Play online slots for real money https://onlineslots.money/.

spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2018
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-laQui vulgui una prova il·lustrativa de l'immens complex d'inferioritat de l'Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d'arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d'expressió i com un preu a pagar per la seva condició d'Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L'àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n'hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d'Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Si hom agafa les fotocòpies d'una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d'un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l'Estat espanyol, però, això és delicte d'injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla –com passa en totes les dictadures–, és l'Estat qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s'hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s'han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d'expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l'inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d'entendre la vida, i és d'acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

No es tracta, d'altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d'expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l'Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l'esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s'imbueix d'un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l'Audiència Nacional, un tribunal d'origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d'aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l'espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s'imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l'Estat de dret és la llibertat d'expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d'expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l'Estat.

El Món , 19/12/2016
 
L'estat de l'Estat català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2018
L'estat de l'Estat catalàLa celebració, ara fa tres setmanes, a La Floresta, del debat "L'estat de l'Estat", sobre el procés català, va permetre aprofundir en qüestions d'interès general que són indestriables de la consecució d'un Estat independent, com ara les polítiques socials. Aquestes polítiques són vitals per a construir un nou marc de convivència més just i igualitari i veritablement democràtic, i el sotmetiment de Catalunya a l'Estat espanyol és un mur de formigó contra aquestes polítiques socials, contra aquest nou marc i contra principis democràtics bàsics com el dret de decidir i la llibertat d'expressió, principis que, com sabem, estan criminalitzats i perseguits pel govern i els tribunals espanyols.

L'Estat espanyol, per més que digui, sap perfectament que el procés català és del tot imparable en termes democràtics –no pot utilitzar els tancs, i la inhabilitació de la presidenta del Parlament i d'altres polítics és insostenible dins la Unió Europea–, i intenta esberlar-lo des de dins. És a dir, fomentant la divisió entre Junts pel Sí i la CUP. Aquesta praxi política no és nova, es remunta als temps de Mariacastanya i es resumeix en el famós "divideix i venceràs", però és l'únic recurs que li queda a l'Estat per aturar, o si més no alentir, l'inevitable naixement de l'Estat català. Arribats aquí, coincideixo amb el parer que van expressar quatre dels ponents –Lourdes Ciuró (PDeCAT), Antoni Castellà (Demòcrates), Ramon Piqué (CUP) i Pere Pugès (ANC)– en el sentit que l'únic perill és que els partits polítics caiguin en el parany de l'Estat i es barallin entre ells. Catalunya té molts segles d'història i és prou coneguda la seva tendència a les picabaralles internes, fins al punt que han estat sovint la font dels seus mals.

Una mostra penosa d'aquestes picabaralles l'hem tinguda aquests dies amb el tema de la crema de fotografies del rei espanyol per part de la CUP i que palesa les diferents concepcions de lluita que tenen aquesta formació i Junts pel Sí. La primera, des de fora del sistema, i l'altra des de dins. Totes dues són respectables i totes dues són discutibles. Però em sembla que tant la intel·ligència com el sentit comú demanen que totes les diferències, absolutament totes, es dirimeixin a porta tancada. La instrumentalització dels mitjans de comunicació per a la tramesa de retrets i per presentar-se com a més independentista que l'altre, em sembla un espectacle impropi de persones intel·ligents. D'incoherències i contradiccions n'hi ha per totes bandes, però quan hi ha en joc la fita més noble que pot assolir un poble, que és la de la seva llibertat, tots els seus lluitadors s'han d'empassar un munt de gripaus i no perbocar-los fins el dia que hagin travessat el reixat. Tot el que no sigui això no és intel·ligència, és inèpcia.

Cugat.cat , 16/12/2016
 
El Partit Popular i la violència Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2018
El Partit Popular i la violènciaNo vaig ser a temps de veure la pintada que el col·lectiu Arran Sant Cugat va fer en una paret del passeig de Torre Blanca. Era una pintada en què es veien les cares de Franco, del rei d'Espanya i de Mariano Rajoy amb una marca vermella que al·ludia a un tret al front i un text que deia: "L'Estat espanyol és irreformable! Països Catalans!" La vaig veure després, reproduïda als mitjans, i, per bé que en comparteixo el text, desaprovo l'al·lusió a la sang. Ho desaprovo per dues raons: la primera, perquè estic en contra de la violència en totes les seves formes; i la segona, perquè, llevat que es tracti de legítima defensa, crec que és una praxi completament estèril en la resolució de conflictes. Les proves de la involució que suposa per a la nació catalana el seu sotmetiment a Espanya són prou fefaents per valdre's per si mateixes.

Dit això, considero un exercici de cinisme que el Partit Popular gosi acusar tercers de fer "apologia de la violència" i d'incitar a l'odi. Precisament el PP, un partit que des del govern espanyol fa ús de la violència d'Estat contra Catalunya, contra les seves institucions i contra els seus representants elegits democràticament. Criminalitzar el dret de decidir, criminalitzar la presidenta del Parlament, criminalitzar els polítics que posen les urnes, muntar "operacions Catalunya" des de les clavegueres de l'Estat per enfonsar el sistema sanitari català, prohibir la llei de pobresa energètica de la Generalitat que afavoria les persones necessitades, desnonar famílies en situació de pobresa extrema... és violència. Violència execrable.

I si parlem de foment de l'odi, recordem la incitació al racisme i a la xenofòbia de García Albiol i Sánchez Camacho a Badalona repartint pamflets que deien "No volem romanesos". Recordem també que va ser el PP d'Altafulla qui va vincular l'ANC amb el nazisme, i que va ser un regidor del PP de Rubí, Jonatan Cobo Ortega, qui va publicar un muntatge fotogràfic amb el president Mas vestit d'oficial de les SS tot comparant la independència de Catalunya amb l'holocaust. Cobo no sols no ha estat expulsat, sinó que és avui el portaveu local del partit. Tota una declaració de principis per part del PP. Estem parlant del partit que, quaranta anys després de la mort de Franco, continua negant-se a condemnar el franquisme. No, senyors i senyores del Partit Popular. Si hi ha un partit deslegitimat per donar lliçons de democràcia és el seu.

