Cal felicitar l'exconsellera d'Ensenyament Carme-Laura Gil pel seu apunt No, no t'equivoquis, CDC, retraient a Artur Mas que, en unes declaracions a El Periódico, hagi posat Joan Carretero en el mateix sac que Montserrat Nebrera, Josep Anglada i Ciudadanos. Diu la senyora Gil que aquests últims "es recolzen en els fantasmes i les pors de la ciutadania, la xenofòbia, el fonamentalisme espanyol i l'egocentrisme pendolejant entre la dura dreta i la ultradreta. De cap manera ni Reagrupament ni Carretero poden entrar en el sac del populisme més rebutjable; ni Reagrupament ni les CUP, en el seu cas, cerquen un lloc en el Parlament per a profit d'ambicions i complexos personals sinó per a denunciar la passivitat, la manca d'ambició nacional i l'ambigüitat de CiU i d'Esquerra."

Té molta raó l'autora d'aquestes paraules, però no és per això que cal felicitar-la sinó pel coratge de dir-les en veu alta tot exigint del Secretari General del seu partit més autocrítica i menys ocultació de la veritat. Perquè la veritat, com diu la senyora Gil, és "la incapacitat de CDC i del PSC per a incrementar la confiança i la il·lusió dels votants" i "el refús a admetre obertament que les coordenades polítiques catalanes són només dues: nacionalisme català/nacionalisme espanyol, cosa que es tradueix en: Catalunya, un Estat de la Unió Europea/Catalunya, una autonomia integrada en l'Estat espanyol."

És d'agrair aquesta claredat expositiva, francament. Sobretot tractant-se d'una persona destacada de Convergència, ja que el senyor Mas, a banda de caure en el parany socialista dels entrevistadors d'El Periódico, sembla no adonar-se que l'ambigüisme -si se'm permet la paraula- ha mort. L'ambigüisme ha estat la clau del govern de Jordi Pujol, però el nombre de catalans que amb el pas del temps han canviat el pany ja és massa elevat perquè continuï resultant efectiva. Ara, com demostren les consultes populars i el ressò internacional que les acompanya, la societat catalana, a diferència de la seva classe política, està prenent consciència que la independència és l'estat natural de tota nació amb un mínim d'autoestima i s'ofèn quan algú li lliura una engruna anomenada Estatut. No hi ha, per tant, "italianització" de la nostra política, com diu Artur Mas, sinó decepció. Decepció provocada per la pusil·lanimitat de CiU i d'Esquerra, que no han sabut estar l'alçada del lloc privilegiat que la història els havia concedit.

"Reagrupament i el moviment que s'alça és producte de la nostra feblesa", admet honestament la senyora Gil. I realment és així, atès que la força de Reagrupament, camí del Parlament, així com la de la CUP, en cada cop més ajuntaments, constitueixen la reacció social a aquesta feblesa. Diguem-ho amb altres paraules: s'ha produït un canvi de rumb que ha afectat profundament Convergència i Esquerra. A la primera l'ha agafada desprevinguda i a la segona fent de Convergència quan ja no tocava, i el resultat ha estat que la societat els ha passat al davant. Ara és aquesta mateixa societat qui n'està elaborant el full de ruta, i, per materialitzar-lo, s'ha dotat d'una força desacomplexadament independentista que es diu Reagrupament. Una força que no acceptarà el camí del mig que els parlamentaris actuals proposen per a Catalunya. El camí del mig entre una Catalunya independent i una Catalunya morta és l'agonia. Reagrupament defensa el primer. Qui tria l'agonia?

e-notícies , 7/1/2010