Inici
 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 09 març 2010 |
 Imatge del debat
Dit això, però, el debat esmentat va ser exquisit, en el sentit que no hi va haver emocions a flor de pell ni tampoc desqualificacions personals. Tots els joves que hi van intervenir –esplèndida tria– van defensar les seves idees amb el cap fred i escoltant amb interès els arguments aliens. Com és lògic, els defensors del no van desplegar tots els tòpics sobre el tema: el boicot que Espanya faria a Catalunya –com si Catalunya no pogués fer boicot–, Catalunya hauria de sortir de la Unió Europea –cosa jurídicament impossible–, el Barça es veuria obligat a jugar amb el Nàstic i el Girona –i el Madrid? Què faria el Madrid? Per sort, la futura lliga europea acabarà aviat amb aquesta provinciana cantarella–, patiríem econòmicament –com pot patir aquell que aconsegueix que deixin de robar-li 22.000 milions d'euros anuals?–, Espanya també hauria de votar en un referèndum –si les antigues colònies espanyoles haguessin permès una cosa així encara ara serien colònies–, els estats estan desapareixent –no és veritat, mai no havien nascut tants estats com ara–, els estats ja no tenen raó de ser perquè som a l'època de la globalització –justament la condició d'Estat és l'únic que pot evitar la desaparició de les nacions sense Estat–, ara mateix hi ha altres prioritats –quina prioritat nacional no està subordinada a la independència política i a la gestió dels recursos propis?–, ara no és el moment –quin seria el moment ideal, doncs? L'any 3000, potser?–. Es van dir més coses, però podem aturar-nos aquí.
Un fet negatiu del programa va ser la reiteració dels dos presentadors en les expressions "d'altres llocs d'Espanya" o "a la resta d'Espanya" que palesaven un hispanocentrisme flagrant. Lídia Heredia, tanmateix, s'ha de reconèixer que va ser molt àgil en fer notar a un dels nois l'ús inadequat de la llengua espanyola cada cop que aquest, en el seu discurs, al·ludia a paraules d'un tercer imaginari. "Això no es podria expressar en català?", li va preguntar ella. "Sí, és clar" va respondre el noi sense captar el missatge. El noi defensava la independència, sí, però no era conscient de fins a quin punt l'espanyolització silent fa estralls en tots nosaltres i, com molts altres catalanoparlants, mostrava la seva diglòssia substantivant sistemàticament en espanyol.
Amb tot, malgrat que aquesta edició de Banda Ampla responia més a la necessitat de TV3 de llevar-se la mala consciència sobre el tema que no pas d'aprofundir-hi, s'ha de reconèixer un cert coratge en el plantejament. El mèrit, però, no és de TV3, sinó de les consultes. Són elles les que l'han fet possible i les que estan situant el debat de la independència al carrer. És una bona resposta per a aquells que diuen que no serveixen de res.
El Singular Digital , 9/3/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 09 març 2010 |
 Carles Birbe
Diari de Sant Cugat , 5/3/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 07 març 2010 |
 És molt encertada la petició de dimissió de l'alcaldessa socialista de Cunit, Judith Alberich, per part de CiU, d'Esquerra i d'ICV pel seu comportament inadmissible en el cas de Fàtima Ghailan, la mediadora cultural de l'Ajuntament d'aquella població. Com sabem, Fàtima Ghailan ha denunciat haver estat víctima d'un assetjament promogut per l'imam local, Mohamed Benbrahim, la seva dona, Zhora Ahmaddach, la seva filla, Haffsa Benbrahim, i el president de l'Associació Islàmica de Cunit, Abderraman el-Osri, per als quals el fiscal demana cinc anys de presó per al primer, dos per a les dues dones i quatre per a Osri. La petició de dimissió dels partits de l'oposició al consistori cunitenc es fonamenta en què l'alcaldessa no els va comunicar "l'escrit de queixa amb la recollida de signatures ni la resposta de l'Ajuntament a aquest escrit" ni tampoc no els va "informar de les presumptes amenaces, coaccions i calúmnies que va rebre Fàtima fins que ella mateixa ens va fer saber els fets".
Recordem que l'any 2008 Fàtima Ghailan, de 31 anys d'edat i d'origen marroquí, va denunciar que els líders de la comunitat islàmica no sols no van acceptar el seu paper sinó que van ordir un conjunt d'accions a fi d'aïllar-la, tant a ella com a la seva família, perquè deixés la feina i la van amenaçar perquè no duia el vel islàmic i es relacionava amb persones no musulmanes. Fins i tot va ser víctima d'un intent d'agressió. Davant d'aquests fets, Fàtima va demanar ajuda a l'alcaldessa, però aquesta no sols li va tombar l'esquena sinó que li va demanar que retirés la denúncia. I quan el jutge va decretar ordre d'allunyament per a l'imam, l'alcaldessa Alberich va permetre'n el trencament reunint-se amb aquest personatge a només uns metres del lloc de treball de la Fàtima. Ara, a més, segons ha fet saber la víctima, l'alcaldessa intenta acomiadar-la de l'Ajuntament.
Són fets molt greus, aquests. Ho és l'assetjament per part d'uns individus masclistes que no accepten que els drets civils de Catalunya estan per damunt de qualsevol religió i que aquí les dones, els agradi o no, no són éssers inferiors subordinats a la voluntat i als capricis de l'home, i ho és el comportament de l'alcaldessa menyspreant l'ajuda i protecció que la mediadora li suplicava. Com diuen els partits de l'oposició, "L'alcaldessa no podia demanar a una treballadora de l'Ajuntament que retirés una denúncia davant uns presumptes fets delictius. És la justícia qui ha d'actuar. Els problemes de la Fàtima no eren un tema d'àmbit personal sinó que es van produir per la seva feina com a treballadora a l'Ajuntament i com a tal havia de tenir el suport legal de la institució".
L'alcaldessa Alberich, que es va negar a fer declaracions quan es va destapar el cas, ara, espantada pel ressò mediàtic de la seva actuació, es dedica a intentar desacreditar Fàtima Ghailan negant els fets a través del seu blog per mitjà de comunicats que signa "Judith Alberich Cano, alcaldessa de Cunit". Comunicats, per cert, que escriu en espanyol. I és que la llengua catalana, per a ella, és una llengua -ai, uix!- que fa més nosa que servei. Per fer-nos una idea del perfil ideològic d'aquesta senyora, tanmateix, n'hi ha prou de saber que està sota la protecció de Joan Ferran, l'hispanoaddicte diputat i portaveu adjunt del PSOE de Catalunya.
e-notícies , 4/3/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 05 març 2010 |
 Avui, aquesta columna, té caràcter d'agraïment perquè, per bé que la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació ja no existeix, en haver cobert l'objectiu pel qual va ser creada, és a dir, la celebració de la consulta sobre la independència el passat 13 de desembre, el Premi Ciutat de Sant Cugat que ha obtingut ha estat un magnífic regal. És un premi que la Plataforma l'entén com un reconeixement a l'esforç entusiasta, generós i desinteressat dels 500 voluntaris que la van fer possible, a les entitats que van cedir el seu local en qualitat de seu electoral, com ara el Club Muntanyenc, l'Escola d'Arquitectura, Odó Art, l'Ateneu, el Terra Dolça, El Club de Mira-sol i Can Cadena i als milers de santcugatencs que aquell dia van exercir el seu dret a decidir anant a votar.
I en això no s'han de fer distincions entre els que van votar sí, els que van votar no i els que van votar en blanc, perquè tots ells, amb la seva acció, van enfortir la grandesa cívica del vot i van donar una lliçó de convivència i de respecte per l'opinió dels seus conciutadans. Els pobles que no sotmeten les seves causes al veredicte de les urnes estan condemnats a viure amb elles tota la vida. No hi ha llibertat sense el dret de fer-nos les preguntes més difícils. Un poble que decideix és un poble lliure, i el passat 13 de desembre Sant Cugat va exercir aquest dret i va respondre sí a la independència de Catalunya. Moltes gràcies a tots.
Cugat.cat , 5/3/2010 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 05 març 2010 |
Fascinant, aquesta nova pel·lícula de Martin Scorsese. És tot un regal que, en mig de l'allau de produccions nord-americanes que es fonamenten en la violència gratuïta, en el catastrofisme i en els efectes digitals, hi hagi algú capaç de continuar mostrant-nos cinema en estat pur, cinema que obliga l'espectador a reflexionar sobre allò que veu, no només mentre ho està veient, sinó també després d'haver-ho vist. És cert que Scorsese fa trampa en alguns moments i que manipula la nostra ment, però hi sura el talent amb què ens fa dubtar de tot fins a l'extrem d'impedir-nos distingir entre ficció i realitat. Scorsese juga constantment amb nosaltres i ens obliga a posar-nos en el cervell del protagonista, i, en fer-ho, ens acosta a la lluita entre la bogeria i el seny. Esplèndides les escenes del camp de concentració de Dachau, els somnis cubistes i també la fotografia, que evoca els clàssics del cinema negre, així com les interpretacions. La de Leonardo DiCaprio és magistral. Tot un plaer.
