació de Sant Cugat, de poble a ciutat, amb un creixement demogràfic espectacular en molt pocs anys, que ens situa al llindar dels 90.000 habitants, té unes servituds de trànsit rodat i de sorolls urbans que incideixen inevitablement en la vida dels veïns del centre neuràlgic i del seu entorn. El Pla d'Estratègies Urbanes, per tant, pretén que es produeixi una pluja d'idees i d'aportacions individuals o col·lectives gràcies a les quals tothom pugui sentir-se útil i orgullós d'haver contribuït a l'enriquiment de la vida social del seu barri.

Cugat.cat , 8/4/2016
 
Johan Cruyff, l'home que deia sempre el que pensava Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 setembre 2016
Johan Cruyff, l'home que deia sempre el que pensavaL'espontani i sentit adéu a Johan Cruyff, mort prematurament a una edat en què encara hauria pogut fer un munt de coses, especialment a través de la seva fundació, ha demostrat una vegada més que allò que dóna la mesura del nostre pas per aquest món no és la vida, sinó la mort. La vida de les persones, especialment d'aquelles que, com ara Cruyff, han decidit nedar a contracorrent, que detesten l'ambigüitat i que mai no reverencien cap poder, està marcada per episodis de fortes tensions i de sonors enfrontaments que la mort, amb bon criteri, redueix a la categoria de meres banalitats. Cruyff, com sabem, va protagonitzar molts enfrontaments dialèctics i va conrear un bon nombre d'enemics. N'hi va haver que l'odiaven perquè confonien la seva assertivitat amb insolència. No suportaven que algú pogués ser tan desinhibit, tan lliure, en l'expressió del seu pensament, i, per bé que va aconseguir grandíssimes victòries, n'hi va haver molts que, mortificats per l'odi que li tenien, vivien pendents dels errors que pogués cometre per tal de clavar-li els ullals.

No tinc la certesa que Cruyff fos un home de gran cultura, més aviat diria que no, però és ben cert que era un home altament intel·ligent, i va ser amb aquesta intel·ligència, no pas amb la cultura ortodoxa, com es va obrir pas a la vida fins a forjar la figura mítica en què avui s'ha convertit. La simplicitat amb què expressava els seus lúcids raonaments o amb què mostrava la seva actitud davant la vida, feia que moltes oïdes poc reflexives menystinguessin el seu discurs. Els sonava tan simplista que hi veien més un infant que un adult. Per això reien quan el sentien dir que no necessitava atletes en el terreny de joc, sinó jugadors que fessin córrer la pilota, perquè és la pilota el que ha de córrer i no pas els jugadors. Els jugadors es fatiguen, la pilota no. I si la domines, si en tens la possessió el vuitanta per cent del temps, l'adversari només en disposa d'un vint per cent per a fer-te gol. Per aquesta raó, contràriament a la demanda de la resta d'entrenadors, que volien moviment, ell demanava cervell, perquè creia que el futbol es juga amb el cervell i consisteix a ser en el lloc adient en el moment escaient, ni massa aviat ni massa tard. Contra el cervell, els mediocres o els destralers empren la violència o allò que, dissimuladament, se'n diu "jugar al límit del reglament". I ho justifiquen dient que "el futbol és un esport de mascles", cosa que demostra que "mascle" i "cervell" mai no acostumen a fer bona parella.

Cruyff va canviar la manera de pensar en el terreny de joc aplicant-hi valors que són extensibles a altres àmbits de la vida. Ho va fer perquè era un meravellós idealista que s'estimava més perdre, tot i fer un joc brillant, que no pas guanyar fent un joc testosterònic. La testosterona pot ser útil per marcar paquet a la platja o per desqualificar persones a les xarxes socials tot amagant covardament la identitat, però no serveix per a construir valors humans edificants. El menyspreu de Sandro Rosell a Johan Cruyff, l'any 2010, per exemple, fent que retornés la insígnia de president d'honor del FC Barcelona, que li havia lliurat Joan Laporta, és una mostra de testosterònica mediocritat. Una mediocritat que si algun record deixarà serà el d'una covarda fugida.

Allò que importa, tanmateix, és que sota el mestratge de Johan Cruyff el FC Barcelona ha assolit l'excel·lència i s'ha convertit en el més lloat i admirat club del món. Un fruit exquisit de la racionalitat nòrdica i de l'enginy mediterrani. Bedankt, Johan Cruyff.

El Món , 4/4/2016
 
El franquisme i el seu monument de Tortosa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 setembre 2016
El franquisme i el seu monument de TortosaComparteixo plenament l'avaluació que fa el conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, de diverses institucions de l'Estat espanyol, en què hi veu "seqüeles de la malaltia política" que va ser el franquisme. Romeva al·ludeix a les polítiques portades a terme per altres estats europeus amb cultura democràtica per tal de difondre la seva memòria històrica i les contrasta amb les polítiques espanyoles destinades precisament a aconseguir just el contrari, és a dir, el desmemoriament.

El judici de Nuremberg va ser lloable, això és obvi, però també ho és que es va quedar molt curt amb relació a la magnitud del que va significar el nazisme. Però és que el franquisme i els seus crims contra la humanitat no sols no han tingut cap Nuremberg, sinó que no han tingut tampoc cap mena de judici. Cap. I fruit d'això, fruit d'aquesta operació anestèsica que comença amb la mort de Franco, ens trobem que són diverses les institucions de l'Estat amarades de franquisme i que encara hi ha franquistes que, tot substituint la camisa azul per la camisa blanca, continuen movent els fils de l'Estat espanyol.

Aquest estat de coses ha permès que sinistres personatges, com ara Manuel Fraga Iribarne o Rodolfo Martín Villa, no fossin portats davant d'un Tribunal Penal Internacional o que l'Estat espanyol –amb governs del PP i del PSOE, indistintament–, continuï negant-se a demanar perdó a Catalunya per l'afusellament del president Companys o a reobrir el cas Puig Antich. Fixem-nos que és la justícia argentina qui està investigant diversos crims del franquisme i qui vol interrogar els exministres Martín Villa i José Utrera Molina, que Espanya protegeix.