Tot Sant Cugat , 16/12/2016
 
En resposta a Urkullu i a Guerra Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2018
En resposta a Urkullu i a GuerraAquests darrers dies s'han produït declaracions d'Iñigo Urkullu i d'Alfonso Guerra, en clara al·lusió a Catalunya, que vull contestar pels elevats nivells de demagògia, de cinisme i de falsedat que contenen. Urkullu ha dit que "la independència és pràcticament impossible en un món globalitzat", i Guerra, acusant l'independentisme d'"aixecar murs", i de ser, en clara associació als partits europeus d'extrema dreta, una nova i "verinosa" forma de populisme, ha afegit que nacionalisme i socialisme són incompatibles. Ignoro quina consideració mereixen les persones a les quals s'adrecen aquests dos polítics, però no sembla que sigui gaire elevada atesa la insostenibilitat del seu discurs. No n'hi ha prou de posar cara de solemnitat monàstica, com fa Urkullu per disfressar fal·làcies, o d'adoptar el to de 'chascarrillero' de la riba del Guadalquivir, com fa Guerra per salpebrar la buidor intel·lectual que exhibeix. Cal, sobretot, no mentir i mirar-se al mirall abans de parlar.

Sembla que Alfonso Guerra és incapaç de veure en la seva figura política allò que sempre ha estat: un nacionalista espanyol. Un nacionalista espanyol que ha escampat força verí populista contra Catalunya i les seves llibertats nacionals negant-ne l'existència. No hi ha nacionalisme més opressor, més excloent i més verinós en aquest món que aquell que es declara amo i senyor d'altres pobles impedint-los decidir per si mateixos. D'altra banda, no hi ha prova més fefaent de la compatibilitat entre nacionalisme i socialisme que el Partit Socialista del senyor Guerra. I no sols perquè quan el PSOE va assolir el poder estatal, el 1982, va ser rebut amb aguda precisió per la premsa nord-americana com un partit nacionalista, sinó perquè tota la seva política des d'aleshores, tota de dalt a baix, ha estat la pròpia d'un partit profundament i obsessivament nacionalista. De fet, si recordem el GAL, el PSOE ha dut el seu nacionalisme fins a límits força repugnants, uns límits que ni tan sols certs partits europeus d'extrema dreta no han gosat traspassar mai. I pel que fa a l'aixecament de murs, ningú no n'ha aixecat de més alts que el senyor Guerra i el seu partit, sempre al costat del PP, per separar Catalunya del País Valencià i de les Illes. No és aixecar murs, el que vol Catalunya amb la seva independència. Justament vol abatre'ls. Vol abatre els murs que l'empresonen, vol prendre les seves pròpies decisions amb lleis pròpies i justícia pròpia, i vol ocupar el lloc que li correspon com a nació d'Europa.

Amb relació a Iñigo Urkullu, que recorre a una frase tronada que han dit tots els nacionalistes espanyols, absolutament tots, pretén utilitzar l'evident i sana interdependència de totes les nacions del planeta per desacreditar la independència del País Basc i de Catalunya tot justificant la seva posició personal com a col·laborador de Madrid a l'hora d'impedir-la. Naturalment que en un món globalitzat la independència absoluta dels estats no és possible. És obvi. I és bo que sigui així, perquè no hi ha ningú autosuficient. A la Terra no hi sobra cap poble, tots els pobles són en si mateixos una aportació al patrimoni de la humanitat. Catalunya i el País Basc també. L'independentisme català, que és de naturalesa humanista, no aspira, per tant, a cap independència suprema, en té prou de tenir les mateixes cotes de llibertat que tenen els estats membres de les Nacions Unides. Ni una més ni una menys. No es tracta, doncs, que Catalunya sigui més independent que Espanya, França o Holanda, es tracta que sigui exactament igual. Igual d'independent i igual d'interdependent. Es tracta, en definitiva, que quan el poble basc culmini la seva presa de consciència nacional pugui dir: "Vull ser tan independent com ho són Espanya, França, Holanda o Catalunya".

El Món , 12/12/2016
 
Una de cada quatre dones! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 maig 2018
Una de cada quatre dones!No fa gaire, parlant de la violència masclista, un senyor –en direm Josep– em deia que els homes que maten una dona són individus primitius, de poc nivell intel·lectual i de classe social baixa, perquè, segons ell, els homes cultivats, amb estudis superiors i de posició benestant no fan aquestes barbaritats. M'ho deia amb rotunditat, plenament convençut que l'acte de matar la muller o l'exmuller només pot venir d'un home d'un sector social molt específic. Em va deixar preocupat. Però no pas per la desinformació que denotava aquell parer, sinó perquè em mostrava amb nitidesa els mecanismes que els éssers humans som capaços d'activar de manera inconscient per tal de relativitzar determinades xacres universals i evitar sentir-nos-hi implicats.

Ves per on, una de les causes per les quals costa tant que les crides a la sensibilització ciutadana arribin a reeixir es troba precisament en els esmentats mecanismes mentals de relativització de la violència masclista. Vull dir que el fet de pensar com en Josep, en el sentit que aquesta violència provindria d'un perfil molt determinat d'home, té efectes inhibitoris en la societat, especialment en l'àmbit masculí, a l'hora de prendre consciència de la seva extrema gravetat, ja que indueix a culpabilitzar-ne les víctimes de manera indirecta. Les víctimes, seguint aquest fil, serien dones que, en haver-se aparellat amb homes poc cultivats, que no formen part del nostre món o del nostre entorn, pagarien les conseqüències amb la pròpia vida. Per dir-ho gràficament: "Si la víctima s'hagués aparellat amb un home com en Josep, en comptes d'aquell energumen, ara seria viva i feliç".

Doncs bé, justament el problema és que de Joseps que maten, de Joseps cultivats, instruïts i benestants que disparen, degollen o apunyalen les seves dones, n'hi ha milers i milers al món. I això és així, perquè la violència masclista és un fenomen transversal a tot el planeta. No cal recórrer a les estadístiques i als estudis internacionals per veure-ho, n'hi ha prou d'enraonar amb dones del nostre entorn o d'apropar-se a l'Institut Català de les Dones, als serveis policials o municipals d'atenció a la dona o a les entitats especialitzades. De fet, no hauríem de caure en el mateix parany que en Josep, creient que la violència masclista es redueix al nombre de dones assassinades, divuit aquest 2016 als Països Catalans. Hi ha xifres esfereïdores de violència masclista. Una violència masclista que, per més que en molts casos el desenllaç no sigui mortal, és soferta dia rere dia a Catalunya per una de cada quatre dones de manera física, psíquica, econòmica o sexual en àmbits com la parella, la família o el lloc de treball. Una de cada quatre dones! En Josep no és pas mala persona, ni tampoc indiferent, però, com tants altres Joseps, és fill d'un món patriarcal on els actes de violència masclista –com les faldilles, les mitges o les compreses– són cosa de dones.

