"La meva pàtria és el món", diuen els autoanomenats universalistes. Doncs la meva també, per bé que en qualitat de català, és clar. I precisament perquè la meva pàtria és el món, la candidatura de Jaca als Jocs d'Hivern 2022 m'interessa tant com saber com es deia el brau que va matar Manolete. Els universalistes del nostre entorn, en canvi, estan molt amoïnats per la "mala jugada" que l'alcalde Jordi Hereu ha fet a aquella ciutat espanyola presentant Barcelona com a candidata als Jocs esmentats. "No hi ha dret", diuen, "això no es fa". Les candidatures d'altres llocs del món els importen un rave. Només Jaca, tan espanyola ella. També hi ha els salomònics, els que troben que la millor solució seria una candidatura conjunta Barcelona-Jaca. Així, ben juntetes i assegudes totes dues a la falda d'aquesta gran mare pàtria que és Espanya. A mi, com dic, precisament perquè la meva pàtria és el món, tinc tendència a mirar més lluny de Jaca, i com que ja no sóc un infant ni en tinc el complex tampoc no m'agrada seure a la falda de ningú.

És evident que Jordi Hereu i el PSOE de Catalunya són dues ànimes desesperades que s'agafen a un ferro roent davant la tempesta que els ve a sobre. El negoci que el Partit Socialista té muntat des de fa trenta anys a l'Ajuntament de Barcelona arriba a la seva fi i, per no perdre'l, és capaç de qualsevol cosa. En aquest cas la cosa es diu Jocs d'Hivern 2022, però podria ser qualsevol altre estirabot digne d'un partit que ha convertit Barcelona en un parc temàtic despullat de tota personalitat i hostil als seus habitants. Conscient que no sols serà foragitat de l'Ajuntament barceloní sinó també del govern de Catalunya, el Partit Socialista intenta ressuscitar el contrapoder de l'Àrea Metropolitana -que CiU li va desmantellar- perquè necessita crear nous organismes que li permetin resituar l'allau d'amics i saludats i càrrecs de confiança que ben aviat es quedaran sense feina. Pensa, per tant, que la pastanaga dels Jocs d'Hivern de l'any 2022 li permetrà engalipar els ciutadans i pintar de coloraines les infraestructures tercermundistes que Madrid imposa al nostre país.

Després dels tres grans fracassos del tripartit -un acord de finançament que consagra l'asfíxia econòmica de Catalunya, un acord de rodalies que traspassa el logotip però no pas els trens regionals, ni els vagons, ni les vies, ni les estacions i un acord aeroportuari que converteix l'aeroport de Barcelona en el vestíbul de l'aeroport de Madrid-, és evident que el Partit Socialista es troba al caire de l‘abisme. I és d'aquest vertigen d'on surt la idea de disputar-li a Jaca la candidatura dels Jocs d'Hivern. Per sort, però, sembla que aquesta vegada serà difícil que els catalans es deixin entabanar per un partit disposat a tot per retenir poder i privilegis.

Però, i Jaca? Què n'hem de fer, de Jaca? Hem de ser solidaris amb Jaca? Jo no, en absolut. No puc sentir la més mínima simpatia per la candidatura de Jaca per dues raons: una, perquè és espanyola i Espanya és el país que impedeix que el meu país, Catalunya, participi amb el seu propi nom als Jocs Olímpics, tant als d'hivern com als d'estiu; i dues, perquè Jaca és una candidatura de l'Aragó, la mateixa Comunitat Autònoma que menysprea la meva llengua negant-li l'oficialitat a la Franja de Ponent. Per tot això, com que la meva pàtria és el món, la meva candidata es diu Mont-real, Quebec.

e-notícies , 25/1/2010