Play online slots for real money https://onlineslots.money/.

spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Allò que l'alcalde de Batea no diu Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 setembre 2018
Joaquim Paladella
Joaquim Paladella
A hores d'ara, fins i tot els nadons saben que l'anunci de l'alcalde de Batea, Joaquim Paladella, de fer un referèndum local per annexionar aquest poble a l'Aragó, no és res més que una de les moltes maniobres que porta a terme el PSC-PSOE per intentar desestabilitzar el procés català. En aquest sentit, tots els seus esforços, coordinats amb PP i Ciudadanos, es concentren a "fabricar" una imatge de "fractura social" a Catalunya que vindria a transmetre aquest missatge subliminar: "Hi ha pobles que, horroritzats davant la idea d'una Catalunya independent, volen deixar de pertànyer-hi". No importa que en realitat tot plegat es redueixi a una mera controvèrsia entre dues administracions, sense cap relació amb el Procés, perquè del que es tracta és de fer soroll a cops de titular.

I el titular, en aquest cas, l'oferia el diari espanyol El Mundo, el mateix diari que, com a corretja de transmissió del ministeri d'Interior d'aquell país, es dedica a publicar calúmnies i proves falses contra polítics catalans amb la intenció d'alterar el resultat de les eleccions a casa nostra. Ves quina casualitat, que fos també El Mundo el primer a publicar els plans de Joaquim Paladella sobre l'annexió de Batea a l'Aragó. Aquest n'era el titular literal: "Batea, el pueblo catalán que quiere hacerse aragonés". I a sota, com és marca de la casa, un destacat amb aquesta mentida: "El dret de decidir que esgrimeix la Generalitat en la seva espiral secessionista corre el risc de propagar-se en llur territori". Ai, els deliris elevats a la categoria de fets...

Passa, però, que El Mundo coneix molt bé la ideologia espanyolista de l'alcalde de Batea i, per tal de poder dir el que ell no pot dir, elabora una notícia més en consonància amb l'operació que s'hi amaga al darrere que no pas amb el fet en si mateix, que és irrellevant. I és que l'operació Paladella consisteix a utilitzar les divergències administratives locals amb la Generalitat com a tapadora del veritable mòbil. Un mòbil que tindria una arrel emocional –segons expliquen ciutadans bateans, l'odi del senyor Paladella al govern català és antic, ferotge i visceral– i una arrel ideològica que portaria l'esmentat alcalde a adoptar una posició de talp del nacionalisme espanyol a fi de boicotejar, en la mesura que li sigui possible, el dret d'autodeterminació de Catalunya. De fet, la sola elecció del diari El Mundo com a receptor inicial de l'operació Paladella ja és prou eloqüent.

Però hi ha moltes altres coses que el senyor Paladella no diu. Repeteix tota l'estona, això sí, que els greuges a Batea daten del 1991, any de la seva arribada com a alcalde, i tenen més d'un quart de segle d'història, però no diu per quina raó, si tal cosa és certa, no havia plantejat mai fins ara l'annexió del poble a l'Aragó? ¿Potser perquè sense el Procés no n'hi havia necessitat? Resulta curiós, igualment, que reconegui haver dit el que ha dit sense haver enraonat abans amb la Comunidad Autónoma de Aragón per veure'n els meravellosos guanys que li ofereix a canvi d'abandonar Catalunya. No és aquesta, una prova fefaent que l'operació Paladella no és més que una fal·làcia? On és, d'altra banda, el clam popular dels bateans per deixar de ser catalans? On és la xifra de vilatans que subscriuen l'operació Paladella? No hauria estat més lògic que, havent disposat de vint-i-sis anys de temps per fer-ho, hagués tingut el valor de presentar-se primer a les eleccions amb aquest punt en el programa?

Tant se val. L'autèntica ideologia del senyor Paladella es fa palesa en els arguments i justificacions que exhibeix cada cop que l'entrevisten. En l'entrevista que li va fer Catalunya Ràdio el 19 de juliol passat, Paladella va repetir fins a cinc vegades que ell era "molt català"; cinc vegades en vint minuts. Minut 2:25: "Tingui en compte que nosaltres ens sentim catalans, molt catalans, i jo, concretament, sóc molt català". Minut 3:25: "Nosaltres ens sentim molt i molt catalans". Minut 5:10: "Això no té a veure amb sentir-nos més o menys catalans". Minut 8:01: "Som un poble que ens sentim absolutament catalans i molt catalans". Minut 13:35: "Vaig néixer a Catalunya, em sento català i somnio amb Catalunya". Que n'és, de feixuc, el pes de la mala consciència, oi, senyor Paladella? Ja explica la saviesa popular que per saber de quin peu es dol una persona, n'hi ha prou d'escoltar de què es vanta. Simone de Beauvoir també s'hi va pronunciar en un dels seus llibres: "Quan un home afirma que és 'molt comunista' s'indica així que no és comunista; un 'gran home honrat' és un home que no pertany a la simple categoria dels homes honrats, etc." Doncs bé, qui presum, fa fum, senyor Paladella.

Hi ha, tanmateix, un parell d'elements descriptius de la ideologia del batlle de Batea. D'una banda, ell no diu mai "el govern espanyol", ell sempre diu: "el govern"; i ho diu perquè el govern del senyor Paladella, el govern que constitueix el centre neuràlgic de la seva vida i davant del qual sempre s'ha mostrat ben submís, és el govern espanyol. L'altre element és aquesta frase seva: "Si uns tenen el dret de decidir per un costat, altres podem tenir el dret de decidir per un altre". Francament, sobta que algú que està en contra que aquest 1 d'octubre Catalunya pugui decidir el seu futur nacional es presenti com a abanderat del dret de decidir de Batea. No sembla gaire coherent, això. En tot cas, si el senyor Paladella vol exercir veritablement el dret de decidir de Batea, el primer que ha de fer és plantar-se davant les consignes del PSC-PSOE i donar tot el seu suport institucional al Referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Em permeto recordar-li, això no obstant, que les lleis bíbliques de l'Estat espanyol fan del tot quimèrica l'annexió que proposa. Absolutament quimèrica, per més que el diari El Mundo vulgui fer-nos creure el contrari. N'hi ha prou de llegir-se l'article 141.1 de la Constitució espanyola. Em sembla, a més, tot sigui dit de passada, que Paladella i El Mundo no han pensat gaire en els pobles de la Franja que, posats a fer, podrien voler incorporar-se a Catalunya. Suggereixo al batlle de Batea que ho comenti amb el subdelegado de Madrid, quan aquest el rebi.

