Play online slots for real money https://onlineslots.money/.

spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
"Todas las naciones son España" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 agost 2019
"Todas las naciones son España""Todas las naciones son España. Todas las naciones son España". Dos cops. Pedro Sánchez ho va repetir dos cops el 5 de setembre passat amb el to i el somriure d'autosatisfacció de qui creu que aquell matí, tot dutxant-se, ha trobat la pedra filosofal que ha de garantir eternament la Sagrada Unitat d'Espanya. Com el carceller indulgent que creu que té la clau de la disciplina dels captius posant-los una dotzena de cigrons més al plat i condecorant-los amb la medalla del Bon Minyó, el senyor Sánchez, home d'infinita benvolença, estaria disposat a rebaixar un xic l'espoliació fiscal a què és sotmesa Catalunya i a concedir-li alguna dispensa lingüística amb la cirereta del titolet de "nació'. El raonament seria aquest:

"Atès que no sabem quina mosca ha picat als catalans, sempre tan submisos i ara tan altius, deixem-los dir-se 'nació' i acabem d'una vegada amb la seva rebequeria. Contents i enganyats, seran una 'nació' dins d'una Nación de naciones i haurem enterrat el problema catalán. La Nació, amb majúscula, serà Espanya, com ara, i les 'nacions' amb minúscula seran... les altres."

Com veiem, es tracta d'intentar que Catalunya visqui pensant-se que és una nació, però sense tenir els atributs propis d'una nació. És a dir, seria una "nacioneta". Una "nacioneta" eixerida, bufona, simpàtica i laboriosa, això sí, però "nacioneta" al capdavall, perquè de Nació, de Nació de debò, allò que se'n diu Nación, Nación, Nación, només n'hi ha una: Espanya. No caldria sinó! Hi hauria la nacionassa i la nacioneta. La nacioneta vindria a ser el telèfon mòbil de plàstic que es dóna als infants petits perquè juguin imaginant-se que són adults mentre el papa i la mama interactuen a través dels telèfons de debò. Un dia, tanmateix, l'infant es fa gran, es treu la llana del clatell i diu als pares que donin el mòbil de plàstic al canari, perquè ell en vol un d'autèntic. Pedro Sánchez –en companyia de Miquel Iceta, aquell senyor que l'acompanya i que li riu totes les gràcies– pretén que una vella nació d'Europa, com és Catalunya, renunciï a ser qui és i accepti submisa el paper que ell i la resta de supremacistes espanyols de bon cor li han assignat, que és el de romandre en un estat d'infantesa permanent. Catalunya no pot fer un lleig a tanta generositat. ¿Que potser no és millor que els negres, en comptes d'un amo blanc que reparteix fuetades, tinguin un amo blanc que reparteix caramels? No hi ha res més ofensiu que un negre desagraït.

Pedro Sánchez diu "todas las naciones son España", i s'adreça indistintament a catalans i a espanyols. Als primers ja hem dit de quina manera, i als segons els pica l'ullet perquè captin que tot plegat és un simple joc de paraules i que el rang "nacional" de les nacionetes és merament honorífic, per la senzilla raó que, n'hi hagi tres o n'hi hagi més, totes, absolutament totes, SÓN Espanya. De sobirania plena, de sobirania de debò, només n'hi ha una: l'espanyola. La pregunta catalana és: si una nació no té sobirania, de què li serveix tenir un govern nacional? Si una nació no té sobirania per decidir sobre si mateixa, de què li serveix dir-se nació? Si una nació no té sobirania per ser lliure, quin sentit té la seva existència?

El Món , 11/9/2017
 
La incògnita Bocabella Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 agost 2019
Josep Maria Bocabella
Josep Maria Bocabella
El 9 d'abril de 2010, ara fa set anys, en les pàgines del Diari de Sant Cugat, vaig publicar un article titulat "En Bocabella i la Sagrada Família" en què demanava al nostre Ajuntament que dediqués un carrer a Josep Maria Bocabella i Verdaguer, i n'explicava les raons. Josep Maria Bocabella va ser el filantrop impulsor del temple de la Sagrada Família, que és avui el símbol arquitectònic més universal de Catalunya, i, segons diverses biografies, era fill de Sant Cugat. Avui, però, veient que el meu article no va tenir èxit i que Josep Maria Bocabella continua sense tenir-hi cap carrer, penso que potser jo anava errat. No ho dic amb ironia, ho dic de debò. Potser m'equivocava en dir que era santcugatenc, ja que, ara com ara, això no sembla pas segur.

És cert que la Viquipèdia catalana –com la italiana– situa el naixement d'en Bocabella el 1815 a Sant Cugat, però la mateixa Viquipèdia es contradiu en afirmar, tot seguit, que va néixer al número 2 del carrer de Cotoners, de Barcelona. En què quedem? Ja sabem que la Viquipèdia, per bé que constitueix un valor en si mateixa, no és una font prou fiable. Però sí que ho és, per exemple, l'Enciclopèdia Catalana, i aquesta també diu que en Bocabella era santcugatenc de naixement. Déu n'hi do, l'embolic! Caldria, per tant, que els especialistes hi diguessin la seva, i, si es confirma que en Bocabella va néixer a Sant Cugat, seria imperdonable que cap carrer no en recordés el nom. Val a dir, tanmateix, que la ciutat de Barcelona, no li ha fet gaire justícia: només li ha dedicat un passatge.

Tot Sant Cugat , 4/9/2017
 
Manipulacions espanyoles de la història Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 agost 2019
Manipulacions espanyoles de la històriaDiuen que la història l'escriuen els vencedors. És una frase ben certa, sobretot quan al·ludeix als "vencedors" que han esclafat pobles, cultures i llengües. En aquests casos, el "vencedor" té molta pressa a esborrar. "Dèria esborradora", podríem dir-ne d'aquesta obsessió. La dèria esborradora es fonamenta, d'una banda, en la necessitat d'amagar les barbaritats que el vencedor ha comès per tal d'assolir el seu objectiu, i, de l'altra, en la pressa per reescriure el passat i legitimar, així, la seva presència –talment com si fos ancestral– sobre una terra que només posseeix i espolia per dret de conquesta.

Espanya, eufemisme de Castella, en sap molt d'això. Ho ha practicat contínuament al llarg de la seva història en tots els pobles que ha anorreat. Fins i tot ha pretès fer-nos creure que abans de la seva arribada la gent d'aquells pobles, pobreta, no tenia més llengua que la de la boca, de manera que hauria estat Castella qui, gentilment, els hauria concedit una "lengua de encuentro" perquè poguessin evolucionar. Però seria un error pensar que la manipulació espanyola de la història queda circumscrita a uns fets succeïts segles enrere. La dèria esborradora, l'afany manipulador, no s'han aturat mai. Tampoc en el segle XXI. La frase "nuestro interés es españolizar a los niños catalanes", pronunciada l'any 2012 pel ministre de Cultura d'aquell país, n'és un testimoni força diàfan. Aquell pobre home i el seu govern no s'adonaven que amb aquesta frase estaven reconeixent que els catalans no som ni hem estat mai espanyols. Altrament, quina necessitat n'hi hauria, d'espanyolitzar-nos? Oi que ningú no es planteja, d'espanyolitzar els espanyols o de germanitzar els alemanys? Que n'és d'inclement, el llenguatge!