El Món , 5/12/2016
 
Carrils bici o carrils gos? Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2018
Carrils bici o carrils gos?L'afortunada aposta de l'Ajuntament de Sant Cugat pels carrils bici, a fi de combatre l'excés de trànsit motoritzat i fer d'aquesta ciutat un espai urbà ideal per moure's en bicicleta, ha estat molt enriquidora, perquè l'entusiasta resposta de la ciutadania salta a la vista. Diria que Sant Cugat és una de les ciutats catalanes on l'ús de la bicicleta està més generalitzat, cosa que es veu afavorida, és clar, pel fet de ser un dels municipis amb més espais verds del país.

Tanmateix, la cultura catalana de la bicicleta encara no és, ni de bon tros, la dels països nòrdics, on és difícil trobar algú que no tingui una bicicleta d'ús quotidià. Això fa que allà, els vianants, tot badant o passejant el gos, mai no envaeixin els carrils bici. És elemental: de la mateixa manera que la urbanitat i el sentit comú ens diuen que no podem caminar, badar o passejar el gos per la part central d'un carrer destinada als cotxes, tampoc no té sentit que ho fem pel lloc destinat a les bicicletes. És probable que les conseqüències, en cas d'accident, no siguin tan tràgiques en el segon cas com en el primer, però no és cap excusa.

Els carrils bici, en els seus vorals, és a dir, en l'espai lateral que queda delimitat per una ratlla contínua, tenen la utilitat afegida de ser un lloc ideal perquè els qui fan jòguing o caminen ràpid fent exercici físic puguin avançar sense entrebancs i sobre un terra més adient que l'enrajolat de les voreres o de les rambles. En aquest sentit, caldria ampliar una mica més l'espai voral dels carrils. Però, com dic, aquestes persones no interfereixen amb els ciclistes, perquè tenen present la ratlla contínua com una frontera infranquejable. Una altra cosa són alguns amos de gossos. Remarco la paraula "alguns", ja que la immensa majoria respecten el carril bici. El problema és que la minoria que utilitza aquell carril com una extensió del camp d'operacions del seu gos és força nombrosa i enutjosa, la qual cosa fa que sigui una constant trobar-hi persones que obstaculitzen el voral o que fins i tot envaeixen el carril, de dreta a esquerra, per mitjà d'una corretja que ells comanden des d'una banda mentre el gos tiba des de l'altra.

A manca de pipicans, ja s'entén que els gossos campin per les zones amb gespa. És lògic. Allà hi troben un món fascinant d'olors a ensumar. Però els carrils bici haurien de merèixer el respecte dels amos. N'hi ha que ni tan sols s'aparten. Ells i el seu gos són els reis de la ciutat i són els altres els qui s'han d'apartar. Estan tan convençuts que aquell espai és per a ells, que és probable que aviat acabin queixant-se a l'Ajuntament que els ciclistes i els qui fan exercici físic envaeixen els carrils gos.

Cugat.cat , 2/12/2016
 
La policia espanyola contra el català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 abril 2018
La policia espanyola contra el catalàAra fa uns dies, Racó Català informava d'un nou cas de discriminació lingüística, per part de la policia espanyola, en una oficina de renovació del DNI a Lleida. El fet es va produir exactament el 18 de novembre, quan un ciutadà es va adreçar en català a un agent per demanar-li informació sobre la gestió que havia de fer i aquest el va obligar a parlar-li en espanyol. Va ser exactament la mateixa situació vexatòria que el juliol passat va patir la senyora Montserrat Puig i Cotado en una oficina de Vic, quan la van fer fora impedint-li que pogués renovar el passaport. Però el més greu no és pas això, el més greu és que són moltíssims els casos d'aquesta mena que han estat denunciats i que encara són molts més els que no es denuncien, ja sigui per conformisme, per por o pel tarannà submís de la víctima.

Els escenaris on es produeixen aquestes situacions són diversos: aeroports, vaixells de línia, trens i estacions de RENFE, centres d'atenció primària, llocs de socors de platja, competicions esportives, oficines del Registre Civil, oficines de la Guàrdia Civil, oficines de la policia espanyola... La llista comptabilitzada per la Plataforma per la Llengua, al llarg d'aquests darrers anys, és infinita i indica el grau de catalanofòbia que viu amagat sota una falsa capa de normalitat. I és que quan les barbaritats sovintegen, deixen de ser percebudes com a tals i adquireixen aparença de normals. Però no en són, de normals. Sobretot si qui les comet són els cossos estatals que han de vetllar pel respecte dels drets democràtics de la ciutadania, que és, al capdavall, qui els paga el sou i els posa el plat a taula. Això fa que les agressions de la policia espanyola i de la no menys espanyola Guàrdia Civil, com a representants de l'Estat, siguin, a més de repugnants, inadmissibles en un Estat de dret.

Un Estat que discrimina, que vexa, que escarneix o que apallissa ciutadans per parlar la seva llengua al seu país no és un Estat de dret, és un Estat totalitari que, com a violador dels drets humans, hauria de ser destituït de la seva condició d'Estat i rebaixat a la condició de Règim: règim xenòfob i absolutista. La protecció secular de què gaudeix la catalanofòbia a l'Estat espanyol, ja sigui funcionarial o no, és tan escandalosa, tan infame, tan criminal, que té tot el sentit del món que milers i milers de catalans, per una simple qüestió de dignitat, xiulin els símbols espanyols representats pel rei, la bandera i l'himne espanyols. És el mínim rebuig de caràcter cívic que es pot permetre un poble contra un Estat antidemocràtic, supremacista i xenòfob que l'agredeix impunement.

Val a dir, però, que aquest Estat compta amb aplicats col·laboradors catalans per dur a terme la seva política; col·laboradors, en el cas específic de Lleida, com ara l'alcalde Àngel Ros, signatari, al costat del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, de mesures destinades a residualitzar la llegua catalana en aquella ciutat a fi que aquesta residualització comporti també la residualització de la identitat nacional catalana tot convertint-se en un mer apèndix folklòric de l'espanyola. Contra les agressions a la llengua catalana, per tant, no hi ha reacció més entenimentada que la fermesa, és a dir, la negativa rotunda a renunciar al nostre dret de ser atesos en català al nostre país, i no caure en el parany de pensar que no ens entenen. I tant, que ens entenen! La persona noble que de debò no entén la llengua del país on viu, no es mostra autoritària i despòtica sinó que demana perdó per no haver-la après encara. No és, doncs, el desconeixement allò que empeny els agressors de la llengua catalana, és la catalanofòbia.