Tot Sant Cugat , núm. 5/3/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 03 març 2010 |
 És tot un espectacle observar el trasbals que Reagrupament i Joan Laporta estan creant en els partits del ventall parlamentari. No hi ha dia que en els mitjans de comunicació no apareguin atacs, desqualificacions, insults, mentides, infàmies i tota mena de xerrameca buida contra el president del Barça i Joan Carretero. L'abrandat defensor de la Fiesta Nacional Joan Ollé, concretament -el mateix que percep un sou públic per gentilesa de Catalunya Ràdio i que l'any 2007 va impedir que el cantant mallorquí Biel Majoral cantés el poema reivindicatiu Jo sóc català a la Fira de Frankfurt-, se servia no fa gaire de la seva columna a El Periódico -el full parroquial del Partit Socialista- per difamar Carretero tot vinculant-lo políticament a Montserrat Nebrera i titllant-lo de "franquista". No cal dir que els insults, els estirabots i les desqualificacions personals diuen molt més de qui els fa que no pas del seu destinatari, ja que constitueixen una galdosa exhibició d'impotència intel·lectual i de baixesa moral. Però ja se sap que d'aquesta mena de persones pot venir de tot menys dues coses: excel·lència i grandesa moral.
Es comprèn, tanmateix, que el PSOE de Catalunya estigui molt neguitós davant la força de l'independentisme desacomplexat que encarnen Reagrupament i Laporta. Aquest independentisme, òbviament, no és un perill directe per als socialistes -defensors del vot espanyolista-, però sí que ho és per a Esquerra. Als socialistes ja els va bé un soci feble, però no pas fins al punt que els impedeixi sumar i formar un tercer tripartit. Pobre PSOE de Catalunya, tot i no haver guanyat mai les eleccions, pensava quedar-se trenta anys a la Generalitat, talment com a l'Ajuntament de Barcelona, i resulta que el seu pas pel Govern, a més de breu, quedarà registrat com el període més degradant de la nostra història recent.
Però també CiU està força neguitosa davant la presència de Reagrupament i Laporta. No és estrany, ben mirat. Deu costar-li de pair que just quan més segura veu la victòria, després de la deriva nacional que ha suposat el segon tripartit, aparegui una nova força que li llevi un bon grapat d'escons i que, en cas de pacte, l'obligui a renunciar a la seva tradicional ambigüitat. Per això, des de la cúpula, s'ha donat ordre d'atacar mediàticament el tàndem Carretero-Laporta amb foc a discreció en un intent desesperat de desacreditar-los davant l'opinió pública. Fins i tot s'ha arribat a demanar a Laporta que no es presenti a les eleccions per no perjudicar els interessos convergents (!). Sembla increïble, però és cert. El president del FC Barcelona està rebent pressions dels fronts intel·lectual i empresarial de CDC perquè es quedi a casa i no entorpeixi les possibilitats d'Artur Mas. Doncs, francament, té gràcia que aquella força que fa quatre dies obria els braços a Laporta, creient que erosionava molt més Esquerra, sigui la mateixa que ara li demana que renunciï a presentar candidatura electoral. Què passaria, però, si, arribats a extrems tan galdosos, la resposta de Laporta fos demanar a CiU que no es presenti a les eleccions a fi de no perjudicar els seus interessos? No s'ho han plantejat, això, CiU i els seus acòlits? Hi renunciarien? Seria molt edificant i una gran lliçó d'humilitat veure que no tenen cap inconvenient a fer allò que tan obertament demanen als altres.
e-notícies , 1/3/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 02 març 2010 |
 '23-F, el dia més difícil del Rei'
23-F, el dia més difícil del Rei és una pel·lícula produïda amb l'única finalitat de promoure la figura del rei d'Espanya, d'oferir-ne un retrat idíl·lic del personatge i de lloar sibil·linament la monarquia tot mostrant-la com la base de la democràcia espanyola. Ho veiem en el contingut, totalment apologètic -si el guió l'hagués escrit la casa reial no hauria canviat absolutament res-, i ho veiem en l'enfocament dels fets, induint l'espectador a la identificació amb l'heroi, l'heroi de la història en minúscules -la del film- i l'heroi de la història en majúscules -la d'Espanya. La intenció, per tant, per bé que revestida de document històric, és clara: fer que l'espectador sacralitzi la figura del Borbó i, per extensió, la de la monarquia espanyola. Cosa que en termes col·loquials es sintetitzaria en aquesta frase: "Què seria de nosaltres, sense la monarquia?". Aquesta frase, tanmateix, no és res més que una versió adaptada d'aquella altra -"Què seria de nosaltres, els catalans, sense Espanya?"- i que resumeix tota la política informativa de TV3 i bona part de la programàtica. És a dir, la marginació de l'independentisme, l'ocultació de tot allò que aporti consciència nacional i la discriminació de les veus i dels fets que puguin enfortir el pensament i la reflexió en aquest sentit. Això sí, la rentada de cervell ens la fa en català per tal que els nostres filtres preventius no s'activin com ho fan quan veiem una cadena espanyola.
El mateix títol de la minisèrie ja és tota una declaració de principis: 23-F, el dia més difícil del Rei. El rei? Quin rei?, es preguntaran un francès, un italià o un alemany i, en bona lògica, s'ho preguntarà també un català catalanocèntric. Es refereix TV3 a aquell rei que els catalans i els bascos xiulen sonorament quan entra en un recinte esportiu? Doncs sí, sí que es refereix a aquest, perquè en l'expressió "el rei" hi ha aquest parany subliminar: si interioritzo que "el rei" (d'Espanya) és "el meu rei", estic interioritzant que sóc espanyol i, si sóc espanyol, he de sentir com a propis tots els seus símbols i rebutjar tot allò que qüestioni la indivisibilitat de la meva pàtria, que és Espanya. En altres paraules, per què hauria de voler jo la independència de Catalunya? Arribats aquí, només cal amanir-ho tot amb un premi que faci creure a la gent que s'ha fet una obra mestra ben progre, ben d'esquerres i ben defensora dels valors de l'Espanya plural. És la cirereta que fa encara més immaculada l'apologia, una apologia rodada en espanyol i pagada amb els nostres diners. El doblatge també.
El Singular Digital , 2/3/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 02 març 2010 |
 La llibreria Paideia
Diari de Sant Cugat , 26/2/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 28 febrer 2010 |
 En altres articles he parlat del poderós influx que tenen les consultes sobre la independència en molts àmbits de la política catalana. Fins i tot, ves per on, han fet que el tripartit, mancat de vots i en caiguda lliure, estigui estudiant una aportació pròpia de les consultes, com ara la possibilitat que els joves puguin votar a partir dels 16 anys. Però les consultes han anat molt més lluny i amb la seva sola existència no sols han trasbalsat el negoci electoral d'alguns partits, sinó que els han obligat a treure's la màscara. De fet, els han despullat de dalt a baix. Aquest és el cas del PSOE de Catalunya, que, sense res per tapar-se, ha deixat al descobert els vincles profunds que manté amb el Partit Popular i amb la Falange en matèria de nacionalisme espanyol. A Sant Cugat del Vallès, concretament, en un intent de deslegitimar la consulta, el grup municipal socialista es va negar a votar-la tot fent que els seus regidors es quedessin asseguts a la cadira sense dir ni sí ni no ni tampoc abstenir-se. Recentment, però, els santcugatencs han atorgat a aquesta formació el premi Botifler de l'Any perquè, com diu textualment el guardó "per davant de la democràcia, del poble, de la llibertat, de la justícia i de tot", el Partit Socialista hi posa "Espanya".
A Gelida (Alt Penedès), tanmateix, aquest partit ha anat encara més lluny. Aprofitant que té majoria al consistori, ha declarat la guerra a la consulta del 28 de febrer en el seu municipi fins al punt que la comissió organitzadora, Gelida Decideix, ha fet públic un manifest denunciant el comportament antidemocràtic del grup socialista i la seva oberta persecució de les llibertats. Aquests són alguns paràgrafs del text: "se'ns commina a retirar els cartells que han estat enganxats al mobiliari urbà, [...] un raonament que no té cap valor jurídic i és, per tant, discrecional i arbitrari, atès que no té el suport d'una ordenança o reglament municipal. [...] Sembla que els únics cartells que molesten són els nostres i això ens fa sospitar que el problema no és el cartell, sinó allò que s'hi diu. A més, el regidor de Joventut [Joan Sayol], s'ha dedicat sistemàticament a retirar ell mateix els cartells de la consulta i a difamar sobre l'actuació de la comissió dient que ens saltàvem una norma, que no existeix". Tot seguit, afegeix que aquest mateix regidor, responsable de les edicions del canal de televisió per cable de Gelida, "ha censurat el comunicat en què es demana que el dia 28 de febrer la gent de Gelida faci un acte tan cívic i legítim com expressar la seva opinió a través d'un vot".