Per això jo voldria parar atenció en un llibre d'Eugènia de Pagès i Bergés, catedràtica d'història d'ensenyament secundari, titulat "No m'ho van ensenyar a l'escola" (Història per a adults) (Pagès editors, 2017) en el qual l'autora reflexiona sobre un munt de fets relacionats amb Catalunya que han sofert l'efecte del ribot manipulador espanyol. "El franquisme va ser un accident històric o entronca amb un passat que el va legitimar als ulls d'una gran quantitat d'espanyols?", es pregunta De Pagès. El llibre, dividit en vint-i-quatre capítols, parla, entre d'altres coses, de la cort de Felip IV: luxe, ostentació i misèria, de Felip V, del franquisme tou, del concert econòmic, del conte de fades de la Transició, de la llei mordassa, del nacionalisme espanyol... Per tal que el lector en flairegi el contingut, li'n poso aquí alguns fragments:

  • [Sobre l'esfondrament demogràfic de les terres d'ultramar "justificat" per les malalties infeccioses europees]: "Com és que les malalties indígenes no van atacar els invasors europeus? O és que, com alguns autors sostenen, una alimentació de bona qualitat i sobretot molt equilibrada feia que les malalties pràcticament no existissin entre els pobles andins. Poc probable. O és que els virus eren racistes i no atacaven els europeus? [...] El cas és que l'esclavitud, les massacres i les epidèmies van deixar buits els regnes asteques i inques."

  • "Pel que fa a l'exmetròpoli, Espanya, la conseqüència a llarg termini ha estat l'arrelament d'una mentalitat molt estesa entre la població espanyola: l'imperialisme com a única manera de viure. És a dir, xuclar a altres poblacions o territoris la necessària riquesa o excedent, tot veient aquesta manera d'obtenir recursos del tot normalitzada."

  • "Lloc: Casa de la Ciutat a Barcelona, el 16 de setembre de 1714, cinc dies després que la capital catalana sucumbís al setge borbònic. José Patiño [mà dreta de Felip V] convoca els consellers que quedaven, els llegeix el decret que dictava la dissolució del Consell de Cent, institució amb més de cinc segles d'història, i aleshores, buscant una humiliació encara més gran, ordena als consellers que allí mateix es treguin les insígnies i les lliurin juntament amb les claus de la Casa de la Ciutat i amb tota la documentació. Hores després es repetia la mateixa escena amb els representants de la Generalitat. D'aquesta manera, un sol home posava fi a l'històric sistema institucional català."

  • "Felip V va aplicar mètodes d'extermini i control propis de les dictadures modernes. Així, el comte de Montemar arribà a teoritzar les pautes de comportament del que avui en dirien assassinats selectius que després duran a terme personatges com Videla o Pinochet."

  • "Es força sorprenent, en canvi, que anys més tard, com explica el professor Fontana, un cert esquerranisme tendís a confondre nacionalisme amb burgesia, en moments en què resultava evident que la burgesia –tant la que havia retornat amb l'exèrcit franquista el 1939 com la que feia negocis bruts amb en Porcioles– no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensaven, per contra, les classes populars."

  • "Una mostra d'aquesta concepció medieval de la llei ("la ley es la del rey") és la transició del franquisme a la democràcia que es va fer, com deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda, "de ley a ley por la ley", és a dir, sense trencar mai la legalitat, de manera que la legalitat actual d'Espanya és una evolució del franquisme, malgrat que els "Principios fundamentales del Movimiento", essencialment antidemocràtics, eren "por su pròpia naturaleza permanentes e inalterables". Sí, tot ben legal, però fraudulent.”

El llibre d'Eugènia de Pagès conté moltes altres dades i reflexions interessants que mereixen ser llegides amb atenció. Hi ha, com he dit, una manipulació de la història que redibuixa la identitat espanyola a fi de d'anul·lar identitats alienes, com la catalana, i d'inflar el pit dels espanyols fent-los creure que Catalunya ni és cap nació ni ha estat mai catalana, cosa que explica la pervivència de la catalanofòbia en ple segle XXI i la virulència amb què les institucions de l'Estat espanyol reaccionen contra el dret inalienable d'autodeterminació de Catalunya. Com deia Shakespeare, el passat tan sols és un pròleg.

Racó Català , 29/8/2017
 
La Bústia Ètica contra la corrupció Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 agost 2019
La Bústia Ètica contra la corrupcióCrec que és molt bo per a Sant Cugat que el ple de l'Ajuntament hagi acordat la creació d'una Bústia Ètica, que permeti que els ciutadans puguin denunciar possibles casos de corrupció. Aquesta Bústia consistirà en un canal d'Internet per mitjà del qual tothom podrà advertir sobre fets concrets o demanar que s'investigui determinada praxi, ja sigui individual, empresarial, política, etc. El pas següent, a partir d'aquí, correspondrà a una comissió municipal ètica, que haurà d'escatir la seva veracitat i, en cas afirmatiu, actuar en conseqüència.

Serà una Bústia anònima. És a dir, que el consistori permetrà que el denunciant, si ho vol, mantingui en secret la seva identitat. Amb això es pretén evitar que la por d'algunes persones a patir represàlies les faci optar pel silenci. Sabem que la impunitat de bona part dels afers de corrupció és fruit de la por dels testimonis a veure's perjudicats personalment si els denuncien, per la qual cosa sembla recomanable l'anonimat.

Tanmateix, la condició humana té grandeses i misèries, i una de les misèries que palesen cada dia les xarxes socials és l'ús que fan de l'anonimat alguns individus per calumniar, injuriar, difamar o escarnir persones per mitjà de falsedats a fi d'embrutar-los el nom. Hom pot dir, és clar, que si la denúncia és falsa no prosperarà. I és cert. No caldria sinó! Però, fins i tot encara que la denúncia no fos feta amb mala fe, qui rescabalarà la persona difamada? Com podrà aquesta, si se'n demostra la falsedat, denunciar el fals i anònim denunciant pel prejudici causat? La idea de la Bústia Ètica és bona, però crec que abans caldria reflexionar sobre aquestes qüestions.

Tot Sant Cugat , 1/8/2017
 
El PSC ja és membre de la caverna Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 agost 2019
El PSC ja és membre de la caverna"Dèspotes il·lustrats", ha estat el terme que Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha fet servir per definir Miquel Iceta i Pedro Sánchez amb relació a l'actitud que mantenen contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Em sembla una definició força precisa i escaient perquè, certament, és propi de dèspotes il·lustrats erigir-se en intèrpret de la voluntat d'un poble sense haver-lo escoltat. El Partit Socialista, de fet, no fa només això. A més de no voler escoltar el poble català, també l'emmordassa. Li prohibeix expressar-se lliurement sobre si vol ser un Estat independent o un territori subordinat a Espanya i el condemna a ser allò que el Partit Socialista vol que sigui. I què vol aquest partit que sigui Catalunya? Doncs el mateix que és el PSC dintre del PSOE. És a dir, res. Res de res.

El millor aval d'un partit polític per tenir credibilitat i guanyar-se el respecte de la ciutadania és la seva pròpia identitat. És a dir, la coherència entre allò que diu i allò que fa. Hom no pot dir-se socialista, per exemple, i alinear-se amb els fills ideològics del franquisme al Parlament català i al Congreso espanyol, com fan Miquel Iceta, Pedro Sánchez i la resta del PSOE; hom no pot fer abrandats discursos sobre els valors de la democràcia cada cop que s'encén el llum vermell de la càmera de televisió i, alhora, donar suport als qui condecoren nazis i feixistes; hom no pot alliçonar la gent des d'un faristol sobre la llibertat i, alhora, criminalitzar les urnes i el dret inalienable a l'autodeterminació dels pobles; hom no pot proclamar-se laic i, alhora, ser talibà d'una religió anomenada España; hom, en definitiva, no pot enarborar la bandera de l'esquerra i, alhora, transgredir els Drets Humans.

