És tot un espectacle observar el trasbals que Reagrupament i Joan Laporta estan creant en els partits del ventall parlamentari. No hi ha dia que en els mitjans de comunicació no apareguin atacs, desqualificacions, insults, mentides, infàmies i tota mena de xerrameca buida contra el president del Barça i Joan Carretero. L'abrandat defensor de la Fiesta Nacional Joan Ollé, concretament -el mateix que percep un sou públic per gentilesa de Catalunya Ràdio i que l'any 2007 va impedir que el cantant mallorquí Biel Majoral cantés el poema reivindicatiu Jo sóc català a la Fira de Frankfurt-, se servia no fa gaire de la seva columna a El Periódico -el full parroquial del Partit Socialista- per difamar Carretero tot vinculant-lo políticament a Montserrat Nebrera i titllant-lo de "franquista". No cal dir que els insults, els estirabots i les desqualificacions personals diuen molt més de qui els fa que no pas del seu destinatari, ja que constitueixen una galdosa exhibició d'impotència intel·lectual i de baixesa moral. Però ja se sap que d'aquesta mena de persones pot venir de tot menys dues coses: excel·lència i grandesa moral.

Es comprèn, tanmateix, que el PSOE de Catalunya estigui molt neguitós davant la força de l'independentisme desacomplexat que encarnen Reagrupament i Laporta. Aquest independentisme, òbviament, no és un perill directe per als socialistes -defensors del vot espanyolista-, però sí que ho és per a Esquerra. Als socialistes ja els va bé un soci feble, però no pas fins al punt que els impedeixi sumar i formar un tercer tripartit. Pobre PSOE de Catalunya, tot i no haver guanyat mai les eleccions, pensava quedar-se trenta anys a la Generalitat, talment com a l'Ajuntament de Barcelona, i resulta que el seu pas pel Govern, a més de breu, quedarà registrat com el període més degradant de la nostra història recent.

Però també CiU està força neguitosa davant la presència de Reagrupament i Laporta. No és estrany, ben mirat. Deu costar-li de pair que just quan més segura veu la victòria, després de la deriva nacional que ha suposat el segon tripartit, aparegui una nova força que li llevi un bon grapat d'escons i que, en cas de pacte, l'obligui a renunciar a la seva tradicional ambigüitat. Per això, des de la cúpula, s'ha donat ordre d'atacar mediàticament el tàndem Carretero-Laporta amb foc a discreció en un intent desesperat de desacreditar-los davant l'opinió pública. Fins i tot s'ha arribat a demanar a Laporta que no es presenti a les eleccions per no perjudicar els interessos convergents (!). Sembla increïble, però és cert. El president del FC Barcelona està rebent pressions dels fronts intel·lectual i empresarial de CDC perquè es quedi a casa i no entorpeixi les possibilitats d'Artur Mas. Doncs, francament, té gràcia que aquella força que fa quatre dies obria els braços a Laporta, creient que erosionava molt més Esquerra, sigui la mateixa que ara li demana que renunciï a presentar candidatura electoral. Què passaria, però, si, arribats a extrems tan galdosos, la resposta de Laporta fos demanar a CiU que no es presenti a les eleccions a fi de no perjudicar els seus interessos? No s'ho han plantejat, això, CiU i els seus acòlits? Hi renunciarien? Seria molt edificant i una gran lliçó d'humilitat veure que no tenen cap inconvenient a fer allò que tan obertament demanen als altres.

e-notícies , 1/3/2010