Tanmateix, els atacs socialistes contra la consulta de Gelida no acaben aquí. La regidora de Benestar Social, Maria Rigau, responsable del casal d'avis municipal, va impedir la celebració d'un acte informatiu de la comissió amb l'argument que "aquest és un tema que no interessa a la gent gran". Finalment, Gelida Decideix denuncia "la negativa a cedir espais municipals per part de l'Ajuntament", tot i que, com ja va fer públic l'Advocacia de l'Estat, no hi ha cap impediment per tal que les consultes i els actes que hi estiguin vinculats es facin en equipaments municipals. "L'actuació de l'Ajuntament", acaba dient la comissió, "és contrària a l'exercici dels drets constitucionals, a la llibertat d'expressió i d'associació i creiem que només respon a una determinada voluntat política".
Doncs bé, aquesta és la situació. És a dir, que aquells que es vanten d'haver estat abrandats antifranquistes i grans defensors de la llibertat d'expressió, són exactament els mateixos que ara, en nom de la "unitat d'Espanya", trepitgen els principis democràtics, persegueixen l'expressió de les urnes, prohibeixen la lliure circulació de les idees i criminalitzen el pensament dissident. Sortosament, però, les consultes no sols els han desemmascarat, també estan ajudant a fer que els catalans els situem al lloc que els correspon: al costat del Partit Popular, de Ciudadanos i de la Falange. I és que tots quatre, per bé que amb sigles diferents, constitueixen a Catalunya el braç polític del nacionalisme espanyol.
e-notícies , 25/2/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 27 febrer 2010 |
 Roda de premsa de presentació dels cursos
És molt important això, perquè la llengua, en qualsevol lloc del món, és l'eina principal d'integració. Viure en un país sense parlar la seva llengua no comporta només una autolimitació en l'àmbit de les relacions humanes, també suposa un topall per ascendir socialment i per entendre la seva societat. Un català que visqui a Holanda, per exemple, i que només parli anglès, no tindrà problemes de comunicació, ja que els holandesos dominen aquesta llengua. Però, per anys que passin, aquest català mai no coneixerà el poble holandès, ja que per conèixer de debò el poble holandès, cal parlar neerlandès. Hem de tenir en compte que darrere de cada llengua hi ha una manera d'entendre la vida que és única al món i que, precisament per això, constitueix una riquesa extraordinària i un patrimoni de la humanitat. Aprendre la llengua del poble que ens acull no és només una qüestió de principi, és també la manera més ràpida i senzilla de guanyar-nos el respecte de la seva gent. Les llengües no s'expliquen sense els pobles que les parlen, i tot poble, per explicar-se, necessita la seva llengua.
Cugat.cat , 26/2/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 24 febrer 2010 |
Esplèndida pel·lícula, dirigida per Kathryn Bigelow, sobre la follia de la guerra i la diabòlica capacitat que aquesta té per extreure el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, i esplèndida també la força descarnada amb què ens mostra tot allò que ens amaguen els telenotícies així com els racons més opacs de la naturalesa humana. Són altament premonitòries, en aquest sentit, les paraules que obren el film -"la guerra és una droga"-, perquè aviat descobrirem fins a quin punt la guerra fa extremament difícil la reinserció social del combatent. Molt intel·ligent també, per part de Bigelow, el rebuig frontal a tota mena de discurs polític a favor o en contra de la intervenció nord-americana a l'Iraq. De fet, aquest és un dels grans valors de la pel·lícula, la renúncia a empènyer moralment l'espectador cap a un cantó o un altre i l'encert de fer-li saber -amb la vulnerabilitat dels actors més coneguts- que la guerra no fa distincions. Aquest film passarà a la història, no us el perdeu.
Tot Sant Cugat , núm.1199, 26/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 24 febrer 2010 |
 És comprensible que el PSOE de Catalunya, Esquerra i ICV tinguin pressa per tancar el debat sobre les famoses declaracions autocrítiques d'Ernest Maragall. "El govern fa temps que va renunciar a un projecte de país", va dir el conseller d'Educació. I va afegir que el segon tripartit "no té vigència política". Són paraules dures, no hi ha dubte, sobretot perquè qui les ha dites, lluny de pertànyer a cap sector de l'oposició, és una de les figures més emblemàtiques del mateix govern. Això fa mal, molt de mal. Però, és clar, més mal està fent al país la trista veritat d'allò que el conseller denuncia. Recordo que quan es va formar el segon tripartit vaig rebre molts atacs per haver escrit que aquesta nova versió havia nascut clínicament morta, talment un mort vivent que no aniria més enllà de la present legislatura, i que Esquerra, en ser-ne la impulsora, acabava de cometre un error històric que pagaria molt car. D'aleshores ençà -probablement perquè la manca de projecte de país implica també una evident impotència intel·lectual-, tota veu crítica amb el tripartit ha estat qualificada de "convergent". Joan Laporta és convergent, Joan Carretero és convergent, Reagrupament és convergent, la CUP és convergent... Tothom que gosi denunciar la degradació de Catalunya, convertida ara en una vulgar comunitat autònoma, no pot ser res més que convergent. Amb això, el tripartit, persegueix dues coses: desacreditar la dissidència i defugir l'autocrítica. Si un dissident és un convergent ja està tot dit i no cal pensar-hi més.
De sobte, però, sembla que els convergents brollen també en el si del mateix govern tripartit. I, a més, ves quina cosa, diuen exactament les mateixes paraules que els dissidents de fora. Quin escàndol, oi? I quins nervis, també. S'entén, per tant, que el PSOE de Catalunya, a banda de treure foc pels queixals, obligui Ernest Maragall a rectificar just l'endemà que aquest s'hagi ratificat per escrit en les seves declaracions. I s'entén també que Esquerra i ICV, a través de Joan Ridao i Joan Herrera, respectivament, vulguin llançar-hi sorra al damunt. El tripartit diu prou i tothom ha d'obeir. Aquesta és la raó per la qual, palesant els extrems a què ha arribat l'escandalosa subordinació dels serveis informatius de TV3 al govern, el Telenotícies del passat 16 de febrer ordenava a tot Catalunya que deixés de parlar de l'afer Maragall. "El govern tanca la polèmica creada per les paraules del conseller Maragall", van ser les paraules textuals de la conductora. És a dir, que, com passa en els règims totalitaris, els telenotícies de TV3 s'han convertit en un mer transmissor de consignes governamentals. Que ningú no pateixi, però. Són els darrers espeternecs del règim. Amb una sola frase, una sola, el conseller Ernest Maragall ha torpedinat la línia de flotació del tripartit i ha fet saltar pels aires tot el seu sistema defensiu: ja no són només CiU i Reagrupament i la CUP els qui diuen que el tripartit és un govern sense projecte de país. Ara ja ho diu també Ernest Maragall, el conseller convergent.
e-notícies , 22/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 23 febrer 2010 |
 Joan Herrera
Val a dir, per altra banda, que, per bé que les consultes incideixen en molts àmbits, n'hi ha tres que són determinants. El primer, transversalitzar la independència tot fent prendre consciència a la gent que la llibertat d'un poble està per damunt de les adscripcions de classe; el segon, obligar els partits polítics a enfrontar-se amb les seves contradiccions; i el tercer, desmuntar el tòpic de l'independentisme com a força minoritària. Les consultes, per tant, marquen un abans i un després en la història de Catalunya, i la prova més recent dels seus efectes ens la va donar el passat 20 de febrer Joan Herrera, secretari general i candidat d'ICV a les properes eleccions, quan va dir que Esquerra "ja no té el monopoli" de l'independentisme perquè en la seva formació també n'hi ha, d'independentistes. "I com és que fins ara no se n'havien adonat?", caldria preguntar-li. Sigui com vulgui, no deixa de ser una evolució en el discurs. Un discurs que és merament estratègic i trampós, és clar, però obligat per la convicció que ben aviat tot aquell partit que no inclogui la independència de Catalunya en el seu ideari estarà condemnat al fracàs. No és que la direcció d'ICV s'hagi tornat independentista de cop, ni molt menys. La direcció d'ICV ja fa molts anys que es troba ancorada en el passat i, com el PSOE de Catalunya, amb qui comparteix l'amor pels fòssils, encara parla de federalisme. Però en el món del segle XXI, amb una globalització galopant dins la qual tota nació que no tingui Estat està condemnada a desaparèixer en un tres i no res, el federalisme és una andròmina tan romàntica i inútil com el rellotge de butxaca del besavi. En obrir-lo, provoca el somriure afectuós, sí, però ja no funciona.
És bo que ICV s'adoni que l'independentisme dóna escons, naturalment que sí, però convindria que s'adonés també que, d'ara endavant, ja només els donarà a aquella força que plantegi la independència per a un futur immediat, no pas per a l'any 3000. Mentre el senyor Herrera digui que el federalisme és una "aposta estratègica de fons fruit del convenciment que suposa la millor fórmula per a l'autogovern" aquest partit no passarà de ser la catifa verda del Partit Socialista. Només té una possibilitat de sobreviure, una sola, i és que aquests independentistes que diu que hi militen es facin càrrec del partit tot explicant a la rellevada direcció que sense independència no hi pot haver mai autogovern.