El descrèdit del Partit Socialista és tan exorbitant, tan descomunal –n'hi ha prou de mirar el caràcter residual que té a Catalunya–, que només li queda el recurs de la mentida i de la demagògia per intentar entabanar ànimes despistades. La mentida i la demagògia són sempre la conseqüència de la manca d'arguments. Per això el Partit Socialista, que sap que no té cap argument democràtic ni humanístic –cap ni un– per impedir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, s'aferra a una llei antidemocràtica i intenta desacreditar desesperadament l'independentisme tot associant-lo a la corrupció, als paradisos fiscals i a persones perverses que, segons diu, s'embolicarien amb la bandera i serien perillosíssims aiatol·làs. Així és com s'expressava Jaume Collboni, president de la federació del PSC a Barcelona, la setmana passada. Ho deia ell, que ha fet tota la seva carrera política embolicat amb la bandera espanyola com a membre d'una secta religiosa coneguda amb el nom de ‘Unidad de España' en el si de la qual, sota govern socialista, es va fundar una banda terrorista que matava persones finançada per l'Estat.

Una altra manera de saber qui és en realitat el senyor Collboni es troba en la informació que els periodistes Andreu Barnils i Roger Cassany van oferir a través de Vilaweb l'any 2014, el dia de la votació de les primàries del PSC. Ambdós periodistes van ser testimonis oculars del lliurament de paperetes de la candidatura de Collboni a membres de la comunitat pakistanesa de Ciutat Vella –que no tenien ni idea de qui era aquell senyor–, i de com, tot seguit, després d'altres complimentacions, eren conduïts fins a la urna on es podia controlar la culminació de la maniobra.

Tard o d'hora, però, el temps acaba posant cadascú al seu lloc. Ho hem vist fa ben poc, el 15 de juliol concretament, amb la crida desesperada de Miquel Iceta als conservadors de l'antiga Convergència perquè es facin del PSC. Quines ironies que té la vida. Ves per on, ara que el PDeCAT, deixant enrere el pujolisme i empès per l'extraordinària evolució del país, ha iniciat un apropament a la socialdemocràcia, resulta que el PSC vol fitxar-ne els antics membres més immobilistes. Tot encaixa, tanmateix. Fa tan sols un mes, Iceta ja cantava les excel·lències d'un dinosaure com Duran i Lleida i anunciava la possibilitat de formar coalició amb ell i altres delegats de la caverna espanyola a casa nostra, entre els quals Foment del Treball, Círculo Ecuestre i el grup Godó. És ben lògic, això. Caiguda la màscara, quina altra cosa pot voler algú com el PSC, que és la crossa d'un govern d'ultradreta a Espanya, i que a Catalunya, en companyia de Partit Popular i Ciudadanos, constitueix un dels búnquers més reaccionaris de la Unió Europea?

Racó Català , 20/7/2017
 
Podemos i Comuns: "Antes azul que rota" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juliol 2019
Podemos i Comuns: "Antes azul que rota"L'actitud de Podemos i dels Comuns davant el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, que s'ha de celebrar l'1 d'octubre vinent, és deplorable, certament, però té força lògica atesa la idiosincràsia d'aquests grups polítics. Cal tenir en compte que el fet de ser incapaços de confessar-se certes coses a si mateixos els condemna a cercar aixopluc en l'ambigüitat, just aquella ambigüitat que el Procés ha desballestat de dalt a baix. Només cal mirar on són ara Unió i el PSC. Caigudes les màscares, Unió és morta, Duran i Lleida, intenti el que intenti, ja és un fòssil polític, i tenim un PSC despullat i residual que no li ha quedat més remei que alinear-se amb l'ultranacionalisme espanyol de PP i Ciudadanos fins a configurar, tots tres, la delegació catalana de la caverna espanyola.

I qui són Podemos i els Comuns, en aquest nou escenari clarificador que ha deixat el Procés? Doncs n'hi ha prou d'escoltar les declaracions dels seus dirigents a Barcelona o dels senyors Rabell i Coscubiela al Parlament per veure que són allò que anys enrere, en termes teatrals, es coneixia com la claca. La claca de la caverna, en aquest cas. Ells són tan demòcrates, progressistes i revolucionaris que diuen exactament el mateix que han dit tots els règims autoritaris de la història per impedir la independència d'un poble subordinat, és a dir, que l'única legalitat possible és la de l'Estat dominador. Sense aquesta legalitat no hi ha garanties. "Garanties", per a ells, són les que els va donar el Ministeri d'Interior espanyol per poder governar avui l'Ajuntament de Barcelona. Quina llàstima que hagin nascut tan tard, haurien fet un gran paper com a prefectes de la província de Judea en temps de l'imperi romà o com a guardians de les lleis de la corona britànica en el procés d'independència dels Estats Units o de les lleis espanyoles en el procés d'independència de Cuba. Que siguin lleis antidemocràtiques que prohibeixen votar, que criminalitzen les urnes, que emmordassen pobles, que persegueixen demòcrates i que conculquen la llibertat d'expressió no té cap importància. La llei de l'imperi és la llei de l'imperi, i aquests prefectes emmascarats de revolucionaris de parc temàtic, altrament dits Podemos i Comuns, no sols en són servidors, també en són garants del seu compliment. En realitat, per ser més precisos, són la brigada de manteniment de l'imperi, els qui li fan la feina bruta.

Tots els imperis estan podrits per dins i, per perpetuar-se, necessiten la feina impagable d'un cos que sembli díscol amb el poder –només de boca, és clar–, però que a l'hora de la veritat, com ara la insubmissió de quatre províncies rebels, doni suport a l'statu quo per tal que tot continuï igual. Es tracta, en definitiva, de tenir una veu que soni diferent de la de l'establishment –Partit Popular/Partit Socialista/Ciudadanos–, una veu que soni més rejovenida, més trabucaire, i que sembli crítica amb l'imperi, de manera que la seva oposició a la llibertat de la colònia tingui un vernís d'aparença assenyada i pròpia d'algú que "no és ni a una banda ni a l'altra", sinó tot al contrari. I, és clar, si fins i tot els revolucionaris consideren il·legal la insubmissió catalana és que el Referèndum no té cap fonament i no es pot fer. Aquest és el missatge de la maniobra. Però la maniobra ha fet misto.

El problema d'aquesta gent, d'altra banda, és que la manca d'un argument racional per mantenir Catalunya subordinada a Espanya és tan immensa, tan gegantina, que no els queda cap més remei que repetir tots a una les mateixes paraules: "El Referèndum és il·legal, el Referèndum no ofereix garanties...". Són les paraules de PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos i Comuns. Les paraules textuals. Tots juntets fent força en defensa de l'imperi.

Com he dit abans, hi ha algunes coses, concretament dues, que Podemos i els Comuns no confessaran mai perquè, si ho fessin, es veurien obligats a reconèixer que allò a què de debò aspiren, amb alguns matisos ornamentals, és a ocupar el lloc que ara ocupa el PSOE en el mapa polític espanyol. Per això coincideixen tant meravellosament bé amb Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Núria Parlón i companyia a donar una capa de pintura a la Constitució espanyola "para resolver de una vez por todas el tema de las nacionalidades". És allò de "si els donem un caramel amb bastonet, callaran". I és que per aquesta gent, les paraules de Déu Pare Omnipotent són sagrades: "La Veritat Suprema es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola", que, traduïdes al llenguatge del carrer, volen dir que "España se pinta, pero no se toca", i que en el llenguatge dels abrandats revolucionaris de Podemos i Comuns signifiquen: "Antes azul que rota".

