Inici
 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 29 juliol 2010 |
És una llàstima que una pel·lícula que té un començament magnífic amb diàlegs força reeixits acabi convertida en una grandiosa atzagaiada, però això és el que és malgrat el reclam de Tom Cruise i Cameron Diaz com a parella protagonista. De fet, quan arriba l'escena en què Diaz condueix un cotxe en contra direcció des del seient del darrere i amb la resta d'ocupants morts, és l'hora d'aixecar-se i marxar. El moment més galdós, però, arriba quan l'acció es trasllada a Sevilla en plena celebració de les festes de Sant Fermí (!) –a Missió impossible 2, també protagonitzada per Cruise, Sevilla era l'escenari de les falles– on veiem els nostres herois corrent en moto entremig dels braus i dels mossos mentre sona la famosa cançó que ens parla de Pamplona. I també és a Sevilla on, per acabar-ho d'adobar, hi trobem el català Jordi Mollà fent d'espanyol molt dolent en una intervenció tan curta com inútil. I és que tot en aquest film és inútil, des de la seva realització fins a la seva estrena.
Tot Sant Cugat , núm. 1221, 30/7/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 28 juliol 2010 |
 Les recents paraules del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero sobre Catalunya al Congrés del seu país són molt d'agrair perquè hauran estat força clarificadores per a més d'un català, especialment aquells que, per justificar la seva immobilitat, es diuen a ells mateixos que el Partit Socialista i el Partit Popular no són el mateix. "Seria molt pitjor amb el PP", addueixen. Talment com si el fet de tenir un carceller sibil·lí, però somrient, en lloc d'un de malcarat, fos sinònim de llibertat. Doncs no. El discurs del carceller Zapatero el podria haver fet perfectament el carceller Rajoy. Hi hauria matisos en el to i en la forma, però el sentit seria el mateix. És clar que, ben mirat, ja fa temps que Espanya va descobrir que l'estètica és el punt més feble dels catalans. Les floristes de la Rambla en donen fe: "Sobretot que faci bonic", és la motivació que més sovinteja entre els compradors de rams. Per això el Partit Socialista treu tants vots a Catalunya, perquè la seva estètica, comparada amb la del baladrer Partit Popular, sembla una cançó de bressol.
Però la lletra de la cançó de bressol que Zapatero va cantar l'altre dia diu que només existeix una única nació reconeguda, que és l'espanyola, ja que una cosa és la nació amb valor jurídic i constitucional -Espanya- i una altra la nació de tipus "històric, sociològic i cultural" -Catalunya- com a "expressió d'un sentiment de la seva [particular] visió de la història". És a dir, que Espanya seria una nació i Catalunya tan sols un sentiment. Un sentiment folklòric fruit de la interpretació fantasiosa que els catalans faríem de la història. I afegia: "Hi ha ciutadans en alguna comunitat que pensen que són una nació i els podem tapar la boca [com feia Franco]; però com que en democràcia això no sembla que es pugui fer, hem de respectar i limitar jurídicament l'abast d'aquesta realitat".
Francament, acostumats a la buidor narcòtica dels discursos de Zapatero, s'agraeix aquest rampell de sinceritat, perquè gràcies a ell apareixen completament nus els principis totalitaris sobre els quals es fonamenta l'ideari del Partit Socialista, uns principis que l'agermanen amb el franquisme en el seu article suprem: no hi ha més nació que l'espanyola. De fet, segons ens diuen els socialistes, se'ns pot "tapar la boca", ja sigui per deixar-nos en ridícul, per emmudir-nos o per reprimir-nos, però, com que la democràcia els obliga a guardar les formes, fan lleis que assoleixin per la via civil el mateix objectiu que el franquisme assolia per la via militar: la captivitat de Catalunya. Fixem-nos, per altra banda, que en les paraules de Zapatero no hi ha només la prova d'una incapacitat congènita per entendre el significat del mot llibertat. També hi ha una subtil amenaça i una burla manifesta al poble català tractant-lo de somiatruites i de guillat. En realitat ens diu que al frenopàtic hi ha individus que se senten Napoleó, Elvis o Cantinflas i que no per això deixen de ser guillats, la qual cosa requereix la vigilància de gent sana i entenimentada que pensa i decideix per ells. Una gent sana i entenimentada que a Espanya es diu Zapatero, Bono, Rubalcaba, De la Vega o Chacón, i a Catalunya Montilla, Iceta, Zaragoza, De Madre o Ferran. Tota una declaració de principis. No és estrany que aquesta gent glorifiqui l'Estatut del guillat. És la llei que els permet mantenir el control del frenopàtic i continuar rentant el cervell als interns que el confonen amb un balneari.
e-notícies , 26/7/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 juliol 2010 |
 No són gens estranyes les profundes divisions que hi ha en l'independentisme català. Són una xacra, sí, però estranyes no. Tots els moviments d'alliberament nacional d'arreu del món es troben immersos en tensions d'aquesta mena i sempre serà així per diverses raons. Una d'elles és fruit de la frustració que genera tota submissió duradora. I una altra és inherent a tot col·lectiu perdedor. El món de l'esport il·lustra molt bé aquesta situació. Fixem-nos, per exemple en el Barça de futbol. Conduït per dos líders nats com Joan Laporta i Pep Guardiola i convertit en el millor equip del món, les seves victòries han atret més victòries i la moral ha estat tan elevada que tots els intents forans de desestabilitzar el club i la seva plantilla s'han estavellat contra les roques. La cohesió d'un grup és molt més fàcil quan tot va bé. Just al contrari del que succeeix quan els resultats no acompanyen i el conjunt esdevé un col·leccionista de derrotes. Llavors arriben les desavinences i les capelletes i els cercabregues apareixen com bolets.
Catalunya fa tres segles que viu subordinada a la voluntat d'un tercer, i això, a banda de crear una gran frustració, també crea un sentiment de derrota. I el sentiment de derrota, ja ho hem dit, és profundament autodestructiu, perquè no sols no té prou força per plantar cara al dominador sinó que la poca que li queda la perd barallant-se amb la resta de derrotats. Unes baralles, a més, que, per fonamentades que estiguin, esdevenen insignificants si les comparem amb el noble objectiu de la llibertat. És veritat que els serveis secrets espanyols treballen per dinamitar l'independentisme des de dins, i també ho és que els catalans que han trobat una font d'alimentació en l'statu quo actual –alguns fins i tot utilitzen la independència com una pastanaga–, segueixen la mateixa estratègia. No hi ha cap procés d'emancipació nacional sense enemics. I el més perillós de tots ells és precisament aquell que es fa passar per un dels teus. Però l'única manera de vèncer aquests esculls és amb la intel·ligència, no pas amb l'estómac. Cal empassar-se molts gripaus per no fer el joc a l'enemic i poder assolir l'objectiu. I l'objectiu més immediat és que l'independentisme conseqüent, aquell que no aspira a que la independència la visquin els seus fills sinó que la vol viure ell en persona, obtingui una forta representació parlamentària en les properes eleccions.
Per això és tan important que Joan Laporta i Joan Carretero facin un esforç d'entesa i que sumin la demostrada capacitat de lideratge del primer amb el rigor i la tasca brillant del segon, un rigor i una tasca que han dut Reagrupament a comptar amb el suport econòmic de 3.500 associats abans fins i tot de convertir-se en força política. Joan Laporta i Joan Carretero són dos actius vitals de l'independentisme desacomplexat, dues persones honestes que estimen el seu país i que justament per això el volen lliure. Lliure de debò, atès que un país que no és independent no és un país lliure. I Catalunya necessita de la generositat de tots dos en la superació de la diversitat de matisos, ja que que tot allò que no sigui unitat serà amplificat pels potents altaveus mediàtics de l'adversari. Crec que això és el que n'esperen tots aquells milers i milers de catalans que en aquests moments se senten orfes de partit. Estimats Joans, heu generat una immensa il·lusió. No la malmeteu, si us plau.
El Singular Digital , 27/7/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 juliol 2010 |
 Hi ha qui se les pensa totes i que es deleix per destruir allò que menysprea. Aquest és el cas del sindicat CGT i dels treballadors de l'Ajuntament que han signat un manifest demanant l'eliminació de Cugat.cat. És a dir, el seu tancament. Estem parlant d'unes persones que exigeixen una apagada informativa que suposi la desaparició d'un grup multimèdia d'una qualitat i eficiència extraordinàries i que abasta els àmbits radiofònic, televisiu i digital. Sembla mentida que algú pugui escriure aital barbaritat, oi? Doncs ho han escrit sense que els caigui la cara de vergonya. I és que hi ha qui troba poc plural allò que no concorda amb la seva ideologia i que, pensant-se que tothom fa el mateix que ell faria, si governés, confon Cugat.cat amb el color polític que governa Sant Cugat. Cosa que suposa un insult als periodistes de l'emissora, en considerar-los lacais al servei de diabòlics interessos de partit. És una calúmnia i en dono fe. De fet, seria difícil trobar a Catalunya un mitjà públic més plural i més honest en el tractament de la informació que Cugat.cat. I la prova la tenim en el respecte i la consideració que desperta en el conjunt de la professió periodística. El problema, com diem, és que els qui ignoren el significat del terme independència informativa, perquè no l'han practicada mai, estan convençuts que Cugat.cat és un mitjà al servei de CiU i res no els plauria més que tancar-lo. Per sort, l'editorial del passat 18 de juny del Diari de Sant Cugat posava el dit a la nafra quan demanava: "A qui molesta Cugat.cat? Què i qui hi ha darrere d'aquesta operació?". Agudes preguntes. Tanmateix, tranquil·litza saber que els tendenciosos enemics de Cugat.cat no se'n sortiran i que els santcugatencs podrem continuar sentint-nos orgullosos de l'existència d'aquest mitjà de comunicació.
Diari de Sant Cugat , 23/7/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 26 juliol 2010 |
 En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l'espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d'immensa frustració per culpa d'una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d'aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d'arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.
D'una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d'immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d'amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l'altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la "insubmissió". Cosa que sobta força, ja que va ser precisament ell qui, submisament, va penjar la bandera espanyola que encara oneja a Governació i qui ha avergonyit bona part del país amb la seva submissió al Partit Socialista. Per sort, mentrestant, Joan Carretero parla amb una claredat i un desacomplexament insòlits en un polític català. Vegem-ne alguns fragments:
"Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. [...] La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències... I ara, amb el capítol de l'Estatut, totes les fal·làcies d'aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció."
Sobre la roja: "Jo sempre vaig amb els qui van contra Espanya. I no m'he de justificar."
"Un país no avança només amb manifestacions. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. [...] A Madrid ja s'hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. Els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d'uns dies tots fem vida normal i no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària."
"Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L'hem de proclamar. Actualment, una proclama d'uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se'ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor."