Arribats aquí, resulta vergonyós que l'Ajuntament de Tortosa es negui a retirar el monument franquista d'aquella ciutat i que, per tal de quedar bé amb els feixistes, pretengui rentar-se les mans i abrigar-se amb capa d'altri carregant el mort a la ciutadania per mitjà d'una consulta. És repugnant. No em puc imaginar una cosa així a Alemanya amb un monument nazi. Que potser l'alcalde, el senyor Ferran Bel, té por de perdre vots? Tants vots feixistes hi ha a Tortosa? Significa això que governa gràcies als vots d'aquesta gent? I si fos així, no té escrúpols de consciència, o senzillament és covardia? Déu meu, quina vergonya, la pretensió de fer una consulta per demanar permís per retirar un monument que enalteix els crims contra la humanitat, no fos cas que els amics dels criminals s'ofenguessin. A quins extrems d'indignitat hem arribat! Actituds com aquesta expliquen perquè el franquisme no ha tingut el seu Nuremberg. Esperem que el senyor Bel rectifiqui, o que algunes persones properes, amb cinc dits de front, el facin rectificar. La democràcia ha de ser un instrument al servei dels Drets Humans, no pas un subterfugi per legitimar-ne els violadors.

Nació Digital , 2/4/2016
 
El meu amic Jaume Pla Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 agost 2016
El meu amic Jaume PlaEl Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat d'enguany, concedit a l'actor Jaume Pla, m'ha fet molt feliç i vull felicitar l'alcaldessa Mercè Conesa per la sensibilitat d'haver-lo proposat. Jaume Pla és un amic, un gran amic, cosa que vol dir que valoro les seves qualitats humanes i que, consegüentment, sento una gran alegria pels èxits i el reconeixement que la seva persona pugui aconseguir.

Amb en Jaume compartim moltes coses. Compartim ideals, compartim inquietuds, compartim amor pel teatre, compartim tertúlies, converses, amistats, dinars, sopars, representacions teatrals... i també discussions. Ep! Discussions amicals de caràcter escènic sobre la manera de dir una frase determinada o el gest que l'ha d'acompanyar. Jo li dic: "És que no m'escoltes, Jaume"; i ell em respon: "És que ets massa rigorós, Víctor". I em sembla que tots dos tenim raó. Ell és molt pertinaç i jo sóc molt meticulós. Per això discutim, però mai no ens barallem. Són coses diferents. I, ves per on, aquestes petites discussions m'agraden. M'agraden en el cas que explico i m'agraden quan les veig en altres persones que s'estimen, perquè penso que l'autèntica amistat és justament això. El veritable amic et renya a la cara i et defensa a l'esquena. Vull dir que els amics de debò no són els que et donen sempre copets a l'esquena i et canten les excel·lències, sinó els que no dubten a dir-te "molt bé" o "molt malament" quan així ho pensen. Els primers t'inflen, els segons et fan créixer.

El Premi Extraordinari que han donat a Jaume Pla, per tant, és totalment merescut. En Jaume és un home extraordinari. Ho és per la seva trajectòria professional, de més de seixanta anys als escenaris, ho és per la seva humanitat, sempre càlida, receptiva i generosa, i ho és per la seva prodigiosa força de voluntat. En Jaume Pla és al llindar dels 88 anys, i l'esforç titànic que ha fet, malgrat això, durant nou mesos, dia rere dia, memoritzant i assajant el personatge de l'obra Abans que pugi el teló, i preparant-se per romandre vuitanta minuts tot sol a l'escenari, ha estat molt més que admirable. Sobretot tenint em compte que hi ha reeixit espectacularment. Ha fet una feina que mereixeria un Premi Nacional de Cultura en l'àmbit teatral. Per això m'agradaria tant que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts li ho tingués en compte. En la ficció de l'obra, el personatge espera una trucada telefònica que culminaria la seva carrera; en la realitat de la vida, seria meravellós per a l'actor que aquesta trucada es produís. Passi el que passi, però, en Jaume Pla seguirà essent una gran persona, i la seva amistat és una de les coses bones que m'ha donat la vida. Res no em farà més feliç que per molts anys puguem continuar-nos discutint.

Cugat.cat , 1/4/2016
 
La llengua catalana no està normalitzada Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 agost 2016
La llengua catalana no està normalitzadaLa situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és inquietant. El cataclisme que va suposar la imposició d'una altra llengua a casa nostra ha estat demolidor, és cert. Però la recuperació d'algunes llibertats democràtiques no ha impedit que la llengua dominadora mantingui uns privilegis que es nodreixen de l'espai cruspit a la llengua catalana. Tot sovint he estat membre de jurats de premis literaris per a joves estudiants i he de confessar que, llevat d'unes poques excepcions, el nivell lingüístic és deplorable. Realment deplorable. Formalment són textos en català, és clar, però en realitat són textos en catanyol.

La situació, tanmateix, no és inquietant només per aquesta raó. Ho és, sobretot, perquè estem parlant de joves escolaritzats en català, amb tota mena d'instruments al seu abast per a dominar la llengua, i estem parlant també de l'abúlia amb què s'ho miren fins i tot molts dels qui cerquen un premi literari. Els joves són el futur, ells són els qui faran que la llengua catalana perduri o que es converteixi en un dialecte de l'espanyol. I, en aquest sentit, és preocupant que hi hagi tants joves catalans amb greus problemes d'escriptura i d'articulació d'un discurs en català. Més nois que noies, val a dir-ho. Les noies dominen força més els ressorts del llenguatge i de la comunicació, tant oral com escrita.

L'anorreament nacional i lingüístic que ha patit el nostre poble ha fet molt de mal a la llengua, prou que ho sabem. Però això encara hauria d'esperonar-nos més a protegir-la per tal que tingui a casa nostra el mateix tremp i la mateixa vitalitat que el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal. Tinguem-ho ben present: si una llengua no és imprescindible per a viure en el territori que la té com a pròpia és perquè n'hi ha una altra que n'ocupa el lloc. Hem d'interioritzar que ningú no parlarà la nostra llengua si nosaltres no la parlem, que ningú no la respectarà si nosaltres no la respectem. Les llengües, com tota cosa viva, no estan al marge de les lleis de la naturalesa, i a la naturalesa no sobreviu ni el més simpàtic ni el més atractiu; sobreviu el qui sap adaptar-se millor als canvis que es produeixen en el seu entorn. Ens han fet creure que la normalitat estava assolida i ens ho hem empassat. Ho hem fet per bona fe i també per comoditat, com el qui es treu un pes de sobre. Però ens cal reaccionar, perquè creure que la llengua catalana ja està normalitzada ens converteix en perpetuadors inconscients de la seva marginalitat.

El Món, 28/3/2016
 
L'absolutisme cínic de l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 agost 2016
L'absolutisme cínic de l'Estat espanyolNo sé si ens hem aturat a reflexionar-hi, però és prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol. Mentre Catalunya era un poble amb la consciència adormida –estabornida, n'hauríem de dir–, els col·lectius que defensaven el país actuaven per reacció a les constants agressions que arribaven de Madrid. Era sistemàtic: acció-reacció, acció-reacció, acció-reacció... Era un bucle pervers, perquè no sols feia que els col·lectius esmentats tinguessin una falsa sensació d'avenç, sinó que els neutralitzava mantenint-los entretinguts elaborant reaccions i respostes. Per entendre'ns: si cada cop que surts de casa per anar a un lloc caus en el parany d'aturar-te a discutir amb qui no vol que hi vagis, és obvi que se't farà de nit sense que hagis avançat ni un pam, i l'endemà, i l'altre, i l'altre hauràs de tornar a començar infructuosament fins que et moris.