El Singular Digital , 23/2/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 22 febrer 2010 |
 Ha estat molt llastimosa l'actitud de l'Ajuntament de Sant Cugat negant-se a cedir el pavelló de la rambla del Celler per fer-hi el ball de nit del Carnestoltes. No s'entén, francament, que durant els cinc anys anteriors no hi hagi hagut cap problema i que ara el pavelló resti tancat a les demandes de les entitats santcugatenques. Ja sabem que el consistori justifica aquesta negativa en un informe dels seus tècnics que en desaconsella l'ús per raons de seguretat, però sobta que allò que era possible abans, ara, tot d'una, com per art d'encanteri, hagi deixat de ser-ho. Tampoc no s'entén que les baranes fixes que ara semblen constituir un gran problema abans no ho fossin i que les entrades i sortides fins ara factibles s'hagin convertit en un entrebanc. Que potser ens estan dient que les celebracions anteriors no s'ajustaven a la norma i que l'Ajuntament les permetia tot i saber que incomplia la llei? O és que tal vegada abans hi havia unes entrades i sortides que ara, misteriosament, han desaparegut? Quina cosa més rara, oi? Ves per on, la negativa arriba dos mesos després que les autoritats municipals deneguessin l'ús del pavelló a la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació per celebrar-hi la festa de final de campanya de la consulta del 13-D. Recordem que llavors la raó inicial no va ser la seguretat, sinó un suposat informe segons el qual la llei prohibia que l'Ajuntament cedís el local. Cosa que, com va demostrar posteriorment l'Advocacia de l'Estat, no era certa. Sembla, per tant, que ara es vulgui justificar aquella negativa fent-la extensiva a tothom i també sembla que, com deia la setmana passada el magnífic editorial d'aquest setmanari, hi hagi la intenció de "condemnar Sant Cugat a ser un parc temàtic per a famílies amb nens, on la vida exterior s'acabi a les deu de la nit".
Diari de Sant Cugat , 19/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 22 febrer 2010 |
 La situació de la llengua catalana a les universitats del país és escandalosament deplorable, i el més greu és que tota la culpa, tota, és de les mateixes universitats en connivència amb el govern català. El menyspreu de les primeres i la desídia del segon estan abocant la nostra llengua a la més pura marginalitat tot convertint-la en un element ornamental, una mena de gerro amb flors merament simbòlic o testimonial sense cap més valor que una andròmina. Les denúncies dels sindicats d'estudiants, en aquest sentit, són constants i fins i tot la Plataforma per la Llengua ha iniciat una campanya anomenada "A la universitat en català!" per denunciar la situació i explicar que les universitats "posen més èmfasi a ampliar l'oferta d'ensenyament en anglès i espanyol que a proporcionar l'ensenyament que, per coherència, la societat que els finança necessita, l'ensenyament en català". En funció d'això, la Plataforma demana poder rebre l'ensenyament de tots els graus íntegrament en català, més oferta de postgraus i màsters oficials en català, que tot el professorat que s'incorpori a les universitats conegui prou la llengua catalana, que s'anunciï i es respecti la llengua de la docència, poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català, que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català, disposar de bibliografia específica en català, que l'estudiant de mobilitat i intercanvi conegui el català, que totes les universitats elaborin un reglament d'usos lingüístics i el compleixin i que els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.
Mentrestant, però, el govern de Catalunya mira cap a una altra banda i posa en evidència que l'autoproclamat -però mai no demostrat- independentisme d'un dels partits que el configuren només ha servit per enfonsar encara més el català fins a deixar-lo en l'estat de prostració en què es troba. Fixem-nos en l'odissea que acaba de viure Agnès Toda, una becària predoctoral que cursa el màster en estudis superiors de llengua i literatura catalanes a la Universitat Rovira i Virgili. Va anar a matricular-se a l'assignatura obligatòria Orientació professional i ciutadania i es va trobar que no sols no podia fer-la en català en cap de les vuit opcions que hi ha, sinó que l'obligaven a fer l'examen en espanyol o en anglès. I això malgrat que al dossier de l'assignatura s'especifica que l'avaluació es podrà fer en català. Agnès Toda entén que s'aposti per l'anglès a l'hora d'atendre els estudiants d'Erasmus, però no veu bé, com és lògic, "que no pugui triar fer l'examen en català". Però aquesta és la situació, fins al punt que, en negar-s'hi, el professor li va demanar un treball molt més laboriós "que m'ha portat molt més temps i feina que no pas la prova, que en vint minuts podies enllestir".
Aquestes coses, tanmateix, fer que el català sigui més costós i que esdevingui un enuig, no són pas culpa dels estudiants d'Erasmus, sinó, com diu l'Agnès, de la Universitat Rovira i Virgili i "de totes les universitats catalanes, que menystenen els alumnes de casa". I perquè vegem fins a quin punt arriba l'ànima d'esclau que tot català porta a dins, aquesta estudiant ens informa que tots els seus companys d'assignatura, absolutament tots, van ajupir el cap, van callar i van decidir fer l'examen en espanyol. I l'endemà, és clar, no van tenir cap problema per mirar-se al mirall. És el mínim que s'espera d'un aspirant a doctor en pusil·lanimitat.
e-notícies , 18/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 20 febrer 2010 |
Jack Kerouac: Què vam fer malament?
Carolyn Cassady: Res. Senzillament vam ser els primers
 Neal Cassady i Jack Kerouac
 Carolyn Cassady
Cassady, a més, era força atractiu, tenia molt èxit amb les dones i no s'havia d'esforçar per aconseguir-les. En realitat eren elles les que no li donaven oportunitat de cordar-se els pantalons. Les dones de la Generació Beat, lluny de ser un element decoratiu o complementari, rebutjaven el rol tradicional femení, vivien l'aventura intensament, es negaven a acceptar els valors familiars convencionals i, com els seus companys masculins, adoraven els llibres i no tenien inhibicions sexuals. En aquest sentit, la figura de Carolyn Cassady (Carolyn Robinson de soltera) és molt il·lustrativa. Nascuda el 1923, explica en el seu llibre Off the Road que va seduir Kerouac, quan vivia amb ells, una nit en què Neal era a fora treballant. Neal, en assabentar-se'n, no hi va donar importància i, amb la seva acceptació, la relació triangular es va mantenir al llarg del temps.
No cal dir que aquesta manera de viure escandalitzava els veïns. El fotògraf Robert Frank, de qui aquests dies podem veure al MACBA una interessant exposició, va rodar una pel·lícula experimental sobre la Generació Beat, amb guió de Kerouac, titulada Pull my Daisy, que recollia l'estupor d'aquests veïns en el decurs d'una desinhibida festa a casa dels Cassady. Una altra mostra d'aquest mateix estupor la trobem en el film de John Byrum, Heart Beat, protagonitzat per Nick Nolte, Sissy Spacek i John Heard en els papers dels Cassady i Kerouac, respectivament. Són molt divertides les reaccions dels veïns quan Carolyn es presenta primer acompanyada del seu marit, després de Kerouac i més tard de tots dos. Aquest film, injustament oblidat, es va estrenar entre nosaltres amb el títol estúpid i enganyós de Generación perdida, cosa que posava en evidència l'extraordinària ignorància dels distribuïdors espanyols sobre el material que tenien a les mans. Qualificar la Beat Generation de Lost Generation és un greu error, ja que suposa confondre la generació abatuda, la dels beatnicks, integrada per Kerouac, Ginsberg o Borroughs, amb la generació perduda, nascuda als anys vint, amb Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald i John Dos Passos.
Por del diferent
Quaranta anys després, el que ens ha d'interessar, en recordar les vivències dels existencialistes nord-americans, és si s'han produït canvis substancials entre la moral de la seva època i la nostra. N'hi ha prou de traslladar la relació triangular de Kerouac i els Cassady a la societat catalana d'avui per adonar-nos que l'estupor dels nostres veïns no seria gaire diferent del que experimentaven els seus a l'Amèrica dels cinquantes, especialment en el cas d'una dona i dos homes. No es tracta, per tant, d'analitzar l'actitud davant la vida d'aquests personatges, capaços d'organitzar orgies en un dels períodes més repressius i ultradretans de la història dels Estats Units, el del senador McCarthy, sinó de veure en quina mesura han evolucionat, si és que ho han fet, els conceptes relatius a la sexualitat, a la parella i a la fidelitat.