Joan Carretero, no hi ha dubte, és una rara avis en la política catalana. La seva dignitat com a català, posant els drets nacionals del país sempre per davant dels interessos de partit, dient les coses pel seu nom i no agenollant-se ni demanant perdó a Espanya, com li exigia la Generalitat el 2006 per haver dit que Zapatero "és un espanyolista demagog" -ara ho diu tothom-, es troba als antípodes de la provinciana política catalana. Aquí estem tan acostumats a besar els peus del maltractador i a fer gestos grandiloqüents que no passen de la pura rebequeria, que ens escandalitza la desinhibició i l'assertivitat. Per sort, però, les coses han començat a canviar i és la societat civil qui, avergonyida de la seva classe política, està agafant les regnes del país. Vénen dies molt importants per a Catalunya.
e-notícies , 22/7/2010 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 22 juliol 2010 |
La raó per la qual aquesta pel·lícula ha gaudit d'un milió d'espectadors a França és un misteri, ja que no hi ha res en ella que ho justifiqui. Al contrari. Un cop l'espectador s'adona que el film renuncia a abordar amb un mínim d'intel·ligència el tema de les persones que dediquen als seus gossos les mateixes atencions que els criats dispensen als seus senyors, s'apodera d'ell una sensació de vergonya aliena que es manté fins al final. Només algun escadusser punt de diàleg i la interpretació d'Alain Chabat donen un tel de dignitat a aquest producte que creix en estupidesa al mateix ritme que creix l'estupidesa del personatge encarnat per Mathilde Seigner, la dona que fa un canvi el dia que el marit li regala un gos. També cal preguntar-se qui devia enredar Fanny Ardant perquè acceptés aparèixer en un film com aquest, que és incapaç de traspassar el seu plantejament inicial: la necessitat que tenen alguns humans de servir-se de mascotes per compensar les seves insatisfaccions personals.
Tot Sant Cugat , núm. 1220, 23/7/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 22 juliol 2010 |
 D'un temps ençà, circula per la xarxa un vídeo de precampanya electoral elaborat per Esquerra que, a banda de cantar les excel·lències d'aquest partit i de presentar-lo com la millor opció política per a Catalunya, també blasma tots els catalans que no són del mateix parer, qualificant-los de "soroll". Pel que sembla, l'autor del text ha agafat el diccionari de sinònims de Santiago Pey i ens alliçona sobre la riquesa de la nostra llengua a l'hora de definir les veus que Esquerra considera inharmonioses i desafectes al règim del tripartit. Així, a més de soroll, ens parla de xivarri, de guirigall, de fressa, de fragor, d'enrenou i de murmuri. Podria continuar i afegir-hi baladreig, bonior, brogit, cridadissa, cridòria, remor, xerric, o fins i tot les onomatopeies bum-bum, fru-fru, glec-glec, gloc-gloc, gluc-gluc, taf-taf, xip-xap i zum-zum, però no ho fa. Llàstima. El que sí que fa el vídeo és penjar medalles al pit de la direcció d'Esquerra atribuint-li com a obra de govern fins i tot allò que diu que "voldria" fer però que no ha fet, com ara el transport gratuït per a menors de 12 anys.
No és això, però, el que més sobta. Allò que de debò crida l'atenció és que Esquerra es vanti d'haver fet la llei de la dependència, una llei que ha suposat una de les més escandaloses invasions competencials per part d'Espanya. Estem parlant d'una llei que ha envaït el 70% de les competències del govern de Catalunya, que no té diners per finançar-se, que pateix una nefasta gestió del Departament d'Acció Social, amb sentències en contra del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i que és blasmada dia rere dia per milers de catalans totalment ignorats, molts dels quals moren de vells sense que la seva sol·licitud hagi estat atesa. El vídeo d'Esquerra també parla de la llei del cinema, però no diu que fins a l'últim moment, en els set anys que fa que és al govern, no ha fet res, absolutament res, per millorar l'oferta de cinema en català. Esquerra abandonarà la Generalitat deixant darrere seu el mateix panorama desolador que va trobar en aquest camp i la llei, en lloc de ser d'aplicació immediata -com correspon a tota situació d'urgència i de greuge manifest-, encara trigarà anys a ser plenament efectiva. Fins al 2018, pel cap baix. Sí, fins al 2018. I això només en el supòsit que tiri endavant.
Esquerra es vanta també d'haver aixecat un parell d'hospitals i diversos centres de salut -tot confonent el que és la seva obligació amb un mèrit- i d'haver obert delegacions de la Generalitat a Nova York, Londres, Berlín i París -però silenciant que no poden ser efectives per manca de finançament. Delegacions de cartró-pedra, n'hauríem de dir. Molt útils per a la campanya viatgera de Carod i el seu àlbum fotogràfic, però sense cap benefici tangible per a la projecció nacional, cultural i lingüística de Catalunya. És el mateix panorama edificant que presenten les seleccions nacionals quant a esports i federacions rellevants. Tan edificant com la feina feta a TV3, una emissora que en aquests darrers anys no sols ha arribat a uns nivells d'espanyolització vergonyosos sinó que els seus telenotícies s'han convertit en una eina descaradament espanyolitzadora.
I, ves per on, malgrat això, res no produeix tanta vergonya aliena com sentir la veu en off d'Esquerra atribuint-se les consultes sobre la independència, quan, com tothom sap, les consultes han sorgit precisament a causa de la indignant passivitat d'Esquerra. És a dir, que ha estat la societat catalana qui, en veure la inutilitat republicana al govern, ha agafat el bou per les banyes i ha impulsat les consultes. ¿Cal recordar, potser, que els organitzadors del referèndum d'Arenys de Munt tenen ben present la indiferència que aquest partit va mostrar al començament, davant la iniciativa? I posats a recordar, recordem també, en aquest sentit, el rebuig parlamentari d'Esquerra a una Iniciativa Legislativa Popular perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, "no li va donar la puta gana", i el rebuig aquest mateix mes de juliol, després de la manifestació del 10-J, a una consulta d'autodeterminació valent-se d'un dictamen, també negatiu, elaborat per Jaume Vernet, un membre del Consell de Garanties Jurídiques proposat per Esquerra. Curiosa manera, aquesta, de "lluitar per un Estat propi cada dia", com afirma l'esmentat vídeo. Un vídeo que utilitza la imatge d'Heribert Barrera sibil·linament. ¿No s'ha assabentat, Esquerra, que Heribert Barrera, amb la seva dignitat, dóna suport a Reagrupament i està en perfecta sintonia amb Joan Carretero? No és motiu d'expulsió, això, segons les normes de la casa ja aplicades a altres militants? Sí que ho és, però Esquerra no s'atreveix amb Barrera per dues raons: una, perquè seria una bomba mediàtica que la deixaria ben retratada; i dues, perquè està esperant rendibilitzar la seva figura quan ja no hi sigui. Mentrestant, la direcció republicana alterna la reivindicació de la figura de Lluís Companys amb l'homenatge institucional a Juan Antonio Samaranch, mà dreta dels feixistes que el van assassinar.
e-notícies , 19/7/2010
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 20 juliol 2010 |
 Web compartit de l'Avui i El Punt
La notícia, quan es produeixi, serà molt trista, és clar, però sembla lògica tenint en compte els costos insostenibles d'una duplicitat absurda. Primer, amb molt bon criteri, va arribar la unificació de les redaccions d'ambdós diaris, i, tot seguit, la fusió –negativa, des del meu punt de vista– de les dues pàgines web, cosa que ha suposat la mort del reeixit Avui.cat, un portal que l'octubre de l'any passat, sota la direcció de Salvador Cot i Sílvia Barroso, i amb una visió desacomplexadament catalanocèntrica de la informació, es va situar com a líder absolut amb 400.000 lectors. Un altre aspecte derivat de la fusió ha estat la renúncia a abastar tots els Països Catalans en la versió paper, cosa que no ha agradat gens al País Valencià i a les Illes. “No hi havia prou demanda”, ha estat l'argument. I és cert. La demanda era fluixa i una empresa ha de generar beneficis. Però, per què un valencià havia de comprar un diari que només parlava del seu país quan es tractava d'afers polítics molt específics, com ara el cas Gürtel? Compraríem els principatins un diari fet a València les informacions del qual sobre Catalunya es reduïssin només a temes com ara el cas Palau? Doncs bé, malgrat tot, se'n venien 400 exemplars. Algun dia caldrà fer un monument a aquells estimats i voluntariosos lectors.
Cal reconèixer, tanmateix, que l'Avui ha experimentat un canvi força positiu després de ser adquirit per El Punt. Feliçment tancada la nefasta etapa de Toni Cruanyes com a director en funcions i deixant de banda alguns serrells hispanocèntrics de l'òrbita socialista, que són als antípodes del concepte de país del seu lector estàndard, es pot dir que l'Avui actual, dirigit per Xevi Xirgo, ha deixat de ser el portaveu del govern per convertir-se en un diari més conseqüent amb els seus principis fundacionals i amb els drets nacionals de Catalunya. Dir una altra cosa, seria faltar a la veritat. Amb tot, caldrà veure quines conseqüències tindrà en l'Avui i en El Punt l'aparició, aquesta tardor, del rotatiu Ara, impulsat per Cultura 03 i amb un tiratge d'entre 40.000 i 60.000 exemplars diaris. Tal com estan les coses, no sembla que hi hagi espai per a tants mitjans. Llevat, és clar, que els lectors independentistes d'El Periódico s'adonin de la incongruència de comprar un diari que té Espanya com a centre de l'univers. Aviat ho veurem, i és que aquesta tardor hi haurà grans novetats a Catalunya. N'hi haurà al Parlament i n'hi haurà al carrer.
El Singular Digital , 20/7/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 20 juliol 2010 |
 Confesso que cada any espero amb delit l'arribada de les Lectures a la fresca que porten a terme els Amics de Pedra i Sang sota la direcció de Dolors Vilarasau. Les considero un dels grans al·licients de l'estiu a Sant Cugat, un encert meravellós que, com totes les grans idees, van néixer tímidament i que el temps ha convertit en un espectacle que sembla que hagi existit sempre. Jo, com l'Eduard Jener, friso perquè arribi el dia que deixin de ser lectures –tot i que ho són en una mesura molt petita– i esdevinguin teatre en el sentit més literal del terme, però em conformo amb el format actual perquè els resultats són molt brillants. No m'estranya que tinguin tant d'èxit. En aquest sentit, cal felicitar l'Ajuntament perquè, com va dir Jener en la presentació, aquestes Lectures no existirien sense el seu suport. Cal valorar això, perquè és tot un luxe poder gaudir de teatre de franc i perquè són ben pocs els municipis que fan una aposta d'aquestes característiques a Catalunya. Un altre capítol és el de les tres representacions anuals, que aquest 2010, molt encertadament, constitueixen un homenatge al desaparegut Baltasar Porcel. Quan escric aquestes línies només n'he vist la primera, L'inspector, de Nicolai Gògol, en versió lliure de Porcel, i em va semblar exquisida, tant per la vigència del tema, la corrupció política, com pel muntatge de Vilarasau i la interpretació dels onze actors que apareixen en escena encapçalats per Jaume Pla. En aquest punt, voldria cridar l'atenció sobre el jove Carles Martínez. Martínez, que encarnava el funcionari, té un gran futur com actor. Només cal veure la seva manera de dir el text i de viure el personatge. En sentirem a parlar. De moment, però, que ningú no es perdi Els dolços murmuris del mar, l'obra que dijous vinent tancarà l'edició d'enguany.