Això ens porta a la segona cosa que mai no confessaran: el seu nacionalisme espanyol. Es diuen universalistes, sí. Però universalistes amb "pasaporte español", perquè, com tothom sap, un passaport català seria l'antítesi de la universalitat. I ara! On vas a parar! Quin horror! Només de pensar-hi ja s'esgarrifen! Tot plegat, ves per on, els porta a dir el mateix que deia Duran i Lleida el 2012: "A Unió hi ha moltes sensibilitats". Doncs no, senyors i senyores de Podemos i dels Comuns. Menystenir, ridiculitzar, desautoritzar, desqualificar i boicotejar el referèndum unilateral –única via pacífica i democràtica per tal que Catalunya decideixi si vol ser un poble lliure o un poble captiu–, no és sensibilitat, és absolutisme. L'absolutisme hipòcrita dels revolucionaris de chaise longue.

El Món , 17/7/2017
 
L'afer del policia municipal i l'home díscol Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 juliol 2019
L'afer del policia municipal i l'home díscolEl 26 de juny passat, davant del Mercat de Torreblanca, de Sant Cugat, es va produir un incident entre un home d'uns setanta-i-tants anys d'edat i un policia municipal que ha tingut un gran ressò després que una persona en difongués les imatges. És un vídeo de només 78 segons, i, per tant, no constitueix cap prova concloent. Però és un testimoni gràfic important, ja que mostra com l'home és reduït sense haver fet ús de la violència física –la verbal sembla que sí– i com el policia, després, s'hi asseu a sobre.

Sabem, d'altra banda, que l'home va respondre amb agressivitat quan l'agent li va retreure que hagués aparcat en lloc prohibit. I sabem també, gràcies al testimoni d'un botiguer, que l'home, minuts abans, ja havia entrat al Mercat tot cridant. És a dir, que la infracció de trànsit i el comportament bel·licós de l'home eren elements que justificaven que un agent municipal li cridés l'atenció. Una altra cosa és la desproporció de l'actuació policial. Un policia està obligat a mantenir el cap fred en aquesta mena de situacions. Exactament igual que un àrbitre.

Què havia de fer el policia, aleshores, quan l'home díscol no va voler mostrar-li la documentació? Doncs una cosa molt senzilla: mantenir-se impassible, avisar una patrulla i, si la negativa persistia, dur-lo a la caserna. Res més. Un policia temperamental no és un bon policia, de la mateixa manera que un àrbitre temperamental no és un bon àrbitre. Poden ser bellíssimes persones, però s'han equivocat de professió. Això, però, seria injust –i també tendenciós– fer-ho extensible a tots els agents del cos local. Va ser una acció individual, i com a tal ha de ser jutjada.

Tot Sant Cugat , 7/7/2017
 
Espanya no és una nació, Espanya és una presó Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juny 2019
Espanya no és una nació, Espanya és una presóL'extraordinària força del procés català pot ser mesurada des de diferents angles. El principal, naturalment, és el del gruix i la transversalitat socials que el configuren. Però n'hi ha d'altres. Hi ha, per exemple, l'interès internacional que desperta –la pentinada de l'editorial del New York Times a Espanya, és ben recent–, o la receptivitat amb què els seus representants són rebuts en diversos països, malgrat les pressions i suborns espanyols, o els informes econòmics, publicats pel Finantial Times i el Wall Street Journal, que constaten que l'espoliació a què es veu sotmesa Catalunya per part d'Espanya constitueix un cas únic a Europa i a Amèrica del Nord, o els informes de Credit Suisse i d'Eurostad, segons els quals una Catalunya independent se situaria en el vintè lloc internacional i esdevindria el desè Estat més ric d'Europa, just darrere de països com Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Alemanya o Finlàndia.

Tanmateix, hi ha un altre element –prosaic, això sí– que també mostra la força del Procés, i és l'allau d'atacs que rep procedents dels partits nacionalistes espanyols, coneguts popularment com el búnquer. Tot el temps i l'energia que dediquen a "combatre l'independentisme" –aquest és el llenguatge bèl·lic que utilitza Miquel Iceta– no és més que una prova del dèficit democràtic que arrosseguen, de la seva buidor argumental i, en definitiva, de la seva derrota política.

En paraules d'Albert Rivera, el Referèndum és un "fracàs", i en les de Miquel Iceta, l'independentisme pretén culpar els ajuntaments del "fracàs" del Referèndum. Són paraules que només poden ser contestades amb un somriure, perquè, pel sol fet d'haver estat dites quan encara falten tres mesos per a la celebració del Referèndum, ja revelen fins a quin punt els seus autors confonen desitjos amb realitat. En aparença, sembla que s'adrecin a l'independentisme. Però no. Només són consignes internes, consignes que s'adrecen ells mateixos per donar-se ànims i emmascarar la seva impotència.

No són pas els únics que fan això, però. Xavier García Albiol i Àngel Ros també ens ajuden a veure quins són els paràmetres mentals dels enemics de les urnes. García Albiol, concretament, titlla de "fanàtics" els qui volen la llibertat de Catalunya, i Àngel Ros, batlle de Lleida, del PSOE, agermanat amb Ciudadanos, afirma que l'independentisme "amenaça la pau social". Sembla talment una competició de nacionalistes espanyols per veure qui la diu més grossa. Fixem-nos que qualificar de "fanàtica" una col·lectivitat pel sol fet de voler decidir el seu destí per mitjà del vot ja indica una ideologia ultra i militant del pensament únic. I qualificar d'"amenaça per a la pau social" un moviment democràtic multitudinari, que ha admirat el món pel seu civisme, ja revela quina és l'autèntica personalitat d'Àngel Ros, un senyor que es passeja dient-se demòcrata i d'esquerres però que s'expressa en termes netament franquistes i dictatorials.

La frase d'Àngel Ros és la frase preferida de tots els ultres i dictadors de la història. És una frase de capçalera que l'hem sentida i que la sentirem infinitat de vegades: "els independentistes trenquen la pau social", "els comunistes trenquen la pau social", "les feministes trenquen la pau social", "els negres trenquen la pau social", "els immigrants trenquen la pau social", "el moviment obrer trenca la pau social"... I ho reblen pensant: "La pau social sóc jo". En el cas d'Àngel Ros és ben il·lustratiu que la plataforma Lleida Lliure de Franquisme s'hagi vist obligada a dur als tribunals la negativa d'aquest senyor a complir la Llei de la Memòria Històrica, que l'obliga a retirar els rètols franquistes dels carrers de la ciutat.

Hi ha, d'altra banda, una frase que sovinteja força amb relació al procés català segons la qual les actuacions de l'Estat espanyol serien legítimes, ja que "l'Estat té dret a defensar-se". És una frase fal·laç, aquesta. Perquè, defensar-se de què? Per defensar-nos, cal primer que algú ens ataqui. Catalunya no ataca Espanya ni ningú. Tampoc el Regne Unit ataca la Unió Europea amb el Brexit. A la Unió Europea li pot agradar més o menys la decisió britànica, però no hi pot fer res perquè es tracta de l'exercici d'un dret inalienable. De la mateixa manera, tampoc no hi ha atac català, perquè decidir sobre la identitat d'un mateix i sobre la pròpia vida per mitjà d'un vot és la forma més cívica de llibertat d'expressió que existeix. Parlem clar, doncs. L'Estat espanyol no es defensa, l'Estat espanyol ataca. És molt diferent.

Perseguir demòcrates no és mai una defensa, és un atac. Amenaçar polítics, funcionaris, ciutadans i empreses és un atac; inventar-se informes falsos i escampar calúmnies sobre personalitats independentistes o boicotejar conferències o actes culturals de catalans ideològicament desafectes a l'estranger és un atac; criminalitzar persones per mitjà de judicis d'intencions tot establint una feixista "justícia preventiva" és un atac; crear tribunals polítics, segrestar urnes i utilitzar les clavegueres de l'Estat per emmordassar pobles és un atac. És una agressió en tota regla que descriu perfectament quina mena d'Estat és Espanya: un Estat que, a banda de condecorar exdirigents franquistes encara vius i responsables de crims contra la humanitat, oblida vergonyosament que, per damunt de les seves lleis supremacistes i autoritàries, hi ha els Drets Humans que un dia va subscriure i que no sols estan per damunt de les constitucions estatals, sinó que donen carta de naturalesa al referèndum català i l'acrediten legalment. Així ho avalen, entre molts d'altres, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. I quan Espanya emmanilla Catalunya, obligant-la a ser el que no vol ser, ataca tot això. Ho ataca perquè Espanya no és una nació, Espanya és una presó. Una presó en la qual els catalans estarien condemnats a perpetuïtat.

