En resposta al text que el senyor Xavier Sans, membre de la UGT, m'adreçava el passat 26 de febrer en aquestes pàgines arran del meu article "La vaga de cinemes de Sant Cugat", vull fer algunes consideracions. D'entrada, és lamentable que la UGT estigui en contra de la futura Llei del cinema, ja que l'únic que pretén és acabar amb 70 anys de discriminació lingüística. Trobo bé que el senyor Sans i la UGT es proclamin antifranquistes, però em sobta que, tractant-se d'un tret de sentit comú, se'n vantin com si fos un mèrit. La credibilitat, en tot cas, cal treballar-la, i la millor manera no és pas legitimant una llei franquista del 23 d'abril de 1941 que imposa la versió espanyola de tota pel·lícula estrenada a l'Estat. Justificar la pervivència d'aquesta imposició en virtut d'uns suposats llocs de treball és, a més d'una mostra de demagògia, una vilesa moral. La mateixa vilesa moral que cometen els defensors de la Fiesta Nacional espanyola quan justifiquen la tortura d'animals pels llocs de treball que comporta. Segons aquest principi, el manteniment d'un lloc de treball constituiria un valor absolut i res no s'hi podria interposar. Ni tan sols el Parlament garantint el doblatge al català del 50% de les còpies dels films que s'estrenin a Catalunya. Realment increïble. Tan increïble com que el senyor Sans es permeti definir-me com a nacionalista pel sol fet de blasmar aquesta discriminació sense parangó a Europa. Tanmateix, si la defensa de la llengua catalana em converteix en nacionalista català, és evident que el senyor Sans, defensant la supremacia de la llengua espanyola, es revela com a nacionalista espanyol. La diferència entre l'un i l'altre és que mentre el senyor Sans m'obliga a veure el cinema doblat a l'espanyol, jo li ofereixo la possibilitat de triar. Qui és el demòcrata?