Diari de Sant Cugat , 16/7/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 18 juliol 2010 |
 L'altre dia, uns amics m'explicaven el cas d'en Pol, un nen de deu anys que retreia al seu pare que es declarés independentista i que, alhora, seguís els partits de la roja tot celebrant-ne les victòries amb el pretext que hi juguen catalans. "No es pot ser independentista i anar a favor de la roja", deia el nen. I tenia raó. Però el pare no ho entenia perquè, a diferència del seu fill, mai no hi ha reflexionat. No és l'únic, però. Hi ha milers de catalans que cauen cada dia en el mateix parany. Són catalans hispanocèntrics que troben en el discurs servit en safata pels altaveus espanyols una justificació a les seves contradiccions. Sembla tan normal, anar a favor de la roja perquè hi juguen Xavi, Puyol, Cesc, Capdevila, Busquets, Valdés i Piqué, que no cal pensar-hi ni mig segon. I és que es tracta justament d'això, de no pensar-hi, perquè com menys hi penses menys t'adones del parany implícit. És aleshores quan apareix un infant que diu en veu alta que el rei va nu. A Duck soup, Rufus T. Firefly ho resumia així: "Fins i tot un nen de quatre anys podria entendre aquest expedient. Porti'm de seguida un nen de quatre anys, no entenc absolutament res."
Tanmateix, abstrets en l'anècdota, és possible que ens passi desapercebut el detall més singular de tot plegat: el fet que un nen de deu anys pensi més que el seu pare. I més significatiu encara és que aquest nen es plantegi coses que el pare no s'ha plantejat mai. Per això, quan el menut li fa veure la seva incongruència, l'home la rebutja i cerca el suport dels amics presents. Sembla absurd, però és psicològicament normal. El pare ha trobat en el no-pensament o en la inèrcia una manera de ser feliç i, fent com el convidat a una festa que no s'aixeca de la millor butaca per no perdre-la, es queda assegut mentre davant dels seus ulls es van buidant les safates amb els saborosos queviures que hom hi ha deixat no gaire lluny. La comoditat tot s'ho val.
En Pol, evidentment, no va ser capaç d'articular un discurs amb tots els elements en joc, però sí que era prou intel·ligent per adonar-se de la irreflexió paterna. I si el pare, en lloc de menystenir-lo, l'hagués escoltat, s'hauria vist obligat a replantejar-se certes coses. Per exemple, s'hauria adonat que el país que la roja representa és el país que impedeix que Catalunya tingui la seva selecció -cal ser molt masoquista per aplaudir qui et menysprea- i que, a més, és l'únic que sanciona i inhabilita els jugadors que es neguen a defensar-ne els colors. I també s'hauria adonat que el país de la roja necessita imposar aquestes mesures perquè la societat catalana, en veure-hi jugadors catalans, caigui en el parany d'identificar-s'hi. Espanya, que com tots els països sap que no hi ha res més polític que l'esport, prohibeix l'existència de la selecció catalana per tal que els catalans desviem el nostre afecte a l'espanyola. I això, és clar, requereix una roja amb quota catalana. De fet, és una norma política. Així és com el pare d'en Pol i els catalans com ell, gràcies a la doctrina del no-pensament, aplaudeixen el futbol d'Espanya en un mundial. I si hom els fa parar atenció en aquest detall, primer es queden astorats, com si no poguessin anar a favor de cap altra selecció, i, tot seguit, retreuen a l'interlocutor que barregi política i esport. Ho diuen just un minut abans de cridar: "Gol d'Espanya! Gol d'Espanya!"
e-notícies , 15/7/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 15 juliol 2010 |
Escrita i dirigida per Rodrigo García, fill de Gabriel García Márquez, i protagonitzada per Naomi Watts, Annette Benning, Kerry Washington, Samuel L. Jackson i Jimmy Smits, Madres e hijas és un retrat de la vida de tres dones de diferents generacions amb la maternitat com a element clau i transversal. Es tracta d'un retorn als universos femenins del seu director, el mateix de Coses que diria només de mirar-la i Nou vides, però que, en forma de melodrama, i malgrat abordar temes com l'adopció i la separació, no passa de ser un producte fred i mancat d'escletxes a través de les quals l'espectador pugui implicar-s'hi i pensar per ell mateix. Tot plegat presenta un encadellat tan ajustat –que no vol dir òptim– que s'assembla més a un àlbum de fotos que no pas a una pel·lícula. Especialment pel paper passiu que ens adjudica. En definitiva, un film intranscendent i amb un tuf conservador tan elevat que fins i tot castiga els personatges insubmisos. El millor, sens dubte, són les actrius.
Tot Sant Cugat , núm. 1219, 16/7/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 15 juliol 2010 |
 Cal felicitar Òmnium Cultural i la resta d'entitats organitzadores de la manifestació del passat dia 10 per la fermesa que han demostrat -malgrat alguna concessió- no cedint a les pressions del Partit Socialista per tal que retiressin el lema "Som una nació; nosaltres decidim". La fermesa sovinteja tan poc en aquest país i té tants enemics que quan apareix cal agrair-la. A més, el prestigi d'Òmnium a Catalunya és tan elevat que una capitulació en aquest cas no sols no s'hauria entès sinó que hauria generat una gran frustració col·lectiva.
Jo, tanmateix, ja vaig dir no fa gaire que no sóc partidari de fer més manifestacions com a única estratègia política independentista, perquè resulten enganyoses. Enganyoses, sobretot, per a bona part dels que hi participen amb la millor de les intencions. És cert que permeten alliberar l'enuig que genera el laberint espanyol; però l'única manera de sortir d'un laberint és mantenint el cap fred, no pas traient foc pels queixals. L'efectivitat d'una manifestació independentista, quan no va acompanyada d'una estratègia al Parlament, és pura nebulosa, perquè no té resultats quantificables més enllà dels emotius i de l'autocomplaença per l'èxit de participació. En aquest cas, la incontestable xifra d'un milió i mig de participants. Repeteixo que no estic menystenint la iniciativa d'Òmnium, ja he dit que em sembla molt lloable el que han fet. Parlo del país i de la seva classe política. No hi ha dubte que un milió i mig de persones cridant al carrer "Som una nació. Nosaltres decidim" té un gran impacte visual. Però perquè la frase tingui valor real, no només estètic, cal que vagi acompanyada de fets que palesin aquesta capacitat de decisió. Altrament, és com si hom, per reafirmar-se, es manifestés dient "Sóc la Laia. Jo decideixo" i, en acabat, tornés a casa per sotmetre's de bell nou al domini de la seva parella.
Perquè un poble pugui emancipar-se políticament cal que primer ho faci mentalment, i, per fer-ho mentalment, abans necessita regenerar el marc comunicacional que l'envolta, necessita veure plasmada la seva nació en les imatges del seu entorn vivencial. Cosa que, ara com ara, no és possible a Catalunya perquè els serveis informatius de la nostra televisió nacional tenen la missió de frenar aquesta emancipació. I, en aquest sentit, la narració constant i amplificada de la vida i miracles de la roja o del pilot Fernando Alonso, per exemple, respon a un propòsit polític força diàfan: aconseguir que els catalans fem nostre l'imaginari espanyol i que, sense adonar-nos-en, interioritzem que les victòries de la roja o de Fernando Alonso són les nostres victòries. I és que TV3 no és una emissora nacional, és una emissora governamental. Per tant, l'autèntica victòria seria la regeneració de TV3. Però, perquè això sigui possible, primer hi ha d'haver un partit veritablement independentista al govern; no només un partit que se'n digui. Tota política que no tingui en compte aquest petit detall, que entabani Catalunya amb patètica pluja fina i amb un concert econòmic impossible, i que basi la seva acció únicament en manifestacions, per multitudinàries que siguin, està condemnada a repetir-se indefinidament.
e-notícies , 12/7/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 13 juliol 2010 |
 Manifestació del 10-J
El gran problema dels catalans és que tenim assignatures pendents que altres pobles ja han aprovat. Ens vantem de tenir mil anys d'història, sí. Mil anys fan molt de goig, si més no estèticament. Però faríem bé d'adonar-nos que com més adults ens vantem de ser més galdosa resulta la nostra dependència. Deu ser per això que ens emmirallem amb Castella, amb Múrcia o amb Extremadura en lloc de fer-ho amb França, amb Itàlia o amb Portugal; i deu ser també per això que els nostres polítics concentren tota la seva energia defensant estatuts que ens encaixin a Espanya en comptes de redactar una Constitució que ens arrengleri amb els estats europeus. Som un poble que vol i dol, un poble procliu al manifest i refractari a l'acció. L'acció ens intimida tant que fins i tot procurem que les nostres manifestacions siguin més estètiques que efectives. Perquè s'ha de reconèixer que el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" és esplèndid. Però encara ho seria més si fos veritat. Encara ho seria més si de debò ens creguéssim que som una nació i si fos veritat que nosaltres decidim. Si ens ho creguéssim de debò, si creguéssim que som una nació i que nosaltres decidim, l'endemà mateix de les properes eleccions podríem fer una declaració unilateral d'independència i treure'ns Espanya del damunt. L'endemà mateix de les properes eleccions.
Ens hem preguntat per què no gosem blasmar la traïció dels líders, de què parlava en Xirinacs, i per què no interpel·lem els qui ens han dut a aquest atzucac? Fins quan ens manifestarem per la independència de Catalunya sense rebel·lar-nos, alhora, contra el missatge espanyolitzador dels nostres mitjans públics de comunicació? No ens hem adonat de l'augment espectacular de participació que haurien experimentat les consultes sobre la independència si TV3 les hagués publicitat amb la mateixa força amb què ha publicitat la manifestació del 10-J? No hem parat atenció en el fet que TV3 és una televisió governamental, no pas nacional, que només dóna carta de naturalesa a allò que compta amb el vist-i-plau del govern i que menysprea les iniciatives socials, encara que sacsegin la nació de dalt a baix i mobilitzin centenars de milers de persones? Quan exigirem a aquesta emissora i al govern que la controla que deixin de rentar-nos el cervell amb els ets i uts de "la roja", amb el pretext que hi juguen catalans? Quan ens adonarem que aquest és justament el parany que perpetua les nostres contradiccions?
No, no és amb més manifestacions –gairebé convertides en ritual– que espantarem Espanya. No és a cops de flamarada emotiva, per brillants que puguin ser, que la posarem contra les cordes, sinó per mitjà de la intel·ligència. De què serveix que un milió i mig de catalans es manifestin al centre de Barcelona mentre un grapat de jugadors catalans defensen la nació espanyola en un Mundial a Sud-àfrica? Per què exigim lleialtat al país als escriptors, als actors o als periodistes mentre fem els ulls grossos davant els futbolistes multimilionaris? Per què no exigim a aquests últims que, per lleialtat al seu país, tinguin la dignitat de plantar-se i d'abandonar la selecció de la nació que ens agredeix? Aquest sí que hagués estat, a Sud-àfrica, un tret ben directe a la línia de flotació de l'imperi espanyol. Aquesta acció sí que hauria sumit l'imperi en el ridícul més espantós i hauria demostrat que és Catalunya qui obté en realitat les victòries que ell s'adjudica. El dia que comprenguem que una acció d'aquesta naturalesa suposaria per a Espanya una bomba mediàtica i psicològica de proporcions estratosfèriques –i, per descomptat, infinitament superior a l'efecte de deu mil manifestacions estelades–, haurem trobat la clau de la presó i ens convertirem en un poble lliure.