Racó Català , 30/11/2016
 
Els vincles entre el PSC i Societat Civil Catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 abril 2018
Els vincles entre el PSC i Societat Civil CatalanaEls vincles entre el PSC i l'entitat ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC) no són cap novetat. Han existit sempre i la premsa n'ha donat fe a través de múltiples informacions i testimonis gràfics. Per això les declaracions de Mariano Gomà, nou president de SCC, afirmant que els socialistes "ens diuen que estan amb nosaltres, però que deixem que no surtin a la foto", no sorprenen ningú. Indiquen la covardia i la baixesa moral dels socialistes, és clar, però no sorprenen ningú. La profunda davallada que pateixen en les conteses electorals, fins a esdevenir cada cop més petits, ja demostra que fa anys que el PSC està molt lluny de Catalunya.

Cal remarcar, a més, que els vincles entre els socialistes i SCC són els mateixos que té aquesta entitat amb Ciudadanos i el Partit Popular, perquè, com diu el mateix Gomà, "tenen un ADN bastant semblant". No és estrany que miri de convèncer-los de formar un tripartit. Si ho aconsegueix, podrem dir-ne "el tripartit dels perdedors". Aquest tripartit, però, tindria força sentit, ja que comparteixen aquella ideologia segons la qual, com he dit moltes vegades, Espanya no és un Estat, és una religió. Una religió en el sentit més dogmàtic, sectari i inquisitiu del terme. No els avergonyeix pas la sang que s'ha vessat al llarg de la història sota el dogma de la "unitat d'Espanya". Estan massa encegats per aturar-se mig minut a reflexionar.

Això no vol dir que no hi hagi matisos entre ells, és clar que n'hi ha. Però cap matís no és prou fort per superar el denominador comú de tots plegats, inclosa SCC: la covardia. En realitat, es tracta d'un quaternat els membres del qual amaguen els principis totalitaris que els empenyen a impedir la llibertat de Catalunya, i malden, força maldestrament, val a dir-ho, per fer passar per democràtica la inqualificable vilesa de l'emmordassament d'una nació d'Europa. Conscients que no hi ha cap principi democràtic, cap ni un, que avali la seva negació del dret de ser de Catalunya –de ser el que vulgui ser–, i de decidir-ho tot, absolutament tot, sobre si mateixa, no tenen prou valor per llevar-se la màscara i dir públicament: "Com el franquisme, estem en contra de la llibertat de Catalunya, perquè la democràcia, en aquesta matèria, ens fa venir basques i estem disposats a omplir les presons d'independentistes, a inhabilitar centenars o milers de càrrecs públics, a perseguir estelades i a apallissar policialment els qui les portin". Confessar això en veu alta, certament, seria massa fort. Ells volen fer-se passar per demòcrates davant d'Europa i, com tots els covards, confien que els tribunals polítics del Règim els faran la feina bruta revestida de llei. Una llei abominable i inquisitiva que criminalitza, emmordassa, emmanilla i condemna qui rebutja la seva religió. No acceptar la nacionalitat espanyola és heretgia.

Un dels sacerdots d'aquesta religió, el senyor Miquel Iceta, va demanar recentment a la central del PSOE que respectés el dret del PSC a desobeir-la no fent Rajoy president. "Màxim respecte per als qui no es resignen", van ser exactament les seves paraules. Unes paraules curioses, venint d'un home i d'un PSC que es passen el dia dient al govern català que no pot desobeir el govern de Rajoy. Sembla pertinent, doncs, que el senyor Iceta i el PSC, ni que sigui per coherència, s'apliquin a si mateixos allò que demanen a tercers, i que observin el "màxim respecte pel govern català i per l'independentisme que no es resigna a subordinar-se a Espanya". No ho faran, però. Això requeriria una noblesa i un sentit democràtic de la vida que el PSC no té. Un partit que amaga covardament el seu suport a SCC, tot demanant a aquesta que no li faci fotos per tal que la gent no vegi els seus vincles amb l'ultranacionalisme espanyol, no és un partit noble. Ja ho va demostrar en les darreres eleccions municipals presentant 145 llistes fantasmes. Un partit que emmordassa pobles i que criminalitza demòcrates enviant-los a judici per haver posat les urnes, no és un partit democràtic. És, com el Partit Popular i Ciudadanos, l'antítesi d'un partit democràtic. És cinisme, pur cinisme. Cinisme covard, o covardia cínica. Tant se val. Tot és una mateixa cosa.

El Món , 28/11/2016
 
Totalitaris covards contra l'estelada Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Totalitaris covards contra l'esteladaUn dels trets més identificadors del totalitari és l'odi que sent contra tots els qui no pensen com ell. No hi fa res que la seva opció, un cop passada per les urnes, sigui merament testimonial al municipi on viu. La derrota electoral, lluny de fer-lo reflexionar, encara l'enfurisma més i fa que se senti empès a intentar destruir físicament tot allò que li ho recorda. Aquest és el cas dels totalitaris que van esparracar l'estelada que onejava a la plaça d'Octavià de Sant Cugat empesos per l'odi que els provoca una bandera que, a diferència de la seva, no s'ha enarborat mai per esclafar militarment pobles, cultures i llengües.

Mancats d'arguments racionals i sabent-se en fals, no se'ls acut res més que titllar els demòcrates de "totalitaris" tot autoanomenant-se "Veïns per la Democràcia i Contra el Poder Totalitari". Té gràcia que el seu nom sigui una mixtura d'allò que odien, la democràcia, i d'allò que són, totalitaris. Poc acostumats a comptar vots, per més que no els hauria de ser difícil comptar-ne tan pocs, les seves actuacions són sempre violentes i enemigues viscerals de la llibertat d'expressió. Ells han d'arrencar, esparracar i destruir per fer-se veure. No és que els agradi saber-se esperpèntics, però encara suporten menys saber-se insignificants.

