M'agrada molt el cinema de Clint Eastwood. El meu amor pel cinema va néixer veient les pel·lícules dels grans clàssics nord-americans i Clint Eastwood narra les seves històries de la mateixa manera que ho feien ells. Naturalment té obres menors, i l'última, Invictus, sobre la figura de Nelson Mandela, s'hi pot encabir perquè és inferior a Els ponts de Madison o a Million Dollar Baby i encara més a Caçador blanc, cor negre i a Sense perdó. Però, tot i així, està molt per damunt de la immensa majoria de títols que ens arriben cada setmana dels Estats Units. A Invictus, com sabem, Eastwood concedeix una gran importància a la final de la Copa del Món de rugbi que van disputar a l'Ellis Park de Johannesburg les seleccions de Sud-àfrica i Nova Zelanda el 1995. I és que va tenir una gran transcendència. Aquell dia, abans de començar el partit, Mandela va baixar al camp a saludar els jugadors vestit amb la samarreta verda dels Springboks -que simbolitzava el color de l'opressió blanca- i el número 6 a l'esquena, que corresponia al capità François Pienaar. Sobre aquesta qüestió, Joost van der Westhuizen, un dels jugadors, va dir: "En aquell moment ens vam adonar que hi havia tot un país darrere nostre, i el fet que aquell home tingués posada la samarreta dels Springboks era un signe, no sols per a nosaltres, sinó també per a tot Sud-àfrica, que ens havíem d'unir, i que ho havíem de fer aquell dia".

Mandela sabia que en la nostra època no hi ha res, absolutament res, que tingui un poder de cohesió més gran que l'esport i va aconseguir que aquell partit i la cerimònia que l'acompanyava signifiquessin un signe de reconciliació entre les dues comunitats de Sud-àfrica. Els negres odiaven el rugbi perquè el veien com un símbol identitari de l'opressor blanc, però Mandela, movent els fils perquè la selecció cantés l'himne zulu i hi incorporés jugadors negres, va fer que les coses canviessin radicalment i que tot el país, absolutament tot, estigués pendent del resultat.

Els falsos universalistes, aquells que diuen que no s'ha de barrejar esport i política, haurien de veure aquest Invictus, de Clint Eastwood, i comprovar com Nelson Mandela, líder mundial de la pau i veritable universalista -ell sí-, va utilitzar amb magistral intel·ligència la simbologia de l'esport per cohesionar el seu poble i fer-lo sentir justament això: un poble orgullós de la seva identitat nacional i dels seus valors culturals. Heus aquí perquè el PSOE de Catalunya està en contra de l'oficialitat de les seleccions nacionals catalanes. Sap molt bé que el dia que Catalunya competeixi oficialment amb el seu nom la consciència nacional serà tan elevada que l'independentisme esdevindrà imparable. Per això aquest partit, mentre diu que no s'ha de barrejar política i esport, imposa des de Madrid una clàusula que sanciona els esportistes que es neguen a jugar amb la selecció espanyola.

Arribats aquí, cal aprofitar el partit de rugbi del 14 de febrer entre les seleccions de Catalunya i Suècia per recordar dues coses: una, que la Federació Catalana d'aquest esport va néixer l'any 1922, quan l'espanyola encara no existia; i dues, que va ser Espanya qui va provocar l'expulsió de la Federació Catalana de la Federació Internacional. Per sort, però, aviat es farà justícia i Catalunya, no en tinguem cap dubte, tornarà a ocupar el lloc que li va ser arrabassat. Aquestes són les paraules que Nelson Mandela va dir a François Pienaar en el moment de lliurar-li la Copa del Món mentre tot l'estadi, entusiasmat, cridava a l'uníson "Nelson, Nelson!":

          Mandela: Gràcies pel que heu fet pel nostre país.

          Pienaar: Això no és res comparat amb el que ha fet vostè pel nostre país.

e-notícies , 11/2/2010