El Singular Digital , 13/7/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 12 juliol 2010 |
 És molt lloable el rebuig de l'Ajuntament de Sant Cugat a la retallada de l'Estatut dictada pel Tribunal Constitucional espanyol. I també ho són les paraules de l'alcalde Lluís Recoder quan diu que "al segle XXI no es pot negar la paraula a la gent ni el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. Que el TC digui el que vulgui, perquè nosaltres ho qüestionem." Tanmateix, era la sentència que tothom esperava. I és que no hi podia haver cap sorpresa, perquè Espanya sempre ha estat coherent amb el seu absolutisme. Al llarg dels tres segles de subordinació de Catalunya, Espanya no s'ha desviat ni un mil·límetre del seu afany dominador. N'ha tingut prou d'adaptar les normes de la presó a cada època. ¿Cal recordar que el Decret de Nova Planta del 1716 no ha estat mai derogat? ¿Cal recordar que Espanya continua negant-se a revisar i a anul·lar el consell de guerra que va condemnar el president Companys i a demanar-nos perdó pel seu assassinat? El mot que millor defineix Espanya és "cerrazón". La cerrazón és una constant en la seva història. Per cerrazón va perdre les seves colònies d'ultramar i per cerrazón perdrà ben aviat Catalunya, la colònia més valuosa sense la qual s'esvairà per sempre el seu somni imperial. És la mateixa cerrazón que li impedeix adonar-se que la frustració que va experimentar el 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines no serà res comparada amb la que sentirà amb la independència de Catalunya. La sentència del TC no és –com s'ha dit per disfressar la realitat– la sentència d'uns senyors reunits a Madrid. El TC està controlat per PP i PSOE, i són aquests dos partits, màxims representants de la societat espanyola, els qui han trepitjat la voluntat lliure, pacífica i democràtica de la nació catalana. És, per tant, Espanya, qui ha trepitjat Catalunya.
Diari de Sant Cugat , 9/7/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 11 juliol 2010 |
 Només 24 hores ha necessitat Sandro Rosell, després de prendre possessió com a president del FC Barcelona, per demostrar fins a quin punt era el candidat dels poders conservadors i espanyolistes que remenen les cireres a Catalunya des de fa molts anys. N'hi ha prou de veure la vergonyosa campanya mediàtica que l'ha dut al càrrec, especialment la del Grupo Godó amb La Vanguardia i El Mundo Deportivo al capdavant, i la de la caverna mediàtica espanyola, per comprendre la ràbia, l'odi i la por que havia suscitat l'independentisme desacomplexat de Joan Laporta en la presidència del club. Aquests poders ho van intentar tot, absolutament tot, per fer fora Laporta, però no se'n van sortir perquè Laporta és un català singular. És un català que no s'arronsa, que no es fa perdonar els orígens i que es creix en l'adversitat. És la diferència que hi ha entre un líder i un titella.
Com diem, 24 hores han estat suficients perquè Sandro Rosell s'hagi desmaquillat tot mostrant allò que durant la campanya electoral havia mantingut ocult per mitjà de somriures, evasives, frases inacabades i silencis de nyeu-nyeu. D'entrada, ja ha generat el primer conflicte: el menyspreu a Johan Cruyff. Cruyff, en sentir-se qüestionat, s'ha vist obligat a tornar la insígnia de president d'honor tot dient: "Sembla que sóc una molèstia, imagino que estic molestant o el que sigui i, per tant, he decidit tornar la insígnia". I aquesta ha estat l'arrogant i cínica resposta de Rosell: "Ningú no voldria tenir un títol que no existeix. Imagino que deu ser per això. Ho deu haver consultat amb algun advocat -al·ludint Laporta-. Si et donen un títol que no existeix, el tornes".
Francament, cal ser molt dèspota per respondre en termes tan ofensius a la figura que constitueix la base ideològica sobre la qual s'ha edificat la personalitat esportiva actual del Barça, una personalitat que l'ha convertit en el millor club del món. Però ja diuen que de mal educat i de senyor se n'ha de venir de mena. Per això, Sandro Rosell, mentre utilitza el Barça per a les seves revenges personals, mentre publicita la frase "Tots som el Barça", que sembla cuinada per un partit polític determinat, i mentre discurseja amb la mateixa buidor que Rodríguez Zapatero per mitjà de sentències com ara "millorarem tot el que es pugui millorar", manté les querelles contra Joan Laporta i Marc Ingla, continua essent el propietari de l'empresa Bonus Sport Marketing, que va prometre que es vendria per raons d'incompatibilitat amb el càrrec, i ja ha acomiadat el director de Barça TV, Vicent Sanchis, perquè el seu patriotisme català és incompatible amb la línia espanyolitzadora que ara comença.
També forma part d'aquesta nova praxi l'ús de la llengua espanyola en els discursos a Catalunya -a Catalunya-, i la visita genuflexa del passat dia 5 al president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, demanant-li perdó per la conversa telefònica que Joan Laporta va tenir amb ell l'octubre del 2009. Va ser la conversa en què Laporta va recomanar a Fernández Vara que es preocupés dels extremenys i deixés Catalunya en pau després que aquest últim li hagués retret el seu independentisme i l'hagués acusat d'emetre "missatges excloents en un món que perd les seves fronteres". Les fronteres d'Espanya són eternes, això sí. Doncs bé, nou mesos més tard, el primer viatge oficial de Sandro Rosell com a president del Barça ha consistit en una demanda de perdó per una conversa que, com ha reconegut el mateix Fernández Vara, "forma part de l'esfera personal". Cal prendre'n nota, d'això, però també cal no oblidar que demanar perdó a qui no li agrada com ets és un costum molt arrelat entre catalans amb ànima d'esclau. De Ferran el Catòlic a Pasqual Maragall, passant per Carod-Rovira, la llista seria inacabable. Per compensar-ho, davant el ressò mediàtic que ha tingut el fet, Rosell s'ha vist obligat a avançar l'operació de maquillatge que tenia preparada per a més endavant i, convocant a corre-cuita els mitjans de comunicació perquè en publicitessin la foto, s'ha fet soci d'Òmnium Cultural.
Tot plegat, en definitiva, és un bon indicador del munt de coses que canviaran sota la presidència de Rosell. És el que passa quan al capdavant d'una institució com el Barça -que es fonamenta en els sentiments-, hi poses un autòmat. Un autòmat -aquest, si més no- no té resposta quan li pregunten si vol que el seu país sigui lliure. I quan li pregunten què en pensa, de la sentència de l'Estatut, contesta: "No tinc opinió perquè no sóc advocat". Aquest autòmat, però, encara és un invent defectuós. Vull dir que els seus creadors l'hauran de polir una mica. Per exemple quan diu "s'han acabat els ismes al Barça" i tot seguit afegeix que "si unim tot el barcelonisme serem el millor club del món". "No és un isme, barcelonisme? No és ja el millor club del món, el Barça? Es veu d'una hora lluny que l'únic isme que el senyor Rosell i els seus promotors volen eliminar és el del catalanisme conseqüent. Saben que, a falta d'una selecció nacional pròpia, el Barça constitueix un canalitzador d'emocions catalanes en la mateixa mesura que la roja ho és d'emocions espanyoles. I és que esport i país van tan units avui dia -recordem els 600.000 euros de prima oferts per Espanya a cadascun dels jugadors de la selección- que no tindria sentit que aquells que no ens permeten tenir selecció nacional pròpia es mostressin indiferents en veure que el Barça n'esdevé el substitut. És obvi que l'operació per espanyolitzar el Barça i per satanitzar Joan Laporta ja està en marxa. Ara comença la tasca de destruir-ne tot el llegat.
e-notícies , 8/7/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 09 juliol 2010 |
 La bandera espanyola de Puigcercós
Tanmateix, per donar més força i versemblança a la seva petició estaria bé que la fessin extensiva a les conselleries amb titularitat d'Esquerra. És a dir, que el titular de la conselleria de Governació, per exemple, retiri la bandera espanyola que encara oneja d'ençà que Joan Puigcercós la hi va penjar després que Joan Carretero l'hagués treta. Crec que si ho fan aconseguiran dues coses molt importants: d'una banda, enfortiran de coherència la seva lloable petició; i, de l'altra, faran callar les veus que diuen que aquesta no té cap més objectiu que posar en evidència les contradiccions de CiU. CiU en té moltes, de contradiccions, i tant que sí, però algú podria recordar a Esquerra que demanar a un tercer que faci a casa seva allò que hom no fa a la pròpia també és contradictori.
Cugat.cat , 9/7/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 08 juliol 2010 |
Laura Mañà és una actriu catalana que ara fa sis anys va decidir abandonar aquesta faceta professional i situar-se definitivament darrere la càmera. Dic definitivament, perquè durant un temps, per bé que amb un resultat irregular, va alternar tots dos camps i ara, havent assumit la impossibilitat de reeixir com a actriu, sembla abocada a la direcció. En aquest àmbit, La vida empieza hoy és la seva cinquena pel·lícula i parla del desig sexual en l'anomenada tercera edat a través d'uns personatges amb problemes com ara la disfunció erèctil o la idea de frigidesa que pot provocar en una dona el fet de compartir el llit durant molts anys amb un home sexualment egoista. El film acusa una excessiva voluntat d'agradar que li resta profunditat –el personatge encarnat per Pilar Bardem, per exemple, donava molt més de si–, però és honest i valent en el plantejament i té algunes guspires de comicitat. En tot cas, cal agrair-li que esberli l'estúpida creença que el desig sexual s'esvaeix amb l'edat.
Tot Sant Cugat , núm. 1218, 9/7/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 08 juliol 2010 |
 Sense faltar al respecte ni desmerèixer la bona fe de les persones que, volent la independència de Catalunya, assistiran a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut, només puc dir que em sembla un acte estèril. Un acte propi de qui, empès per una flamarada emocional, creu que ha de fer alguna cosa sense saber ben bé què. "No ens podem quedar callats", seria la frase més definitòria d'aquest estat d'ànim. I com que el sentiment d'impotència diu que "no ens podem quedar callats", optem per fer soroll. Optem per cridar. Però la cridòria com a estratègia per fer-se veure no té cap utilitat quan aquell a qui va adreçada és sord. I encara menys si deté el poder. La cridòria, aleshores, té per a ell el mateix valor que el guirigall dels infants quan juguen al pati.
Tanmateix, els infants han de jugar, necessiten alliberar el seu cabal d'energia i imaginar-se que són adults. És el que correspon a la seva edat. El problema arriba quan aquest és també el comportament d'una col·lectivitat adulta. Aleshores hi ha alguna cosa que no encaixa. És normal que, tot jugant, un infant digui o faci coses pròpies dels adults, però resulta força preocupant que un adult es comporti sistemàticament com si fos un infant. Hi ha adults, per exemple, que quan es troben aclaparats per una situació adversa, ja sigui una discussió o una injustícia, opten per plorar. Es desfoguen, sí, però el conflicte roman inalterable. Naturalment, tot seria molt diferent si l'encaressin amb el cervell, no pas amb l'emoció, però no són conscients de la seva força i acaben convertits en una joguina a les mans dels seus enemics. Per això en la manifestació del 10 de juliol hi haurà tantes persones que demanaran la independència de Catalunya i que en les properes eleccions, incongruentment, votaran una força política que la vol per a quan totes elles ja siguin mortes. No s'adonen que n'hi hauria prou que fossin conseqüents en el vot perquè el futur del país canviés radicalment.