No hi ha dubte que la nostra societat presenta avui saludables dosis de tolerància. Tot i així, cal distingir entre el respecte civilitzat per altres maneres de ser i l'acceptació sincera d'aquelles que s'allunyen de l'ortodòxia. Els prejudicis en contra dels matrimonis homosexuals o del seu dret a l'adopció d'infants són idèntics als prejudicis antagònics amb els drets nacionals dels catalans. Mentre ningú no gosa pronunciar-se en contra de la normalització de la llengua catalana, per exemple, són molts els qui troben inadmissible que se l'equipari en drets a l'espanyola. Els catalans, per tant, com els homosexuals, són acceptats sempre que no es noti que ho són. És a dir, sempre que es mostrin transparents. Els primers, atrapats en una normalitat espanyola, s'han de comportar com a espanyols; els segons, atrapats en una normalitat heterosexual, s'han de comportar com a heterosexuals. En definitiva, podríem concloure que els prejudicis subsisteixen sota l'ambigu barnís de la tolerància. El problema és que la tolerància no és res més que un gest benevolent per part d'aquell que es creu facultat per ser intransigent.
Els atavismes, la religió o la por de la diferència són forces ancestrals que ens tenallen. Ens fa pànic sentir-nos insegurs, per això retem culte a la seguretat. El Tercer Món la persegueix, el Primer l'exigeix. No és estrany, per tant, que l'ingenu que creu haver-la trobat maldi per retenir-la com el nàufrag reté la fusta enmig de l'oceà. Potser la clau de tot és que no volem morir; potser és que no volem assumir la banalitat dels nostres neguits i busquem refugi en una normalitat que acaba essent tan fràgil com la pròpia vida.
Els prejudicis que frenen el dret de les parelles homosexuals a adoptar fills responen a aquesta mateixa escala de valors. No ens complau la idea que tot allò que ha bastit la nostra normalitat al llarg de la vida mori amb nosaltres. Ho interpretem com una esmena a la totalitat dels valors que hem defensat i que han donat sentit a la nostra existència. Entenem que si aquests valors eren equivocats també ho ha estat la nostra vida, cosa que, a més de banalitzar-la, referma allò que fingíem no saber: que no sobreviurem a la nostra pròpia mort. Malauradament, alguns valors són tan involucionistes que no hi ha per on agafar-los. Per exemple el de negar-nos a admetre que els drets de les persones no són inherents a una orientació sexual específica, sinó al fet de ser persones. Això propicia que en ple segle XXI encara hi hagi gent que consideri l'homosexualitat una desviació que cal mantenir a distància, talment com si gais i lesbianes fossin portadors d'una malaltia contagiosa de la qual calgués preservar els fills adoptats. Aquests defensors de valors suposadament eterns obliden que les atraccions físiques dels nostres pares no determinen la nostra sexualitat, que és intransferible, altrament haurien de respondre com és que la majoria d'homosexuals són fills de matrimonis heterosexuals.
El plaer del sexe
Va ser el seu desafiant anticonvencionalisme el que va convertir l'anomenada Generació Beat en un moviment. No era d'arrel atea, com l'existencialisme francès, però compartia la idea que l'ésser humà no està predeterminat abans de néixer i, per tant, és lliure i, alhora, responsable únic dels seus actes. Com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Olga Kosakiewics, el triangle format per Jack Kerouac i els Cassady, amb entrades i sortides d'escena de molta altra gent –dones en el cas de Kerouac, homes en el de Carolyn i homes i dones en el de Neal- vivia l'instant, blasmava el puritanisme, menyspreava les regles i fruïa del sexe. De fet, el seu estil de vida va tenir un efecte determinant en els moviments d'alliberament de la dona.
 L'actriu britànica Charlotte Rampling, la inoblidable protagonista del film de Liliana Cavani, Porter de nit, va mantenir un ménage a quatre amb el seu primer marit i dos homes més. Va ser el marit qui li ho va proposar. Primer compartien la casa amb un amic i més tard s'hi va incorporar un tercer. El ménage va funcionar força temps, però un dia la premsa britànica va esbombar la relació i, tot i que la Rampling va guanyar la demanda interposada per violació de la seva intimitat, el matrimoni de quatre no va poder superar la pressió social. Algú podria dir que aquesta relació, per la seva singularitat, estava abocada al fracàs, però no és cert. ¿Està, potser, pel sol fet de ser-ho, abocat a l'èxit el matrimoni de dos? ¿És, de debò, l'èxit de la relació el que amoïna el conservador, o més aviat la transgressió de la norma?
Hi ha un altre element que sovint es contraposa a la promiscuïtat, i és la fidelitat. "Si estimes algú, no el vols compartir", sentim sovint. Aquesta asseveració, però, traspua més possessió que no pas amor. Sembla més dominada per la manca de confiança en les pròpies qualitats que per l'amor desinteressat a la parella. Jo, personalment, sempre he arrufat el nas davant la fidelitat. No m'acaba de convèncer. És més, no me l'acabo de creure. I, encara que sigui certa, no li veig el sentit. No m'agrada el concepte de fidelitat associat a les persones. No m'agraden les persones fidels, m'agraden les persones lleials. Fidel, ho és un gos, un gat, un cavall... Un animal mai no pot ser lleial, perquè la lleialtat és una qualitat massa elevada per a ell; la lleialtat es troba en un estadi superior a la fidelitat, per això només pot ser exercida per persones no pas per animals. Mentre la fidelitat cega pot arribar a ser heròica en un animal, en una persona pot ser patètica.
M'estimo la lleialtat i desestimo la fidelitat perquè la primera em dóna just allò que la segona em nega. La primera es nodreix de la llibertat, la segona ho fa de la submissió. No vull que la meva companya o els meus amics em siguin fidels, m'estimo més que em siguin lleials. No m'agraden els juraments de fidelitat a uns principis, prefereixo la lleialtat a unes idees; no m'agraden els patriotes fidels, m'agraden els patriotes lleials. La fidelitat no té conviccions, té interessos; la lleialtat no té servituds, té arguments. De què serveix la fidelitat genital si no hi ha lleialtat al cor?
"Oh grinyolants dents de la terra, ¿on ens ha de portar tot això
si no és a una dolça eternitat daurada
que ens revelarà que tots ens hem equivocat
i que fins i tot aquesta mateixa revelació no serveix de res?"
33RPM, núm. 0, abril, 2005 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 19 febrer 2010 |
Hi ha hagut algunes veus que han criticat el dret de l'Assemblea de Joves de Sant Cugat a atorgar el premi Botifler de l'Any. Consideren, aquestes veus, que aquests joves no són ningú per opinar i encara menys per expressar-se donant premis a qui els vingui de gust. Déu n'hi do. I el més divertit és que aquestes veus s'autoproclamen d'esquerres, cosa que demostra que d'arbitraris, de reaccionaris i de totalitaris n'hi ha a tot arreu. Sobretot tenint en compte que qui decideix el nom del Botifler de l'Any no és pas l'Assemblea de Joves sinó els santcugatencs per votació popular. Però, ja se sap, hi ha catalans que tenen la cua de palla. Tot queda aclarit, tanmateix, quan ens assabentem que aquestes escandalitzades veus provenen del sector que cada any fa "mèrits" per tenir com a mínim un parell de representants entre els nominats.
El premi Botifler de l'Any, com sabem, es lliura a la persona o entitat local que més s'ha destacat al llarg de l'any per anar "contra els interessos de la societat de Catalunya i contra les llibertats nacionals", i el guanyador del 2009 ha estat el grup municipal socialista per haver-se negat a votar la moció de suport a la consulta popular del passat 13 de desembre sobre la independència. Personalment, a més de respectar l'opinió dels votants, trobo molt encertat el veredicte, ja que precisament vaig assistir a aquell ple de l'Ajuntament, en qualitat de portaveu de la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, i vaig ser testimoni d'un espectacle insòlit que produïa vergonya aliena. Demostrant un menyspreu pels principis democràtics, el Partit Socialista es va negar a votar. Ni tan sols es va abstenir. Senzillament no va voler votar en un intent de deslegitimar la moció republicana -aprovada amb els vots de CiU, ICV i Esquerra- i de deslegitimar també la consulta en si mateixa. En realitat, però, el Partit Socialista volia evitar que els santcugatencs veiéssim que el seu nacionalisme espanyol no és diferent del del Partit Popular, que, com era d'esperar, va votar-hi en contra.
En això s'ha de reconèixer que el PP és molt més sincer. Té els mateixos referents que el Partit Socialista -la bandera espanyola, la roja, l'exèrcit, la legión, la Guàrdia Civil, les curses de braus, els toreros...-, però no se n'amaga. I és que, com diu el cartell que exposa les raons que l'han fet mereixedor del premi, l'ideari del grup socialista es resumeix en aquesta frase: "Per davant de la democràcia, del poble, de la llibertat, de la justícia i de tot: Espanya". Arribats aquí, és comprensible que els santcugatencs hagin decidit atorgar-li el premi Botifler de l'Any. Sempre és esperpèntic que un català estigui en contra de les llibertats nacionals del seu país.
