Dies enrere, el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, va veure capturades per una càmera periodística unes paraules seves, dites de manera informal, durant el refrigeri de la inauguració de la fira turística Fitur. Aquestes paraules, que, com sabem, al·ludien a l'anunci de l'alcalde Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona als Jocs d'Hivern del 2022, deien textualment que "és una fantasmada de l'Hereu, que està destinada al fracàs". I ho atribuïa a "les presses d'Hereu perquè veu que perd les eleccions". Després, no cal dir-ho, Huguet s'ha vist obligat a qualificar-les d'opinió "particular" i a matisar-les oficialment afirmant que donarà suport a "qualsevol iniciativa municipal que plantegi aportar beneficis al sector i a Catalunya". És a dir, que amb la declaració oficial expressa una actitud i un sentiment radicalment contraris a l'afirmació feta col·loquialment. La política és així, ja ho sabem. Una cosa és el que es pensa i una altra el que es diu. Cosa que referma en la gent la convicció que la mentida constitueix l'element bàsic de la praxi política.

Però a Huguet -i de retruc a Esquerra- no el perjudica pas la seva opinió col·loquial, que és l'autèntica, sinó la màscara sota la qual es veu obligat a amagar aquesta veritat per ordres del seu partit fins al punt que Joan Puigcercós no té escrúpols a desqualificar-lo públicament dient que "les declaracions d'Huguet són l'exabrupte de quan no tens tota la informació disponible o tens la sensació que no s'està fent participar tothom". Segons Puigcercós, per tant, el conseller Huguet ha estat ignorat pels seus socis de govern i se n'ha assabentat com tothom: llegint el diari. Molt edificant.

Una altre capítol d'aquest afer és el debat sobre si és honest o deshonest difondre una conversa privada, encara que tingui lloc en un espai públic. Legal ho és, per descomptat. Però, és ètic? Per a mi no ho és, perquè converteix el periodista en un espieta destraler capaç de qualsevol cosa per tal d'assolir el seu objectiu. Una pràctica, aquesta, que denigra la professió, que rebaixa el periodisme català al nivell del periodisme espanyol i que vulnera els articles 4, 5 i 8 del nostre Codi Deontològic: emprar mètodes dignes per a obtenir informació, respectar l'off the record i no utilitzar mai informacions privilegiades obtingudes de manera confidencial.

Arribats aquí, no és estrany que la classe política hagi esdevingut el segon motiu de preocupació de la societat catalana. La pèrdua de credibilitat dels polítics, la sensació que tot el que diuen és mentida i que manipulen i enganyen la ciutadania en funció dels seus interessos allunya la gent de les urnes i afavoreix l'arribisme. L'arribisme de Puigcercós, per exemple, que, tot i saber que els votants del seu partit estan d'acord amb Huguet que la iniciativa d'Hereu és una "fantasmada", l'obliga a rectificar. No fos cas que el PSOE de Catalunya, aquest amic entranyable que ha xuclat l'ànima d'Esquerra fins a buidar-la de contingut, s'emprenyés. I l'arribisme d'Hereu, que oculta informació amb l'objectiu de perpetuar-se en el poder. Ben mirat, tot encaixa. ¿No és aquest, al capdavall, l'objectiu compartit d'Hereu i Puigcercós: perpetuar-se en el poder ni que sigui en qualitat d'espectres?

e-notícies , 28/1/2010