La manifestació, per tant, no es fa per espantar Espanya -la cridòria mai no fa por, només nosa, com les mosques-, la manifestació es fa per apaivagar l'immens sentiment d'impotència que experimenten milers i milers de catalans davant la pròpia inseguretat i davant el comportament miserable de la seva classe política, incapaç d'enfrontar-se a Espanya. Una classe política que no sols no tenia cap pla B contra una sentència anunciada, sinó que ha perdut el sentit de la dignitat. I quan no es té dignitat ni intel·ligència per capgirar un estat d'opressió l'únic recurs per poder-se mirar al mirall és la cridòria. Bàsicament, perquè la cridòria aparenta acció i distreu la massa social. De fet, per salvar la cara, el càrrec i el sou, no hi ha res com fer creure a la massa social que una manifestació és una acció de govern o que amb ella s'avança cap a la independència. La massa oblida ràpid i ja no recorda que de manifestacions de mig milió de persones n'hem fet dues i no han servit de res. Absolutament de res.
Tots coneixem persones que van amunt i avall aparentant estar sempre molt enfeinades, però que presenten uns índexs força lamentables de productivitat. Són les mateixes persones que confonen fer cara d'atrafegat amb fer feina. Això és Catalunya amb relació a l'opressió que pateix. Incapaç de treure's la feina del damunt, aquesta se li amuntega fins a desbordar-la i ja no aspira a res més que a guardar les aparences. I la manifestació del 10 de juliol és la viva expressió de la frustració. És a dir, el clam de l'autonomisme. No dic que la immensa despesa d'energia que suposa organitzar una gran manifestació no sigui compatible amb una actitud més assertiva davant l'agressió espanyola, però on és aquesta actitud? Algú l'ha vista mai? Aquesta és, per tant, la manifestació dels autonomistes amb l'aval emotiu d'alguns independentistes de bona fe. És la manifestació -al marge de qui figuri ser-ne el convocant i del que digui la pancarta de capçalera- destinada a disfressar la inèpcia del tripartit i a convertir les properes eleccions en un pla B. És a dir, que allò que s'havia d'esdevenir per força -unes noves eleccions- passi per ser la gran reacció política catalana contra la sentència. O, dit d'una altra manera, Espanya, emetent la sentència abans de les eleccions, no hi ha dubte que ha posat en evidència la galdosa inutilitat del nostre govern, però també li ha donat un baló d'oxigen, ja que, gràcies a això, ara podrà fer passar per "reacció" allò que no és res més que la seva "obligació": celebrar eleccions.
Per altra banda, una nació que no té altra política que convocar manifestacions és una nació que fa política de foc d'encenalls. Per això, a la manifestació del 10 de juliol hi aniran tots aquells hipòcrites catalans que van retallar l'Estatut 48 hores després que fos aprovat pel Parlament de Catalunya i que ara el seu partit ha tornat a retallar a través del Tribunal Constitucional. O no és cert que aquest Tribunal està subordinat als interessos del Partit Socialista i del Partit Popular i que els seus membres són escollits en funció de la seva adscripció a l'un o a l'altre? Encara hi ha algun català prou càndid que no s'hagi assabentat que són el mateix? Encara hi ha algun català que no s'hagi adonat que el PSOE de Catalunya és el PSOE d'Espanya? L'autonomisme, no ens enganyem, necessita d'una escenificació com aquesta per perpetuar-se, una escenificació que compti amb independentistes de bona fe com a secundaris de luxe. Potser per això, de la manifestació del 10 de juliol, n'haurem de dir la manifestació de la bona fe.
e-notícies , 5/7/2010
|
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 07 juliol 2010 |
 L'Estatut de Catalunya és mort. Seguirà regulant la vida dels catalans un cert temps, però és mort. L'Estatut que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005 amb el 89% dels vots no era, evidentment, cap declaració d'independència ni s'hi acostava remotament, però significava un salt qualitatiu amb relació a l'anterior. L'Estatut que José Montilla i el seu partit van retallar en 62 punts 48 hores després ja era, en si mateix, una ofensa per a Catalunya. Però el ribot va continuar fent la seva feina i el que n'ha quedat només pot ser qualificat de burla. Espanya es burla de Catalunya i li diu que no és ningú. Ningú per gestionar els seus propis recursos, ningú per decidir sobre les coses importants que l'afecten, ningú per tenir un Parlament sobirà que no estigui sotmès a la voluntat d'un altre Parlament. I, ves per on, amb aquesta actitud, sense adonar-se'n, Espanya ha obert els ulls a milers i milers de catalans que, amarats de bona fe, encara creien en una cosa impossible anomenada “plurinacionalitat de l'Estat”. L'Estat espanyol no pot ser mai plurinacional perquè no admet cap altra nació que no sigui la de matriu castellana. Els Països Catalans no són res més que velles conquestes regides per uns Estatuts la finalitat dels quals és que es mantinguin en estat de subordinació permanent al poder hegemònic de Castella. Una Castella que necessita el nom d'Espanya com a tapadora per perpetuar-se.
Els unionistes, els autonomistes, els federalistes, els progressistes, els universalistes, els no-nacionalistes –quin repertori eufemístic més cromàtic que té l'espanyolisme– s'abracen a l'Estatut perquè, segons ells, no hi ha vida més enllà del seu articulat. La Constitució espanyola, per tant, amb l'amenaça explícita de l'ús de les armes en el seu article 8è, esdevé el mur de contenció de les legítimes aspiracions d'emancipació nacional de Catalunya. Per dir-ho gràficament, la Constitució espanyola és la nova Ciutadella que, com la construïda per Felip V el 1716, no té cap altra finalitat que tenir Catalunya sota control. La Constitució espanyola, en definitiva, és la presó moderna que Espanya, amb la col·laboració d'alguns catalans, ha construït per maquillar les condicions de vida dels interns. Ve a ser com el canvi que els reclusos de la presó Model de Barcelona experimentaran quan els traslladin al Centre Penitenciari de Preventius que s'ha de fer a la Zona Franca. Les cel·les seran més àmplies, algunes estaran adaptades per a persones amb mobilitat reduïda i s'hi incorporaran mesures per tal d'optimitzar el consum energètic, com ara l'aprofitament de la producció d'aigües grises del mateix Centre, però els presos continuaran essent presos i els murs de la presó continuaran marcant els límits de la seva llibertat.
Deixem, doncs, d'autoenganyar-nos. Els Estatuts són per a les empreses. Catalunya no és una empresa, Catalunya és una nació. I les nacions no tenen Estatut, les nacions tenen Constitució.
El Singular Digital , 6/7/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 06 juliol 2010 |
 És una feliç notícia que Cugat Ràdio hagi fet 28 anys. I encara ho és més que, malgrat els temps d'incertesa actuals, sigui una realitat multimèdia consolidada amb el nom de Cugat.cat i amb projectes de futur vinculats als nous reptes tecnològics. Tanmateix, no és d'això, del que vull parlar, sinó del que ha costat arribar fins aquí. Si pensem que el 1982, quan neix l'emissora, Sant Cugat només tenia 32.000 habitants, és evident que hi ha 50.000 santcugatencs que no la van veure néixer. Dic això perquè seria injust oblidar les dificultats que ha travessat aquests 28 anys i el valor immens que té per a la ciutat comptar amb persones com l'home que la va crear del no-res. Cugat Ràdio, aleshores Ràdio Sant Cugat, va néixer gràcies a Ramon Grau, un home que reunia quatre qualitats vitals per fer-ho possible: era un romàntic, estimava el seu poble, tenia iniciativa i volia canalitzar-la en coses que poguessin revertir en benefici del municipi. I ho va aconseguir, perquè tot seguit crearia el Tot Sant Cugat, que és avui una de les 25 revistes més llegides de Catalunya, i més endavant l'excel·lent setmanari Diari de Sant Cugat. És cert que el 1989 l'emissora va passar a titularitat municipal, però també ho és que això va ser possible perquè Grau l'havia creada. Sovint tendim a veure allò que ens envolta com si hagués existit sempre sense pensar en l'esforç que ha calgut perquè sigui així. Jo admiro les persones que desafien l'ànima conservadora de la nostra naturalesa –aquella que diu "vés amb compte o hi perdràs bous i esquelles"– i que assumeixen reptes amb mesura però sense por. Cal, per tant, felicitar Ramon Grau, per haver arriscat, i cal també felicitar Xavier Fornells i Mònica Lablanca, els dos directors que l'han convertit en el respectat grup multimèdia que Cugat.cat és avui.
Diari de Sant Cugat , 2/7/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 04 juliol 2010 |
 Qui diu que no hi ha bones notícies? Les relatives als Països Catalans o a la seva llengua apareixen amb comptagotes, certament, però n'hi ha. I una d'elles és l'aprovació, per unanimitat, a l'Ajuntament de Perpinyà de la Carta municipal demanant que la llengua catalana sigui oficial a la Catalunya del Nord. Evidentment, no es tracta de cap pas de gegant. És només un gest polític que encara ha de fer un llarg camí per donar fruits tangibles, però n'hi ha prou que recordem com n'era, de dramàtica, la situació uns anys enrere perquè valorem aquest petit avenç en la seva justa mesura. La idea és que els 228 municipis restants del nostre nord facin el mateix i que, tot aprofitant la predisposició social que hi ha a favor d'una presència més gran del català, aquest no s'aturi a la xarxa d'escoles La Bressola, sinó que abasti totes les àrees de l'ensenyament fins a la Universitat.
Un altra cosa és que des de la Catalunya del Sud no es treballi a fons per afavorir la interrelació amb la del nord. El principal problema, en aquest cas, són els límits mentals provocats per la frontera hispanofrancesa que les divideix. Són els mateixos límits mentals que fan que TV3 visqui aliena a la realitat de les comarques nord-catalanes i que la seva presència en els Telenotícies sigui merament testimonial. Si hi pensem uns instants, de seguida ens adonarem que és vergonyós que una capital tan dinàmica i de tanta importància en el conjunt dels Països Catalans, com és Perpinyà, tingui menys presència en la nostra televisió nacional que una ciutat d'un altre país, com ara Saragossa. Però és així. Significa això que a Perpinyà no hi passa mai res? O que a Saragossa hi passen més coses que a tota la Catalunya del Nord? No, és clar. Naturalment que hi passen coses, en aquella part del món, però les coses que hi passen són menystingudes i considerades irrellevants pels serveis informatius de l'emissora davant les produïdes a Almeria, Burgos, Màlaga, Saragossa o Sevilla, posem per cas. És a dir, que un accident, un robatori o una dona maltractada en aquestes ciutats sempre serà més important que un accident, un robatori o una dona maltractada a Perpinyà. Es tracta, en definitiva, de fomentar el distanciament entre catalans del nord i catalans del sud, de manera que aquests últims interioritzin que són espanyols i que el seu marc és Espanya i que, per tant, Almeria, Burgos, Màlaga, Saragossa o Sevilla formen part de la seva realitat nacional. Tot molt d'acord amb la ideologia nacionalista espanyola del Partit Socialista, que és qui en té el control.
