Sempre recordaré el riure amb què els amics que m'envoltaven van acollir la frase referida a Eric Rohmer que Gene Hackman pronuncia en el film La nit es mou, d'Arthur Penn. Era l'any 1980 o 1981, jo havia comprat un magnífic televisor Sony Trinitron per poder veure les pel·lícules amb la màxima qualitat possible i els dissabtes convidava els amics a compartir les excel·lències del caríssim aparell. Aquell dia, no sé per què, tots s'havien mostrat reticents i no n'esperaven gaire, del film. "És la millor pel·lícula d'Arthur Penn", els vaig dir, "no us la podeu perdre". I, certament, va ser un èxit. Rodada el 1975, La nit es mou és una petita joia del cinema negre nord-americà sobre un perdedor casat amb una dona que té relacions amb altres homes. De sobte, quan són a casa, ella li diu: "Ahir a la nit, Charles i jo vam anar a veure una pel·lícula de Rohmer: La meva nit amb Maud. T'hauria agradat venir?". I ell respon: "No ho crec. Una vegada vaig veure una pel·lícula de Rohmer; va ser com veure créixer l'herba". Arran d'aquest comentari, s'ha dit sempre que Penn es burlava de Rohmer. Jo, tanmateix, no n'estic tan segur, perquè, tot i que sembla un acudit sardònic sobre el realitzador francès, això és evident, també pot ser interpretat com un homenatge, atès que la resposta de Hackman no reflecteix obligatòriament el parer d'Arthur Penn, sinó la necessitat del marit de mostrar-se sorneguer amb la seva dona. Sap que el seu amant és un intel·lectual i se serveix de Rohmer per menystenir-lo.

Arthur Penn i Eric Rohmer, no hi ha dubte, representen dues concepcions diferents d'entendre el llenguatge cinematogràfic, però el cert és que el breu diàleg esmentat, per bé que canviant-ne el subjecte, podria pertànyer perfectament a un film del segon. El despit que sent Patrick Bauchau a La col·leccionista, per exemple, davant la promiscuïtat sexual d'Haydée Politoff, la dona que desitja, no difereix gaire del de Hackman a La nit es mou davant la promiscuïtat de la seva dona. I és que tot i que el vincle dels dos homes amb les dones respectives no és el mateix, el seu ego masculí ferit sí que ho és. Per això, parafrasejant l'acudit de Penn sobre Rohmer, Patrick Bauchau podria dir a Haydée Politoff que "veure un film de d'Arthur Penn és com veure envellir una promesa", en el sentit que Penn mai no va passar de ser una promesa del cinema nord-americà.

Jo, en tot cas, em confesso un fervent enamorat del cinema de Rohmer, i la seva mort, el passat 11 de gener, a l'edat de vuitanta-nou anys, em produeix una enorme tristesa perquè esperava amb delit les seves pel·lícules, fins al punt que mantinc amb elles una relació afectiva que m'acompanyarà tota la vida. Potser perquè sóc escriptor, m'agraden els autors cinematogràfics que despullen l'ànima humana per mitjà de la paraula, m'agraden Rohmer, Truffaut, Bresson, Dreyer, Oliveira, Wilder, Brooks, Mankiewicz... M'agraden les paraules i m'agraden els silencis, m'agraden els silencis de Bergman com m'agraden els silencis de Pinter. De fet, per bé que són cineastes amb interessos força diferents, la figura d'Aurora, la novel·lista d'El genoll de Clara, de Rohmer, sembla sorgida d'un film de Mankiewicz, perquè manipula els qui l'envolten talment com si fossin éssers de la seva creació. Això és el que feien, per exemple, el crític teatral (George Sanders) a Tot sobre Eva, el guionista i director de cinema (Humphrey Bogart) a La comtessa descalça o l'escriptor (Laurence Olivier) a L'empremta. Tots ells són alter ego de Mankiewicz en l'interior de la ficció.

Confesso que el meu amor per Rohmer m'ha dut fins i tot a fer-lo aparèixer en alguns dels meus llibres. Apareix a Jo no sóc espanyol en la conversa que mantinc amb Francesc Bellmunt, i té una presència extraordinària en una novel·la que vaig escriure fa dos anys i que es publicarà la tardor d'enguany. Acusat de literat per molts crítics, Rohmer, per paradoxal que sembli, només va escriure una novel·la, Elisabeth (JC Clementine, 2007), quan tenia vint-i-sis anys, i una obra de teatre, Trio en mi bemol (Plot, 2008), que es va estrenar el 1988 al Teatreneu de Barcelona en versió de Jaume Melendres i direcció de Joan Ollé amb Ramon Vila i Àgata Roca com a protagonistes. La resta de la seva obra, descomptant les aportacions televisives, és totalment cinematogràfica. Així és com l'any 1971, des de les pàgines de La Nouvelle Revue Française, responia ell als seus detractors: "Hi ha qui diu que el meu cinema és literari. Que allò que dic a les meves pel·lícules podria dir-ho en una novel·la. Sí, però es tracta de saber què és allò que dic. El discurs dels meus personatges no és forçosament el de la meva pel·lícula. En els Contes morals, és cert, hi ha una intenció literària, una trama novel·lesca establerta per endavant, que podria ser un material per desenvolupar per escrit, com sovint certament faig, en forma de comentari en off. Però ni el text d'aquest comentari ni el dels diàlegs són la meva pel·lícula: són coses que filmo, de la mateixa manera que els paisatges, els rostres, la manera de caminar, els gestos. La paraula forma part, com la imatge, de la vida que rodo. Allò que "dic" no ho dic amb paraules. Tampoc amb imatges, mal que pesi a tots els sectaris d'un cinema pur que "parlaria" amb les imatges, com un sord-mut parla amb les mans. En el fons, jo no dic, mostro. Mostro gent que actua i que enraona. Això és tot el que sé fer, però aquí està la meva autèntica intenció. La resta, hi estic d'acord, és literatura."

L'univers de Rohmer es concentra, bàsicament, en tres cicles, Sis contes morals, Comèdies i proverbis i Contes de les quatre estacions, i cadascun constitueix un petit univers per ell mateix. En els Contes morals hi trobem un món masculí farcit de seductors de moral conservadora amb aires de superioritat que són posats en evidència per dones que els despullen psicològicament i que ens mostren la seva feblesa i les seves contradiccions. La informació, per tant, no ens arriba pas a través d'allò que fan sinó d'allò que pensen. A Comèdies i proverbis s'inverteixen els termes i entrem en un món femení ple de dones molt joves i insegures, amb tendència a l'autoinferiorització i necessitades de reafirmació personal. Es tracta d'heroïnes més interessades en els jocs i en les maniobres de l'amor que no pas en la conquesta en si mateixa. Finalment, als Contes de les quatre estacions, assistim a la substitució del joc amorós pel raonament sobre la consciència i els paranys del llenguatge.

És dur haver d'acceptar que ja no hi haurà més pel·lícules de Rohmer, el cineasta que ens empenyia a interessar-nos pels pensaments de les persones, no pas per les seves accions, i que ens descobria els laberints del llenguatge tot concedint més importància al personatge que escolta que no pas al que parla. Va ser amb ell, també, que molts homes van descobrir l'immens plaer eròtic que pot suposar compartir tota una nit el llit amb una dona simplement parlant-hi. Només parlant-hi. Aquest és l'univers d'un dels directors de la meva vida, l'univers d'Eric Rohmer, el cineasta que estimava les paraules i que, precisament perquè les estimava, ens mostrava la bellesa dels silencis.

Lletres , núm. 42, febrer-març, 2010