El Món , 3/7/2017
 
Bill Pursel, Sant Cugat i Marilyn Monroe Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juny 2019
Bill PurselLa mort de Bill Pursel, aquest mes de juny, a noranta-un anys, a Las Vegas, ha passat completament desapercebuda arreu del món. Jo me'n vaig assabentar gràcies a Frederic Cabanas, l'ànima del Museu de Cal Gerrer, de Sant Cugat, on hi ha un espai permanent dedicat a Marilyn Monroe. Per als qui no sàpiguen qui era Bill Pursel, explicaré que va ser parella sentimental de Marilyn entre els anys 1946 i 1950, és a dir, entre els matrimonis de l'actriu amb James E. Dougherty, autor d'un parell de llibres sobre ella, i amb el jugador de beisbol Joe DiMaggio.

Pursel, per raons d'edat, mai no va poder visitar el Museu de Cal Gerrer, inaugurat l'abril de 2015. Em aquell moment tenia vuitanta-nou anys i la salut li impedia un viatge tan llarg des dels Estats Units, però va venir la seva família i es va mostrar entusiasmada amb el que va veure. El senyor Pursel, mantenia contacte amb Frederic Cabanas per correspondència i se sentia orgullós d'haver estat nomenat padrí d'aquell espai de la plaça Octavià de Sant Cugat, tan lluny de casa seva. En les seves cartes a Cabanas, Pursel explicava diversos aspectes de la seva relació amb Marilyn i el dolor que li va suposar el trencament entre tots dos. Marilyn volia triomfar en el cinema, i això exigia una mena de vida i de contactes que Pursel, amb la seva senzillesa, no podia oferir-li. Es van dir adéu i cadascú va seguir el seu camí. Però l'adéu i la fi de l'amor no sempre van junts, i ell va continuar estimant-la i seguint la multitud d'afers públics que la van envoltar fins arribar al tràgic desenllaç que tots coneixem.

Per a qualsevol amant del cinema, un museu dedicat a la més universal de totes les seves estrelles és sempre un petit paradís, però en el cas del de Sant Cugat els visitants hi trobaran una carta de Bill Pursel en què explica la relació que van mantenir. Després, com sabem, en poc més d'una dècada vindrien pel·lícules com ara 'La jungla d'asfalt', 'Els senyors prefereixen les rosses', 'Niàgara', 'Bus Stop', 'El príncep i la corista', 'Ningú no és perfecte' o 'Vides rebels'. Tanmateix, la figura de Pursel és important justament perquè és anterior a tot això. És la història d'un home enamorat d'una noia bufanúvols de Los Angeles, anomenada Norma Jeane, que no sols va fer realitat el seu somni de conquerir Hollywood, sinó que va conquerir el món sencer. Una altra cosa és el preu que en va pagar i l'ús que van fer de la seva persona els poders i la immensa majoria d'individus que la van envoltar fins que va morir el 1962. Amb tot, aquest 2017, cinquanta-cinc anys després, el destí ha tingut un gest de tendresa amb Pursel: ha volgut que morís l'1 de juny, exactament el mateix dia del naixement de la seva estimada.

Cugat.cat , 30/6/2017
 
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistes Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 juny 2019
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistesHi ha una pregunta que sovinteja força per part d'alguns tertulians espanyolistes de l'esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l'articulen així: "Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates? O així: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l'altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.

La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l'estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s'irriten cada cop que algú els recorda l'informe de l'OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre's per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència. Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: "A mi no m'importaria que t'asseguessis al meu costat, a l'autobús, però com que la llei no t'ho permet fes el favor d'obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.

Pel que fa a l'altre element de la pregunta tertuliana a la qual al·ludim, és obvi que denota manca de reflexió i necessitat d'agafar el rave per les fulles per fugir d'estudi. Això es fa especialment palès quan l'opositor al Referèndum pretén que els qui votaran NO i ell són una mateixa cosa. Però no, no són una mateixa cosa. En absolut. Al contrari, entre tots dos hi ha un abisme en termes democràtics. Els primers, a diferència d'ell, no són independentistes, però sí que són demòcrates, i justament perquè en són no conceben altra via per a la resolució de conflictes que la de les urnes. I, per això mateix, si guanya el SÍ, n'acceptaran el veredicte. Així de planers són els fonaments humanístics de les persones veritablement democràtiques.

Els segons es troben als antípodes d'això. Els segons són els qui estan en contra del Referèndum i parlen de legitimitat democràtica de l'Estat espanyol per impedir-lo mitjançant tots els instruments de poder al seu abast, cosa que inclou querelles criminals, inhabilitacions, formació de tribunals polítics, violació de drets fonamentals i persecució de presidents, consellers, alcaldes, funcionaris, ciutadans, empreses i entitats.

Doncs bé, als qui, malèvolament, pregunten: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?”, cal respondre'ls dues coses. La primera és: no feu inútils jocs de paraules per amagar el vostre absolutisme. Cap independentista ha dit mai que els qui votaran NO no siguin demòcrates. I tant que ho són! I el millor exemple, és Joan Josep Nuet, tota una pedra a la sabata per als opositors al Referèndum. La segona cosa és que Catalunya no té cap conflicte amb els votants del NO. El conflicte el generen els qui –des de l'òrbita del Partit Popular, del Partit Socialista i de Ciudadanos– no volen que la gent voti. És a dir, els qui prohibeixen votar, ja sigui SÍ i NO. Aquests són els veritables artífexs del conflicte, els enemics de les urnes, els qui pretenen emmordassar tot un poble i condemnar-lo a ser, no pas allò que vulgui ser, sinó allò que ells volen que sigui. No hi ha, doncs, un bàndol del SÍ i un bàndol del NO. Hi ha el bàndol dels demòcrates i el bàndol dels que no en són.

El Món , 19/6/2017
 
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 juny 2019
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Darrerament, des del 2016, pel cap baix, la secció local del Partit Popular de Sant Cugat no ha fet res més que repetir la cantarella de la manca de seguretat al municipi, talment com si visquéssim a les zones més perilloses de Nova York, com ara certs sectors de Brownsville o Bed-Stuy, a Brooklyn, o el sud-est del Bronx. L'obsessió per omplir els carrers de policies és un tret característic dels partits ultres i reaccionaris. Per a ells, l'ordre i la seguretat es fonamenten en la presència constant de cossos armats passejant-se per les ciutats amunt i avall. De fet, si no fos tan car, els semblaria força plausible posar dos policies a cada cantonada.

Fidel a aquesta ideologia, el PP santcugatenc, a través del seu portaveu, Álvaro Benejam, deia això la tardor del 2016: "El que es necessita són policies al carrer". I, consegüentment, va presentar una proposta de resolució a la Comissió d'Interior del Parlament de Catalunya, per resoldre, segons afirmen, la "mala situació de seguretat que viu Sant Cugat". Fins i tot demanen que la policia espanyola torni a fer-se visible a la via pública.