Una de les peces clau d'aquesta sibil·lina política espanyolitzadora és la negativa a subtitular les persones que s'expressen en espanyol a TV3. De res no han servit les contínues queixes nord-catalanes dient que no entenen aquesta llengua i demanant que se'ls respecti. TV3, però, no sols no els respecta, sinó que els menysprea. En aquest sentit, té gràcia la manera com va fugir d'estudi Mònica Terribas l'any 2008 a la Universitat d'Estiu de Prada de Conflent quan els presents van blasmar l'espanyolització de l'emissora. Terribas va dir que es tractava d'una "percepció totalment subjectiva". I quan li van preguntar per quina raó l'espanyol apareix sempre sense subtitular la seva resposta va ser que "sempre s'ha fet així". Resposta brillant, sí senyor. Sort que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut persones que, a diferència de Terribas, s'han replantejat tot allò que "sempre s'havia fet així". Altrament, sense anar més lluny, ella, ara mateix, no seria directora de TV3, ja que encara no s'hauria inventat la televisió.
Per això cal agrair que, mentre es margina una part del país, aquesta mateixa part s'organitza i fa accions com la de l'Ajuntament de Perpinyà per normalitzar allò que l'Estat francès i TV3 volen destruir.
e-notícies , 1/7/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 02 juliol 2010 |
 Comparteixo plenament el punt de vista de l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, pel que fa a l'actitud de la ciutat de Barcelona amb la resta de Catalunya. En la taula rodona que es va fer dies enrere al Centre de Cultura Contemporània, Recoder va parlar del dèficit d'infraestructures que pateix el país i de la necessitat de crear "interconnexions que no siguin només radials cap a Barcelona". Cosa que és molt certa, perquè el país està configurat de manera que tots els camins porten a Barcelona, fins al punt que molta gent s'hi veu obligada a anar-hi davant la impossibilitat de desplaçar-se directament a un municipi proper des de la seva ciutat. És a dir, que s'obliga la gent a dedicar molt més temps del que realment els caldria en els desplaçaments laborals si Catalunya disposés d'una bona xarxa de connexions intercomarcals. Aquesta és la raó principal per la qual hi ha tanta gent que utilitza el cotxe per anar a la feina, amb la consegüent congestió de trànsit a les carreteres i l'augment de la contaminació mediambiental.
Recoder, per tant, té raó quan afirma que "Barcelona no té visió metropolitana" i que "Ildefons Cerdà mai no hauria posat l'estació del TGV a la Sagrera". Té raó perquè ja és ben curiós que queixant-nos, amb justícia, de les infraestructures radials dissenyades pels diferents governs espanyols que marginen Catalunya i situen Madrid com a centre de l'univers, no tinguem escrúpols de reproduir el mateix esquema al nostre país situant Barcelona com a principi i final de la vida dels catalans. I també és molt pertinent la referència a Cerdà per dues raons: una, perquè, certament, Cerdà, que va presentar el seu projecte de l'Eixample abans de la creació de l'automòbil, mai no hauria comès el grandíssim error de situar l'estació del TGV al cor de la ciutat, sinó que hauria previst que aquest cor s'estendria en el futur fins al Vallès; i dues, perquè, l'estultícia governamental amb què ell es va trobar al segle XIX –que va criticar i escapçar el seu pla de dalt a baix– era la mateixa que avui ha decidit que l'estació barcelonina del TGV sigui la Sagrera. La política de vol gallinaci és molt poc amiga del talent i de la visió de futur. De fet, és incapaç de reconèixer-los.
Cugat.cat , 2/7/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 01 juliol 2010 |
Basada en un conte curt del llibre Amors en fuga, de Bernhard Schlink, publicat en català per Columna (2002), Crónica de un engaño es va rodar en dates similars a les d'El lector –basada també en una altra obra del mateix autor–, però només aquesta última va arribar puntualment als Països Catalans (llevat de la Catalunya del Nord, on ho va fer el 2009). La primera ha trigat dos anys. I, ben mirat, es comprèn, perquè l'adaptació és molt inferior, resulta més aviat avorrida i conté situacions poc versemblants, com la dels escacs. Liam Neeson i Laura Linney se'n surten –millor ella que ell, massa rígid–, però l'histrionisme d'Antonio Banderas, que mai no ha estat un bon actor, esdevé galdós. El més interessant de tot plegat és l'anàlisi de la vida matrimonial, el distanciament que es pot produir entre dues persones que comparteixen la vida i els efectes que té en elles l'aparició d'un tercer. El problema és que el film no emociona en cap moment i allarga en excés la no acceptació del marit de la infidelitat de la seva dona. Tot massa gèlid, francament.
Tot Sant Cugat , núm. 1217, 2/7/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 01 juliol 2010 |
 És vergonyós el paper de la Generalitat de Catalunya en el tema del tabac, perquè, tot i tenir competències plenes per legislar en aquesta matèria, la mentalitat hispanocèntrica dels tres partits que configuren el govern, PSOE, Esquerra i ICV, obliga els catalans a anar a remolc de la legislació espanyola. És a dir, que, tot i saber que cada dia moren a Catalunya 23 persones a causa del tabac, pràcticament una per hora -incloent-hi els fumadors passius-, el govern català es nega a impulsar una llei que prohibeixi fumar en tots els espais públics, tinguin les mides que tinguin. Això fa que siguin milers els bars, restaurants i locals de lleure del país que permeten fumar tot convertint-nos en una mena de furgó de cua de la legislació europea antitabac. I la raó, ves per on, és política. Únicament política. El govern de Catalunya no fa aquesta llei -i espera que sigui Espanya qui la faci- perquè, com va dir la consellera Marina Geli, es tracta de "no distanciar-se del que passa a Espanya amb relació al tabac". Ras i curt: és bo que Catalunya es distanciï de la Unió Europea, però és terriblement perniciós que ho faci d'Espanya. I no sols perquè el món podria percebre'n el batec d'una identitat pròpia, sinó perquè la llei, en si mateixa, en marcar distàncies legislatives, fomentaria la consciència nacional dels mateixos catalans, i aquesta qüestió no figura en els acords de la formació del segon tripartit. "Consciència de país? Uix! I ara! Quin fàstic!". Ja ho va dir Ernest Maragall, un dels seus membres destacats: "El govern fa temps que va renunciar a un projecte de país". I és prou sabut que quan el govern de Catalunya no té projecte de país, allò que s'imposa és el projecte nacionalitzador espanyol.
De tot això, com és lògic, la ciutadania en pren bona nota de cara a les eleccions. Però hi ha un detall que caldria emfasitzar perquè, a més de posar en evidència la praxi espanyolitzadora del tripartit, mostra la hipocresia política de la direcció d'Esquerra. Fixem-nos que mentre PSOE, Esquerra i ICV voten a Espanya a favor de la reforma de la llei del tabac, a Catalunya, en canvi, es neguen a aplicar-la. Per entendre'ns, demanen a Espanya que aprovi una reforma de la llei que ells no volen aprovar a Catalunya. I què els atura, si tots tres membres del tripartit estan d'acord i així ho expressen a Madrid?, podríem preguntar. Com és que demanen que Espanya faci allò que ells no volen fer a Catalunya? No se'n diu el món a l'inrevés, d'això?
Aquesta, per tant, és la praxi política d'aquest govern immobilista i conservador anomenat tripartit. Com que no volen fer servir les competències que tenen, perquè si ho fessin ens allunyaríem d'Espanya, es dediquen a proposar a Madrid les mateixes lleis per tal que sigui Espanya qui les imposi a Catalunya. Arribats aquí, es comprèn l'esfondrament que les enquestes vaticinen a Esquerra. Quin independentista conseqüent votaria una praxi tan espanyolitzadora? Quina credibilitat independentista pot tenir una força política que ni tan sols és capaç d'exercir les minses competències de què disposa? Francament, és ben galdós que gosi dir-se independentista algú que subordina el seu país a les lleis del país que l'empresona. I encara més que amb la seva conducta es dediqui a legitimar aquest empresonament.
e-notícies , 28/6/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 29 juny 2010 |
 "La meva dona va cridar que venia el tren, però no la vaig sentir. Sort que el meu fill em va agafar per l'esquena i em va tirar enrere. El tren va passar just davant meu". Aquestes són paraules de Raúl Castro, assessor del consolat de l'Equador, descrivint la seva experiència en l'atropellament de la revetlla de Sant Joan a l'estació de Castelldefels. Són paraules que em continuen colpint, perquè, per més que les llegeixo, no puc deixar d'imaginar-me el terror en els ulls impotents de les dotze persones que van morir amb la imatge del tren avançant vertiginosament cap a elles. És una tragèdia, és clar, però això no treu que sigui una manera estúpida de morir. Estúpida en el sentit que no va ser fruit de la fatalitat sinó de la irracionalitat. Cal ser capsigrany per passar d'una andana a una altra per la via del tren. Això fa, per tant, que la culpabilitat recaigui en les víctimes i que, a dreta llei, més enllà del que pugui dir la caixa negra del tren, no hi hagi lloc per a disquisicions.
Tanmateix, una cosa és la culpabilitat i una altra la responsabilitat. Vull dir que, entenent que la insensatesa de travessar la via del tren és una decisió lliure de l'insensat, l'administració té l'obligació de preveure-la i de prevenir-la. I la insensatesa de les persones que la nit de Sant Joan van saltar a la via, a Castelldefels, no va ser prevista ni previnguda per la direcció de Renfe ni pel govern de Catalunya. Cosa que també converteix l'empresa i el govern en insensats, ja que una de les seves tasques principals consisteix precisament en la previsió de contingències. O no és això el que fan el Servei Català de Trànsit en dates conflictives o la Guàrdia Urbana quan juga el Barça? Com és, aleshores, que la Generalitat –que amb relació als trens de rodalies es vanta de gestionar alguna cosa més que el servei de neteja– no va elaborar un pla especial per a una diada conflictiva com la de Sant Joan en una estació a tocar de la qual s'hi celebra anualment una festa llatina que aplega milers de persones? Per què, si la festa comença a quarts de deu de la nit i a les 23.23 hi passa un Euromed a 140 km/h, els 12 vigilants encarregats de vetllar per la seguretat van arribar-hi més tard? No és vergonyós que entre les deu de la nit –l'hora que va plegar l'últim treballador de Renfe– i dos quarts de dotze –l'hora d'arribada dels vigilants– una estació clau com la de Castelldefels restés entenebrida i sense cap mena de vigilància? ¿Com s'entén que l'única sortida fos un estretíssim i col·lapsat pas inferior -del tren que se n'acabava d'anar en direcció contrària n'havien baixat entre 700 i 800 persones- quan, com sabem, la normativa per a espais públics de més de 50 persones exigeix que n'hi hagi dues, de sortides, i quan, en el cas d'una revetlla amb més de 150 assistents, la Generalitat obliga a tenir un vigilant de seguretat com a mínim?