Al costat de l'estelada esparracada hi van deixar aquesta nota: "Prou de robar-nos! Prou d'abusar del poder públic. Prou d'usar les institucions en benefici propi. Prou de dividir. Prou de robar-nos l'espai públic. Sant Cugat és de tots." Ves per on, parlen de robar els mateixos que, de l'espoliació fiscal de Catalunya, en diuen "solidaritat'; parlen d'abusar del poder públic, ells, que són fanàtics d'aquest pensament únic religiós anomenat "Espanya'; parlen d'usar les institucions, ells, que han destruït la divisió de poders i han convertit els tribunals de justícia en tribunals polítics com en els règims dictatorials; parlen de no dividir, ells, que criminalitzen la dissidència; parlen de l'espai públic, ells, que destrueixen tota simbologia que no sigui la seva; parlen en nom de tots, ells, que amaguen la seva identitat cobrint-se el rostre amb un passamuntanyes.

Ells, els del passamuntanyes, tenen un partit que els defensa, però. Es tracta de la formació ultranacionalista espanyola Ciudadanos, que va aplaudir la seva acció i els va qualificar de "valents'. "Valents', els covards que no tenen valor de donar la cara i que actuen de matinada per no ser vistos per ningú. Com hi ha món! A veure si resultarà que en realitat són ells mateixos. No, no ho crec. A veure si resultarà que es diuen "valents" entre ells per compensar la seva covardia. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia es posen corbata i de nit passamuntanyes. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia fan política i de nit kale borroka. No, no ho crec. O potser sí?

El que és obvi, perquè ho pot veure tothom, és que, mal que els pesi, l'estelada torna a onejar a la plaça d'Octavià, al costat del Monestir, perquè, com van reflectir les passades eleccions municipals, és una bandera que representa la major part de la ciutadania. I diu molt a favor de Sant Cugat que la major part de la seva gent s'identifiqui amb un símbol que defensa un principi democràtic inalienable, com és el dret de tots els pobles de la terra a decidir lliurement el seu destí. Ells, els del passamuntanyes, es defineixen a si mateixos per mitjà de l'odi a aquest principi.

Cugat.cat , 25/11/2016
 
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyolEl 20-N passat, data en què el feixisme espanyol retia homenatge al seu ídol sanguinari, amb càntic d'himnes feixistes inclòs, un home antifranquista de nacionalitat romanesa, Lagarder Danciu, portador d'una pancarta que deia "Franco Assassí", va ser impunement apallissat per diversos manifestants a la plaza de Oriente, de Madrid, sense que la policia espanyola practiqués cap detenció. Va ser exactament la mateixa pallissa que van rebre els catalans Jordi Mascort i Rafel Martín Faixó, el 25 de maig de 2012 i el 16 d'abril de 2014 a Madrid i València, respectivament, a mans de la mateixa policia, que els cridava "¡catalán de mierda!", per exhibir una estelada durant la final de Copa del Rei d'Espanya. I és que a l'Estat espanyol, portar una pancarta que qualifica d'assassí un genocida, o portar una bandera que reivindica el dret dels pobles a decidir el seu destí, són actes criminals que han de ser perseguits amb tota la violència possible.

Per això, mentre els feixistes es poden manifestar reivindicant genocides, els demòcrates que posen les urnes al servei de la llibertat d'expressió són inhabilitats i criminalitzats; i per això, també, la reacció de la policia, en endur-se el ciutadà Lagarder Danciu, va ser exactament la mateixa que la de la policia, igualment espanyola, a Barcelona, que el 24 de gener de 2002 va detenir i apallissar el ciutadà d'origen senegalès Mbaye Gaye per parlar-los en català. En el primer cas, la policia va dir: "Y encima es rumano"; i en el segon va dir: "¡Lo que faltaba, que un negro hable catalán! ¡No me hables en esa lengua que aun me enciendo más!".

Hi ha persones de bona fe que creuen que el 20 de novembre de 1975, amb la mort de Franco, Espanya va enterrar el franquisme, i que aquest, per art d'encanteri, es va tornar demòcrata. Santa innocència! El franquisme no sols no és mort, sinó que no ha deixat mai de controlar tots els organismes de l'Estat espanyol, i la prova és que els seus membres més destacats, a més de no haver retut comptes pels crims que van cometre, continuen, encara avui, sota protecció estatal per tal que ni tan sols a l'Argentina puguin ser jutjats. Això permet que el Partit Popular es negui a condemnar el franquisme, que una regidora del seu partit en faci lloances públicament, que el govern espanyol condecori nazis, que la dreta i l'esquerra espanyoles subvencionin la Fundación Nacional Francisco Franco, que aquesta entitat, una de les més repugnants del món, demani que Catalunya sigui castigada amb una reedició dels Fets d'Octubre, o que el vicepresident de l'esmentada Fundación, Jaime Alonso García, tingui el cinisme de dir que "dels 36.000 condemnats a mort, només en van ser afusellats 23.000" i que els qui haurien de demanar perdó no són pas els franquistes, sinó les seves víctimes per haver gosat "lluitar contra el sistema".

Doncs bé, aquest és l'Estat dins el qual volen sotmesa Catalunya, aquest és l'Estat dins el qual l'esquerra espanyola, aquella que, dient-se antifranquista, abraça, com ha abraçat sempre, la divisa màxima del franquisme, la "unidad de España", vol que Catalunya resti captiva i submisa per a tota la vida tot renunciant als seus drets nacionals i a la seva llibertat. S'entén que l'avançament inexorable del procés català tingui l'Estat espanyol tan neguitós. Per fer-nos-en una idea, n'hi ha prou que imaginem com estaríem nosaltres si ens haguéssim d'empassar una cosa que ens fos impossible de pair. Aviat, doncs, serà un bon moment perquè el nostre veí aprofiti per redefinir-se amb precisió i cerqui per a si mateix un nom més escaient que el d'"Estat espanyol". Potser "Estat de xoc".