Finalment, un petit detall que crida l'atenció de tot plegat és que el senyor Paladella, que diu sentir-se terriblement agreujat pels successius governs catalans, mai no s'hagi sentit agreujat per l'espoliació fiscal que pateix Catalunya sota dominació espanyola. Al contrari, és notòria la indiferència còmplice amb què sempre ha acceptat aquesta espoliació. Tal vegada és per això que tampoc no s'ha plantejat mai de viure en un Estat català –i ara!– o de demanar l'annexió de Batea a l'Estat francès, a la Gran Bretanya o a Andorra. Sens dubte li queda més a prop el País Valencià, però ja s'entén que no li plagui la idea: canviar Catalunya pels Països Catalans seria el mateix que fugir del foc per caure a les brases. Potser la solució serien els Països Baixos.

El Món , 30/7/2017
 
El pacte de les estelades al Camp Nou Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 juliol 2018
El pacte de les estelades al Camp NouL'anomenat pacte de les estelades a què han arribat el FC Barcelona i la UEFA, en virtut del qual el primer retirarà el recurs que va presentar al Tribunal d'Arbitratge Esportiu per les sancions rebudes, i la segona s'ha compromès a revisar la seva normativa, sembla força positiu. És un manera de tancar un conflicte que mai no s'hauria d'haver produït i que, per manca de base jurídica en democràcia internacional, la UEFA no podia sostenir. Només aquells símbols vinculats al racisme, al nazisme, al terrorisme, etc, que són enemics dels drets humans, és lícit que estiguin prohibits. L'estelada és una bandera de pau i un símbol de llibertat per a milions de persones i té tant de dret a ser mostrada com qualsevol altre símbol nacional.

No és admissible adduir que en els partits de la Champions no es poden exhibir símbols polítics, ja que, si això fos així, la UEFA hauria de prohibir també totes les banderes estatals i la presència a la llotja dels caps d'Estat i de govern. Què hi ha més polític que això? No s'hi val a dir que aquests símbols no tenen res a veure amb les banderes reivindicatives. I tant, que hi tenen a veure! Quin és l'objectiu de l'exhibició del rei d'Espanya o de la bandera i de l'himne espanyols en una competició esportiva, si no és el de reafirmar-se nacionalment? És obvi, doncs, que la UEFA, pressionada per l'Estat espanyol, ha pretès disfressar de normativa el que no era res més que una prohibició ideològica.

Amb tot, tenint en compte la candidesa i el tarannà mòrbid que caracteritza l'actual directiva del Barça, caldrà veure si no ha fet el passerell una vegada més. Retirar un recurs basant-se únicament en la vaga promesa d'una "revisió" de la normativa, sembla poc segur. Més que més si parem atenció en les paraules de la UEFA, que diu que properament les futures sancions dependran del criteri de "persones raonables". Significa això que els sancionadors actuals són persones desraonades? O potser seran les mateixes persones després d'un procés de maduració? Finalment, quines garanties té el Barça que, tot d'una, aquestes "persones raonables" no tindran un brot d'immaduresa que les empenyi a sancionar novament el club?

Veurem què passarà. Però és realment vergonyós que el FC Barcelona, assetjat per una organització que ha estat qualificada de màfia a tort i a dret i que conculca drets humans bàsics, com el dret a la llibertat d'expressió, acoti el cap, pagui religiosament les sancions i accepti que s'ha portat malament. Els socis del Barça, en particular, i el públic, en general, han demostrat tenir molta més dignitat i molt més coratge dient a la UEFA (i a l'Estat espanyol, que és al darrere): "No voleu brou? Set escudelles!". És, doncs, la gent, no pas el club, qui ha forçat la reconsideració del cas omplint el Camp Nou d'estelades en tots i cadascun dels partits de la Champions. És la gent qui ha vençut. La UEFA i l'Estat espanyol pretenien intimidar Catalunya i, pobrets, s'han trobat que pensaven senyar-se i s'han tret un ull.

Racó Català , 30/12/2016
 
La internacionalització del cas Forcadell Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juny 2018
La internacionalització del cas ForcadellA hores d'ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l'Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L'Estat pensava que n'hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se'ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s'adonen que el seu camp d'acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.

"I doncs, què faran?", em preguntava l'altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d'Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se'ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l'esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se'n parla en els parlaments de diferents països. Davant d'això, crec que optaran per fer una d'aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d'inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s'han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l'arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la "independència de la justícia espanyola" i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: "Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?" Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.

Tanmateix, tractant-se d'Espanya, és a dir, d'una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d'un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d'imposició, de sotmetre l'altre fins que s'agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l'altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l'antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.

Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l'estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n'hi ha molts. De Camerons, no se'n veu cap.

El Món , 26/12/2016
 
Montserrat Roig Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juny 2018
Montserrat RoigAra fa uns dies vaig visitar l'exposició que l'Arxiu Nacional de Catalunya dedica a Montserrat Roig, en què s'hi poden veure moltes de les fotos que li va fer la gran fotoperiodista Pilar Aymerich i diferents documents personals de l'escriptora, com ara les preguntes escrites a mà de les entrevistes que feia. Montserrat Roig, com sabem, va morir prematurament a només 45 anys, el 1991, deixant al darrere no sols una obra literària i periodística d'alta qualitat, sinó també una actitud de vida en defensa dels drets de les dones i dels col·lectius més febles socialment. I, en aquest sentit, no podem oblidar els seus treballs de recerca per mantenir viva la memòria històrica de les víctimes de la barbàrie del nazisme i del franquisme.