Però, ves per on, resulta que la voluntat del govern català de convocar 500 noves places de Mossos d'Esquadra –cosa que, com ha explicat el conseller d'Interior, Jordi Jané, permetria dedicar una atenció especial a Sant Cugat–, s'ha vist recentment torpedinada pel mateix Partit Popular. El govern espanyol, a través del Ministeri d'Hisenda, ha enviat un requeriment a la Generalitat dient-li que els 500 agents previstos se'ls ha de pintar a l'oli i que, com a màxim, només poden ser-ne 50. Talment una burla. ¿I què és el que diu ara la secció local del PP santcugatenc? Doncs no diu res. Res de res. Els qui demanen que s'incrementi la dotació de policies són els mateixos que la fan impossible.

Arribats aquí, el senyor Benejam i companyia s'hauran d'aplicar les seves pròpies frases. Aquesta la van dir el 3 de maig passat: "Volem que els nous agents de Mossos d'Esquadra arribin com més aviat millor". Doncs no arribaran. No arribaran perquè el PP, l'autor de la frase, ho impedeix. D'ara endavant, per tant, els santcugatencs que siguin víctimes d'un delicte, ja saben a qui han de reclamar: Partit Popular, carrer de Francesc Moragas, 5.

Cugat.cat , 23/6/2017
 
Al Partit Popular Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 juny 2019
Al Partit PopularDies enrere, arran d'un article meu a Cugat.cat titulat 'Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional', en què em feia ressò i subscrivia un text publicat anteriorment en un altre mitjà per la secció santcugatenca de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), el senyor Álvaro Benejam, del Partit Popular, va deixar un comentari a Facebook contra la Generalitat que em va semblar fal·laç i inadmissible venint d'un polític.

El text de la meva columna partia de les declaracions fetes per l'expresident del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos, en què confessava que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català. A partir d'aquí, tant l'ANC com jo coincidíem en el caràcter totalitari d'un Estat que amenaça, multa i inhabilita polítics democràtics pel fet de posar les urnes al servei de la ciutadania. Què dic, polítics! Fins i tot amenaça i pretén multar les empreses que les fabriquin i que les venguin a la Generalitat! Només les dictadures, només els estats totalitaris fan això. El periodista argentí Ernesto Ekaizer defineix aquest comportament de l'Estat, i de l'ús de les seves clavegueres i dels tribunals contra l'independentisme, com una "política criminal"; i l'exjutge Elpidio Silva afirma que "l'Estat espanyol no és una democràcia, és un Règim".

La mentida del senyor Benejam per fugir d'estudi, que és el recurs dels qui no tenen arguments, deia el següent: "Molt abans que es volguessin posar les urnes per a un Referèndum parcial en un exercici de falsa democràcia (ja es posen urnes cada quatre anys i tothom que vulgui pot votar), la Generalitat imposava multes als comerços, i ho continua fent, per no retolar en català".

Mare de Déu, no és fàcil dir tantes falsedats en tan poc espai, perquè és mentida, absoluta mentida, que la Generalitat multi per no retolar en català. L'article 32.3 de la Llei de Política Lingüística diu textualment això: "Tots els rètols de caràcter fix (a l'exterior, a l'interior o a l'aparador), tant si són destinats als clients o usuaris com al personal de l'establiment, han de ser, almenys, en català". És a dir, que s'hi poden posar tantes llengües com es vulgui, però el català, com és lògic, no pot quedar-ne exclòs.

Pel que fa a les paraules de Benejam, parlant de "Referèndum parcial" i d'"exercici de falsa democràcia", no cal dir res més. Es desacrediten soles. És comprensible que el Partit Popular, que pretén emmordassar i emmanillar Catalunya per tal que no pugui decidir sobre si mateixa, digui aitals barbaritats. El totalitarisme és al·lèrgic a les urnes i a la llibertat dels pobles. ¿Què ha de dir un partit polític que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a jutjar els col·laboradors d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, que es nega a aportar diners per rescatar de les cunetes i de les fosses comunes les víctimes d'aquells crims i que entre els anys 2000 i 2003 va lliurar 151.000 euros a una entitat franquista com la Fundación Francisco Franco? Doncs res, no pot dir res més que mentides i barbaritats.

Cugat.cat , 16/6/2017
 
Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un poble Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 maig 2019
(Amb la reproducció d'aquest text a Racó Català, vull correspondre a l'amabilitat de les moltes persones que m'han demanat la publicació del parlament que vaig fer en l'acte de lliurament dels XVI Premis Nacionals Joan Coromines, que va tenir lloc a Pallejà, Baix Llobregat, el 20 de maig de 2017, organitzat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua.)

Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un pobleAmb la d'enguany, són ja setze les edicions que s'han celebrat dels Premis Nacionals Joan Coromines, des que l'any 2002, la CAL, prenent com a referent un dels més grans filòlegs que han tingut els Països Catalans, va decidir fer dues coses alhora: d'una banda, homenatjar Coromines, i de l'altra, premiar aquelles persones, empreses o entitats que s'hagin distingit per la fermesa de la seva trajectòria en defensa de la llengua catalana. La idea era encoratjar els catalans a perseverar en aquesta defensa, a crear consciència que les llengües no sobreviuen gràcies al coneixement que en tinguin els estudiosos –per molt necessària i reeixida que sigui la seva tasca–, sinó gràcies a la voluntat dels seus parlants de fer-les imprescindibles en el territori al qual pertanyen. I és que una llengua, per sobreviure, ha de ser imprescindible en algun lloc del món, per petit que sigui aquest lloc. En altres paraules: si una llengua és prescindible és perquè n'hi ha una altra que és imprescindible i que ocupa el seu lloc.

Ara, com sabeu, el país està immers en un procés d'alliberament nacional que requereix la màxima concentració per part nostra i convé que canalitzem totes les energies en aquesta direcció. Però tard o d'hora haurem de respondre aquestes preguntes: com sobreviu una llengua que parlen només uns quants, al costat d'una llengua que parla tothom? Com sobreviu una llengua que depèn de la bona voluntat, al costat d'una llengua que s'imposa per ineludible necessitat? Jo només sóc un escriptor, i, per tant, més enllà de manifestar el meu parer, no em correspon dir què ha de fer el meu país amb la seva llengua. Però sí que tinc l'obligació, precisament perquè sóc escriptor, de fer reflexionar la gent de la meva terra sobre l'element cabdal de la seva identitat, que es la llengua.

Malgrat això, no se m'ha demanat que en aquest parlament d'avui enraoni específicament de llengua, sinó del moment actual que viu el país, de manera que, si m'ho permeteu, em centraré en la situació política, i més concretament en el procés d'independència nacional en què està immersa Catalunya. I en aquest àmbit, la llengua i la justícia són miralls de la llibertat d'un poble. M'explicaré. Un poble que té la seva llengua minoritzada, un poble que no pot viure plenament en la seva llengua, un poble que veu com els seus ciutadans poden ser blasmats, sancionats, humiliats o, fins i tot, agredits físicament per parlar en la seva llengua, un poble que veu com la seva llengua és assetjada i esquarterada per un Estat que se li declara superior, un poble que veu com la seva llengua pateix una flagrant discriminació a les universitats, un poble, en definitiva, els ciutadans del qual estan obligats a parlar la llengua dels tribunals en comptes de ser els tribunals els qui parlin la llengua dels ciutadans, no és un poble lliure. I tampoc no és un poble lliure aquell poble que no té justícia pròpia, que no té legalitat pròpia i que no té tribunals propis, perquè, per poder ser lliure, tot poble ha de poder promulgar les seves pròpies lleis i ha de tenir la seva pròpia justícia i els seus propis tribunals. Si no té res d'això, no és un poble lliure, és un poble captiu.