Cugat.cat , 19/2/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 17 febrer 2010 |
Els amants de l'etern debat cinema-literatura trobaran en aquesta pel·lícula una bona font d'alimentació, ja que no sols parteix d'una base literària sinó que l'autor del llibre, Cormac McCarthy, va estar present durant tot el rodatge i s'hi va implicar obertament. El resultat, tanmateix, no ha estat gaire reeixit i sembla que tots aquells que hagin llegit la novel·la coincidiran a valorar-la molt per damunt de la seva adaptació cinematogràfica. Aquesta última, de fet, no passa de ser una pura reproducció en imatges de l'obra original, una reproducció sense suc ni bruc, més aviat anodina i molt poc estimulant que acaba distanciant l'espectador fins a desmotivar-lo completament. És a dir, que aquella atmosfera opressiva que ens neguiteja en les pàgines del llibre, especialment per l'absència de tota esperança, desapareix en el sentit més literal en les inapetents imatges del film. Aprofiteu l'avinentesa per llegir-vos l'exquisida novel·la de McCarthy, publicada en català per Edicions 62.
Tot Sant Cugat , núm. 1198, 19/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 17 febrer 2010 |
 Naturalment, em puc equivocar, perquè en política tot és possible, però se'm fa difícil imaginar-me que les eleccions no seran abans del mes de novembre. Una de les poques raons per les quals podrien celebrar-se en aquesta data és perquè els integrants del tripartit són molt conscients que un cop marxin del govern ja no hi tornaran, i, davant d'això, poden optar per exhaurir-ne el termini. Al capdavall, el tripartit es va reeditar amb l'única finalitat de retenir el govern quatre anys més, i res no resulta tan dolorós als seus membres com la certesa que l'han perdut. De fet, el van perdre en el mateix moment de la seva reedició. Per això Catalunya, des d'aleshores, viu immersa en un buit de poder que l'ha convertida en un vaixell a la deriva. Cosa que, tot i ser d'una gravetat extrema, no és gens sorprenent a partir del moment que Esquerra va lliurar a Madrid el govern de Catalunya i va deixar aquest país sota el control absolut del Partit Socialista tot rebaixant-lo a la categoria de vulgar autonomia.
Hi ha, com dic, moltes raons que fan pensar en la fi d'aquesta legislatura. No hi ha dubte que les escandaloses mentides que els membres del tripartit han arribat a dir sobre el nou finançament per amagar la perpetuació de l'espoliació que patim quedaran per sempre en les hemeroteques com a prova de la degradació a què poden arribar alguns polítics quan volen eternitzar-se en el poder. Una espiral de mentides, n'hauríem de dir. Ho hem vist en el fals traspàs de Rodalies en què tot el servei, llevat de les aparences i del servei de neteja, continua sota el control del govern espanyol. Tot: vagons, vies, estacions, trens regionals... I també ho hem vist en la manca de dignitat del titular d'Interior, negant-se a dimitir i tapant-se les vergonyes de l'incendi d'Horta de Sant Joan a costa del cos de bombers. En definitiva, si la passada legislatura va ser un Dragon Khan, aquesta és un polvorí. Només falta afegir-hi la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra la qual, mancat de pla B, el tripartit no podrà fer res més que convocar una manifestació i recórrer a les eleccions per aparentar que fa alguna cosa. Talment com si una manifestació de submisos autonomistes a Barcelona i una convocatòria d'eleccions a Catalunya pogués fer tremolar les parets de la Moncloa. Si la cosa no fos tan galdosa, seria per petar-se de riure.
Per tot aquest conjunt de coses, costa d'imaginar que l'agonia s'allargui fins a la tardor. Però tant si les eleccions s'avancen com si no, ja és una dada històrica que la present legislatura constitueix el període més grotesc, més esperpèntic i més degradant dels darrers trenta anys a Catalunya. Per sort, però, tot té una part positiva, i si una cosa cal agrair al segon tripartit és que amb el seu espanyolisme hagi esdevingut una màquina de fer independentistes.
e-notícies , 15/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 16 febrer 2010 |
 Paco Boya
És a dir, que l'home que afirma que "combatrem aquesta llei amb totes les nostres forces" i que torna a amenaçar que a l'Aran "pot créixer un gran sentiment de desafecció" perquè "la qüestió cou, i de quina manera!" és el mateix que s'empara en les lleis espanyoles per blasmar les catalanes. Diu això, el senyor Boya: "L'article segon de la Constitució afirma que els pobles d'Espanya tenen dret a l'autogovern (!) i no podem permetre quedar subsumits en un àmbit administratiu i en uns governs territorials on els càrrecs no són elegits directament". Deixant de banda que és mentida que l'article 2 parli d'autogovern –parla d'"autonomia", l'autogovern és tota una altra cosa–, novament veiem com les paraules que empra el senyor Boya per descarregar el seu geni són les mateixes que s'encarreguen de despullar-lo ideològicament. I és que l'autèntica nació del Síndic d'Aran és Espanya, per això sacralitza les seves lleis i milita en un partit nacionalista espanyol. Això fa que mentre no té cap inconvenient que l'Aran pertanyi a la província de Lleida, d'acord amb la imposició espanyola, s'enfili per les parets només de sentir-se inclòs a la vegueria dels Pirineus. I ara! Espanyol sí, i provincià també, però pirinenc... mai a la vida! Abans es fa independentista. Però, atenció, que ningú no s'escandalitzi: només per independitzar-se de Catalunya, eh? No pas d'Espanya.
Si algú es pregunta encara sobre l'enfonsament del nostre país en els darrers quatre anys ha de saber que el senyor Boya, a més de Síndic d'Aran, és diputat del Partit Socialista al Parlament. Aquesta és la gent que avui governa Catalunya.
El Singular Digital , 16/2/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 16 febrer 2010 |
 Cinesa Sant Cugat
Diari de Sant Cugat , 12/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 15 febrer 2010 |
 M'agrada molt el cinema de Clint Eastwood. El meu amor pel cinema va néixer veient les pel·lícules dels grans clàssics nord-americans i Clint Eastwood narra les seves històries de la mateixa manera que ho feien ells. Naturalment té obres menors, i l'última, Invictus, sobre la figura de Nelson Mandela, s'hi pot encabir perquè és inferior a Els ponts de Madison o a Million Dollar Baby i encara més a Caçador blanc, cor negre i a Sense perdó. Però, tot i així, està molt per damunt de la immensa majoria de títols que ens arriben cada setmana dels Estats Units. A Invictus, com sabem, Eastwood concedeix una gran importància a la final de la Copa del Món de rugbi que van disputar a l'Ellis Park de Johannesburg les seleccions de Sud-àfrica i Nova Zelanda el 1995. I és que va tenir una gran transcendència. Aquell dia, abans de començar el partit, Mandela va baixar al camp a saludar els jugadors vestit amb la samarreta verda dels Springboks -que simbolitzava el color de l'opressió blanca- i el número 6 a l'esquena, que corresponia al capità François Pienaar. Sobre aquesta qüestió, Joost van der Westhuizen, un dels jugadors, va dir: "En aquell moment ens vam adonar que hi havia tot un país darrere nostre, i que aquell home tingués posada la samarreta dels Springboks era un signe, no sols per a nosaltres, sinó també per a tota Sud-àfrica, que ens havíem d'unir, i ho havíem de fer aquell dia".
Mandela sabia que en la nostra època no hi ha res, absolutament res, que tingui un poder de cohesió més gran que l'esport i va aconseguir que aquell partit i la cerimònia que l'acompanyava signifiquessin un signe de reconciliació entre les dues comunitats de Sud-àfrica. Els negres odiaven el rugbi perquè el veien com un símbol identitari de l'opressor blanc, però Mandela, movent els fils perquè la selecció cantés l'himne zulu i hi incorporés jugadors negres, va fer que les coses canviessin radicalment i que tot el país, absolutament tot, estigués pendent del resultat.
Els falsos universalistes, aquells que diuen que no s'ha de barrejar esport i política, haurien de veure aquest Invictus, de Clint Eastwood, i comprovar com Nelson Mandela, líder mundial de la pau i veritable universalista -ell sí-, va utilitzar amb magistral intel·ligència la simbologia de l'esport per cohesionar el seu poble i fer-lo sentir justament això: un poble orgullós de la seva identitat nacional i dels seus valors culturals. Heus aquí perquè el PSOE de Catalunya està en contra de l'oficialitat de les seleccions nacionals catalanes. Sap molt bé que el dia que Catalunya competeixi oficialment amb el seu nom la consciència nacional serà tan elevada que l'independentisme esdevindrà imparable. Per això aquest partit, mentre diu que no s'ha de barrejar política i esport, imposa des de Madrid una clàusula que sanciona els esportistes que es neguen a jugar amb la selecció espanyola.
Arribats aquí, cal aprofitar el partit de rugbi del 14 de febrer entre les seleccions de Catalunya i Suècia per recordar dues coses: una, que la Federació Catalana d'aquest esport va néixer l'any 1922, quan l'espanyola encara no existia; i dues, que va ser Espanya qui va provocar l'expulsió de la Federació Catalana de la Federació Internacional. Per sort, però, aviat es farà justícia i Catalunya, no en tinguem cap dubte, tornarà a ocupar el lloc que li va ser arrabassat. Aquestes són les paraules que Nelson Mandela va dir a François Pienaar en el moment de lliurar-li la Copa del Món mentre tot l'estadi, entusiasmat, cridava a l'uníson "Nelson, Nelson!":
Mandela: Gràcies pel que heu fet pel nostre país.