Aquests dos darrers mesos, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, s'han fet diversos actes en record de Montserrat Roig. Se'n va fer un dins el marc del Festival de Poesia, amb participació de l'escriptora Marta Pessarrodona i de l'actriu Montse Guallar, i un altre, el 17 de desembre passat, davant el monòlit que té dedicat en una avinguda de Mira-sol. Penso que el millor homenatge que es pot fer a un artista, sigui quin sigui el seu llenguatge expressiu, és apropar-se a la seva obra. I en el cas de la Roig, una escriptora, es tracta de llegir els seus llibres, llibres com Els catalans als camps nazis, El temps de les cireres, L'hora violeta o La veu melodiosa.

D'acord amb això, crec que seria molt oportú que el Bosc Literari, que cada any organitza amb tant d'esforç l'Associació de Veïns de la Serreta–Bosc d'en Saladrigues, dediqués els plafons de la seva propera edició a petits fragments de textos de Montserrat Roig. Textos com aquest:

"El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m'ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis que són més feixucs que d'altres. Si damunt de la nostra guerra civil hi ha hagut una boira fictícia però densa, hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l'absurd, pel no-res. Aquest és el cas dels catalans antifeixistes que patiren la deportació als camps nazis." (Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, 1977).

Cugat.cat , 23/12/2016
 
Les declaracions de Mercè Conesa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2018
Mercè ConesaEn l'extensa i interessant entrevista que dies enrere va fer Nació Digital a Mercè Conesa, en qualitat de presidenta de la Diputació de Barcelona, hi ha una frase que ha tingut un gran rebombori. Li pregunten sobre si podria ser que no hi hagués referèndum el 2017 i ella respon: "Hi pot haver aquesta possibilitat. Ens hi podem trobar. Hem de ser realistes". I tot seguit argumenta el seu parer sobre la qüestió. Argumenta que en cas que l'acció de l'Estat espanyol provoqués un bloqueig i que el gros de la gent del "no", no anés a votar, es produiria una deslegitimació del referèndum a ulls internacionals.

Bé, és obvi que en un referèndum la participació és important que estigui per damunt d'uns mínims. En això té raó, i també la té en intuir l'intent de bloqueig de l'Estat. De l'Estat espanyol no sols podem esperar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica, sinó que podem tenir la certesa que el que ha fet fins ara només són engrunes comparat amb el que és capaç de fer endut pel seu paroxisme nacionalista. La pregunta és si això ens ha d'intimidar o ens ha de refermar encara més en la convicció que romandre sota el jou espanyol constitueix un suïcidi. És un bon debat, un debat que a ningú no ha de fer por. Però també hem de tenir en compte que, llevat que pressions internacionals l'hi obliguin, l'Estat espanyol, mancat de la cultura democràtica del Regne Unit, sempre intentarà bloquejar tota acció autodeterminista de Catalunya, i sempre veurem boicotejat el referèndum per part de la majoria dels del "no". El boicotejaran perquè estan tan convençuts de la seva derrota que no tenen cap més sortida, a banda de prohibir-lo.

No cal dir que els òrgans periodístics de l'espanyolisme a Catalunya estan a l'aguait de la més mínima contradicció oral d'alguna persona vinculada a la independència per poder-la sobredimensionar i elevar-la a la categoria d'apocalipsi. La seva manca d'arguments democràtics és tan immensa, que necessiten amb desfici provocar l'enfrontament entre els qui no pensen com ells. Per això, de les 2.934 paraules que diu Mercè Conesa en l'entrevista, n'han agafat 13 per fer bullir l'olla. Ella, però, no fa res més que expressar els seus legítims dubtes personals sobre una qüestió que la preocupa, com a molta gent, tot remarcant que no és membre del Govern, i que és aquest, amb el president Puigdemont al capdavant, qui pren les decisions. I afegeix una cosa que l'espanyolisme, curiosament, ha obviat. Aquesta: "La Diputació tindrà un paper lleial al Parlament i al Govern. [...] No tinc cap mena de dubte que la gran majoria d'ajuntaments que són a l'Associació de Municipis per la Independència es posicionaran per fer que el referèndum sigui possible. [...] Jo vull que aquest procés acabi amb un referèndum, i que en aquest referèndum guanyi el "sí" a una Catalunya independent i lliure".

Jo no hi veig cap contradicció entre les temences expressades més amunt i la lleialtat al Govern i al país que expressen aquestes darreres paraules. Penso que són les paraules d'una persona noble i honesta que diu el que pensa i que mai no abaratirà el somni si el seu poble, el seu govern i el seu Parlament decideixen convertir-lo en realitat. Com diu el president Puigdemont: "Celebrarem el referèndum el 2017 de forma indefectible". Posats a cercar contradiccions, estaria bé que els braços mediàtics de espanyolisme a Catalunya es miressin a si mateixos. No hi ha rés més patètic que no adonar-se que estar en contra de la llibertat del teu país és estar en contra de la teva pròpia llibertat.

Nació Digital , 22/12/2016
 
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2018
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-laQui vulgui una prova il·lustrativa de l'immens complex d'inferioritat de l'Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d'arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d'expressió i com un preu a pagar per la seva condició d'Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L'àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n'hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d'Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Si hom agafa les fotocòpies d'una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d'un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l'Estat espanyol, però, això és delicte d'injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla –com passa en totes les dictadures–, és l'Estat qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s'hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s'han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d'expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l'inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d'entendre la vida, i és d'acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

No es tracta, d'altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d'expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l'Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l'esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s'imbueix d'un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l'Audiència Nacional, un tribunal d'origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d'aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l'espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s'imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l'Estat de dret és la llibertat d'expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d'expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l'Estat.

El Món , 19/12/2016
 
L'estat de l'Estat català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2018
L'estat de l'Estat catalàLa celebració, ara fa tres setmanes, a La Floresta, del debat "L'estat de l'Estat", sobre el procés català, va permetre aprofundir en qüestions d'interès general que són indestriables de la consecució d'un Estat independent, com ara les polítiques socials. Aquestes polítiques són vitals per a construir un nou marc de convivència més just i igualitari i veritablement democràtic, i el sotmetiment de Catalunya a l'Estat espanyol és un mur de formigó contra aquestes polítiques socials, contra aquest nou marc i contra principis democràtics bàsics com el dret de decidir i la llibertat d'expressió, principis que, com sabem, estan criminalitzats i perseguits pel govern i els tribunals espanyols.