A mesura que s'acosta la data del referèndum català previst per al setembre, a mesura que es veu que el poble de Catalunya no està disposat a renunciar-hi i a mesura que es fa més palès l'interès internacional pel resultat que en surti, l'Estat espanyol va perdent els nervis i va cometent errades cada cop més monumentals que el defineixen com el que és realment: una democràcia totalitària. És a dir, un Estat supremacista integrat per ciutadans de primera i ciutadans de segona –els de segona, naturalment, seríem els catalans. Estem parlant d'un Estat que imposa la censura prèvia als parlaments per dir-los de què poden parlar i de què no poden parlar, estem parlant d'un Estat que pretén inhabilitar la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, estem parlant d'un Estat que criminalitza les autoritats catalanes legítimament escollides pel sol fet d'haver complert el programa amb què es van presentar a les eleccions, estem parlant d'un Estat que ordeix una trama per desacreditar polítics desafectes i destruir el model sanitari català, estem parlant d'un Estat que criminalitza les urnes, que diu obertament que vol destruir-les i que persegueix penalment les empreses que les fabriquin o que les serveixin a Catalunya. Un Estat així és un Estat totalitari que, des del meu punt de vista, hauria de ser seriosament advertit d'expulsió de la Unió Europea.

Tanmateix, aquest comportament, per escandalós que pugui semblar-nos, només és el preàmbul del que l'Estat espanyol està disposat a fer per impedir la llibertat de Catalunya. I en els propers mesos, caigudes moltes màscares falsament democràtiques, serem contemporanis de ferotges accions polítiques espanyoles que molts catalans, ingènuament, creien mortes i enterrades en paral·lel a la mort i a l'enterrament de Franco. Franco va morir, sí, però el franquisme és viu, i els seus fills ideològics, ara amb camisa blanca, abans amb camisa azul, mouen els fils de l'Estat espanyol i de les seves clavegueres. I una de les missions d'aquests fils rau en la dinamitació de la bona imatge de Catalunya davant del món, ja sigui sabotejant certàmens o congressos internacionals amb seu a Barcelona, promovent vagues en els transports públics de la capital catalana en dates de major projecció internacional o, senzillament, sembrant el caos a l'aeroport del Prat.

Però això, com dic, no és res comparat amb el que ha de venir; això no és res comparat amb les mesures que tenen preparades per impedir que els catalans decidim sobre la nostra pròpia vida. Ens volen sotmesos, ens volen submisos, perquè som l'última conquesta que els queda per seguir somiant que encara són un imperi. Però no són cap imperi, el seu imperi fa molts anys que va fer llufa; només són un Estat que ha perdut el sentit de la realitat i que encara creu que els pobles poden ser silenciats amb sentències de presó o inhabilitació dictades per inquisidors tribunals polítics.

De fet, aquests tribunals polítics són la prova fefaent de la desesperació espanyola davant la decisió presa per Catalunya d'esdevenir un Estat independent. Cap argument, cap fonamentació mínimament raonada o elaborada, només "no", "no", "no" i "no" com a resposta; només boicots, sabotatges, amenaces, intimidacions, persecucions, difamacions, querelles criminals... Han arribat a dir, literalment, que els referèndums "són totalitaris", que "no hi haurà referèndum a Catalunya perquè Espanya és una democràcia avançada", i que el fet "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Certament, només el despit i l'arrogància més galdosa poden arribar a dir atzagaiades tan gegantines.

Però, és clar, què pot fer qui sap que no té arguments democràtics ni humanístics per impedir la llibertat d'un altre i que, malgrat això, s'entesta a impedir-la? Doncs negar, com fa Espanya, l'existència nacional de Catalunya, negar l'existència del poble català com a subjecte polític, i parlar de lleis, en comptes de parlar de democràcia i de drets humans. Però una llei que prohibeix votar i que criminalitza les urnes no és una llei democràtica, i, consegüentment, cap demòcrata no la pot acatar; altrament, n'esdevindria còmplice. Còmplice d'una injustícia, i còmplice, com seria el cas de Catalunya, del seu propi captiveri. A la capçalera de la meva pàgina web tinc posada una frase que vaig escriure fa una colla d'anys i que, amb el vostre permís, repetiré avui aquí: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat". Dit d'una altra manera: Catalunya, com a nació fonamentada sobre valors democràtics representats per l'antiguitat secular del seu Parlament, no es pot subordinar a les lleis antidemocràtiques espanyoles i s'ha de regir per les seves pròpies lleis, s'ha de regir per la seva pròpia legalitat, que no pot ser cap altra que la que fixen el dret internacional i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Ja sabem que sobre el ritme del Procés que estem vivim hi ha opinions diverses. Amb la velocitat dels processos, siguin de la naturalesa que siguin, passa el mateix que amb els climes i les temperatures: mai no plou a gust de tothom i sempre falten o sobren graus. Però tenim els setze anys d'existència d'aquests Premis Nacionals Joan Coromines per mesurar l'evolució del país. N'hi ha prou que ens remuntem al 2002, que recordem la Catalunya d'aleshores i que la comparem amb la d'avui. Només fent això, sense anar-nos-en més lluny, ja veurem el procés de maduració de la societat catalana i de quina manera més espectacular ha pres consciència de la seva identitat i del seu dret irrenunciable a la llibertat. I el fruit d'aquesta presa de consciència l'estem veient aquest 2017, en què som a punt de culminar un anhel que milers i milers i milers de catalans abans que nosaltres van tenir i que, malauradament, no van poder fer realitat.

Només una cosa m'amoïna, i és veure la facilitat amb què caiem dia rere dia en els paranys judicials que ens para l'Estat espanyol per sembrar zitzània entre nosaltres. L'Estat espanyol vol dividir-nos, és clar. Això s'entén. El que no s'entén és que nosaltres siguem tan càndids de complaure'l per mitjà de justificacions partidistes i d'abrandades exhibicions de puresa. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara encara no és temps de llançar-nos els plats o les papereres pel cap. Ara és temps de regir-nos per la saviesa i no pas pels egos personals o de partit; i la saviesa ens diu, o ens hauria de dir, que la llibertat estarà més a prop o més lluny en funció dels gripaus que siguem capaços d'empassar-nos. La barca en què els tripulants no remen tots en una mateixa direcció és una barca a la deriva.

Hi ha gent molt impacient i malsoferta, ja ho sabem, però caldria que tots plegats prenguéssim una mica de til·la. Això ens aniria molt bé, si és que de debò volem arribar a port d'una punyetera vegada. A la vida no hi ha bé més preuat que la llibertat. I qui posa per davant interessos, siguin els que siguin, que frenen aquesta llibertat i beneficien el carceller, és algú que, encara que no gosi confessar-ho, ha trobat una manera d'acomodar-se a la captivitat. No ens compliquem la vida, si us plau, amics. Es tracta de fer un últim esforç, es tracta d'entendre que el més savi no és el que més parla, no és el que més crida, no és el que més gesticula, no és el que fa les proclames més abrandades; el més savi és aquell que sap callar a temps. Les fites col·lectives més nobles no s'assoleixen fent bandera d'allò que et singularitza dins la teva col·lectivitat, les fites col·lectives més nobles són causes humanes que només s'assoleixen respectant les imperfeccions dels qui t'acompanyen i fan possible la travessia.

Racó Català , 12/6/2017
 
El Pacte Santcugatenc pel Referèndum Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 maig 2019
El Pacte Santcugatenc pel ReferèndumAra fa uns dies, a la sala de plens de l'Ajuntament de Sant Cugat, es va procedir a la signatura del Pacte Santcugatenc pel Referèndum, que ha rebut el suport de quaranta-set entitats locals. Jo, personalment, no hi vaig poder assistir a causa d'una malaltia sorgida en l'àmbit familiar, però les persones que hi eren coincideixen a dir que va ser un acte molt emotiu, incloent-hi el discurs de l'alcaldessa, Mercè Conesa, i la lectura del manifest a càrrec de l'actor Jaume Pla, president d'honor del Pacte. I és lògic que fos emotiu, perquè el procés d'independència de Catalunya no sorgeix entre quatre parets fruit de la voluntat d'una força política o d'un grup de persones, sinó que és la plasmació de la voluntat majoritària d'una nació adulta que no està disposada a deixar-se governar per ningú més que no sigui ella mateixa.