Pienaar: Això no és res comparat amb el que ha fet vostè pel nostre país.
e-notícies , 11/2/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 13 febrer 2010 |
 Curiós, si més no, l'advertiment tremendista que ha llançat el Gremi de Restauradors de Sant Cugat contra la llei que tard o d'hora prohibirà fumar en tota mena de bars, restaurants i espais de lleure. Segons aquest gremi, els establiments es veuran obligats a tancar les seves portes perquè els clients, en no poder fumar, deixaran d'anar-hi. I on aniran?, els hauríem de preguntar. La gent deixarà de sortir a prendre una copa o de dinar o sopar en un restaurant només perquè no hi podrà fumar? Desapareixeran els bars i restaurants de Sant Cugat per culpa de la llei antitabac? Doncs si això passa serà l'única ciutat del món en aquesta situació, ja que a tots els països on s'ha aplicat la mesura els bars i restaurants continuen funcionant perfectament. I en el supòsit que trobéssim algun client que, només per això, hagués decidit no tornar a entrar mai més en un d'aquests establiments quedaria compensat pels milers de persones que ara mateix no entren en aquells que permeten fumar. Jo mateix ja fa molt de temps que no entro en cap bar o restaurant que permeti fumar. I aquesta és també l'elecció que, en qualitat de grup, fan sempre els meus amics malgrat que entre ells hi hagi algun fumador.
El catastrofisme del Gremi de Restauradors, per tant, és totalment injustificat i demostra un menyspreu immoral per la salut dels seus treballadors, que són tots aquells cambrers que es veuen obligats a respirar en una atmosfera plena de fum vuit hores cada dia. Cal ser molt egoista per anar en contra de la salut de les persones en nom d'un negoci propi. Esperem que el Gremi s'ho repensi -em consta que no tots els seus membres pensen igual- i que rebaixi els seus fums. Al capdavall, si no ho fa per ell mateix, ho farà la llei molt aviat.
Cugat.cat , 12/2/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 10 febrer 2010 |
Està per sota d'Els ponts de Madison o de Million Dollar Baby i, per descomptat, d'obres supremes com Caçador blanc, cor negre i Sense perdó, però manté la força de les pel·lícules de Clint Eastwood, que és la força dels grans narradors. En lloc de caure en la fàcil temptació de la transferència de culpabilitat, és a dir, aprofitar la vergonya que ha suposat per a la humanitat la discriminació racial sud-africana i els milers de crims i de barbaritats que s'han comès en el seu nom, Eastwood no aboca sobre l'espectador aquesta càrrega ni tampoc no se'n serveix per manipular-ne els sentiments. Naturalment, recollint l'esperit de l'original literari, hi ha moments d'inclinació, com ara quan ens mostra la cruesa dels vint anys d'empresonament de Nelson Mandela, però ho fa a través de la maduració psicològica dels personatges. Morgan Freeman passarà a la història pel seu treball en aquest film, mentre que Matt Damon, molt tou, sembla intimidat per la força del seu company. Un Eastwood menor, sí, però una lliçó de cinema, tanmateix.
Tot Sant Cugat , núm. 1197, 12/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 10 febrer 2010 |
 Ves per on, l'afer intern que ha patit Reagrupament aquests darrers dies ha servit per posar en evidència no sols la seva força sinó també el pànic que genera en els partits del ventall parlamentari. Tots, però especialment CiU i Esquerra, s'hi han llançat a la jugular amb desqualificacions que no han fet res més que demostrar l'estat de nervis amb què ambdues forces afronten les properes eleccions. Aquesta, per tant, ha estat la primera gran victòria de Reagrupament: fer visible la seva força a través de la por i dels rius de tinta que genera. És comprensible, tanmateix. CiU gaudeix d'una magnífica implantació a tot el territori i ha guanyat sempre -sempre- les eleccions al Parlament, i Esquerra, d'ençà que és al govern, ha millorat espectacularment el seu nivell de vida. S'entén, per tant, el desfici de la primera per recuperar el poder i l'angoixa de la segona davant la certesa de perdre'l.
Cal tenir en compte que després del frau a la societat catalana que ha suposat el segon tripartit, amb una espanyolització de Catalunya com no s'havia vist mai en els darrers trenta anys, CiU s'ha trobat que els seus adversaris li han servit en safata el retorn a la Generalitat. No és estrany, per tant, que la neguitegi Reagrupament. Empipa molt que t'obliguin a compartir una victòria quan més a prop et veies d'aconseguir-la tot sol. CiU, és clar, està encantada amb la promesa de Reagrupament, en el sentit que farà mans i mànigues per tal que no hi hagi un tercer tripartit, però la inquieta molt que això l'obligui a acceptar les seves condicions desacomplexadament independentistes. "Reagrupament no és prou sòlid", ha dit Felip Puig. I Joan Puig Puigcercós ho ha reblat dient que "per gestionar un partit no n'hi ha prou amb personalismes". Molt interessant. De tota manera, tots dos cometen un greu error. I és que jutgen Reagrupament com si fos un partit polític quan no és res més que una associació. Només una associació. Els paràmetres, per tant, no tenen res a veure. Curiós, per tant, que el senyor Puig dediqui tanta energia a blasmar una cosa que no considera sòlida i que el senyor Puigcercós, més biliós, gosi acusar Reagrupament de personalismes. Francament, ratlla l'esperpent que això ho digui l'home que més ha maquinat a Catalunya per aconseguir la presidència del seu partit, per controlar-ne l'aparell, per alimentar-ne la guàrdia pretoriana i per impedir sotmetre a la consideració de les bases l'estafa del nou finançament. Estem parlant, en definitiva, de l'home que governa Esquerra amb només un 37% dels vots i que, juntament amb la seva direcció, ha foragitat més de 350.000 votants i 3.500 militants. Els números sempre expliquen moltes coses, i també moltes pors. I allò que no diu el senyor Puigcercós és que el nombre d'associats a Reagrupament supera la meitat dels militants d'Esquerra.
Però hi ha una altra qüestió que ningú no sembla tenir en compte i a la qual s'hi referia Ferran Pujol, membre de Reagrupament, en un article: "El 100% de la Junta i dels associats treballen pel projecte a partir de les set de la tarda, en acabar la feina. No fem política des d'escons o des de càrrecs pagats per tots els ciutadans. Això vol dir que en el món del voluntarisme la capacitat d'aguantar impertinències és molt diferent que quan et paguen un sou per fer-ho". Doncs sí, mentre alguns cobren sous astronòmics, fins i tot quan fan declaracions, d'altres treballen per la llibertat de Catalunya a les hores que la seva jornada laboral els deixa lliures. Exactament de la mateixa manera que els milers de voluntaris que fan possibles les consultes sobre la independència.
I quina és la segona victòria de Reagrupament? Doncs haver aconseguit que en parlin tots aquells diaris i totes aquelles emissores de ràdio i de televisió que fins ara l'havien silenciat.
e-notícies , 8/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 09 febrer 2010 |
 Acció de la Plataforma per la Llengua
Franco, ja ho sabem, era un gallec botifler amarat d'autoodi que sentia repugnància per la diversitat lingüística i compensava el seu complex d'inferioritat imaginant-se que tot el món parlava la llengua de Roberto Alcázar y Pedrín. La seva mesura, tanmateix, va tenir –i encara el té– un efecte contraproduent en el cinema espanyol, ja que si el doblatge no hagués existit les pel·lícules espanyoles haurien atret tota una gran massa de públic que no volia llegir subtítols. Cosa que n'hauria augentat la rendibilitat i la llengua s'hauria convertit en el seu esquer més competitiu. El doblatge, en canvi, va permetre que les produccions foranes competissin en el mercat espanyol en un mateix pla d'igualtat amb les autòctones, i aquestes –que, llevat del cinema de crítica social de Berlanga, Bardem, Neville i algunes excepcions, eren molt inferiors a les nord-americanes– van perdre el seu avantatge i van quedar reduïdes a la categoria d'espanyolades. Així era, si més no, com els catalans definíem les produccions espanyoles, unes produccions que no tenien cap altra finalitat que complementar les nord-americanes en els cinemes de programa doble.
Amb el pas dels anys, per raons biològiques, hi ha hagut canvis de persones en el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya, però no pas en els esquemes que el regeixen. Els seus principis romanen inalterables i són fidels hereus de les normes que Franco va dictar. Per això, quan la senyora Pilar Sierra, gerent del Gremi, diu que "una de les mancances que trobem és que en aquest país no tingui més èxit el producte nacional", està parlant d'Espanya, no pas de Catalunya, perquè per a ella no hi ha més país que Espanya ni més producte nacional que l'espanyol. Adduint averanys apocalíptics i basant-se en mentides –que ja han estat desemmascarades per la Plataforma per la Llengua–, el Gremi i la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedicine) intenten que tot continuï exactament igual que el 1941 i el president del grup Renoir, Enrique González Macho, amb 13 pantalles a Barcelona, es permet fins i tot menysprear Catalunya confrontant-la a la "grandesa de Madrid" on, segons ell, "no et pregunten d'on ets, d'on véns ni cap a on vas". Ja veu el lector quina mena d'empresaris de cinema estan en contra de la normalització de la llengua catalana i farà bé de pensar-s'ho dos cops abans de deixar diners a les seves taquilles.