L'Estat espanyol, per més que digui, sap perfectament que el procés català és del tot imparable en termes democràtics –no pot utilitzar els tancs, i la inhabilitació de la presidenta del Parlament i d'altres polítics és insostenible dins la Unió Europea–, i intenta esberlar-lo des de dins. És a dir, fomentant la divisió entre Junts pel Sí i la CUP. Aquesta praxi política no és nova, es remunta als temps de Mariacastanya i es resumeix en el famós "divideix i venceràs", però és l'únic recurs que li queda a l'Estat per aturar, o si més no alentir, l'inevitable naixement de l'Estat català. Arribats aquí, coincideixo amb el parer que van expressar quatre dels ponents –Lourdes Ciuró (PDeCAT), Antoni Castellà (Demòcrates), Ramon Piqué (CUP) i Pere Pugès (ANC)– en el sentit que l'únic perill és que els partits polítics caiguin en el parany de l'Estat i es barallin entre ells. Catalunya té molts segles d'història i és prou coneguda la seva tendència a les picabaralles internes, fins al punt que han estat sovint la font dels seus mals.

Una mostra penosa d'aquestes picabaralles l'hem tinguda aquests dies amb el tema de la crema de fotografies del rei espanyol per part de la CUP i que palesa les diferents concepcions de lluita que tenen aquesta formació i Junts pel Sí. La primera, des de fora del sistema, i l'altra des de dins. Totes dues són respectables i totes dues són discutibles. Però em sembla que tant la intel·ligència com el sentit comú demanen que totes les diferències, absolutament totes, es dirimeixin a porta tancada. La instrumentalització dels mitjans de comunicació per a la tramesa de retrets i per presentar-se com a més independentista que l'altre, em sembla un espectacle impropi de persones intel·ligents. D'incoherències i contradiccions n'hi ha per totes bandes, però quan hi ha en joc la fita més noble que pot assolir un poble, que és la de la seva llibertat, tots els seus lluitadors s'han d'empassar un munt de gripaus i no perbocar-los fins el dia que hagin travessat el reixat. Tot el que no sigui això no és intel·ligència, és inèpcia.

Cugat.cat , 16/12/2016
 
El Partit Popular i la violència Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2018
El Partit Popular i la violènciaNo vaig ser a temps de veure la pintada que el col·lectiu Arran Sant Cugat va fer en una paret del passeig de Torre Blanca. Era una pintada en què es veien les cares de Franco, del rei d'Espanya i de Mariano Rajoy amb una marca vermella que al·ludia a un tret al front i un text que deia: "L'Estat espanyol és irreformable! Països Catalans!" La vaig veure després, reproduïda als mitjans, i, per bé que en comparteixo el text, desaprovo l'al·lusió a la sang. Ho desaprovo per dues raons: la primera, perquè estic en contra de la violència en totes les seves formes; i la segona, perquè, llevat que es tracti de legítima defensa, crec que és una praxi completament estèril en la resolució de conflictes. Les proves de la involució que suposa per a la nació catalana el seu sotmetiment a Espanya són prou fefaents per valdre's per si mateixes.

Dit això, considero un exercici de cinisme que el Partit Popular gosi acusar tercers de fer "apologia de la violència" i d'incitar a l'odi. Precisament el PP, un partit que des del govern espanyol fa ús de la violència d'Estat contra Catalunya, contra les seves institucions i contra els seus representants elegits democràticament. Criminalitzar el dret de decidir, criminalitzar la presidenta del Parlament, criminalitzar els polítics que posen les urnes, muntar "operacions Catalunya" des de les clavegueres de l'Estat per enfonsar el sistema sanitari català, prohibir la llei de pobresa energètica de la Generalitat que afavoria les persones necessitades, desnonar famílies en situació de pobresa extrema... és violència. Violència execrable.

I si parlem de foment de l'odi, recordem la incitació al racisme i a la xenofòbia de García Albiol i Sánchez Camacho a Badalona repartint pamflets que deien "No volem romanesos". Recordem també que va ser el PP d'Altafulla qui va vincular l'ANC amb el nazisme, i que va ser un regidor del PP de Rubí, Jonatan Cobo Ortega, qui va publicar un muntatge fotogràfic amb el president Mas vestit d'oficial de les SS tot comparant la independència de Catalunya amb l'holocaust. Cobo no sols no ha estat expulsat, sinó que és avui el portaveu local del partit. Tota una declaració de principis per part del PP. Estem parlant del partit que, quaranta anys després de la mort de Franco, continua negant-se a condemnar el franquisme. No, senyors i senyores del Partit Popular. Si hi ha un partit deslegitimat per donar lliçons de democràcia és el seu.

Tot Sant Cugat , 16/12/2016
 
En resposta a Urkullu i a Guerra Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2018
En resposta a Urkullu i a GuerraAquests darrers dies s'han produït declaracions d'Iñigo Urkullu i d'Alfonso Guerra, en clara al·lusió a Catalunya, que vull contestar pels elevats nivells de demagògia, de cinisme i de falsedat que contenen. Urkullu ha dit que "la independència és pràcticament impossible en un món globalitzat", i Guerra, acusant l'independentisme d'"aixecar murs", i de ser, en clara associació als partits europeus d'extrema dreta, una nova i "verinosa" forma de populisme, ha afegit que nacionalisme i socialisme són incompatibles. Ignoro quina consideració mereixen les persones a les quals s'adrecen aquests dos polítics, però no sembla que sigui gaire elevada atesa la insostenibilitat del seu discurs. No n'hi ha prou de posar cara de solemnitat monàstica, com fa Urkullu per disfressar fal·làcies, o d'adoptar el to de 'chascarrillero' de la riba del Guadalquivir, com fa Guerra per salpebrar la buidor intel·lectual que exhibeix. Cal, sobretot, no mentir i mirar-se al mirall abans de parlar.

