Em sorprenen les crítiques que ha rebut Mònica Terribas arran de la seva entrevista a José Montilla. No em refereixo a les crítiques d'alts càrrecs del Partit Socialista –aquestes són coherents amb una força que concep la televisió pública com un altaveu de la seva ideologia–, sinó a determinades veus periodístiques que també són membres d'aquesta formació. Es pot ser periodista i pertànyer a un partit, és clar que sí. Però mai els interessos d'aquest partit no han de convertir el periodista en un servidor del govern. Sigui quin sigui el govern. Les esmentades veus, tanmateix, acusen Terribas d'aplicar "el tercer grau" al senyor Montilla amb preguntes que semblaven fetes per l'oposició i de no guardar-li respecte deixant-lo acabar les respostes. Fet, aquest darrer, que només es va produir quatre vegades al llarg dels 54 minuts. I de les quatre, només una va ser una interrupció manifesta. La resta de preguntes van tenir un to respectuós. Una altra cosa és que l'efecte adormidor del parlar de José Montilla faci que l'entrevistador no sàpiga si ha acabat la resposta o encara en té per deu minuts més. I és que el tempo televisiu és incompatible amb el d'aquest senyor. Però no són les crítiques allò que més sorprèn, sinó el fet que un periodista acusi un altre de ser massa incisiu. És increïble, això, ja que posar el poder contra les cordes és un dels principis més elementals del periodisme i implica que les preguntes semblin fetes per l'oposició, no pas pels simpatitzants. Cap periodista no pot ser mai un robot amb un plec de preguntes còmodes destinades a publicitar electoralment un governant. Les crítiques del PSOE de Catalunya a Mònica Terribas, per tant, palesen la baixa cultura democràtica d'aquest partit i el grau de manipulació a què podria arribar si mai tingués la majoria absoluta.