Un altre sector que també s'ha revelat defensor del decret franquista ha estat el dels grans sindicats. Ves per on, UGT, CCOO i CGT no sols estan en contra que el 50% de les còpies es projectin en versió catalana, sinó que han donat suport al boicot que una setantena d'exhibidors van fer el passat 1 de febrer contra la nostra llengua. Això, és clar, no passaria si tinguéssim sindicats nacionals, com el País Basc. Però resulta que, a més de tenir sindicats espanyols, tenim sindicats nacionalistes espanyols. Heus aquí la raó per la qual l'independentisme creix espectacularment: perquè cada cop són més els catalans que s'adonen que si no tens Estat no ets ningú. Ningú.
El Singular Digital , 9/2/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 08 febrer 2010 |
 Hi ha hagut algunes veus que han blasmat el número 145 de la revista de l'Ateneu de Sant Cugat per aquest text sobre el 13-D:
"Sí: vull que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea, vull que el meu govern disposi de més recursos per a la sanitat, l'educació i les infraestructures, vull que el meu estat respecti la meva llengua, vull decidir amb quins països sóc solidari, vull que la Senyera onegi a la seu de les Nacions Unides, vull decidir qui és el meu cap d'estat i vull no haver de pensar més en els monòlits del Tribunal Constitucional".
"No: no vull que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea, vull que l'Estat espanyol continuï espoliant Catalunya, vull que el meu aeroport de referència sigui Barajas, vull seguir vibrant amb els èxits de la roja, crec que les fronteres són cosa del passat (però les d'Espanya que no me les toquin), vull seguir sent súbdit de la dinastia borbònica, tot esperant el regnat del futur Felip VI".
A partir d'aquí, aquells que parlen de diversitat de pensament han acusat de partidisme la publicació pel fet que rep diners públics. Cosa que, segons ells, no li permetria tenir opinió pròpia i encara menys expressar-la. Ves per on, és amb diners públics que creixen Madrid i el seu aeroport, que es finança la roja i que es manté la casa reial sense que aquests intolerants s'escandalitzin. I és comprensible, perquè ells no són independentistes catalans, ells són independentistes espanyols que paguen encantats tot allò que permet que Espanya sigui una nació independent. Per això, en nom de la llibertat d'expressió, cal felicitar l'Ateneu. El món, sortosament, és divers i si a alguns no els va agradar la portada, a d'altres ens va encantar.
Diari de Sant Cugat, 5/2/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 07 febrer 2010 |
 El 29 d'octubre de 2009, la senyora Heather Hayes, intèrpret judicial federal de l'estat de Tennessee, Estats Units, va adreçar aquest correu a Imma Tubella, rectora de la Universitat Oberta de Catalunya: "Considerava la possibilitat d'estudiar la carrera de filologia catalana a la UOC i per això he entrat, a través del portal de llengua anglesa, a la seva web. A partir d'aquí, però, tots els botons condueixen a pàgines en castellà, sense cap mena d'opció per poder-hi navegar en català. Quina lògica és aquesta? I què diu, de l'actitud de la UOC vers el català? És vergonyós. Em sembla que m'ho he de pensar una mica més. Gràcies per la seva atenció, agrairia que m'ho expliqués".
Una setmana més tard, en no rebre cap resposta, la senyora Hayes s'adreça de nou a la rectora: "Salutacions de nou, doctora Tubella. Com que no he rebut cap resposta al meu missatge original, he pensat que pot haver-hi algun problema de connectivitat. Torno a enviar-l'hi. Moltes mercès". Tot seguit, misteriosament, sense dir res, la Universitat canvia els enllaços que denuncia la senyora Hayes. Tanmateix, aquesta és la pàgina que s'obria al visitant angloparlant quan aquest clicava sobre University Degrees.
Tres mesos després, el 30 de gener de 2010, la senyora Hayes hi insisteix: "Salutacions de nou, doctora Tubella. Ja fa exactament tres mesos que li vaig enviar el meu missatge original. Encara no n'he rebut cap resposta. No m'arriben tornats els meus missatges; per tant, m'imagino que els rep i que escull no respondre. Agrairia una contesta; crec que vostè, com a rectora d'una Universitat que rep molts diners públics, té l'obligació de respondre'm. Gràcies. Espero la seva resposta".
Però la resposta no ha arribat. Cosa que, a banda de ser una mostra de mala educació, suposa un menyspreu envers la senyora Hayes i el reconeixement implícit de la raó d'aquesta última. Talment com si, atrapada en falta, la rectora Tubella fos incapaç d'articular-ne la més mínima explicació. No cal dir que sobta força aquest comportament, venint d'una persona que és autora d'aquestes línies: "Una gran part aproximadament de les 6.000 llengües del món -un 90% segons la Unesco- es poden veure abocades a l'extinció durant el segle XXI, i amb aquestes la major part de la diversitat cultural de la humanitat". Estic d'acord amb la rectora Tubella. Però, arribats aquí, caldria preguntar-li si la llengua catalana no forma part d'aquest patrimoni a preservar i si fins i tot s'ha de veure substituïda per l'espanyola en les seves institucions en nom d'una internacionalitat ridícula, acomplexada i provinciana. Esperem que tot plegat no respongui a una mentalitat hispanocèntrica dins la qual el nom de Catalunya sigui una cirereta merament ornamental. Veurem què hi diu la rectora Tubella. Altrament, qui calla consent.
e-notícies , 4/2/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 06 febrer 2010 |
 No estic segur que sigui una bona notícia la instal·lació de diverses càmeres de videovigilància a Sant Cugat. L'Ajuntament ens ho presenta com un gran avenç i intenta tranquil·litzar-nos dient que les imatges que enregistraran aquestes càmeres ja implantades en altres ciutats, com ara Sitges, no són a l'abast de tothom i que, "un cop enregistrades, les cintes van a parar a una caixa precintada que només es pot obrir amb una ordre judicial en cas que es conegui un delicte". L'Ajuntament també ha insistit que les càmeres només s'instal·laran al centre de la ciutat, en les anomenades zones calentes "on hi ha més furts i robatoris".
Doncs sense negar la bona intenció de la mesura i la seva noble finalitat, cal dir que ens trobem davant d'una arma de doble tall que ens aboca a una pèrdua de drets que havien costat molts segles d'aconseguir i en defensa dels quals va morir molta gent. És evident que les càmeres tenen una part positiva -si no la tinguessin ja no n'estaríem parlant, perquè ningú no les instal·laria-, el problema és que atempten obertament contra el dret a la intimitat de les persones. Cosa que en un Estat de dret és greu. Reduir la llibertat en nom de la seguretat ens aboca a un món cada cop més paranoic i suspicaç tutelat pels ulls videovigilants de l'Administració. Uns ulls que, inevitablement, coaccionen el nostre comportament. "Si et portes bé, no t'has d'amoïnar per res", ens diuen. Però no és això. Encara que no hagi fet res, no vull tenir un policia nit i dia a la porta de casa meva. Vull ser lliure i gelós dels meus drets. Ja sé que això implica un risc, però quina cosa de la vida no implica risc? Caldria que reflexionéssim sobre això, perquè intentant construir un món de cotó fluix i fent de la vida una llar d'infants, ens tornem més febles i més incapaços de reaccionar davant l'adversitat. No ens adonem que delegant la nostra responsabilitat en l'Administració ens infantilitzem i ens convertim en éssers mancats de voluntat i cada cop més obedients, més indefensos i més submisos. O potser és precisament això el que de debò es pretén?
Cugat.cat , 5/2/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 04 febrer 2010 |
Magnífica pel·lícula sobre el món de gel que estem construint mentre el planeta s'escalfa. És la història de Ryan Bingham, un home que viatja de costa a costa dels Estats Units fent la feina bruta de les empreses que volen acomiadar treballadors. És a dir, donant la cara per elles sense remordiments i assumint el paper de dolent. Dels 365 dies de l'any, només n'està 43 a casa. La resta se'ls passa en aeroports, sales d'embarcament, elegants cambres d'hotel i cotxes de luxe. La seva coartada moral consisteix a creure que acomiadar algú és fer-li un favor, ja que suposa donar-li l'oportunitat de començar de nou tot fent allò que potser sempre havia volgut fer. En definitiva, Bingham és un home profundament sol, que defuig el compromís i que promou l'egocentrisme amb frases com aquesta: "Les relacions són el llast més pesat de la nostra vida". Exquisit el gir que fa el film en la mitja hora final, en paral·lel al gir en la vida de Bingham. George Clooney i Vera Farmiga estan esplèndids.
Tot Sant Cugat , núm. 1196, 5/2/2010 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 30 de 592 |
|
|