Sembla que Alfonso Guerra és incapaç de veure en la seva figura política allò que sempre ha estat: un nacionalista espanyol. Un nacionalista espanyol que ha escampat força verí populista contra Catalunya i les seves llibertats nacionals negant-ne l'existència. No hi ha nacionalisme més opressor, més excloent i més verinós en aquest món que aquell que es declara amo i senyor d'altres pobles impedint-los decidir per si mateixos. D'altra banda, no hi ha prova més fefaent de la compatibilitat entre nacionalisme i socialisme que el Partit Socialista del senyor Guerra. I no sols perquè quan el PSOE va assolir el poder estatal, el 1982, va ser rebut amb aguda precisió per la premsa nord-americana com un partit nacionalista, sinó perquè tota la seva política des d'aleshores, tota de dalt a baix, ha estat la pròpia d'un partit profundament i obsessivament nacionalista. De fet, si recordem el GAL, el PSOE ha dut el seu nacionalisme fins a límits força repugnants, uns límits que ni tan sols certs partits europeus d'extrema dreta no han gosat traspassar mai. I pel que fa a l'aixecament de murs, ningú no n'ha aixecat de més alts que el senyor Guerra i el seu partit, sempre al costat del PP, per separar Catalunya del País Valencià i de les Illes. No és aixecar murs, el que vol Catalunya amb la seva independència. Justament vol abatre'ls. Vol abatre els murs que l'empresonen, vol prendre les seves pròpies decisions amb lleis pròpies i justícia pròpia, i vol ocupar el lloc que li correspon com a nació d'Europa.

Amb relació a Iñigo Urkullu, que recorre a una frase tronada que han dit tots els nacionalistes espanyols, absolutament tots, pretén utilitzar l'evident i sana interdependència de totes les nacions del planeta per desacreditar la independència del País Basc i de Catalunya tot justificant la seva posició personal com a col·laborador de Madrid a l'hora d'impedir-la. Naturalment que en un món globalitzat la independència absoluta dels estats no és possible. És obvi. I és bo que sigui així, perquè no hi ha ningú autosuficient. A la Terra no hi sobra cap poble, tots els pobles són en si mateixos una aportació al patrimoni de la humanitat. Catalunya i el País Basc també. L'independentisme català, que és de naturalesa humanista, no aspira, per tant, a cap independència suprema, en té prou de tenir les mateixes cotes de llibertat que tenen els estats membres de les Nacions Unides. Ni una més ni una menys. No es tracta, doncs, que Catalunya sigui més independent que Espanya, França o Holanda, es tracta que sigui exactament igual. Igual d'independent i igual d'interdependent. Es tracta, en definitiva, que quan el poble basc culmini la seva presa de consciència nacional pugui dir: "Vull ser tan independent com ho són Espanya, França, Holanda o Catalunya".

El Món , 12/12/2016
 
Una de cada quatre dones! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 maig 2018
Una de cada quatre dones!No fa gaire, parlant de la violència masclista, un senyor –en direm Josep– em deia que els homes que maten una dona són individus primitius, de poc nivell intel·lectual i de classe social baixa, perquè, segons ell, els homes cultivats, amb estudis superiors i de posició benestant no fan aquestes barbaritats. M'ho deia amb rotunditat, plenament convençut que l'acte de matar la muller o l'exmuller només pot venir d'un home d'un sector social molt específic. Em va deixar preocupat. Però no pas per la desinformació que denotava aquell parer, sinó perquè em mostrava amb nitidesa els mecanismes que els éssers humans som capaços d'activar de manera inconscient per tal de relativitzar determinades xacres universals i evitar sentir-nos-hi implicats.

Ves per on, una de les causes per les quals costa tant que les crides a la sensibilització ciutadana arribin a reeixir es troba precisament en els esmentats mecanismes mentals de relativització de la violència masclista. Vull dir que el fet de pensar com en Josep, en el sentit que aquesta violència provindria d'un perfil molt determinat d'home, té efectes inhibitoris en la societat, especialment en l'àmbit masculí, a l'hora de prendre consciència de la seva extrema gravetat, ja que indueix a culpabilitzar-ne les víctimes de manera indirecta. Les víctimes, seguint aquest fil, serien dones que, en haver-se aparellat amb homes poc cultivats, que no formen part del nostre món o del nostre entorn, pagarien les conseqüències amb la pròpia vida. Per dir-ho gràficament: "Si la víctima s'hagués aparellat amb un home com en Josep, en comptes d'aquell energumen, ara seria viva i feliç".

Doncs bé, justament el problema és que de Joseps que maten, de Joseps cultivats, instruïts i benestants que disparen, degollen o apunyalen les seves dones, n'hi ha milers i milers al món. I això és així, perquè la violència masclista és un fenomen transversal a tot el planeta. No cal recórrer a les estadístiques i als estudis internacionals per veure-ho, n'hi ha prou d'enraonar amb dones del nostre entorn o d'apropar-se a l'Institut Català de les Dones, als serveis policials o municipals d'atenció a la dona o a les entitats especialitzades. De fet, no hauríem de caure en el mateix parany que en Josep, creient que la violència masclista es redueix al nombre de dones assassinades, divuit aquest 2016 als Països Catalans. Hi ha xifres esfereïdores de violència masclista. Una violència masclista que, per més que en molts casos el desenllaç no sigui mortal, és soferta dia rere dia a Catalunya per una de cada quatre dones de manera física, psíquica, econòmica o sexual en àmbits com la parella, la família o el lloc de treball. Una de cada quatre dones! En Josep no és pas mala persona, ni tampoc indiferent, però, com tants altres Joseps, és fill d'un món patriarcal on els actes de violència masclista –com les faldilles, les mitges o les compreses– són cosa de dones.

