És innegable que hi ha alguns catalans, gens sospitosos d'espanyolisme, que gaudeixen amb les curses de braus i que viuen l'espectacle al marge del fet que sigui la Fiesta Nacional espanyola. Vull dir que no tothom que les defensa és espanyolista. Això és ben cert. Però també ho és que aquesta mena d'afeccionats són una petitíssima minoria. En general, l'afeccionat a les curses de braus s'identifica força amb l'ornamentació nacionalista espanyola de la Fiesta i, com que viu la prohibició com una humiliació, reacciona iradament davant la possibilitat que Catalunya l'aboleixi. Del patiment del brau i de la covardia que suposa veure un home vantant-se de ser més llest que una bèstia amb el cervell d'un canari no en diu res. No en diu res, perquè sap que en aquest terreny es troba en fals. Cosa que l'obliga a defensar la Fiesta mitjançant la desqualificació política dels qui en demanen l'abolició acusant-los d'antiespanyols. No s'adona l'acusador que dient això cau en la seva pròpia trampa i es delata com el que realment és: un espanyolista. Perquè, si la Fiesta no és identitàriament espanyola, quin sentit tindria acusar d'antiespanyol el qui la critica? Però no cal patir, perquè com diu Anna Mulà, promotora de la iniciativa legislativa popular antitaurina, referint-se als taurinistes, "és normal que utilitzin aquest tipus d'arguments, perquè és la seva manera de rebutjar un debat ètic. Un debat que en la societat catalana ja fa temps que han perdut".

Fixem-nos, en aquest sentit, que tots aquells diputats que s'han manifestat en contra de l'abolició ho han fet amb arguments polítics, no pas socials. De fet, el PP, Ciudadanos i el PSOE de Catalunya, els tres partits nacionalistes espanyols del Parlament, ja han fet saber que, arribat el moment, votaran a favor de la pervivència de la Fiesta. Cosa que no és cap novetat després que el passat mes de desembre el diputat socialista David Pérez digués al Parlament que "s'equivoquen els qui creuen que prohibint els braus serem menys Espanya. [...] Semblarà que si no ets del Barça no ets català, o que si t'agrada Loquillo no ets català. Doncs sóc del Barça, m'agraden els castells i els braus. Em deixen? Gràcies". El senyor Pérez deu pensar que n'hi ha prou que una cosa t'agradi perquè es converteixi en llei. Em pregunto què passaria si tothom adoptés la mateixa actitud en tots els ordres de la vida. Ben mirat, trobaríem molts maltractadors disposats a subscriure les paraules d'aquest diputat. De víctimes poques, però de maltractadors molts. Al capdavall, per minoritari que sigui el plaer del senyor Pérez, "les minories", com ell diu, "sempre tenen dret a existir". I les minories que defensen la tortura d'un ésser viu -tortura artística, això sí, oi senyor Pérez?- es veu que també.

Ben galdós, per acabar, l'argument segons el qual les curses de braus també són cultura catalana. Talment com si tot allò que és cultura popular, per sol fet de ser-ho, gaudís d'immunitat i no pogués ser reprovat. Quina llàstima que tan viscerals defensors del dret a gaudir del patiment aliè no s'adonin que necessitaríem força espai per encabir-hi totes les barbaritats, sortosament abolides, que la humanitat ha comès sota l'empara de la cultura popular.

e-notícies , 11/1/2010