Jack Kerouac: Què vam fer malament?

Carolyn Cassady: Res. Senzillament vam ser els primers

La relació de Jack Kerouac amb Neal i Carolyn Cassady va ser breu en el temps però transcendent en els efectes. No em refereixo als efectes interns del triangle, sinó a la mítica que va generar el moviment conegut com a Generació Beat que l'emmarcava. Segons Kerouac, la paraula beat la van manllevar de l'argot dels vividors i dels músics de jazz de Nova York, a començament dels quarantes, en el sentit d'estar alienat, vençut, derrotat. Era un terme que descrivia els proscrits de la societat convencional i que, no per atzar, va coincidir cronològicament amb el naixement del be bop. El seu precursor va ser Count Basie, però Charlie Parker li va donar impuls i Dizzy Gillespie la lluïssor que el va internacionalitzar. Conscients que la mort del jazz seria un fet si no ultrapassava els límits del swing, aquests innovadors van crear una música allunyada de la melodia i farcida de dificultats que, a diferència de l'altra, no es tocava amb el cap sinó amb el cor. Va ser una autèntica revolució. Molt criticada, per cert. No és estrany que els boppers despertessin les simpaties dels beats.

L'alma mater del moviment Beat, però, no va ser Jack Kerouac, sinó Neal Cassady. Nascut el 1926, Cassady va créixer envoltat de perdedors i d'alcohòlics que, com el seu pare, es movien en ambients llardosos i sòrdids. Eren personatges que encaixaven perfectament amb la mítica nord-americana del fracàs. Una mítica que cineastes com John Huston, Samuel Fuller o Robert Rossen han alimentat amb pel·lícules d'una bellesa extraordinària i que Cassady va encarnar molt bé a la vida real. Com ell mateix explicava, va robar el seu primer cotxe als catorze anys i al cap de poc temps ja havia superat la xifra de cinc-cents. Kerouac estava fascinat per ell. Per això és una presència constant en els seus llibres. És el mític Dean Moriarty de A la carretera i el Cody Pomeray d'Els pòtols místics, Àngels de desolació, Big Sur, Book of Dreams i Visions de Cody. De fet, a partir del moment en què A la carretera es va convertir en la bíblia de la Generació Beat, Cassady va deixar de ser qui era per convertir-se en una rèplica de la versió literària de si mateix. Kerouac escrivia sobre Cassady i l'elevava a la categoria d'heroi, i l'heroi, és clar, despertava molta més admiració que el pòtol real. Era un mite i el mite no es deia Neal Cassady sinó Dean Moriarty.

Cassady, a més, era força atractiu, tenia molt èxit amb les dones i no s'havia d'esforçar per aconseguir-les. En realitat eren elles les que no li donaven oportunitat de cordar-se els pantalons. Les dones de la Generació Beat, lluny de ser un element decoratiu o complementari, rebutjaven el rol tradicional femení, vivien l'aventura intensament, es negaven a acceptar els valors familiars convencionals i, com els seus companys masculins, adoraven els llibres i no tenien inhibicions sexuals. En aquest sentit, la figura de Carolyn Cassady (Carolyn Robinson de soltera) és molt il·lustrativa. Nascuda el 1923, explica en el seu llibre Off the Road que va seduir Kerouac, quan vivia amb ells, una nit en què Neal era a fora treballant. Neal, en assabentar-se'n, no hi va donar importància i, amb la seva acceptació, la relació triangular es va mantenir al llarg del temps.