Tanmateix, això s'ha acabat. Catalunya ha despertat i la seva presa de consciència ha desmuntat el parany. Ara és Madrid qui va a remolc de Catalunya, ara és el nacionalisme espanyol qui viu atrapat en el bucle de l'acció-reacció. I el més divertit és que no se'n pot sortir, perquè un Estat amb principis absolutistes se sent testosterònicament obligat a respondre enfurit davant cada acció assertiva dels catalans. És el viu retrat del caçador caçat. Per això, d'un temps ençà, el nacionalisme espanyol insisteix i insisteix a titllar els catalans de tot allò que és el viu retrat de si mateix. Talment com si un lladre es defensés titllant de lladre la víctima, o un franquista titllés de franquista un llibertari, o un totalitari titllés de totalitari un demòcrata. És ridícul i estèril, és clar, però d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Observem què diu el Partit Popular, amb el suport del PSOE i de Ciudadanos: "El procés català és contrari a la Constitució, a les lleis, al sentir majoritari dels catalans i a la voluntat democràtica de tots els espanyols. [...] El Procés prefigura un règim antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris" ja que "rebutja la separació de poders, incompleix la llei, ignora els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions i es posiciona al marge de l'Estat de dret." I hi afegeix que "el denominat procés pretén trencar amb la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya, dos textos que garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern."

D'això, se'n diu 'absolutisme cínic'. És a dir, la prohibició de la llibertat per mitjà de la criminalització dels qui volen exercir-la. Per idèntica raó, el Parlament europeu deu ser també un Parlament "antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris", ja que pren decisions que són contràries a la Constitució espanyola, com ara la defensa de l'autonomia portuària per evitar que els ports de Barcelona i València siguin espoliats i obligats a mantenir els ports deficitaris d'Espanya. I és que el fanatisme religiós de l'Estat espanyol, amb relació a la seva Constitució, arriba al grau de paroxisme i de creure que la llibertat són les seves cadenes, i que tot el qui vulgui desencadenar-se és un foll o un criminal. "La libertad soy yo", diuen les seves taules de la llei, i fora d'aquella llei tot són tenebres, cataclismes i malvestats.

Però tot és una gran mentida, començant pel fet que Espanya sigui una nació. Espanya no és una nació ni ho ha estat mai. Mai. També és rotundament fals que el Procés vagi en contra "del sentir majoritari dels catalans". L'única dada que podria avalar aital afirmació seria un referèndum com el d'Escòcia, i aquest referèndum no s'ha fet. I no s'ha fet precisament perquè l'Estat no vol córrer el risc d'haver-se d'empassar un resultat que li anul·li la cantarella actual. De prohibir que la gent voti, PP, PSOE i Ciudadanos en diuen 'democràcia'. Consegüentment: qui vol votar és un totalitari. I com que és internacionalment sabut que a l'Estat espanyol no hi ha separació de poders –raó que el fa aparèixer en un número escandalosament baix del rànquing de democràcies– i que l'anomenat Tribunal Constitucional no és res més que una delegació del Partit Popular i del Partit Socialista, la reacció immediata és acusar el procés català "d'ignorar els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions". El cert, però, és que davant d'un Estat absolutista, amb òrgans judicials al servei del poder, tot demòcrata té el deure ètic de la insubmissió com a única via per a defensar justament l'Estat de dret.

Finalment, resulta còmic que ens diguin que la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya "garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern." Ah, sí?! Aleshores, de quina llibertat i de quin autogovern estem parlant? Quina mena de llibertat i d'autogovern són aquests, que no permeten que el poble català pugui decidir per si mateix? Com pot autogovernar-se un poble, si no és lliure i independent? Com pot tenir garantides les llibertats una nació sotmesa a la voluntat d'un Estat que se li declara superior? La resposta a aquestes preguntes és força diàfana: les llibertats i l'autogovern de Catalunya només estaran garantits amb els atributs propis d'un Estat independent. L'Estat català.

El Món, 21/3/2016
 
Després del Dia de la Dona, la discriminació continua Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juliol 2016
Després del Dia de la Dona, la discriminació continuaUn dels contrapesos de la celebració dels anomenats Dies Internacionals, ja sigui de la Dona, de l'Infant, de la Pau, etc, és que la concentració de ressò mediàtic que generen els dies previs deixa tot seguit una enganyosa sensació d'haver cobert l'expedient o d'haver complert un deure anual. Talment com si el fet d'haver-ne parlat un dia ens alliberés d'haver-ho de fer la resta de l'any. L'argument, per entendre'ns, seria: "Ep! Ja n'he parlat!"

El cert, però, és que, per bé que el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que es va celebrar el 8 de març passat, ja l'hem deixat enrere, les causes que el motiven romanen inalterables. A mi personalment sempre em provoquen disgust aquestes fotografies de grup en què la immensa majoria de persones que hi apareixen són homes. La foto recent de la cimera sobre els refugiats que arriben a Europa mostrava només quatre dones entre un munt d'homes. D'altra banda, si he comptat bé, em sembla que actualment, dels 194 estats membres de les Nacions Unides, només n'hi ha setze el màxim càrrec dels quals estigui ocupat per una dona. I el mateix podem dir de les fotos de conjunt a escala nacional o comarcal de l'esfera privada, com ara els Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, en què, forçant la vista, només s'hi pot descobrir quatre o cinc dones entre una trentena d'homes.

Tant de bo, però, la discriminació només fos a la parta alta. Dissortadament, la força laboral al món està integrada només per un 50% de dones, i la majoria desenvolupen tasques mal retribuïdes i precàries que han de complementar amb tasques de la llar i d'atenció familiar, la qual cosa les situa en una posició de dependència dels seus marits. Recordem igualment la discriminació femenina que es produeix en els productes de consum. En aquest camp, hi trobem roba, xampús, suavitzants, joguines, bicicletes, maquinetes d'afaitar, material escolar... amb preus més alts. Les dones poden arribar a pagar fins a un 53% més que els homes per un mateix producte. I si a aquest estat de coses hi afegim la violència física o sexual de què són víctimes tot sovint, la situació encara s'agreuja més. Pensem que les dones representen les dues terceres parts de les víctimes d'homicidis comesos per la parella o en l'àmbit familiar. I, tanmateix, un 60% continua sense denunciar les agressions. "És el món que tenim", pensarà algú arronsant-se d'espatlles. I és cert, és el món que tenim. Però no ens l'ha imposat pas cap força extraterrestre. El món on vivim –entenent "món" per "societat"– l'hem creat nosaltres i tenim el deure ètic de regenerar-lo.

