Ves per on, l'afer intern que ha patit Reagrupament aquests darrers dies ha servit per posar en evidència no sols la seva força sinó també el pànic que genera en els partits del ventall parlamentari. Tots, però especialment CiU i Esquerra, s'hi han llançat a la jugular amb desqualificacions que no han fet res més que demostrar l'estat de nervis amb què ambdues forces afronten les properes eleccions. Aquesta, per tant, ha estat la primera gran victòria de Reagrupament: fer visible la seva força a través de la por i dels rius de tinta que genera. És comprensible, tanmateix. CiU gaudeix d'una magnífica implantació a tot el territori i ha guanyat sempre -sempre- les eleccions al Parlament, i Esquerra, d'ençà que és al govern, ha millorat espectacularment el seu nivell de vida. S'entén, per tant, el desfici de la primera per recuperar el poder i l'angoixa de la segona davant la certesa de perdre'l.

Cal tenir en compte que després del frau a la societat catalana que ha suposat el segon tripartit, amb una espanyolització de Catalunya com no s'havia vist mai en els darrers trenta anys, CiU s'ha trobat que els seus adversaris li han servit en safata el retorn a la Generalitat. No és estrany, per tant, que la neguitegi Reagrupament. Empipa molt que t'obliguin a compartir una victòria quan més a prop et veies d'aconseguir-la tot sol. CiU, és clar, està encantada amb la promesa de Reagrupament, en el sentit que farà mans i mànigues per tal que no hi hagi un tercer tripartit, però la inquieta molt que això l'obligui a acceptar les seves condicions desacomplexadament independentistes. "Reagrupament no és prou sòlid", ha dit Felip Puig. I Joan Puig Puigcercós ho ha reblat dient que "per gestionar un partit no n'hi ha prou amb personalismes". Molt interessant. De tota manera, tots dos cometen un greu error. I és que jutgen Reagrupament com si fos un partit polític quan no és res més que una associació. Només una associació. Els paràmetres, per tant, no tenen res a veure. Curiós, per tant, que el senyor Puig dediqui tanta energia a blasmar una cosa que no considera sòlida i que el senyor Puigcercós, més biliós, gosi acusar Reagrupament de personalismes. Francament, ratlla l'esperpent que això ho digui l'home que més ha maquinat a Catalunya per aconseguir la presidència del seu partit, per controlar-ne l'aparell, per alimentar-ne la guàrdia pretoriana i per impedir sotmetre a la consideració de les bases l'estafa del nou finançament. Estem parlant, en definitiva, de l'home que governa Esquerra amb només un 37% dels vots i que, juntament amb la seva direcció, ha foragitat més de 350.000 votants i 3.500 militants. Els números sempre expliquen moltes coses, i també moltes pors. I allò que no diu el senyor Puigcercós és que el nombre d'associats a Reagrupament supera la meitat dels militants d'Esquerra.

Però hi ha una altra qüestió que ningú no sembla tenir en compte i a la qual s'hi referia Ferran Pujol, membre de Reagrupament, en un article: "El 100% de la Junta i dels associats treballen pel projecte a partir de les set de la tarda, en acabar la feina. No fem política des d'escons o des de càrrecs pagats per tots els ciutadans. Això vol dir que en el món del voluntarisme la capacitat d'aguantar impertinències és molt diferent que quan et paguen un sou per fer-ho". Doncs sí, mentre alguns cobren sous astronòmics, fins i tot quan fan declaracions, d'altres treballen per la llibertat de Catalunya a les hores que la seva jornada laboral els deixa lliures. Exactament de la mateixa manera que els milers de voluntaris que fan possibles les consultes sobre la independència.

I quina és la segona victòria de Reagrupament? Doncs haver aconseguit que en parlin tots aquells diaris i totes aquelles emissores de ràdio i de televisió que fins ara l'havien silenciat.

e-notícies , 8/2/2010