No cal dir que aquesta manera de viure escandalitzava els veïns. El fotògraf Robert Frank, de qui aquests dies podem veure al MACBA una interessant exposició, va rodar una pel·lícula experimental sobre la Generació Beat, amb guió de Kerouac, titulada Pull my Daisy, que recollia l'estupor d'aquests veïns en el decurs d'una desinhibida festa a casa dels Cassady. Una altra mostra d'aquest mateix estupor la trobem en el film de John Byrum, Heart Beat, protagonitzat per Nick Nolte, Sissy Spacek i John Heard en els papers dels Cassady i Kerouac, respectivament. Són molt divertides les reaccions dels veïns quan Carolyn es presenta primer acompanyada del seu marit, després de Kerouac i més tard de tots dos. Aquest film, injustament oblidat, es va estrenar entre nosaltres amb el títol estúpid i enganyós de Generación perdida, cosa que posava en evidència l'extraordinària ignorància dels distribuïdors espanyols sobre el material que tenien a les mans. Qualificar la Beat Generation de Lost Generation és un greu error, ja que suposa confondre la generació abatuda, la dels beatnicks, integrada per Kerouac, Ginsberg o Borroughs, amb la generació perduda, nascuda als anys vint, amb Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald i John Dos Passos.

Por del diferent

Quaranta anys després, el que ens ha d'interessar, en recordar les vivències dels existencialistes nord-americans, és si s'han produït canvis substancials entre la moral de la seva època i la nostra. N'hi ha prou de traslladar la relació triangular de Kerouac i els Cassady a la societat catalana d'avui per adonar-nos que l'estupor dels nostres veïns no seria gaire diferent del que experimentaven els seus a l'Amèrica dels cinquantes, especialment en el cas d'una dona i dos homes. No es tracta, per tant, d'analitzar l'actitud davant la vida d'aquests personatges, capaços d'organitzar orgies en un dels períodes més repressius i ultradretans de la història dels Estats Units, el del senador McCarthy, sinó de veure en quina mesura han evolucionat, si és que ho han fet, els conceptes relatius a la sexualitat, a la parella i a la fidelitat.

No hi ha dubte que la nostra societat presenta avui saludables dosis de tolerància. Tot i així, cal distingir entre el respecte civilitzat per altres maneres de ser i l'acceptació sincera d'aquelles que s'allunyen de l'ortodòxia. Els prejudicis en contra dels matrimonis homosexuals o del seu dret a l'adopció d'infants són idèntics als prejudicis antagònics amb els drets nacionals dels catalans. Mentre ningú no gosa pronunciar-se en contra de la normalització de la llengua catalana, per exemple, són molts els qui troben inadmissible que se l'equipari en drets a l'espanyola. Els catalans, per tant, com els homosexuals, són acceptats sempre que no es noti que ho són. És a dir, sempre que es mostrin transparents. Els primers, atrapats en una normalitat espanyola, s'han de comportar com a espanyols; els segons, atrapats en una normalitat heterosexual, s'han de comportar com a heterosexuals. En definitiva, podríem concloure que els prejudicis subsisteixen sota l'ambigu vernís de la tolerància. El problema és que la tolerància no és res més que un gest benevolent per part d'aquell que es creu facultat per ser intransigent.

Els atavismes, la religió o la por de la diferència són forces ancestrals que ens tenallen. Ens fa pànic sentir-nos insegurs, per això retem culte a la seguretat. El Tercer Món la persegueix, el Primer l'exigeix. No és estrany, per tant, que l'ingenu que creu haver-la trobat maldi per retenir-la com el nàufrag reté la fusta enmig de l'oceà. Potser la clau de tot és que no volem morir; potser és que no volem assumir la banalitat dels nostres neguits i busquem refugi en una normalitat que acaba essent tan fràgil com la pròpia vida.

Els prejudicis que frenen el dret de les parelles homosexuals a adoptar fills responen a aquesta mateixa escala de valors. No ens complau la idea que tot allò que ha bastit la nostra normalitat al llarg de la vida mori amb nosaltres. Ho interpretem com una esmena a la totalitat dels valors que hem defensat i que han donat sentit a la nostra existència. Entenem que si aquests valors eren equivocats també ho ha estat la nostra vida, cosa que, a més de banalitzar-la, referma allò que fingíem no saber: que no sobreviurem a la nostra pròpia mort. Malauradament, alguns valors són tan involucionistes que no hi ha per on agafar-los. Per exemple el de negar-nos a admetre que els drets de les persones no són inherents a una orientació sexual específica, sinó al fet de ser persones. Això propicia que en ple segle XXI encara hi hagi gent que consideri l'homosexualitat una desviació que cal mantenir a distància, talment com si gais i lesbianes fossin portadors d'una malaltia contagiosa de la qual calgués preservar els fills adoptats. Aquests defensors de valors suposadament eterns obliden que les atraccions físiques dels nostres pares no determinen la nostra sexualitat, que és intransferible, altrament haurien de respondre com és que la majoria d'homosexuals són fills de matrimonis heterosexuals.