Cugat.cat , 18/3/2016
 
La "crisi de convivència" de Meritxell Batet Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juliol 2016
La "crisi de convivència" de Meritxell BatetNo és pas perquè sigui mentida –que ho és–, ni tampoc perquè denoti una vergonyosa aridesa argumental –que també–, la raó per la qual resulta patètica la cantarella sobre la terrible crisi de convivència a Catalunya arran del Procés, sinó perquè mostra descarnadament els principis autoritaris i absolutistes dels qui la propaguen, que són PP, PSOE i Ciudadanos. Ho veurem analitzant les paraules que Meritxell Batet, diputada i secretària d'estudis i programes del PSOE, i membre de l'equip negociador per a la investidura de Pedro Sánchez, va dir dies enrere al programa Via Lliure, de RAC1, en ser entrevistada per un excel·lent Xavi Bundó. En el decurs de l'entrevista, en aparèixer el tema de la "crisi de convivència" que Pedro Sánchez repeteix a tort i a dret, Batet va respondre això:

Batet: "A Catalunya hi ha més dificultats per pensar i per parlar. Sobretot de determinats temes. És a dir, allà on mai no hi havia hagut conflicte, per exemple dins les famílies o en l'entorn de la feina, sí que hi és. No sé si és una crisi de convivència, en tot cas sí que hi ha un tema que enrareix les relacions, i jo crec que això no és bo per a una societat."

Presentador: "Quan diu que costa parlar de determinats temes, què vol dir? Hauríem de ser més explícits en això, perquè una 'crisi de convivència' és un argument molt gros. Quan diu 'dificultat de parlar', què vol dir exactament?"

Batet: "Doncs que hi ha temes que generen conflictivitat en les relacions personals. És a dir, que comences a parlar i en lloc de parlar en un to serè i exposar punts de vista que poden ser diferents, i arribar a acords, o no arribar-hi, i cadascú seguir pensant el mateix, doncs hi ha determinats temes que el que generen és un conflicte entre amics o entre treballadors d'un mateix lloc o amb familiars."

Presentador: "I això en el debat sobre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, o sobre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no es produeix, oi?"

Batet [incòmoda]: "Bé..., estem parlant de la societat..."

Presentador: "Estem parlant de famílies en què el fet que el pare sigui del PSOE i el fill de Podemos, no genera el mateix debat, oi?"

Batet [incòmoda]: "Bé..., vostè m'ha preguntat per una qüestió concreta, i jo visc a Catalunya part del meu temps i això sí que ho he detectat. És a dir, hi ha una major dificultat, com a mínim en els entorns en què jo em moc, que poden ser molt diversos, des de la universitat fins al familiar, passant pels veïns. Sí que es produeix aquesta qüestió, que és diferent a temps anteriors.

Fa sentir vergonya aliena que algú que es diu d'esquerres s'expressi en aquests termes. És a dir, que arribi a l'extrem de criminalitzar el dret a la llibertat sota el pretext que aquesta reivindicació fa que la gent no pugui pensar ni enraonar. La senyora Batet i el Partit Socialista, talment com la dreta més dreta, enyoren els temps en què aquesta reivindicació no existia gràcies al fet que el moviment independentista era testimonial o minoritari. Ara, en canvi, l'independentisme té majoria absoluta al Parlament i els testimonials o minoritaris són la senyora Batet i el seu partit. Residuals, n'hauríem de dir, per ser precisos. I és que les coses han canviat molt, oi, senyora Batet? Temps era temps...

La grémola de la senyora Batet i companyia recorda força la de l'amo blanc que es planyia de la fi d'aquells temps en què els lacais negres eren submisos i no pensaven en coses tan enutjoses i conflictives com la llibertat. De sobte, però, havien aparegut tot de lacais insubmisos que escalfaven el cap dels seus companys, parlant-los de drets i de dignitat, i les coses van fer un tomb. Els lacais més porucs o més afavorits per l'amo blanc prou que s'hi resistien, i també ho feien els lacais convençuts que un negre no pot decidir per ell mateix, perquè només l'amo blanc sap què convé al lacai negre. Però els insubmisos creixien i creixien en nombre i ja no tenien por. Ni dels crits ni del fuet. Quina crisi de convivència més funesta! Allò era la fi del món.

Pedro Sánchez, cap de la senyora Batet, està consternat i parla de la "crisi de convivència que pateix Catalunya". És a dir, que el fet que el 80% dels catalans vulgui celebrar un referèndum per decidir el futur polític de la nació catalana ho considera una malaltia, un tumor maligne que cal extirpar. Ho diu algú que gosa dir-se demòcrata i d'esquerres. Com hi ha món!

Benvolguda senyora Batet, la controvèrsia és inherent a la naturalesa humana. Els escriptors en sabem força, d'això, perquè sense controvèrsia, sense conflicte, no hi hauria literatura, no hi hauria dramatúrgia, només hi hauria pensament únic. La dissidència, la discrepància, com l'amor o l'amistat, són l'essència de les relacions humanes, i és un fet demostrat per la vida que no hi ha relació, per apassionada i incandescent que sigui, que no es pugui trencar fàcilment. La història de la humanitat és una història de dominació sistemàtica d'uns sobre uns altres i de lluita persistent d'aquests altres per alliberar-se'n. Digui'm una sola obra literària, teatral o cinematogràfica que no plantegi cap conflicte d'interessos entre els seus personatges, digui'm una sola coexistència, per pacífica que sigui, en què no sorgeixi mai la controvèrsia o la dissidència. I digui'm en virtut de quina superioritat moral pot algú creure's amb dret de negar a un tercer la finalització d'una relació.