Nació Digital , 24/11/2016
 
El coronel de la Guàrdia Civil que volia protecció Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 abril 2018
El coronel de la Guàrdia Civil que volia proteccióEls dies 10 i 11 d'aquest mes de novembre, a l'Auditori del World Trade Center de Barcelona, es va celebrar el VII Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit. Aquest congrés, que és de periodicitat biennal i que té com a subtítol "La lluita contra la inseguretat viària", aplega un conjunt d'experts europeus en la matèria que treballen amb l'objectiu d'aconseguir que el nombre de víctimes mortals de l'any 2020, en el conjunt de la Unió, es redueixi a la meitat de les que hi va haver l'any 2010. Entre els ponents, a més de Catalunya, hi havia representants de França, Regne Unit, País Basc, Espanya, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia..., que van abordar temes relatius als col·lectius vulnerables, la conducció automatitzada, la mobilitat i la salut pública, les conductes de risc, les campanyes de prevenció i, entre d'altres, la psicopatologia i violacions de trànsit en persones que han perdut el permís de conduir. En definitiva, una trobada que demostra que no és mitjançant la uniformització, sinó respectant les diverses polítiques nacionals, d'acord amb la realitat idiosincràtica de cada país, com s'assoleixen els objectius comuns.

Fins aquí, doncs, tot correcte. Però entre bastidors va passar una cosa que mereix ser explicada, perquè enllaça amb la mentida repugnant que Inés Arrimadas, diputada de Ciudadanos al Parlament, va dir el 26 d'octubre passat a 13TV. Recordem-la textualment: "Sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, i porto escorta perquè ja sabem què passa a Catalunya..." I dos dies després, sabent-se en fals, va intentar maquillar les seves declaracions carregant les culpes al govern català amb una altra mentida. Aquesta: "Portar escorta no és una decisió meva, és del departament d'Interior. Si el departament ho fa deu ser per una qüestió de seguretat."

Amb relació a la primera mentida, només dir que és l'expressió d'un desig frustrat del nacionalisme espanyol: la destrucció de la imatge cívica, pacífica i democràtica de l'independentisme català per mitjà de falsedats que facin creure que a Catalunya regna un clima de violència i terror al carrer. Tanta fal·làcia, tanmateix, no fa res més que demostrar la ràbia que provoquen en aquesta gent les manifestacions independentistes de dos milions de persones a Barcelona sense un sol paper a terra. Pel que fa a la segona mentida, només dir que és rotundament fals que el departament d'Interior obligui la senyora Arrimadas a dur escorta. L'escorta és una opció personal dels polítics amb rellevància governamental o parlamentària. No s'imposa a ningú. La decisió de la senyora Arrimadas, per tant, és voluntat seva i només seva.

Però allò que de debò persegueix Ciudadanos no és que els catalans ens creguem les seves mentides, això ja saben que és impossible. El que pretenen és que se les creguin a Espanya per tal que la catalanofòbia s'escampi com més millor. Va ser justament al World Trade Center de Barcelona, durant el congrés internacional esmentat, on es va produir un fet en aquest sentit. Com he dit, Catalunya era el país amfitrió i, en conseqüència, es feia càrrec de l'allotjament de tots els convidats, un allotjament que per raons d'ordre pràctic es feia en hotels propers al World Trade Center, a fi que els convidats no haguessin de caminar més de deu minuts d'un lloc a l'altre. No obstant això, un coronel de la Guàrdia Civil va exigir que posessin un cotxe a la seva disposició per anar a l'hotel, ja que no volia anar-hi caminant. Davant d'això, els amfitrions no van tenir inconvenient a oferir-li un taxi. Seria un trajecte molt curt, de quatre minuts a tot estirar, però no hi havia cap problema. El coronel, però, s'hi va negar i va dir: "No vull un taxi, vull un cotxe privat." "Però per què?", li van preguntar. I va respondre: "D'un taxi no me'n refio. Vull un cotxe de seguretat, perquè ja sabem què passa a Catalunya..."

No cal dir que els amfitrions van satisfer els desitjos del coronel, de manera que aquest no va fer a peu les quatre passes que el separaven de l'hotel. L'home temia per la seva vida, i la idea de caminar per Barcelona l'aterria. Caminar per Barcelona! I ara! Déu nos en guard! És significatiu, però, que repetís fil per randa les mateixes paraules que Inés Arrimadas havia pronunciat quinze dies abans. És notava que n'havia pres bona nota i que, en veure's obligat a viatjar a Catalunya, va tremolar de por. O potser no. Potser el coronel sabia prou bé que eren una mentida repugnant i només volia adherir-s'hi; potser el coronel, com la seva musa, la senyora Arrimadas, pensava que n'hi ha prou de creure's les pròpies mentides perquè aquestes esdevinguin veritat.

Tot amb tot, des d'un punt de vista psicològic, l'anàlisi del comportament d'aquesta gent resulta força avorrit. Són tan transparents, que es veu d'una hora lluny fins a quin punt els agradaria que la realitat catalana fos com ells la descriuen. Per això no cal amoïnar-se. Catalunya serà un Estat independent i ells continuaran atrapats en el seu autoengany. Com aquests fans de Michael Jackson, que afirmen que no és mort i que viu a Occitània, també Inés Arrimadas, l'esmentat coronel de la Guàrdia Civil i tota la cort de ciudadanos continuaran afirmant, malgrat l'evidència, que Catalunya no és lliure i que viu a Espanya. És el problema que té convertir un cantant o un Estat en una religió: quan el seu déu mor, els deixebles se senten orfes i desemparats.

El Món , 21/11/2016
 
Semàfors arran de terra per a badocs Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 abril 2018
Semàfors arran de terra per a badocs
Patricia Larreula, Escola d'Art i Disseny
Aquests dies, arran de la instal·lació dels anomenats "semàfors a terra" a la plaça dels Quatre Cantons de Sant Cugat, s'ha generat una forta polèmica sobre si són pertinents o no. Val a dir que els més abrandats han estat els qui reproven la mesura considerant-la "absurda", "penosa", "inútil", "estèril", "ridícula"... A mi m'ha estranyat, tanta bel·ligerància. Sobretot en sentir coses com aquestes: "Que no podrien gastar els diners en seguretat ciutadana? Que no podrien dedicar partides a evitar que hi hagi robatoris a pisos i botigues?"

De coses a fer, sempre n'hi haurà en totes les ciutats del món. Sempre hi haurà situacions de risc que cap seguretat no pot garantir. El problema és que els qui diuen aquestes coses no semblen tenir present que mai no plou a gust de tothom, cosa per la qual allò que ells consideren "vital" o "més important" no és necessàriament el més vital o el més important per a moltes altres persones. I davant d'aquesta evidència, l'Ajuntament –qualsevol ajuntament– té l'obligació de situar-se en el terreny del mig i escoltar tothom, perquè, per sort, hi ha moltes maneres de veure una mateixa cosa.