Són moltes preguntes, certament. Però encara n'hi ha més, sobretot si tenim en compte la resposta que va rebre l'alcalde de Castelldefels, Joan Sau, quan va traslladar a la Generalitat i a les autoritats espanyoles l'advertiment fet per la regidora del seu Ajuntament, Àngels Coté, en el sentit que el pas subterrani podia esdevenir "una ratera" en la revetlla de Sant Joan i en les vacances d'estiu. "L'estació és segura", van respondre els governs català i espanyol. Però també és especialment greu que estigués tancada la porta de la passarel·la que permet el pas elevat, una porta que, ves per on, 24 hores després les autoritats van obrir misteriosament. Ara només hi queda una petita cadena en virtut de la qual el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, amb cinisme manifest, vol eludir la seva responsabilitat dient que a l'estació "també hi ha un pas superior amb un accés interromput per una cadena amb un grau de dificultat física per salvar-lo equivalent al que hi havia per traspassar les vies". És a dir, que, amagant que la porta estava tancada, Nadal resta valor dissuasiu a la cadena i, indirectament, gosa titllar de beneites les persones que la van respectar. En la mateixa línia, Nadal omet també allò que han denunciat els testimonis de la tragèdia: que les andanes estaven totalment a les fosques i que ningú no va fer cap advertiment per la senzilla raó que l'estació feia 90 minuts que havia estat abandonada pels seus responsables. En altres paraules, si Renfe i el govern hi haguessin enviat els vigilants a les deu de la nit, com era la seva obligació, la tragèdia s'hauria evitat.
Joaquim Nadal és el conseller que, en connivència amb el govern espanyol, ha perpetrat l'atemptat contra la Sagrada Família fent passar el TGV a tocar dels seus fonaments i és el màxim responsable de l'immens esvoranc que es va produir al Carmel l'any 2005. Recordem, en aquest sentit, que, com va dictaminar l'informe pericial, la causa no va ser pas la perforació del túnel sinó l'incompliment de les funcions inspectores de Joaquim Nadal –responsable màxim al 100%– en no revisar la qualitat de les obres ni llegir els mesuratges fets prèviament, la qual cosa va impedir la detecció de la fallada que va provocar la catàstrofe. Malgrat això, Joaquim Nadal va ocultar la seva gravíssima irresponsabilitat i es va negar a dimitir. I ara, com és habitual en ell, torna a refugiar-se en l'arrogància. Però si els culpables de la tragèdia de Castelldefels ho han pagat amb la pròpia vida, és de justícia que els responsables de vetllar per la seguretat col·lectiva reconeguin la seva inadmissible negligència i ho paguin amb la immediata destitució.
El Singular Digital , 29/6/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 28 juny 2010 |
 En les darreres línies del meu article Diada de Sant Jordi o mercat de Calaf?, publicat en el número anterior de Lletres, deia que l'anomenada Festa del Llibre és un tema tan delicat que caldria aprofundir-hi una mica més. Doncs bé, un cop cel·lebrada amb èxit l'edició d'enguany, aquest pot ser un bon moment per fer-ho. No tothom hi estarà d'acord, ja ho sé. Per això dic que és un tema delicat. Al capdavall, la tendència a amagar el conflicte és un dels trets definitoris de la nostra personalitat. Som un poble que es defineix evitant definir-se i que viu immers en la cultura mediàtica del bon rotllisme. Hi ha veus que fins i tot gosen dir de què es pot parlar i de què no. I de la diada de Sant Jordi, es veu que no se'n pot parlar. Es una ordre. Jo, en canvi, penso que s'ha de poder parlar de tot. Especialment quan hi ha desacords.
D'entrada, crec que l'autèntica estrella de Sant Jordi hauria de ser el llibre en català. Tothom pot comprar llibres en la llengua que vulgui, no cal dir-ho. Però la projecció mediàtica d'aquesta Diada s'hauria de centrar exclusivament en els llibres publicats en la llengua pròpia de Catalunya, que és la llengua minoritzada. La llengua espanyola no necessita pas d'aquesta projecció, i, precisament perquè no la necessita –compta amb un mercat de 400 milions de parlants i amb la projecció de centenars de mitjans de comunicació–, seria d'agrair que un dia a l'any es mostrés generosa amb la catalana i se situés en segon pla. Cal demanar-li-ho, perquè, si ja és injust que en aquesta cursa hi hagi participants obligats a córrer tot l'any amb les cames lligades, encara ho és més que quan aquests últims organitzen la seva pròpia cursa la participació resti oberta als qui les tenen lliures. I això, com és natural, vol dir també respecte per les llibreries que militen en defensa de la llengua catalana. Ja fa anys que la llibreria Ona, concretament, es queixa de la marginació que pateix per part d'algunes editorials que el dia de Sant Jordi no la inclouen en el circuit de signatures. És a dir, que no li envien els seus autors. I té raó, perquè llevat del Grup del Llibre i de Proa Espais, és difícil trobar una llibreria igual a Barcelona abocada en exclusiva al llibre en català. En algunes, i en dono fe, els llibres en la nostra llengua tenen rang de literatura a l'ombra.
Tampoc no crec que beneficiïn gaire la Diada els rànquings de vendes. Si més no, per dues raons: una, perquè vendes i qualitat no sempre van juntes; i dues, perquè els títols més venuts es coneixen de molt abans de la Diada i gairebé sempre són títols mediàtics. És cert que ara existeix un rànquing de llibres mediàtics, però no s'ajusta a la realitat perquè només considera mediàtics aquells llibres que tenen una relació directa amb la televisió, com ara El Crackòvia de les 6 copes. D'entrada, hauríem de tenir present que tot llibre escrit per un rostre televisiu ja es posa per davant dels altres en la graella de sortida i només en casos molt excepcionals –La pell freda, Les veus del Pamano...– es trenca aquesta inèrcia.
No voldria que se m'interpretés malament i que semblés que desqualifico els llibres escrits per presentadors de televisió. En absolut. Hi ha bons llibres escrits per aquest col·lectiu. Tanmateix, no podem negar que vivim en un món que ret culte a la imatge i que n'exigeix una a tot allò que vol introduir-se en el mercat, ja sigui un medicament, un automòbil o un llibre. Aquesta és la raó per la qual els directors i actors cinematogràfics, per exemple, acostumen a passejar-se per diverses ciutats del món concedint entrevistes promocionals. Saben que no n'hi ha prou d'estrenar una pel·lícula, cal també que la televisió en parli. I el mateix podem dir dels músics cada cop que treuen un disc al mercat o dels escriptors amb un llibre nou. És molt difícil que una marca que no es publicita, per bona que sigui, pugui competir amb aquelles que el consumidor reconeix. I en el cas dels llibres mediàtics passa exactament el mateix. Les editorials saben que si el seu autor apareix regularment per televisió, encara que sigui en un altre context, té garantit un bon gruix de vendes. És lícit? Sí. És intrusisme? No. Aleshores què és? És una competència que hauria de ser compensada pels mateixos mitjans de comunicació en benefici de l'equitat, però que no es produeix perquè l'endogàmia és poderosa i l'autor mediàtic –com si fos una norma– entra en una roda dins la qual serà convidat a diferents programes de la seva pròpia cadena de radiotelevisió. També hi hauria molt a parlar de la premsa escrita quan es tracta de silenciar un escriptor incòmode. Fa un parell d'anys, hi va haver tres escriptors que van guanyar els tres grans premis d'una prestigiosa entitat cultural del país. Doncs bé, el diari Avui va mostrar-ne només dos en portada tot dient que havien "arrasat" en la cerimònia. Casualment, aquests dos autors –molt bons, per cert, i mereixedors del premi– eren col·laboradors habituals del diari. El tercer, en canvi, com que no ho era ni l'hi han volgut mai, es veu que no sols no havia "arrasat" sinó que tampoc no era digne d'aparèixer al costat dels seus dos col·legues a la portada. Deu ser per això que el suplement de cultura no n'ha dit mai res d'aquell llibre. Res de res.
Un dels problemes de l'ofici d'escriptor és que, en ser una feina solitària, no afavoreix la defensa dels seus interessos com a col·lectiu professional. Les converses entre col·legues sovintegen, és clar que sí, però acostumen a ser a peu dret, en actes molt concrets, i no van més allà de l'àmbit privat marcat per les circumstàncies. Val a dir, per altra banda, que, per bé que són diversos els escriptors que veuen amb preocupació la convivència en el mateix sac amb els rostres televisius, són ben pocs els qui gosen anar més lluny. Tenen por que, si es queixen, hom els posi a la llista negra, tot titllant-los d'envejosos, i que els seus llibres siguin silenciats. Amb tot, no seria just culpar-ne els autors mediàtics. Culpables de què? D'escriure? I per què no haurien de poder-ho fer, si els ve de gust? Hi tenen tot el dret; el dret d'escriure i el dret de sotmetre els seus textos a la consideració del lector. Això no treu, però, que també es pugui sotmetre a debat el seu clar avantatge sobre els qui "només" són escriptors. Més que res perquè, mentre per a aquests últims l'escriptura és un ofici, l'ofici amb el qual es guanyen la vida –cosa gairebé increïble a Catalunya–, per als rostres televisius l'escriptura és un hobby, un complement. I és que uns estan mancats de la visibilitat que als altres els sobra. Hem de tenir en compte que cada cop que un presentador apareix per televisió no promou només el seu rostre, també tonifica els productes que hi ha al mercat amb el seu nom. En aquest cas, els seus llibres. L'escriptor d'ofici, en canvi, podrà donar-se per satisfet si el presentador en qüestió té l'amabilitat de convidar-lo un dia al seu programa. Així és com l'autor mediàtic, a més de gaudir d'una posició de privilegi, té també la clau de la visibilitat de l'obra de l'escriptor d'ofici. I és que el mercat és lliure, sí, però les condicions en què hi accedeixen uns i altres no són pas les mateixes. M'adono, tanmateix, que potser no és políticament correcte parlar d'aquestes coses.
Lletres , núm. 44. Especial d'estiu, 2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 27 juny 2010 |
 Catalunya, com molts altres països, basa els trets diferencials de la seva personalitat en els aspectes culturals, i la llengua, és clar, n'és el més emblemàtic. A Catalunya, la llengua pròpia no és només un tema habitual de debat, sinó que pocs temes desperten un grau d'apassionament tan elevat com aquest. De la nostra llengua, els catalans en parlem a casa, a la feina, als bars, als mitjans de comunicació, a l'estranger, amb la família, amb els amics... En parlem tant, que fem l'efecte de ser el país amb més sociolingüistes per metre quadrat d'arreu del món. Això, però, no és pas dolent, al contrari, indica preocupació i interès.
El problema comença quan, a banda de parlar-ne, algú ens demana quines aportacions estem disposats a fer per la llengua. I aquesta, malauradament, és una pregunta que acostuma a no tenir resposta. No la té perquè la nostra defensa de la llengua catalana també acostuma a ser més emocional que no pas cerebral. I és que una cosa és exclamar-se d'una realitat adversa, i una altra actuar per capgirar-la. Potser ens hauríem de preguntar algunes coses, com ara aquestes: Quin és el nostre pla de xoc per evitar que la llengua catalana sigui una llengua coneguda per tots els catalans, però que només uns quants utilitzen? Com és que la magnífica oferta de ràdio en català no té un equivalent en el món de la premsa escrita? Per quina raó hi ha tan pocs productes etiquetats en català, al mercat? No diuen que els mercats es guien per la llei de l'oferta i la demanda? Quin és, doncs, en aquest sentit, el nivell de la nostra demanda en català? Fins a quin punt som conseqüents amb les idees que defensem?
