M'he assabentat que la Lluïsa Ribatallada, de la llibreria Paideia, es jubilarà aviat i m'he entristit. M'he entristit perquè el món literari de Sant Cugat no s'explica sense una llibretera com ella. Les persones que la coneixen saben molt bé de què parlo. La Lluïsa, amb la seva qualitat humana, amb els seus sentiments a flor de pell, amb la seva ferma catalanitat i amb les paraules sempre amables amb què acull les persones que entren a la Paideia, fins i tot quan ho fan per primer cop, constitueix l'ànima amb majúscules d'aquell establiment. De fet, allà, ja res no serà igual el dia que plegui, perquè, com passa sovint amb les persones que es fan estimar per la seva noblesa i per la seva honestedat, el buit que deixen quan se'n van és molt gran. Tanmateix, activa com és, se'm fa difícil imaginar-me-la a casa atenent afers merament domèstics. Vull dir que l'adéu al contacte quotidià amb la gent i a la conversa darrere el taulell seran per a ella força difícils de suportar. En una època en què les franquícies i les grans superfícies ho dominen tot i que el petit comerç desapareix esclafat sota el pes d'una concepció glacial del món, sobretot del mercat, l'establiment que compti amb una persona com la Lluïsa té un tresor que ha de protegir. I si aquest establiment és una llibreria, és a dir, un transmissor del pensament humà al llarg de la història, encara més. Per això, des d'aquestes pàgines, proposo al nostre Ajuntament que reti un homenatge a la Lluïsa Ribatallada, per petit que sigui, en reconeixement a la seva persona i a l'honor que suposa saber-la filla d'aquesta ciutat i al fet de tenir-la entre nosaltres. La Lluïsa, amb el seu somriure càlid, ha estat, i encara és, la vívida imatge del que podria ser un món més afectuós. Un món potser impossible, però esperançadament somniat.