De vegades l'atzar ens deixa un regal darrera una porta i només cal empènyer-la perquè, tot d'una, la nostra vida canviï per sempre. En el meu cas, el regal el vaig trobar a la tercera planta de l'antiga seu d'Enciclopèdia Catalana. Hi vaig anar un matí d'abril de 1999 amb un mecanoscrit inacabat sota el braç i, sense saber-ho, vaig tancar definitivament una etapa i vaig començar-ne una altra. Darrera la taula d'un petit despatx atapeït de llibres m'esperava l'Isidor Cònsul, director d'Edicions Proa, després que dies abans, per telèfon, li hagués fet cinc cèntims del llibre en què estava treballant. Va ser una trobada breu, la nostra, pròpia de dues persones que no es coneixen i que parlen de la pensada d'una d'elles. Em va dir que llegiria el text i que me'n diria alguna cosa. Jo, mentrestant, continuaria treballant-hi fins a acabar-lo i, si era del seu gust, es publicaria. I així va ser. Uns dies després, l'Isidor em va transmetre la seva convicció que teníem un bon llibre a les mans i que el publicaria l'Onze de Setembre d'aquell any. Va ser aleshores que li'n vaig dir el títol: "Es dirà Jo no sóc espanyol". Vaig fer-ho amb timidesa, tement que no me l'acceptés o que me'n demanés una matisació. Però no ho va fer, i aquell instant, el de la màgica sintonia de dues persones desconegudes que pensen exactament igual, va ser el punt de partença de la nostra amistat. Una amistat que s'ha enfortit al llarg dels anys i en nom de la qual, avui, des d'aquestes pàgines, en parlo amb un sentiment de sincera estimació.

Fins fa només unes setmanes, el meu amic Isidor lluitava com un tità contra una greu malaltia. Es tractava de la malaltia que l'havia allunyat de la direcció de Proa –un segell que ha viscut deu anys esplendorosos gràcies a ell- i que el va jubilar prematurament aturant el munt de projectes que tenia al cap. No me'n sé avenir, ho dic amb el cor. No me'n sé avenir que aquell home alt, fort, d'esperit muntanyenc, pou de literatura, mestre en Verdaguer i defensor incondicional de Catalunya, dels seus drets i de la seva independència nacional hagi caigut a les urpes d'un caprici tan advers del destí. Tanmateix, l'estat d'ànim, l'energia i la força mental amb què s'hi va resistir han estat una lliçó de coratge per a mi, perquè és prodigiós allò que som capaços de capgirar quan de debò ho volem. El secret és a la ment. La ment de l'Isidor, per exemple, va ser el germen de molts dels llibres que alguns autors catalans hem escrit en els darrers deu anys. Sense ell no existirien. Vull dir que la idea inicial, el primer impuls de vida abans que l'autor n'iniciés la gestació, van ser seus. En el meu cas, els llibres Despullant Espanya, El cas Carod i Nosaltres, els catalans van ser inspirats per l'Isidor Cònsul. El primer, Despullant Espanya, me'l va suggerir després d'acompanyar-me a algunes de les seixanta presentacions –transformades en conferències- que vaig fer arreu dels Països Catalans a propòsit del llibre Jo no sóc espanyol parlant de la dependència emocional catalana d'Espanya. "Hauries de plasmar aquesta argumentació en un llibre", em va dir. Vaig seguir el seu consell i el resultat va ser un èxit de vendes. I el mateix va succeir amb El cas Carod. L'Isidor coneixia la meva posició sobre el tema –la defensa del dret de Catalunya a parlar amb totes les organitzacions armades del món sense demanar permís a ningú– i em va proposar d'exposar-la en un llibre. M'ho vaig pensar durant una setmana i quan vaig tenir el llibre al cap li vaig dir que sí, que l'escriuria. S'equivoca, per tant, Pasqual Maragall pensant que aquest llibre va ser fruit d'un acord entre Josep-Lluís Carod-Rovira i jo per avortar les intencions que l'aleshores president tenia d'encarregar una visió hispanocèntrica del tema a Antoni Puigverd. En absolut. Si en Carod no hagués volgut dir-me'n res, el llibre l'hauria escrit igual. De fet, el vaig començar sense que ell en sabés res. Nou encert, en conseqüència, de l'Isidor, ja que no sols se'n van fer quatre edicions en només tres mesos, sinó que ha deixat per a la història una visió nacionalment desacomplexada d'aquells convulsos cinquanta dies. Pel que fa a Nosaltres, els catalans també va ser l'Isidor qui me'l va suggerir, però confesso que no el vaig veure clar fins que vaig tenir-ne el títol. Quan el vaig trobar, vaig saber immediatament quina mena de llibre faria. Un llibre que defensés els valors de la immigració i que contribuís a no separar els catalans en funció del seu origen.

Però  l'amistat amb l'Isidor Cònsul no es fonamenta únicament en això, sinó en coses molt més íntimes, com ara el fet d'haver estat al meu costat en moments difícils durant els quals la seva presència es va fer sentir amb discreció, tot recordant-me que els amics són presències tranquil·litzadores i reconfortants sense les quals la vida perd bona part del seu sentit. Lamento molt que la feina d'editor no li permetés dedicar més temps a l'escriptura, perquè quan ho va fer hi va excel·lir esplèndidament, com ho demostra la bellesa d'aquests pensaments sobre una estada a Grècia i el gest afectuós en forma d'uns brots d'herba amb olor de menta que va rebre d'un pastor: "El gest omple l'espai i el moment de poesia, i és llavors que m'adono que hi ha una llum antiga en la profunditat d'aquesta mirada severa i rústega, i que rere del seu capteniment tosc nien la finor d'esperit, l'elegància i la grandesa dels hereus d'Homer". És un plaer llegir els llibres de l'Isidor. Aquest fragment que he citat partany a Tractat de geografia (Empúries, 2008), un llibre deliciós que és una barreja de sentiments, de viatges i de vivències personals –especialment amb la Pepeta Giribet, la seva mare, amb la Romi, l'amor de la seva vida, i amb els seus fills, Arnau i Roger– així com un relat emotiu de la seva relació d'amistat amb Maria-Mercè Marçal i amb el bisbe Antoni Deig. Dues persones també molt estimades per mi.

Per totes aquestes coses, i perquè, amb una sola excepció, tots els llibres que he escrit van passar d'antuvi per les seves mans, la meva vida literària no s'explica sense l'Isidor Cònsul de la mateixa manera que la nostra amistat no s'explica sense la passió que ens unia per Catalunya. De fet, em consta que sense la convicció i la fermesa de l'Isidor, jo mai no hauria pogut publicar llibres com Jo no sóc espanyol i TV3 a traïció. Això és  important que se sàpiga, i per dues raons: perquè és veritat i perquè és gràcies a persones com l'Isidor que els catalans encara som aquí i que ens mantenim dempeus, com ell s'hi va mantenir davant la detestable malaltia que l'assetjava. Per aquest motiu faig meves les paraules referides a Frida Kalho amb què ell tanca el seu Tractat de geografia i les ajusto a la seva personalitat, la personalitat d'un home que ens posa davant el mirall de dos testimonis excepcionals: el coratge d'una vida en favor de la cultura i de la llibertat i la força enorme de la seva humanitat.

Lletres , núm. 40, octubre/novembre 2009