Aquest 9 de març farà deu anys de la mort d'en Carles Birbe –en Xarli–, i no me'n puc estar de dedicar-li aquesta columna per diverses raons, especialment tres: perquè era amic meu, perquè el record dels moltíssims moments que vam compartir es manté inalterable i perquè era una de les millors persones que he conegut. Era tan honest i generós, tan íntegre i noble, que en els temps que corren semblava gairebé un ésser d'un altre món. Em pregunto què se n'haurà fet de la Montse, la seva germana amb la síndrome de Down, ara que ell ja no hi és. Ho dic perquè ningú de la seva família, llevat de la mare, no se'n va preocupar mai tant com ell. No vull pensar en la immensa solitud que deu sentir un ésser indefens com ella sense la companyia del seu referent principal. Diuen, per sort, que el temps ho guareix tot, i és cert. Sort en tenim, del temps. El temps ens permet apaivagar el dolor de la pèrdua i, entre moltes altres coses, ens ajuda a tancar les ferides i a neutralitzar els ressentiments. És cert que podem retreure-li l'afebliment del cos, i també l'envelliment i la mort, però igualment li hem d'agrair que ens ajudi a prendre consciència dels nostres sentiments per la persona que hem perdut. Em refereixo al fet que és justament el pas del temps el que fa que ens adonem de fins a quin punt l'estimàvem i de fins a quin punt sentim la seva absència. I és que mentre som vius, amb la inèrcia del dia a dia, no ens aturem a pensar en aquestes coses. Absurds com som, més aviat les interpretem com un signe de feblesa fins que la mort ens fa veure la gegantina importància que l'absent ha tingut en la nostra vida i l'empremta que hi ha deixat. La d'en Carles Birbe en la meva ha estat molt gran i, deu anys després de perdre'l, el continuo trobant a faltar. És el record insubstituïble de l'amic.