El Món , 5/12/2016
 
Carrils bici o carrils gos? Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2018
Carrils bici o carrils gos?L'afortunada aposta de l'Ajuntament de Sant Cugat pels carrils bici, a fi de combatre l'excés de trànsit motoritzat i fer d'aquesta ciutat un espai urbà ideal per moure's en bicicleta, ha estat molt enriquidora, perquè l'entusiasta resposta de la ciutadania salta a la vista. Diria que Sant Cugat és una de les ciutats catalanes on l'ús de la bicicleta està més generalitzat, cosa que es veu afavorida, és clar, pel fet de ser un dels municipis amb més espais verds del país.

Tanmateix, la cultura catalana de la bicicleta encara no és, ni de bon tros, la dels països nòrdics, on és difícil trobar algú que no tingui una bicicleta d'ús quotidià. Això fa que allà, els vianants, tot badant o passejant el gos, mai no envaeixin els carrils bici. És elemental: de la mateixa manera que la urbanitat i el sentit comú ens diuen que no podem caminar, badar o passejar el gos per la part central d'un carrer destinada als cotxes, tampoc no té sentit que ho fem pel lloc destinat a les bicicletes. És probable que les conseqüències, en cas d'accident, no siguin tan tràgiques en el segon cas com en el primer, però no és cap excusa.

Els carrils bici, en els seus vorals, és a dir, en l'espai lateral que queda delimitat per una ratlla contínua, tenen la utilitat afegida de ser un lloc ideal perquè els qui fan jòguing o caminen ràpid fent exercici físic puguin avançar sense entrebancs i sobre un terra més adient que l'enrajolat de les voreres o de les rambles. En aquest sentit, caldria ampliar una mica més l'espai voral dels carrils. Però, com dic, aquestes persones no interfereixen amb els ciclistes, perquè tenen present la ratlla contínua com una frontera infranquejable. Una altra cosa són alguns amos de gossos. Remarco la paraula "alguns", ja que la immensa majoria respecten el carril bici. El problema és que la minoria que utilitza aquell carril com una extensió del camp d'operacions del seu gos és força nombrosa i enutjosa, la qual cosa fa que sigui una constant trobar-hi persones que obstaculitzen el voral o que fins i tot envaeixen el carril, de dreta a esquerra, per mitjà d'una corretja que ells comanden des d'una banda mentre el gos tiba des de l'altra.

A manca de pipicans, ja s'entén que els gossos campin per les zones amb gespa. És lògic. Allà hi troben un món fascinant d'olors a ensumar. Però els carrils bici haurien de merèixer el respecte dels amos. N'hi ha que ni tan sols s'aparten. Ells i el seu gos són els reis de la ciutat i són els altres els qui s'han d'apartar. Estan tan convençuts que aquell espai és per a ells, que és probable que aviat acabin queixant-se a l'Ajuntament que els ciclistes i els qui fan exercici físic envaeixen els carrils gos.

Cugat.cat , 2/12/2016
 
La policia espanyola contra el català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 abril 2018
La policia espanyola contra el catalàAra fa uns dies, Racó Català informava d'un nou cas de discriminació lingüística, per part de la policia espanyola, en una oficina de renovació del DNI a Lleida. El fet es va produir exactament el 18 de novembre, quan un ciutadà es va adreçar en català a un agent per demanar-li informació sobre la gestió que havia de fer i aquest el va obligar a parlar-li en espanyol. Va ser exactament la mateixa situació vexatòria que el juliol passat va patir la senyora Montserrat Puig i Cotado en una oficina de Vic, quan la van fer fora impedint-li que pogués renovar el passaport. Però el més greu no és pas això, el més greu és que són moltíssims els casos d'aquesta mena que han estat denunciats i que encara són molts més els que no es denuncien, ja sigui per conformisme, per por o pel tarannà submís de la víctima.

Els escenaris on es produeixen aquestes situacions són diversos: aeroports, vaixells de línia, trens i estacions de RENFE, centres d'atenció primària, llocs de socors de platja, competicions esportives, oficines del Registre Civil, oficines de la Guàrdia Civil, oficines de la policia espanyola... La llista comptabilitzada per la Plataforma per la Llengua, al llarg d'aquests darrers anys, és infinita i indica el grau de catalanofòbia que viu amagat sota una falsa capa de normalitat. I és que quan les barbaritats sovintegen, deixen de ser percebudes com a tals i adquireixen aparença de normals. Però no en són, de normals. Sobretot si qui les comet són els cossos estatals que han de vetllar pel respecte dels drets democràtics de la ciutadania, que és, al capdavall, qui els paga el sou i els posa el plat a taula. Això fa que les agressions de la policia espanyola i de la no menys espanyola Guàrdia Civil, com a representants de l'Estat, siguin, a més de repugnants, inadmissibles en un Estat de dret.

Un Estat que discrimina, que vexa, que escarneix o que apallissa ciutadans per parlar la seva llengua al seu país no és un Estat de dret, és un Estat totalitari que, com a violador dels drets humans, hauria de ser destituït de la seva condició d'Estat i rebaixat a la condició de Règim: règim xenòfob i absolutista. La protecció secular de què gaudeix la catalanofòbia a l'Estat espanyol, ja sigui funcionarial o no, és tan escandalosa, tan infame, tan criminal, que té tot el sentit del món que milers i milers de catalans, per una simple qüestió de dignitat, xiulin els símbols espanyols representats pel rei, la bandera i l'himne espanyols. És el mínim rebuig de caràcter cívic que es pot permetre un poble contra un Estat antidemocràtic, supremacista i xenòfob que l'agredeix impunement.

Val a dir, però, que aquest Estat compta amb aplicats col·laboradors catalans per dur a terme la seva política; col·laboradors, en el cas específic de Lleida, com ara l'alcalde Àngel Ros, signatari, al costat del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, de mesures destinades a residualitzar la llegua catalana en aquella ciutat a fi que aquesta residualització comporti també la residualització de la identitat nacional catalana tot convertint-se en un mer apèndix folklòric de l'espanyola. Contra les agressions a la llengua catalana, per tant, no hi ha reacció més entenimentada que la fermesa, és a dir, la negativa rotunda a renunciar al nostre dret de ser atesos en català al nostre país, i no caure en el parany de pensar que no ens entenen. I tant, que ens entenen! La persona noble que de debò no entén la llengua del país on viu, no es mostra autoritària i despòtica sinó que demana perdó per no haver-la après encara. No és, doncs, el desconeixement allò que empeny els agressors de la llengua catalana, és la catalanofòbia.