La nostra vida no té sentit sense llibertat, senyora Batet. Cap sentit. S'han acabat els temps en què el pensament únic de la hispanitat era acceptat submisament pels catalans, com un designi diví, i la dissidència era reprimida. Ara hi ha hagut una presa de consciència del dret a una vida pròpia i nominal, sense imposició de documents nacionals de falsa identitat, i Catalunya ja no tornarà a la cleda espanyola. Potser vostè, que també és catalana, ens dirà que no vol pas la llibertat. Molt bé. I què? Què fan els demòcrates quan discrepen sobre una qüestió? Potser estic equivocat, però tinc entès que voten. Posen una papereta en una urna i accepten l'opció majoritària. Posem les urnes, senyora Batet? Fem un referèndum vinculant per tal que els catalans diguem si volem ser lliures o captius? No li agrada la idea, oi? Quan la derrota es veu a prop, les urnes fan molta por, és comprensible. L'absolutisme és més segur. És millor tancar-se a pany i forrellat davant les veritats conflictives. Doncs les posarem, les urnes. Les posarem d'acord amb la legalitat catalana; les posarem d'acord amb les nostres pròpies lleis. Perquè una nació que no té lleis pròpies, senyora Batet, no és una nació lliure; és una nació sotmesa a les lleis d'una altra nació.

El Món , 14/3/2016
 
L'exèrcit en la Catalunya lliure Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juliol 2016
L'exèrcit en la Catalunya lliureAra fa uns dies, en unes declaracions fetes a un mitjà de comunicació, l'amic Àlvar Roda, membre del patronat de la Universitat Internacional de la Pau, deia que la Catalunya Estat "podria optar per no tenir exèrcit, però segurament els organismes internacionals li ho reclamaran de cara al seu reconeixement. [...] El reconeixement molt possiblement et vindrà si col·labores amb el conjunt de la indústria militar; perquè les guerres són un negoci. [...] Aquest és un debat que encara no hem tingut com a societat. [...] Per principi, l'Estat català no ha de tenir exèrcit". I afegia que "Catalunya ja té un exèrcit: l'espanyol. L'exèrcit té mentalitat d'envair Catalunya? No. Al govern i a l'exèrcit espanyols hi ha gent intel·ligent, i ens hi podem entendre molt bé en els temes de seguretat i defensa exterior."

Arribats aquí, estic d'acord en alguns punts i discrepo sobre uns altres. Discrepar no és dolent, però. La discrepància civilitzada sempre és debat, altrament esdevé cridòria. Començant pels punts d'acord, jo mateix m'he manifestat públicament poc favorable a fornir d'un exèrcit l'Estat català. De fet, sóc una de les persones -entre les quals també hi era l'Àlvar Roda- que van donar suport al manifest 'Catalunya per la seguretat humana i la pau', de l'any 2013, que propugnava la transició pacífica cap a un Estat català sense exèrcit i basat en la cultura de la cooperació. Jo, com en Roda, també penso que l'argument segons el qual els exèrcits són útils per combatre el terrorisme està completament desacreditat per la realitat. Llevat que decretem l'estat d'alerta permanent i militaritzem els carrers, s'ha demostrat que els exèrcits no aturen atemptats. Que no tenen exèrcit, França, l'Estat espanyol o els Estats Units? Em sembla que sí, oi? I de què els ha servit, a l'hora d'impedir les massacres que s'han comès a casa seva? Una altra cosa és que el terrorisme sigui un pretext per incentivar la cursa armamentista.

Això, però, no significa que calgui caure en una mena de 'bonisme càndid' tot obviant la naturalesa humana i les seves misèries. Estem parlant d'una qüestió que em sembla importantíssima a escala internacional i que, per aquest motiu, l'he argumentada de manera molt més extensa en el llibre 'La independència explicada al meu fill'. Però, per cenyir-me al format d'aquesta columna, remarcaré que el rebuig dràstic a un model militar com l'espanyol o el francès, posem per cas, no hauria de ser forçosament incompatible amb l'opció de tenir uns cossos d'elit per a tasques o missions molt específiques en terra, mar i aire. Es tractaria, per tant, d'un model català de protecció i de defensa civils. El tema, com podem veure, promet un debat altament interessant.

El punt en què discrepo de dalt a baix de l'amic Roda és aquell que diu que els catalans ja tenim un exèrcit, l'espanyol (!), i que el podríem considerar nostre perquè no té mentalitat d'envair Catalunya. D'entrada, l'Estat espanyol sempre, sempre, sempre ha tingut mentalitat d'envair Catalunya. De fet, és per això que avui no som un poble lliure i és amb aquest exèrcit, preparat per actuar, que l'Estat espanyol impedeix que puguem decidir el nostre futur en un referèndum. Només des d'un prisma hispanocèntric de la vida es pot concebre que l'Estat català es posi sota la 'protecció' de l'exèrcit de l'Estat espanyol, un Estat amb un dèficit escandalós de cultura democràtica. De fet, si Catalunya tingués tan poca dignitat d'acceptar una cosa així, manés qui manés aquell exèrcit, cometria un dels més grans errors de la seva història. Seria com del llop fer-ne pastor.

Em temo, però, que la independència de Catalunya, posant fi a la brutal espoliació fiscal a què es veu sotmesa, farà molt difícil que l'Estat espanyol pugui mantenir el seu exèrcit. Molt difícil. Tanmateix, no haurà de patir. Si ens ho demana, no tindrem cap inconvenient a acollir-lo sota la protecció dels nostres cossos de defensa civil.

Cugat.cat , 11/3/2016
 
Javier Tebas, l'home que somia amb Le Pen Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juliol 2016
Javier Tebas, l'home que somia amb Le PenLes recents declaracions de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional espanyola (LFP), sobre la necessitat d'un Le Pen a l'Estat espanyol són d'una gravetat extrema. Tebas ha dit exactament això: "Trobo a faltar un Le Pen a l'espanyola. Sobretot per la identitat nacional d'Espanya, que no es veu prou defensada pels partits polítics". Són paraules impròpies d'un càrrec com l'esmentat, que en altres estats de la Unió Europea ja haurien provocat el seu cessament immediat. En el marc de l'Estat espanyol, però, no hi ha cap reacció oficial. Tenen un individu d'ultradreta i ultranacionalista espanyol, antic membre de Fuerza Nueva, al capdavant d'una entitat de la magnitud de la LFP, i es fan l'orni. Però algú s'imagina la mateixa actitud en cas que el president de la LFP, en lloc d'exhibir una ideologia feixista, s'hagués declarat favorable a la independència de Catalunya i del dret d'aquest país a votar el seu futur en un referèndum d'acord amb els principis democràtics i amb els drets humans més elementals? En el millor dels casos, després d'una polseguera gegantina, ja faria dies que hauria estat fulminat.

Però no passa res, perquè som en un Estat en què equips com el Cornellà, o futbolistes com Gerard Piqué, o tennistes com Tommy Robredo, o periodistes de TV3 com Sebas Guim, o entrenadors com Raül Agné o Enric Aparicio, poden ser blasmats per parlar en català en una roda de premsa o en el decurs d'un partit sense que cap Comitè d'Antiviolència prengui mesures. Som en un Estat en què portar una estelada pot comportar ser agredit per la policia espanyola o en què un reporter gràfic pot ser amenaçat de mort públicament sense que el ministeri d'Interior –aquell ministeri dirigit per Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida–, faci absolutament res.