Jo, per exemple, puc entendre que hom demani seguretat. Tots volem sentir-nos segurs. Però potser per això també estaria bé que miréssim de conciliar les exigències amb les propostes. És a dir, explicar què faríem nosaltres per evitar els robatoris a pisos i a botigues, tenint en compte que l'arrel del problema és de caràcter social, no pas policial.

Jo, en tot cas, sí que aprovo els llums semafòrics arran de terra. I dic llums, perquè penso que se n'ha fet un gra massa. Al capdavall només són uns llums sincronitzats amb els semàfors, que no sols no fan mal a ningú, sinó que exerceixen una funció preventiva. Els temps han canviat, tenim hàbits diferents, ens relacionem de manera diferent i el telèfon mòbil ha esdevingut una eina bàsica de comunicació. Però no és innòcua, atès que provoca en algunes persones una forta addicció que les embadaleix davant la pantalla fins i tot caminant. O conduint! Segons dades de l'any 2015, l'ús del telèfon mòbil és la causa principal d'accident a les carreteres catalanes. I, per pal·liar-ho, la Generalitat fa campanyes de conscienciació que costen diners. Però em semblen ben emprats, perquè intenten salvar vides humanes més enllà d'assenyalar culpables. Just la missió que tenen els llums vermells situats arran de terra als Quatre Cantons.

Tot Sant Cugat , 18/11/2016
 
Una Mostra de Teatre amb molt de nivell Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 abril 2018
Una Mostra de Teatre amb molt de nivellAra fa vint-i-tres anys que se celebra la Mostra de Teatre de Valldoreix, organitzada pel Grup de Teatre Espiral, en què diferents companyies representen els seus espectacles entre els mesos d'octubre i novembre. Enguany, però, s'han superat i seria injust escatimar elogis, ja que ha estat esplèndida. Va començar amb 'Diàlegs de minyones', dos monòlegs basats en textos de Mercè Rodoreda i Santiago Rusiñol a càrrec de Marta Uxan realment deliciosos –és un goig veure els diversos registres que té aquesta actriu–, i va seguir amb 'El príncipe azul', una obra de l'argentí Eugenio Griffero que narra la història d'amor entre dos homes que, complint una promesa que es van fer en l'adolescència, es retroben cinquanta anys després en la mateixa platja on es van estimar. No hi apareix ningú més, només dos grans actors en escena: Xavier Tor i Manuel Solas. La seva interpretació va ser un regal per a l'espectador. També ho va ser el treball de Jaume Pla a 'Abans que pugi el teló', però el lector em permetrà que, tractant-se d'una obra d'un servidor, no faci cap comentari llevat de dir que va ser una funció a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental.

El quart muntatge fou 'Lampedusa', del britànic Anders Lustgarten, amb traducció de Marta Bou Noet i direcció d'Eloi Falguera, que aborda el drama humà dels milers de refugiats desesperats que travessen la Mediterrània fugint de la guerra de Síria, del terror i de la fam, i que en molts casos no aconsegueixen arribar a Europa perquè perden la vida pel camí engolits pel mar. Recordem, en aquest sentit, el naufragi, l'any passat, que va causar la mort d'unes vuit-centes o nou-centes persones –les xifres no són clares– a noranta milles de l'illa de Lampedusa. L'obra parla d'això, i va ser un plaer veure com omplia l'escenari aquest formidable actor que és Francesc Falguera.

Finalment, com a cloenda, es va representar 'La ratera', d'Agatha Christie. Aquesta obra, que es va estrenar a Anglaterra el 1952 amb l'actor Richard Attenborough com a protagonista, i que des d'aleshores, amb diferents repartiments, no s'ha deixat de representar mai, és una història policíaca de vuit personatges que el mal temps aïlla en un hostal i entre els quals hi ha un assassí. S'ha representat a tot el món i en totes les llengües, i, en aquest cas, cal felicitar Trini Escrihuela, tant per les solucions escèniques aportades com per la direcció d'actors: Anna Pou, Jordi Romeu, Fredi Oriol, Rafa Usero, Carme Ballesteros, Isabel Valbuena, Marta Mundo i Francesc Carol. La Mostra, a més, es va tancar amb una bona notícia, i és que les autoritats locals van anunciar la remodelació de la Nau de Cultura per tal que Valldoreix compti amb una sala que estigui a l'alçada del municipi. Això significa millors condicions de treball per a les companyies i més confortabilitat per al públic. Gràcies, Espiral, i gràcies, Valldoreix.

Cugat.cat , 18/11/2016
 
Units, guanyarem; dividits, mai Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2018
Units, guanyarem; dividits, maiL'avenç imparable del procés català, que primer va ser menyspreat per l'espanyolisme, després blasmat, tot seguit amenaçat i actualment criminalitzat, té molt trasbalsats, i també molt enfeinats, tots els poders de l'Estat. Ves per on, aquell moviment social que ells, amb somriures foteta, van qualificar de "suflé" tot menystenint les manifestacions més multitudinàries que ha viscut Europa al llarg de la seva història, s'ha convertit en l'eix al voltant del qual gira tota la política espanyola. El Procés ha esberlat el Partit Socialista, ha mostrat fins a quins extrems el nacionalisme espanyol és l'element essencial que uneix PP, PSOE i Ciudadanos i, entre moltíssimes altres coses, ha impossibilitat durant gairebé un any la formació d'un govern a Espanya. Déu n'hi do, la feina del "suflé".

Ara, per fi, s'han adonat que la cosa va de debò i els seus tribunals, mostrant sense escrúpols que la separació de poders no existeix a l'Estat espanyol, treuen fum intentant criminalitzar tot allò que porti el segell de Made in Catalonia. Es criminalitza tot: presidents, vicepresidents, consellers, alcaldes, regidors, ciutadans, partits polítics, entitats culturals, entitats esportives... Tot fa pensar que no trigaran gaire a considerar delictiva la nacionalitat catalana.

Davant d'això, fóra bo que els catalans prenguéssim consciència de la importància del moment històric present i que durant uns mesos abandonéssim aquest tarannà tan nostre d'esbatussar-nos mútuament i que ens empeny a una inútil i molt perjudicial despesa d'energia. Tots els sectors de l'independentisme han comès errors, i encara han cometran més perquè mai no havíem arribat tan lluny. Obrir camí té això, haver d'afrontar situacions inèdites, haver de prendre decisions contrarellotge sense poder comptar amb l'ajut dels errors de cap predecessor.