Racó Català , 30/11/2016
 
Els vincles entre el PSC i Societat Civil Catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 abril 2018
Els vincles entre el PSC i Societat Civil CatalanaEls vincles entre el PSC i l'entitat ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC) no són cap novetat. Han existit sempre i la premsa n'ha donat fe a través de múltiples informacions i testimonis gràfics. Per això les declaracions de Mariano Gomà, nou president de SCC, afirmant que els socialistes "ens diuen que estan amb nosaltres, però que deixem que no surtin a la foto", no sorprenen ningú. Indiquen la covardia i la baixesa moral dels socialistes, és clar, però no sorprenen ningú. La profunda davallada que pateixen en les conteses electorals, fins a esdevenir cada cop més petits, ja demostra que fa anys que el PSC està molt lluny de Catalunya.

Cal remarcar, a més, que els vincles entre els socialistes i SCC són els mateixos que té aquesta entitat amb Ciudadanos i el Partit Popular, perquè, com diu el mateix Gomà, "tenen un ADN bastant semblant". No és estrany que miri de convèncer-los de formar un tripartit. Si ho aconsegueix, podrem dir-ne "el tripartit dels perdedors". Aquest tripartit, però, tindria força sentit, ja que comparteixen aquella ideologia segons la qual, com he dit moltes vegades, Espanya no és un Estat, és una religió. Una religió en el sentit més dogmàtic, sectari i inquisitiu del terme. No els avergonyeix pas la sang que s'ha vessat al llarg de la història sota el dogma de la "unitat d'Espanya". Estan massa encegats per aturar-se mig minut a reflexionar.

Això no vol dir que no hi hagi matisos entre ells, és clar que n'hi ha. Però cap matís no és prou fort per superar el denominador comú de tots plegats, inclosa SCC: la covardia. En realitat, es tracta d'un quaternat els membres del qual amaguen els principis totalitaris que els empenyen a impedir la llibertat de Catalunya, i malden, força maldestrament, val a dir-ho, per fer passar per democràtica la inqualificable vilesa de l'emmordassament d'una nació d'Europa. Conscients que no hi ha cap principi democràtic, cap ni un, que avali la seva negació del dret de ser de Catalunya –de ser el que vulgui ser–, i de decidir-ho tot, absolutament tot, sobre si mateixa, no tenen prou valor per llevar-se la màscara i dir públicament: "Com el franquisme, estem en contra de la llibertat de Catalunya, perquè la democràcia, en aquesta matèria, ens fa venir basques i estem disposats a omplir les presons d'independentistes, a inhabilitar centenars o milers de càrrecs públics, a perseguir estelades i a apallissar policialment els qui les portin". Confessar això en veu alta, certament, seria massa fort. Ells volen fer-se passar per demòcrates davant d'Europa i, com tots els covards, confien que els tribunals polítics del Règim els faran la feina bruta revestida de llei. Una llei abominable i inquisitiva que criminalitza, emmordassa, emmanilla i condemna qui rebutja la seva religió. No acceptar la nacionalitat espanyola és heretgia.

Un dels sacerdots d'aquesta religió, el senyor Miquel Iceta, va demanar recentment a la central del PSOE que respectés el dret del PSC a desobeir-la no fent Rajoy president. "Màxim respecte per als qui no es resignen", van ser exactament les seves paraules. Unes paraules curioses, venint d'un home i d'un PSC que es passen el dia dient al govern català que no pot desobeir el govern de Rajoy. Sembla pertinent, doncs, que el senyor Iceta i el PSC, ni que sigui per coherència, s'apliquin a si mateixos allò que demanen a tercers, i que observin el "màxim respecte pel govern català i per l'independentisme que no es resigna a subordinar-se a Espanya". No ho faran, però. Això requeriria una noblesa i un sentit democràtic de la vida que el PSC no té. Un partit que amaga covardament el seu suport a SCC, tot demanant a aquesta que no li faci fotos per tal que la gent no vegi els seus vincles amb l'ultranacionalisme espanyol, no és un partit noble. Ja ho va demostrar en les darreres eleccions municipals presentant 145 llistes fantasmes. Un partit que emmordassa pobles i que criminalitza demòcrates enviant-los a judici per haver posat les urnes, no és un partit democràtic. És, com el Partit Popular i Ciudadanos, l'antítesi d'un partit democràtic. És cinisme, pur cinisme. Cinisme covard, o covardia cínica. Tant se val. Tot és una mateixa cosa.

El Món , 28/11/2016
 
Totalitaris covards contra l'estelada Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Totalitaris covards contra l'esteladaUn dels trets més identificadors del totalitari és l'odi que sent contra tots els qui no pensen com ell. No hi fa res que la seva opció, un cop passada per les urnes, sigui merament testimonial al municipi on viu. La derrota electoral, lluny de fer-lo reflexionar, encara l'enfurisma més i fa que se senti empès a intentar destruir físicament tot allò que li ho recorda. Aquest és el cas dels totalitaris que van esparracar l'estelada que onejava a la plaça d'Octavià de Sant Cugat empesos per l'odi que els provoca una bandera que, a diferència de la seva, no s'ha enarborat mai per esclafar militarment pobles, cultures i llengües.

Mancats d'arguments racionals i sabent-se en fals, no se'ls acut res més que titllar els demòcrates de "totalitaris" tot autoanomenant-se "Veïns per la Democràcia i Contra el Poder Totalitari". Té gràcia que el seu nom sigui una mixtura d'allò que odien, la democràcia, i d'allò que són, totalitaris. Poc acostumats a comptar vots, per més que no els hauria de ser difícil comptar-ne tan pocs, les seves actuacions són sempre violentes i enemigues viscerals de la llibertat d'expressió. Ells han d'arrencar, esparracar i destruir per fer-se veure. No és que els agradi saber-se esperpèntics, però encara suporten menys saber-se insignificants.