No és estrany, doncs, que Javier Tebas, en el marc d'aquesta democràcia totalitària anomenada Espanya, se senti protegit i legitimat per reblar el clau defensant els 'valors' de la ultradreta. La dreta, per a ell, és massa tova. La troba "covarda". Fins i tot es permet una exhibició d'homofòbia titllant els dretans de "maricomplejines". És el mateix dirigent que no fa gaire va dir que les estelades haurien de ser prohibides en els estadis, perquè mostrar-les "és polititzar el futbol". Però què són, si no polítiques, les seves declaracions? Com és que es criminalitza una bandera perfectament legal i defensora de les llibertats, com l'estelada, i es permet l'exhibició de símbols franquistes i nazis? Si l'esport no és política, com és que es permet l'exhibició de banderes espanyoles i s'imposa al públic l'audició d'himnes nacionals? Si l'esport no és política, per què hi ha un campionat que es diu Copa del Rei en lloc de dir-se Copa de la Federació Espanyola? O, per ser més precisos, per què el veritable nom de la Copa del Rei és Copa de Su Majestad el Rey de Fútbol? Nom força hilarant i ridícul, per cert, ja que fa entendre que el rei d'Espanya –rei de copes, rei d'espases...– és el rei del futbol. Per pal·liar l'equívoc, si més no, jo els suggeriria aquest petit canvi: "Copa de Fútbol de Su Majestad el Rey". Pel que fa als 'principis' de la Lliga de Futbol Professional espanyola no cal suggerir res. L'aquiescència d'aquest organisme amb el seu president ja ho diu tot.

El Món , 7/3/2016
 
El cas dels contenidors cremats Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dissabte, 16 juliol 2016
El cas dels contenidors crematsEn el moment de redactar aquestes línies, s'han cremat divuit contenidors a Sant Cugat en els dos primers mesos de l'any. Divuit. Tanmateix, per curiós que sembli, els bàrbars que els calen foc continuen sense ser identificats i en disposició d'incendiar-ne més. I ho faran, perquè se senten impunes. Cal tenir en compte que no estem parlant d'una malifeta puntual, fruit d'un estúpid rampell juvenil, estem parlant d'accions coordinades en diferents carrers i districtes del municipi que es repeteixen a tort i a dret. Estem parlant, en definitiva, d'actes vandàlics i profundament incívics, a més de perillosos.

Amb xifres a la mà, hi trobem quatre contenidors cremats el 5 de gener, dos el dia 10, dos més el dia 24, nou el 10 de febrer i un altre l'endemà. Però allò que causa més estupor, a banda de la impunitat de què gaudeixen els culpables, és que no fa tan sols dos mesos que actuen, sinó tres anys. Tres anys! Jo mateix ja vaig escriure un article a Cugat.cat el 24 de gener de 2014, sobre aquesta qüestió. Per ser exactes, només el 2013 l'Ajuntament va xifrar en 106 els contenidors cremats, cosa que, a 965 euros per unitat, va suposar un cost de més de 102.000 euros. Ara afegim-hi els anys 2014, 2015 i el primer trimestre del 2016, a més dels desperfectes causats a fanals, arbres i cotxes aparcats, i tindrem una xifra encara més forta. De debò només ens n'hem de plànyer?

Fins ara, per sort, no hem hagut de lamentar cap desgràcia personal, però res no diu que això no pugui passar. Ara em ve al cap la xacra esfereïdora i terriblement cíclica de nadons trobats en contenidors aquests darrers anys: a València, a Barcelona, a Palma, a Dènia, a Sant Adrià de Besòs, a Sant Pere Pescador o a Santa Coloma de Gramenet. Prou d'impunitat, si us plau!

Cugat.cat , 4/3/2016
 
El CNI i l'avió del Tibidabo Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juliol 2016
El CNI i l'avió del TibidaboQuè se n'ha fet d'aquells dos-cents agents del CNI que el govern espanyol va enviar a Catalunya l'any 2013, arran del Procés independentista, i que es van allotjar al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat? Què hi fan al nostre país des d'aleshores? Es passegen pels nostres parcs i jardins? Prenen el sol asseguts en un banc? Donen de menjar als coloms? O es passen el dia donant voltes en l'avió del Tibidabo? Potser sí que fan tot això, però deuen haver vingut a fer alguna cosa més, oi? Deuen tenir alguna missió a complir, no?

El CNI és un dels instruments al servei de les clavegueres de l'Estat espanyol per fer, d'amagat, la feina bruta que el seu govern no gosa fer a cara descoberta. De cara a la galeria, com hem vist en el Mobile World Congress (MWC), hi envien reis i ministres, però no és pas perquè sentin seu l'esdeveniment, sinó per intentar que Catalunya, en la imatge internacional, sembli Espanya. És a dir, que, per tal que el president Puigdemont i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, no es quedin sols ni un moment, l'Estat hi envia autoritats espanyoles a aguantar l'espelma. Hom pot pensar que és absurd que l'Estat no senti seu el MWC, atès que treu un bon profit dels ingressos que genera, però també genera ingressos milionaris el Barça i no per això el considera un club espanyol. Una cosa és la consideració administrativa i una altra la simbòlica.

És el mateix cas de tantíssimes obres d'art que, tot i ser comprades amb diners públics, van a parar als museus de Madrid i no pas als de Barcelona. Fins i tot en casos singulars com el del 'Guernica', de Picasso, Madrid se n'apropia. La pregunta és: què hi fa el 'Guernica' al Museu Reina Sofia, en comptes de ser a la població de Gernika o al Museu Picasso de Barcelona? Doncs, a més de la rapinya, impedir que el quadre surti del territori espanyol. El País Basc i Catalunya són possessions espanyoles, però no són Espanya. Recordem, en aquest sentit, la negativa del govern del PSOE, l'any 1992, a permetre que el quadre fos exhibit a Barcelona, en la inauguració dels Jocs Olímpics, i la negativa del govern del PP, l'any 1998, a permetre-ho a Bilbao en la inauguració del Museu Guggenheim. El quadre s'havia exhibit a Londres, París, Amsterdam, Copenhaguen, Estocolm, Munic, Oslo, Milà, Brussel·les, Los Angeles, San Francisco, Chicago, Sao Paulo..., però no podia ni pot fer-ho a Barcelona o a Bilbao.