El conformisme és una actitud tan legítima com qualsevol altra, però també té, si més no, un inconvenient, i és que resta dret moral a la queixa. La queixa perd tota autoritat quan qui la formula no ha fet res per evitar el mal que denuncia. Passa el mateix amb les eleccions. Una cosa és votar en blanc, que és una manera com una altra de votar, i una altra és abstenir-se. Abstenir-se és legal, però la reclamació d'un abstingut està mancada d'autoritat. Hi ha qui pensa que mirar-se la vida des d'un balcó és una manera de no equivocar-se. I com que aquesta gent no s'equivoca mai, els únics que s'equivoquen són aquells que fan alguna cosa. La vida, tanmateix, no és una pel·lícula. La vida requereix un grau superior d'implicació que la de mer espectador. Som aquí per canviar les coses que no ens agraden, som aquí per ajudar a viure allò que encara és viu. I la llengua catalana encara és viva, però res no la salvarà si no té utilitat. Preocupem-nos menys de la seva importància simbòlica i molt més de la seva funcionalitat. Donem sentit a la seva existència fent-la imprescindible. Exigim, senzillament, el dret a viure en català al nostre país.
e-notícies , 24/6/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 24 juny 2010 |
Ensopida nova versió de la famosa novel·la d'Oscar Wilde; una novel·la molt criticada i acusada d'immoralitat a final del segle XIX, però amb una repercussió enorme en la literatura europea. El tema que planteja, el d'un home que es nega a acceptar el pas del temps i l'envelliment, és tan apassionant, que el cinema sempre s'ha sentit atret per ell i són moltes les adaptacions que se n'han fet. Una de les millors va ser la protagonitzada per George Sanders el 1945, però no es pot dir que aquesta novel·la hagi tingut gaire sort a la pantalla. I la versió d'aquest 2010 no millora les coses. Sap greu, francament, que una obra que planteja una reflexió profunda sobre la naturalesa humana i sobre la recerca de la immortalitat acabi aquí convertida en un vulgar thriller de terror. La coartada literària, per tant, no és res més que un simple esquer.
Tot Sant Cugat , núm. 1216, 25/6/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 24 juny 2010 |
 Ara que s'acosta la diada de Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans, és un bon moment per parlar de la publicació d'un disc magnífic que explica la nostra història a través de dotze temes a càrrec de diferents intèrprets. De fet, el disc es diu així, Història de Catalunya amb cançons 2.0 (Trifulkes de la KatalanaTribu), i hi han participat músics del Principat, del País Valencià i de les Illes, entre els quals Enric Vinaixa, La Carrau, Clara Andrés, Névoa, Shuarma, Xazzar, Carles Belda, Pau Alabajos, Mirna Vilassís, Miquel Mariano, Marta Rius, Lluís Cartes, Sanpedro o Titot. L'arrel de tot plegat es troba en la confluència de dos projectes, un de teatral i un altre de musical, amb un mateix objectiu: difondre la nostra història entre els joves de manera amena, irònica i fins i tot autocrítica, però sempre divertida i amb sentit de l'humor.
El vessant teatral prové de l'obra Trifulkes de la KatalanaTribu, que es va estrenar l'any passat al Museu d'Història de Catalunya, dirigida per Pere Planella, i uns mesos més tard, en versió musical, al Festival de Peralada. Pel que fa al vessant discogràfic, recupera l'esperit d'un disc del 1971 titulat Història de Catalunya amb cançons amb lletra de Jaume Picas i música d'Antoni Ros Marbà. El problema d'aquell disc era que encara hi havia el règim franquista i les lletres no podien dir certes coses. Aquesta és la diferència amb les cançons que comentem, que parlen obertament dels drets del país, dels greuges soferts i que són nacionalment desacomplexades. Només un retret cal fer a aquest disc amb una música esplèndida de Toni Xuclà, i és que no aparegui enlloc el nom de Joan Vilamala com a autor de les lletres. Lletres exquisides, per cert. L'anomenada Via Fora! (1714), per exemple, podria ser molt bé un número 1 en les llistes d'èxit. I una altra és aquesta Dialogants, sobre l'Abat Oliva i la Pau i Treva que va ser l'origen del nostre Parlament:
"...Per poder girar la truita / un pas més va fer l'abat: / sols permetia la lluita / en un temps assenyalat. / Aquesta idea tan seva / va traspassar el Pirineu / i els pactes de Pau i Treva / es varen estendre arreu. / Del diàleg sempre amants, / on hi hagi gent de pacte, / del diàleg sempre amants, / hi serem els catalans."
O aquesta, que parla de Jaume I:
"...Com ell, cap més monarca, cap altre sobirà / no ha estimat tant el poble ni mai l'estimarà. / Va ser fidel al pacte i amb seny va legislar. / Va ser un rei català. / De Guardamar a Salses / i de Fraga a Maó / que visqui el rei En Jaume, / Conqueridor!"
N'hi ha una que parla de la Renaixença:
"...Els Jocs Florals renoven llengua i literatura, / fins ara menystingudes per bords i botiflers, / i els escriptors es fan ressò d'una cultura / que avança d'allò més."
Finalment, Titot canta Rica i plena:
"...Ja no ens alimenten molles, / que ara volem tot el pa / i busquem les pessigolles / a qui no ens el vol tornar. / I hem après que l'autoestima / no necessita permís / de ningú, i això ens anima / a voler un poble feliç."
La cançó més emblemàtica de totes, però, d'aquelles que quan les escoltes una vegada ja se't queden per sempre, és Som la KatalanaTribu, el tema principal de l'obra teatral cantat per les actrius Bruna Cusí, Mercè Estrada, Aina Huguet, Laia Oliveras i Catia Pino:
"...Som una terra, un paisatge, / un saber fer, un tarannà, / som el fruit del mestissatge / que ve de segles enllà. / Som una nació d'Europa / molt antiga, ves per on!, / però no ens cuinem la sopa / i així no es pot anar pel món. / Som la KatalanaTribu / amb l'albada al cap dels dits, / som la KatalanaTribu, / Via fora els adormits!"
Aquestes cançons no sols expliquen la nostra història, una història tants anys amagada, també ens recorden que conèixer-la ens enforteix l'autoestima i ens fa més assertius en la defensa dels nostres drets.
e-notícies , 21/6/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 22 juny 2010 |
 Sembla que el govern espanyol, fidel a la seva praxi de pressionar entitats i organismes en favor dels seus interessos –com ara les federacions esportives internacionals perquè Catalunya no pugui tenir selecció oficial–, ha aconseguit que la Unesco faci un informe sobre el traçat del TGV a tocar de la Sagrada Família que anul·li l'anterior. L'anterior, recordem-ho, a instàncies del Consell Internacional de Monuments, deia que el traçat del TGV "no està preparat per evitar amb tota seguretat desastres imprevistos" i, com a "solució preferent", en recomanava la reconducció per zones que no afectin la Sagrada Família i la Pedrera. De sobte, però, com per art d'encanteri, la Unesco ha girat el mitjó i, fent seu el discurs del govern espanyol –que és el mateix que el del govern català–, ha deixat de qüestionar el traçat i de recomanar-ne la reconducció. De fet, ni tan sols exigeix mesures constructives addicionals. Realment curiós. O potser no tant, tenint en compte que la Unesco es finança amb les aportacions dels estats que en són membres i que no és freqüent que algú mantingui un tercer perquè li porti la contrària.
No cal dir que la notícia ha caigut com una galleda d'aigua freda sobre les entitats que fa anys que lluiten per aturar aquest disbarat perpetrat per José Montilla, Joaquim Nadal i Jordi Hereu, en disciplinada connivència amb el Ministerio de Fomento. Això no obstant, hi ha alguna cosa que no encaixa entre l'informe del 7 de juny, brandat pels governs català i espanyol, i el que les entitats en defensa del patrimoni diuen haver rebut amb data del 8 de juny. En aquest darrer, es demana "la instal·lació d'uns sensors per mesurar els possibles moviments que afectin l'estructura de la Sagrada Família. Aquests aparells han de mesurar tot el que passi durant tres mesos abans de l'arribada de la tuneladora i, per tant, cal aturar el seu progrés."
Recordem, per altra banda, que el pèrit de l'Audiència Nacional espanyola, Manuel Melis, en un informe recent, s'ha mostrat astorat en veure que la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona s'entesten a presentar com "un fet inevitable, consumat i indiscutible la necessitat de passar el túnel a tocar del temple" i afirma que "no són acceptables les eventuals justificacions que es puguin fer per motius de costos, ja que un desperfecte al temple, encara que fos petit, tindria un cost econòmic i social molt més elevat que qualsevol modificació del traçat".
Malgrat això, el Partit Socialista continua fent-se el desentès. Cosa que ha empès CiU a demanar al Congrés i al Senat espanyols una "aturada tècnica cautelar" perquè "la coincidència d'aquests dos informes ens adverteix que poden passar coses". S'agraeix, francament, que CiU hagi decidit intervenir-hi –per fi!–, sobretot després del silenci còmplice d'Esquerra i d'ICV, que semblen no ser conscients que ser soci d'un partit que vol cometre un atemptat contra obres catalogades com a patrimoni de la humanitat hauria de servir per comminar-lo a rectificar d'immediat en lloc de fer jocs de mans, com ara votar una resolució en contra de l'actual traçat al Parlament, perquè no sigui dit, i fer-se l'orni tot seguit. Tot i això, sobta força que CiU sembli no tenir-ne prou amb l'amenaça que suposa aquest traçat diabòlic i que encara plantegi la creació d'una comissió tècnica per estudiar el tema. Això tindria sentit si no hi hagués cap altre lloc per fer passar el TGV, però, com sabem, hi ha diversos traçats alternatius –i més econòmics– que el que amenaça la Sagrada Família i la Pedrera. I el termini d'execució del projecte, com ha dit el pèrit, no és excusa, ja que "l'accés del TGV a Girona i a la frontera francesa encara trigarà molt de temps, dos o tres anys, si més no, i l'estació de la Sagrera no estarà a punt ni el 2014, de manera que tampoc no tindria sentit augmentar la necessitat de rapidesa en aquestes obres per obligar a passar el túnel a tocar del temple".
Cal, per tant, que allò que no volen fer els dos socis del principal partit del govern ho faci la primera força de l'oposició. Una alternativa, per bé que peregrina, seria intentar dilatar uns mesos l'execució de l'obra fins que en les properes eleccions el Partit Socialista sigui foragitat del govern i la força guanyadora capgiri la situació. Però no sabem si queden escletxes legals per fer això. En tot cas, si l'esmentat traçat, malauradament, es materialitza i es produeix una desgràcia, serà convenient que Catalunya recordi els noms de José Montilla, Joaquim Nadal i Jordi Hereu com a màxims responsables. I al darrere, no cal dir-ho, la passivitat de tots els diputats del Parlament.
El Singular Digital , 22/6/2010 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 30 de 709 |
|
|