Al costat de l'estelada esparracada hi van deixar aquesta nota: "Prou de robar-nos! Prou d'abusar del poder públic. Prou d'usar les institucions en benefici propi. Prou de dividir. Prou de robar-nos l'espai públic. Sant Cugat és de tots." Ves per on, parlen de robar els mateixos que, de l'espoliació fiscal de Catalunya, en diuen "solidaritat'; parlen d'abusar del poder públic, ells, que són fanàtics d'aquest pensament únic religiós anomenat "Espanya'; parlen d'usar les institucions, ells, que han destruït la divisió de poders i han convertit els tribunals de justícia en tribunals polítics com en els règims dictatorials; parlen de no dividir, ells, que criminalitzen la dissidència; parlen de l'espai públic, ells, que destrueixen tota simbologia que no sigui la seva; parlen en nom de tots, ells, que amaguen la seva identitat cobrint-se el rostre amb un passamuntanyes.

Ells, els del passamuntanyes, tenen un partit que els defensa, però. Es tracta de la formació ultranacionalista espanyola Ciudadanos, que va aplaudir la seva acció i els va qualificar de "valents'. "Valents', els covards que no tenen valor de donar la cara i que actuen de matinada per no ser vistos per ningú. Com hi ha món! A veure si resultarà que en realitat són ells mateixos. No, no ho crec. A veure si resultarà que es diuen "valents" entre ells per compensar la seva covardia. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia es posen corbata i de nit passamuntanyes. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia fan política i de nit kale borroka. No, no ho crec. O potser sí?

El que és obvi, perquè ho pot veure tothom, és que, mal que els pesi, l'estelada torna a onejar a la plaça d'Octavià, al costat del Monestir, perquè, com van reflectir les passades eleccions municipals, és una bandera que representa la major part de la ciutadania. I diu molt a favor de Sant Cugat que la major part de la seva gent s'identifiqui amb un símbol que defensa un principi democràtic inalienable, com és el dret de tots els pobles de la terra a decidir lliurement el seu destí. Ells, els del passamuntanyes, es defineixen a si mateixos per mitjà de l'odi a aquest principi.

Cugat.cat , 25/11/2016
 
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyolEl 20-N passat, data en què el feixisme espanyol retia homenatge al seu ídol sanguinari, amb càntic d'himnes feixistes inclòs, un home antifranquista de nacionalitat romanesa, Lagarder Danciu, portador d'una pancarta que deia "Franco Assassí", va ser impunement apallissat per diversos manifestants a la plaza de Oriente, de Madrid, sense que la policia espanyola practiqués cap detenció. Va ser exactament la mateixa pallissa que van rebre els catalans Jordi Mascort i Rafel Martín Faixó, el 25 de maig de 2012 i el 16 d'abril de 2014 a Madrid i València, respectivament, a mans de la mateixa policia, que els cridava "¡catalán de mierda!", per exhibir una estelada durant la final de Copa del Rei d'Espanya. I és que a l'Estat espanyol, portar una pancarta que qualifica d'assassí un genocida, o portar una bandera que reivindica el dret dels pobles a decidir el seu destí, són actes criminals que han de ser perseguits amb tota la violència possible.

Per això, mentre els feixistes es poden manifestar reivindicant genocides, els demòcrates que posen les urnes al servei de la llibertat d'expressió són inhabilitats i criminalitzats; i per això, també, la reacció de la policia, en endur-se el ciutadà Lagarder Danciu, va ser exactament la mateixa que la de la policia, igualment espanyola, a Barcelona, que el 24 de gener de 2002 va detenir i apallissar el ciutadà d'origen senegalès Mbaye Gaye per parlar-los en català. En el primer cas, la policia va dir: "Y encima es rumano"; i en el segon va dir: "¡Lo que faltaba, que un negro hable catalán! ¡No me hables en esa lengua que aun me enciendo más!".

Hi ha persones de bona fe que creuen que el 20 de novembre de 1975, amb la mort de Franco, Espanya va enterrar el franquisme, i que aquest, per art d'encanteri, es va tornar demòcrata. Santa innocència! El franquisme no sols no és mort, sinó que no ha deixat mai de controlar tots els organismes de l'Estat espanyol, i la prova és que els seus membres més destacats, a més de no haver retut comptes pels crims que van cometre, continuen, encara avui, sota protecció estatal per tal que ni tan sols a l'Argentina puguin ser jutjats. Això permet que el Partit Popular es negui a condemnar el franquisme, que una regidora del seu partit en faci lloances públicament, que el govern espanyol condecori nazis, que la dreta i l'esquerra espanyoles subvencionin la Fundación Nacional Francisco Franco, que aquesta entitat, una de les més repugnants del món, demani que Catalunya sigui castigada amb una reedició dels Fets d'Octubre, o que el vicepresident de l'esmentada Fundación, Jaime Alonso García, tingui el cinisme de dir que "dels 36.000 condemnats a mort, només en van ser afusellats 23.000" i que els qui haurien de demanar perdó no són pas els franquistes, sinó les seves víctimes per haver gosat "lluitar contra el sistema".

Doncs bé, aquest és l'Estat dins el qual volen sotmesa Catalunya, aquest és l'Estat dins el qual l'esquerra espanyola, aquella que, dient-se antifranquista, abraça, com ha abraçat sempre, la divisa màxima del franquisme, la "unidad de España", vol que Catalunya resti captiva i submisa per a tota la vida tot renunciant als seus drets nacionals i a la seva llibertat. S'entén que l'avançament inexorable del procés català tingui l'Estat espanyol tan neguitós. Per fer-nos-en una idea, n'hi ha prou que imaginem com estaríem nosaltres si ens haguéssim d'empassar una cosa que ens fos impossible de pair. Aviat, doncs, serà un bon moment perquè el nostre veí aprofiti per redefinir-se amb precisió i cerqui per a si mateix un nom més escaient que el d'"Estat espanyol". Potser "Estat de xoc".

Nació Digital , 24/11/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1855
spacer.png, 0 kB