Cal separar, consegüentment, els discursos oficials, en què es diu el que toca dir, dels fets que els acompanyen. Bàsicament perquè els segons desemmascaren els primers. I de la mateixa manera que l'Estat viu com un drama que el FC Barcelona sigui el millor equip del món, en lloc del Reial Madrid, també es mor de ràbia que el MWC converteixi Barcelona en la capital mundial de la telefonia mòbil, en lloc de ser-ho Madrid. Sobretot ara, que, en ple procés independentista, l'Estat necessita torpedinar tota possibilitat de projecció internacional de Catalunya.

I què faríem nosaltres, si fóssim ells i penséssim com ells? No cal trobar cap Watson per explicar una cosa tan elemental. Faríem el que ells han fet sempre: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. I, per aconseguir-ho, infiltraríem els nostres talps en els partits, en els sindicats, en els comitès sindicals i en les coordinadores de gremis específics –realment curiós que un sector més aviat sobiranista, com el de les farmàcies, es plantés a Barcelona, davant el gestor, i no a Madrid, davant l'espoliador– i aprofitaríem determinats conflictes polítics o laborals per sembrar-hi la zitzània, manipular els treballadors, enardir tensions, extremar posicions o agullonar reivindicacions que transmetessin una imatge negativa de Catalunya i del seu govern. Una imatge com més caòtica millor que semblés pròpia d'un país bananer. Per exemple, col·lapsant Barcelona. Faríem que la presidenta de la Comunidad de Madrid –morta d'enveja, tot s'ha de dir– demanés el Mobile per a la Villa y Corte i aturaríem els metros i els autobusos, especialment la nova línia de metro a l'aeroport, durant tots els dies del MWC, per generar-hi un desori i un enuig generalitzats que embrutessin el nom de Catalunya en les cròniques que els corresponsals i enviats especials fessin arribar als seus països. Cercaríem, en definitiva declaracions com aquestes dels congressistes estrangers recollides pels telenotícies de TV3:

  • Mats Carlsson: "És un bon moment per als qui han de negociar. No crec que sigui bo per a Barcelona."
  • Tanaka Takayuki: "No està bé [serveis mínims del Metro]. Hi ha massa gent."
  • William Bishop: "És una vergonya. És un congrés important i és lamentable que no hi hagi prou trens circulant."
  • Célio Rosa: "Del transport, no se n'ocupa ningú. Hi ha les vagues i tot això. El Mobile World Congress s'hauria de portar a un altre lloc, cosa que crearia competència entre les ciutats i milloraria la logística d'aquests esdeveniments. És un desastre. La pròxima edició del Mobile no s'hauria de fer a Barcelona."

Hi ha un munt de conflictes dels quals se'n pot treure profit exacerbant-los al llarg de les cinquanta-dues setmanes de l'any, però hi ha efectes que només es poden aconseguir en una de concreta. O en dues, o en tres... El Saló Alimentària podria ser també un bon escenari, oi que sí? Tanmateix, prego al lector que no comenti res de tot això. Hi ha coses que no es poden dir. Oficialment, els agents de les clavegueres de l'Estat només han vingut a Catalunya a donar voltes en l'avió del Tibidabo.

El Món , 29/2/2016
 
El teatre és una suma de voluntats Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 juliol 2016
El teatre és una suma de voluntatsA través d'aquestes pàgines vull donar les gràcies a totes les persones que han fet possible la materialització de l'obra "Abans que pugi el teló", estrenada al Teatre-Auditori de Sant Cugat el 21 de gener passat, i molt especialment al públic que va omplir la sala de gom a gom.

Aquesta obra va néixer justament arran d'un petit article de Rafa Usero al Tot Sant Cugat, en què lamentava que l'actor i l'actriu més grans en actiu de Catalunya –Jaume Pla i Montserrat Carulla– no es poguessin acomiadar dels escenaris amb una obra que els permetés desplegar el seu talent. "I per què no n'escrius una per en Jaume?", em vaig dir. En Jaume i jo som molt bons amics i em venia de gust fer-li aquell regal. Volia, tanmateix, que l'obra, a més de ser un regal, fos també un cant d'amor apassionat al teatre i un homenatge a l'ofici d'actor. I així va ser com el 26 de novembre de 2013 vaig posar-m'hi.

Però un text teatral només és viu quan puja a l'escenari, quan els intèrprets n'encarnen els personatges. I per tal que passi això, no n'hi ha prou amb l'autor. Calen un director, un escenògraf, un il·luminador... Cal que creguin en aquella obra i que vulguin infantar-la en un teatre. I és que el teatre és una suma de voluntats. D'aquí el meu agraïment a Salvador Fité i a Salvador Fenollar com a director i ajudant de direcció, respectivament, al Teatre-Auditori i a l'Ajuntament per haver donat ales al projecte. Un projecte laboriós que ha trigat catorze mesos a materialitzar-se, nou dels quals han estat de memorització i d'assaig de Jaume Pla, que amb un entusiasme i una força de voluntat exemplars ha superat les lògiques limitacions dels seus 87 anys. Els dramaturgs, els intèrprets, els directors... no som ningú sense el públic. El públic ho és tot. El públic és el nostre bé més estimat. Per això vull agrair les paraules i les emocions que em van transmetre les persones que van compartir amb nosaltres aquella estona. Catorze mesos de feina per construir una il·lusió de vuitanta minuts. Aquest és l'encís del teatre: una carta d'amor al públic.

Tot Sant Cugat , 26/2/2016
 
Cinema amb majúscules Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 juliol 2016
Monsieur VerdouxRecomano abrandadament el cicle de cinema clàssic dels darrers dilluns de mes a Cinesa Sant Cugat. La selecció de títols que ens ofereix el crític Àngel Comas en els primers set mesos d'enguany és excel·lent i permet rescabalar-nos de l'allau de productes xarons i de pur consum que omplen les nostres pantalles controlades des de despatxos de Los Angeles o Nova York.

El cicle, que es va obrir el mes de gener amb 'Double Indemnity', de Billy Wilder, basada en una novel·la de James M. Cain, l'autor de 'El carter sempre truca dues vegades', ofereix aquest febrer 'Phantom of the Paradise', de Brian de Palma. Es tracta d'una versió musical de l'obra de Gaston Leroux 'El fantasma de l'Òpera', que, per bé que no va tenir l'acollida que mereixia, és una pel·lícula deliciosa i una de les millors del seu director, conjuntament amb 'Obsessió'. La proposta del mes de març és 'Repulsió', de Roman Polanski. Protagonitzada per una jove Catherine Deneuve –tenia vint-i-dos anys–, la pel·lícula narra el procés esquizofrènic d'una dona que se sent atreta pels homes, alhora que els rebutja, i que, a poc a poc, es va aïllant del món exterior fins a portar-nos a un desenllaç que permet diverses interpretacions, entre les quals uns hipotètics abusos sexuals per part del seu pare.

