L'esbroncada que bascos i catalans van dedicar als reis d'Espanya i a l'himne espanyol en la final de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao va causar un gran impacte a Espanya. La prova és que transcorregut un mes, els mitjans de comunicació d'aquell país encara en parlen. És clar que potser ho fan per emmascarar la humiliant derrota que el Barça va infligir al Madrid per 80 a 61. Val a dir, però, que a Catalunya, per bé que amb menys intensitat, hi ha hagut un parell de sectors que també s'han esverat. Un, com era d'esperar, ha estat l'espanyolista i l'altre, no menys previsible, el dels sublims, que són totes aquelles veus que en les tertúlies de ràdio i televisió propaguen dia rere dia el manual del bon esclau. Heus aquí dos dels seus manaments principals: 1) A l'amo no se'l pot xiular ni esbroncar; a l'amo se l'ha de respectar i obeir. 2) Els símbols de l'amo són sagrats i cal reverenciar-los; la hispana casa reial és la hispana casa de tots.

No cal dir que aquest manual, a força de repetir-lo durant tres segles, ha fet forat. El mateix forat que la subordinació dels negres als Estats Units quan cedien els seus seients als blancs en els autobusos. Per respecte, és clar. Per això, entre nosaltres, apareixen persones com Johan Cruyff i Josep Maria Flotats que no sols s'alcen del seient de l'autobús quan hi puja l'amo, sinó que, a més, renyen els negres rebels que no ho fan. Cruyff ha dit que "a Vancouver sonen els himnes i tothom mostra respecte. Aquí sona l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei de bàsquet i hi ha esbroncada. [...] Siguis d'on siguis, et sentis com et sentis, tant és si hi estàs d'acord o no, els himnes nacionals es respecten. Més enllà de l'esport, el respecte és bàsic en tots els àmbits de la vida". No li falta raó a Cruyff. Certament, el respecte és bàsic en tots els àmbits de la vida. Però el respecte ha de ser mutu, si no no s'hi val, oi que no? Doncs justament per això és legítim xiular l'himne espanyol, perquè el respecte no és mutu. Els catalans i els bascos que van xiular a València i a Bilbao respecten tots els himnes del món, és clar que sí. Tots menys un: l'himne del país que impedeix que puguin sonar els himnes de Catalunya i del País Basc en les competicions internacionals. Cal preguntar-se quin seria el comportament del senyor Cruyff en sentir l'himne d'un país que impedís el reconeixement oficial d'Holanda.

Josep Maria Flotats, per la seva banda, diu: "Em sembla anòmal que es xiuli l'himne d'Espanya en presència del rei". Li sembla anòmal. Es veu que el senyor Flotats no s'adona que el pavelló de Bilbao no va xiular pas l'himne en presència del rei, el pavelló de Bilbao va xiular-los a tots dos: himne i rei. Això és força diàfan i tothom ho va veure. El que ja costa més d'entendre és que el senyor Flotats, amb 71 anys de vida, mai no hagi trobat anòmal que l'himne de Catalunya no pugui sonar en cap esdeveniment esportiu oficial. Això, a ell, ves per on, sempre li ha semblat la cosa més normal del món. És el que s'escau a un català que diu coses com aquestes: "Madrid és una ciutat molt oberta. La societat catalana és una societat més tancada que la madrilenya. La de Madrid és més semblant a la societat parisenca". Albert Boadella no ho hauria expressat millor. L'autoodi és així. Per això si Boadella i Flotats fossin negres serien del Ku Klux Klan.

e-notícies , 25/3/2010