Tots els passos que porta a terme el govern de Catalunya en aquest sentit no són res més que el compliment estricte del mandat que va rebre de les urnes en les passades eleccions. Sense desmerèixer, doncs, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, és el poble català qui lidera la seva pròpia transició nacional i no pas cap partit polític. I això té una força i una legitimitat immenses de la qual Escòcia es va veure mancada en el seu referèndum. Allí és el Partit Nacional Escocès qui ha comandat el procés independentista en cadascuna de les seves fases. Aquí, en canvi, per bé que els noms tenen valor, molt valor, les figures individuals només són peces d'un engranatge en què cada element és important. És a dir, que no hi ha una figura suprema el cap de la qual pugui ser tallat per acabar amb el Procés. L'Estat espanyol ja ho ha intentat i no se n'ha sortit, perquè el relleu sempre s'ha demostrat tan valuós com la peça esberlada.

Des d'aquella primera i exitosa consulta popular que es va fer l'any 2009, Sant Cugat sempre s'ha caracteritzat per ser un municipi molt participatiu i favorable a la independència de Catalunya, i ara, que estem situats en un punt que molta gent en aquell moment veia llunyà, la resposta ha tornat a ser contundent. Per això fa riure que un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos acusi el govern municipal de fer un ús "partidista" de la sala de plens, un espai, diuen, "de representativitat de tots els ciutadans". Que potser no eren ciutadans santcugatencs, els qui van assistir-hi? Que potser es va restringir l'entrada a qui volgués entrar-hi? El Pacte Santcugatenc pel Referèndum era un acte obert a tothom i fruit de la voluntat majoritària dels habitants del municipi expressada pels seus representants al consistori. Així de senzill. Una altra cosa és que a Ciudadanos li cogui que la caverna espanyola tingui poc marge de maniobra a Sant Cugat. Deu ser per això que alguns diumenges, sense que vingui a tomb de res, aquest partit es veu obligat a muntar la paradeta al mig del carrer repartint globus. Cal comprendre-ho, però. Els globus sempre han arribat més amunt que els vots de Ciudadanos.

Cugat.cat , 9/6/2017
 
Per al totalitari, un referèndum sempre és un cop d'Estat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 maig 2019
ImageCom més a prop és Catalunya de culminar el seu procés d'independència més evidents es fan les paraules de Harold Bloom: "Catalunya i Espanya són dues civilitzacions completament diferents". Les va dir a Nova York l'any 2006 sense entrar en cap anàlisi moral o categorització de bons i dolents, simplement constatant la dificultat (o impossibilitat) d'entesa entre dues concepcions de la vida tan allunyades l'una de l'altra, com són la catalana i l'espanyola. Quina entesa es pot establir entre algú que vol prendre les seves pròpies decisions i un tercer que li respon que no en pot prendre cap perquè l'amo de la seva vida és ell? D'igual a igual, és a dir, respectant l'altre, hi ha moltes enteses possibles, començant, naturalment, per l'acceptació incondicional del dret de l'altre a ser el que vulgui ser. De l'absolutisme, en canvi, de l'amenaça, de la imposició, de la coacció, de la repressió, de l'agressió... no en pot sortir res més que l'anhel de llunyania per part del sotmès. Aquest és el cas de Catalunya.

Una de les raons per les quals el nacionalisme espanyol odia a mort el Procés és perquè ha despertat milers i milers de catalans. La inexistència de tot horitzó que no fos la gestió dòcil del dia a dia supervisada per Madrid feia molt difícil prendre consciència que la mentalitat espanyola, la de Castella, no sols no havia evolucionat sinó que continuava essent exactament la mateixa que la que va envair Catalunya el 1714. Una Catalunya submisa, per tant, feia innecessari que Espanya tragués el fuet i mostrés la seva natural ferocitat. El Procés, però, ho ha capgirat tot, perquè ha obligat Espanya a mostrar la seva autèntica personalitat, la seva cara real, i això ha afavorit que el poble català baixés de la figuera i prengués consciència que els somriures i els copets a l'esquena espanyols no han estat res més que un mirall de la submissió catalana a Espanya. A més submissió, més copets a l'esquena. I també més benefici per als col·laboracionistes i més espoliació de Catalunya.

Per entendre una civilització, sigui quina sigui, cal parar atenció en la manera com expressa el seu pensament. L'espanyola, en concret, l'expressa així amb relació al referèndum català: "Desafío independentista", "desacato", "atentado", "golpe de Estado"... Per a Espanya, doncs, la llibertat no és un dret inherent als pobles, com tampoc no era inherent als negres ni tampoc a les dones. Així, de la mateixa manera que els negres s'han regit durant segles per les lleis dels blancs, i les dones s'han regit per les lleis dels homes, també els catalans ens hem regit per les lleis dels espanyols. I, en aquest sentit, el col·laboracionisme ha jugat un paper important fent la feina bruta de Madrid. Pensem que el més denigrant de la inferiorització dels negres no era únicament haver-se de regir per les lleis blanques, el més denigrant era que fos precisament un negre qui recriminava a un altre negre que gosés desafiar-les negant-se a seure a la part posterior de l'autobús, com li tocava per la seva condició de negre. Just la mateixa escenificació que han sofert moltíssimes feministes per part de dones més masclistes que molts homes. Era la manera de canalitzar les energies dels dominats en benefici de la dominació. Així, els dominats estaven tan ocupats barallant-se entre ells, que no tenien temps de revoltar-se contra el dominador i alliberar-se. Nosaltres, els catalans, hem caigut en aquest parany durant anys, la qual cosa ha alentit el procés que, per fi, estem a punt de culminar.

L'articulació verbal del pensament espanyol, doncs, ja veiem que és la pròpia d'una civilització a anys llum de la nostra. Nosaltres parlem de la llibertat dels pobles, de democràcia, de justícia, de drets humans, d'urnes i de vots, coses que per a ells constitueixen un desafiament, un desacatament, un atemptat i un cop d'Estat. El llenguatge que empren ja ho diu tot. És el llenguatge d'una civilització militarista, dominadora, arrogant, que en diu ‘cultura', de torturar braus en una plaça i que, a més, exigeix que aquesta tortura la practiquin fins i tot els qui la rebutgen. Una civilització que no ha sabut abordar cap conflicte territorial de cap altra manera que no fos la via armada, no és estrany que fins i tot en ple segle XXI mantingui la mateixa actitud. El diari El Mundo, un diari que es dedica a publicar informes falsos per difamar polítics desafectes i alterar processos electorals, demanava l'altre dia al govern espanyol que ofegui econòmicament els catalans i que militaritzi els Mossos d'Esquadra. Queda clara l'estratègia, oi? Primer, per poder treure l'exèrcit al carrer, cal dir que hi ha un cop d'Estat. Tant se val que sigui mentida, el que pretén l'Estat espanyol és poder justificar verbalment les barbaritats que li passen pel cap. El problema és que no ha mesurat les conseqüències de voler viure al segle XXI d'acord amb la mentalitat del segle XVIII. I també hi ha un altre petit detall que no ha copsat, i és que un Estat que inhabilita i empresona demòcrates, que segresta urnes, que emmordassa parlaments nacionals i que, d'un referèndum, en diu "desafiament", "desacatament", "atemptat" i "cop d'Estat", és la viva imatge de la derrota.

El Món , 5/6/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1908
spacer.png, 0 kB