Abril i maig ens ofereixen 'Grease' i 'El cel pot esperar'. La primera, amb John Travolta i Olivia Newton-John, és la famosa adaptació de l'obra teatral estrenada a Broadway el 1972 creada per Jim Jacobs i Warren Casey i també amb cançons de John Farrar, un músic que d'aleshores ençà tindria un paper determinant en la carrera d'Olivia Newton-John, australiana com ell. Pel que fa a 'El cel pot esperar', cal remarcar que és la versió d'Ernst Lubitsch, del 1943, amb Gene Tierney i Don Ameche, no pas la del 1978, dirigida i protagonitzada per Warren Beatty i Julie Christie. El cicle, finalment, es tancarà els mesos de juny i juliol amb 'Sabrina', de Billy Wilder, interpretada per Humphrey Bogart, William Holden i una meravellosa Audrey Hepburn –Julia Ormond, en la versió del 1995, quedava molt per sota–, i 'Monsieur Verdoux', que és un dels films menys coneguts de Charles Chaplin, per bé que un dels millors. Es tracta d'una faula satírica i d'humor negre amb què Chaplin es lleva la màscara de Charlot i, inspirant-se en Landrú, construeix un personatge procliu a l'amor que mata vídues riques per mantenir la seva família. La pel·lícula va ser un fracàs espectacular i els vincles que la cacera de bruixes de McCarthy li va atribuir amb grups liberals i d'esquerres hi van tenir molt a veure.

Probablement, una bona part del públic ja ha vist alguna vegada aquestes pel·lícules, si més no per televisió o en vídeo, però el cert és que són tan bones que només hi ha una manera d'assaborir-les amb plenitud i com es mereixen, i és gaudint-les en el format per al qual van ser concebudes: la pantalla gran d'una sala cinematogràfica.

Cugat.cat , 26/2/2016
 
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moral Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 juliol 2016
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moralUna de les expressions que més s'han emprat aquests dies, en comentar el decés de Muriel Casals ha estat la de "mort absurda". "Mort absurda" és una expressió espontània, de ràbia contra l'atzar, que té a veure amb la relació que la nostra societat, culturalment parlant, manté amb el tema de la mort. El dolor que ens causa la pèrdua d'un ésser estimat per culpa d'un càncer o d'un accident de cotxe és el mateix, però no emprem el terme "mort absurda" per definir-ho. I tampoc no ho fem quan la causa és fruit d'una circumstància més singular, com ara un accident de tren o d'aviació. ¿Són més lògiques, aquestes morts, potser? Racionalment no, és clar. Tota mort ens sembla sempre inoportuna. Fins i tot en els casos de familiars centenaris desitgem que la vida ens permeti tenir-los al nostre costat una mica més de temps. Però en el cas de Muriel Casals hi ha jugat un paper determinant el caràcter insòlit del desenllaç de l'accident en si mateix, perquè, per bé que d'atropellaments amb bicicleta sempre n'hi haurà, ens costa de pair que la conseqüència directa de la topada d'un vianant amb un vehicle tan poc agressiu, sigui la mort. Això ens ha deixat astorats, i fruit d'aquest astorament hem conclòs que es tractava d'una "mort absurda", és a dir, d'una mort que surt dels marges de la lògica estadística.

Jo també he emprat aquest terme. Ho he fet ara, com ho vaig fer anys enrere en perdre un amic en circumstàncies anàlogues. Es deia Guillermo i és un dels personatges del meu llibre Set dones i un home sol. Va perdre l'equilibri mentre recollia la roba estesa d'uns cables situats a dos metres d'alçada, sobre una cort de porcs, a Canet d'Adri (Gironès), i va caure topant amb el cap. Tot i això, es va aixecar i el van dur a l'hospital; però una estona després es va adormir, va entrar en coma durant un mes i mig i ja no es va despertar mai més. "Quina mort més absurda", "quina mort més estúpida", vaig dir. Era la manera d'expressar la ràbia i la impotència que sentia davant la fatalitat que em robava un amic.

Iris Murdoch també parla d'un atropellament "casual" en el seu llibre Amics i amants: "El pitjor fou el caràcter casual de l'accident. [...] Si hagués mort de malaltia, o si hagués mort a la guerra, lluny, en un lloc on jo no pogués veure'l, aleshores consideraria inevitable la seva mort, però no vaig poder suportar que morís allí, d'accident, davant meu".

El cas de Muriel Casals adquireix una magnitud superior pel fet de ser qui era: una persona molt estimada a Catalunya i un símbol de la resistència pacífica en favor dels drets nacionals del nostre poble. Aquesta és precisament la raó per la qual, a banda de l'escòria publicada per cert individu al diari ABC, les xarxes socials van plenes de comentaris catalanofòbics i d'obscenitats contra ella tot felicitant-se de la irreversibilitat del traumatisme cranioencefàlic que patia. No hi ha signe d'impotència més gran que desitjar la mort d'aquell que no pots vèncer amb la intel·ligència.

Em va agradar molt la definició que Carme Forcadell, presidenta del Parlament, va fer de Muriel Casals el dia de la seva mort: "És i serà el somriure del Procés". Realment és així. La Muriel podia ser molt contundent en l'expressió dels seus arguments –sempre ho era– sense que les seves maneres transmetessin aquesta sensació. Per dir-ho gràficament, hauria pogut cantar High Voltage, dels AC/DC, i fer que sonés com Top of the World, dels Carpenters. Tenia aquest do, que emanava de la fragilitat física que transmetia i que tot sovint gairebé induïa l'interlocutor a voler-la protegir. Per desgràcia, el dia de l'accident, ningú no va ser a temps de protegir aquesta fragilitat.

Però, com dic, la fragilitat física de Muriel Casals quedava compensada per la seva fortalesa moral. Muriel Casals era una humanista, i creia en el respecte entre els pobles com a element indispensable per garantir una coexistència pacífica. Per això defensava el dret inalienable del seu poble a decidir per ell mateix; per això, amb les seves paraules, enfortia l'autoestima dels catalans per tal que, sense perdre el somriure, no renunciéssim a la revolta. Ara, la Muriel, físicament, ja no hi és. Però l'empremta que ha deixat és tan gran, que passaran els anys i el seu record es mantindrà viu. Ara hem viscut dies de dol, però quan la independència de Catalunya sigui un fet i arribi la joia, caldrà, per dignitat, tenir ben present la seva valuosa aportació. De moment, el millor homenatge que li podem retre és fer-nos respectar en el món com ella va saber fer-se respectar entre nosaltres.

El Món , 22/2/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1774
spacer.png, 0 kB