Aquests dies, per exemple, hem vist com l'acte esplèndid de la batllessa Montserrat Venturós, de negar-se a acatar imposicions antidemocràtiques, com ara retirar l'estelada de l'Ajuntament de Berga, així com la seva posterior detenció, han estat eclipsats pel mateix independentisme, que ha desplaçat el focus mediàtic a les maneres de la detenció més que no pas a la detenció en si mateixa. Tot fa pensar que els Mossos d'Esquadra tenien a l'abast altres maneres de procedir a banda de la que van escollir, però també hauríem de tenir clar que no és davant dels micròfons i les càmeres de ràdio i televisió on s'han de debatre les estratègies del Procés, i encara menys aprofitar l'avinentesa per blasmar els companys de viatge. El mal que fa una crítica forana, per gegantina i contundent que sigui, en qualsevol àmbit de la vida, esdevé insignificant al costat d'una crítica interna. Per això hi una regla d'or d'imprescindible observança en tot procés d'alliberament, que és la de no donar munició a l'enemic. Si ens vol esclafar, que ho intenti amb la seva, de munició. Mai amb la nostra!

La baralla entre jugadors d'un mateix equip en el decurs d'un partit de futbol, posem per cas, és sempre la viva imatge del perdedor. És del tot impossible que aquell equip pugui guanyar el partit. Per diverses raons: perquè suposa la pèrdua d'un temps valuós, perquè el temps corre en contra seva, perquè desconcentra tots els companys de l'equip, perquè els foragita mentalment del joc, perquè els jugadors que es dediquen a fer-se retrets són jugadors que no avancen cap a la porteria contrària, i, en definitiva, perquè és un capteniment que escampa el desànim, que mina la moral i que afebleix la força col·lectiva. Si l'objectiu és guanyar, és en el vestuari i a porta tancada, no pas al terreny de joc i davant de tothom, on s'han d'esbandir les veritats.

En aquest sentit, per tant, el safareig català d'ordre intern no fa res més que enfortir l'Estat espanyol, que veu com la jugada li surt rodona, atès que els agreujats, per si mateixos, fan que l'interès de la premsa deixi de centrar-se en la violació de drets democràtics comesa per l'Estat i que es desplaci a les picabaralles entre ells. Això va fer que la notícia del dia fossin els Mossos d'Esquadra en comptes de l'agressió de l'Estat espanyol a una alcaldessa que s'ha limitat a complir la resolució d'un ple municipal referendat per les urnes.

Hi ha moltes, moltíssimes coses d'ordre intern a discutir, perquè de situacions similars n'hi haurà un munt. I és cert que es fa difícil conciliar aquesta necessitat amb el ritme vertiginós dels esdeveniments, però ens hi hem d'esforçar perquè l'èxit de la travessia depèn de la nostra unitat. Hi ha remadors més destres i remadors més maldestres, ja ho sabem, però si la destinació és la llibertat tots els braços són necessaris i no hi ha res, absolutament res que justifiqui desviar l'atenció de la navegació per centrar-nos en una batalla interna de retrets. És després de la victòria que cal felicitar-se pels encerts i retre comptes dels errors. No hi ha empresa més noble i justa que la llibertat, però la fita d'assolir-la només és a l'abast dels qui saben callar a temps i empassar-se tants gripaus com l'adversitat demani. Si us plau, amics independentistes, no és hora d'exhibicions testosteròniques ni d'autoafirmacions sectorials. En aquesta travessia no hi sobra ningú, perquè tant la seva vitalitat com el seu èxit depenen de la unitat. Units, guanyarem; dividits, mai.

El Món , 14/11/2016
 
Una vida breu i una mort tràgica Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 març 2018
Sarah Kane
Sarah Kane
El 28 d'octubre passat vaig assistir a la representació de l'obra Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane, al Teatre de Mira-sol, i reconec que va ser una vivència dura. Dic dura no pas perquè l'obra no tingui qualitat, que en té, sinó perquè coneixia la vida convulsa de la seva autora i el final tràgic amb què la va finir. Nascuda a Anglaterra el 1971 i víctima, ja de molt jove, de profundes depressions, angoixes i sentiments de soledat, la seva vida va ser un entrar i sortir continu de sanatoris mentals. Era una gran actriu, però. No, no em refereixo a que fos intèrpret, ella només escrivia i de vegades dirigia, sinó al fet que en les seves aparicions públiques guardava les aparences i no mostrava el neguit interior que amb el temps la va empènyer a escriure obres sobre l'estat mental de les persones internades en frenopàtics.

Va ser blasmada inicialment per la premsa britànica, que el 1995 es va posar les mans al cap davant d'una obra –Blasted– que situava l'acció a la cambra d'un hotel de luxe on un periodista racista violava una noia, i després, en aparèixer un soldat armat, s'hi veien més violacions, més violència i fins i tot canibalisme. Però Harold Pinter la va defensar; va defensar l'obra i va defensar l'autora. De fet, aquella defensa va ser l'inici d'una amistat entre Pinter i Sarah Kane que va durar fins que ella va morir, el 1999. Va ser justament en aquell any, que Kane, ja molt més reconeguda en el món teatral, va escriure Psicosi de les 4.48. I ho va fer ja interna en un hospital on havia ingressat per si mateixa conscient que havia arribat als límits de resistència. El títol de l'obra al·ludeix a l'hora de la matinada en què, si més no en aquells anys, els efectes de la medicació presa abans d'anar a dormir davallen i es produeixen més suïcidis. Això és el que va fer Sarah Kane. Primer ho va intentar prenent-se dos-cents barbitúrics, però la van poder salvar a temps. La segona vegada, malauradament, ja no. Es va penjar amb els cordons de les sabates. Tenia vint-i-vuit anys.

En la versió catalana de Psicosi de les 4.48, traduïda per Anna Soler Horta i dirigida per Moisès Maicas, l'actriu Anna Alarcón fa un treball exquisit. Està realment esplèndida en el cos d'una dona que requereix multitud de registres, ja que la seva ment travessa per diferents estats que la porten de la lucidesa a la irrealitat, de la figuració al malson. És una obra que obliga l'espectador a reflexionar, una obra que vol fer-nos comprendre que l'acte de llevar-se la vida és el crit més esfereïdor en demanda d'ajuda que pot emetre un ésser humà.

Cugat.cat , 11/11/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1850
spacer.png, 0 kB