El plaer del sexe

Va ser el seu desafiant anticonvencionalisme el que va convertir l'anomenada Generació Beat en un moviment. No era d'arrel atea, com l'existencialisme francès, però compartia la idea que l'ésser humà no està predeterminat abans de néixer i, per tant, és lliure i, alhora, responsable únic dels seus actes. Com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Olga Kosakiewics, el triangle format per Jack Kerouac i els Cassady, amb entrades i sortides d'escena de molta altra gent –dones en el cas de Kerouac, homes en el de Carolyn i homes i dones en el de Neal- vivia l'instant, blasmava el puritanisme, menyspreava les regles i fruïa del sexe. De fet, el seu estil de vida va tenir un efecte determinant en els moviments d'alliberament de la dona.

L'actriu britànica Charlotte Rampling, la inoblidable protagonista del film de Liliana Cavani, Porter de nit, va mantenir un ménage a quatre amb el seu primer marit i dos homes més. Va ser el marit qui li ho va proposar. Primer compartien la casa amb un amic i més tard s'hi va incorporar un tercer. El ménage va funcionar força temps, però un dia la premsa britànica va esbombar la relació i, tot i que la Rampling va guanyar la demanda interposada per violació de la seva intimitat, el matrimoni de quatre no va poder superar la pressió social. Algú podria dir que aquesta relació, per la seva singularitat, estava abocada al fracàs, però no és cert. ¿Està, potser, pel sol fet de ser-ho, abocat a l'èxit el matrimoni de dos? ¿És, de debò, l'èxit de la relació el que amoïna el conservador, o més aviat la transgressió de la norma?

Hi ha un altre element que sovint es contraposa a la promiscuïtat, i és la fidelitat. "Si estimes algú, no el vols compartir", sentim sovint. Aquesta asseveració, però, traspua més possessió que no pas amor. Sembla més dominada per la manca de confiança en les pròpies qualitats que per l'amor desinteressat a la parella. Jo, personalment, sempre he arrufat el nas davant la fidelitat. No m'acaba de convèncer. És més, no me l'acabo de creure. I, encara que sigui certa, no li veig el sentit. No m'agrada el concepte de fidelitat associat a les persones. No m'agraden les persones fidels, m'agraden les persones lleials. Fidel, ho és un gos, un gat, un cavall... Un animal mai no pot ser lleial, perquè la lleialtat és una qualitat massa elevada per a ell; la lleialtat es troba en un estadi superior a la fidelitat, per això només pot ser exercida per persones no pas per animals. Mentre la fidelitat cega pot arribar a ser heròica en un animal, en una persona pot ser patètica.

M'estimo la lleialtat i desestimo la fidelitat perquè la primera em dóna just allò que la segona em nega. La primera es nodreix de la llibertat, la segona ho fa de la submissió. No vull que la meva companya o els meus amics em siguin fidels, m'estimo més que em siguin lleials. No m'agraden els juraments de fidelitat a uns principis, prefereixo la lleialtat a unes idees; no m'agraden els patriotes fidels, m'agraden els patriotes lleials. La fidelitat no té conviccions, té interessos; la lleialtat no té servituds, té arguments. De què serveix la fidelitat genital si no hi ha lleialtat al cor?

"Oh grinyolants dents de la terra, ¿on ens ha de portar tot això
si no és a una dolça eternitat daurada
que ens revelarà que tots ens hem equivocat
i que fins i tot aquesta mateixa revelació no serveix de res?"

33RPM, núm. 0, abril, 2005