Fa una dècada que Víctor Alexandre va publicar l'exitós llibre Jo no sóc espanyol, on entrevistava diverses personalitats dels Països Catalans que s'expressaven sense embuts al voltant de la catalanitat i el sentiment de no pertinença a la nació espanyola. Va ser un llibre celebrat, provocatiu i necessari per a esbandir complexos identitaris. Ara l'autor reprèn la fórmula de l'entrevista en Nosaltres, els catalans, on ens presenta vint persones que comparteixen la particularitat de sentir-se catalanes tot i tenir uns orígens familiars i de naixença en països diversos d'arreu del planeta. L'autor, tal com explica en el pròleg, manlleva el títol del clàssic Nosaltres, els valencians (1962), de Joan Fuster, amb una clara intencionalitat: així com el sociolingüista valencià criticava en el seu assaig l'actitud nacional passiva i feble dels valencians al llarg de la història, Alexandre posa també al descobert la tebior secular i enganxifosa de l'actitud que mostren molts catalans envers la nació i la llengua. I ho fa en presentar-nos aquests vint "nouvinguts" –que, òbviament, ja han deixat de ser-ho– del tot integrats en la nostra societat fins al punt de sentir-se tan catalans (per no dir més) com els autòctons.

Els punts d'origen d'aquests vint catalans són dispars: des de l'Argentina (Patrícia Gabancho) fins a Palestina (Salah Jamal), passant per Nord-amèrica (Sam Abrams), Iraq (Pius Alibek), Anglaterra (Mathew Tree) o el País Basc (Txiki Begiristain), així com Alemanya, l'Índia, Austràlia, Andalusia, Galícia, el Congo, Sud-àfrica... Tots ells són models d'integració a la terra que els acull i que han escollit per a estar-s'hi, i les entrevistes són una passejada pels seus records, vivències i motius. En tractar-se d'un mitjà escrit, no podem escoltar els entrevistats amb els seus accents respectius. Alexandre, tanmateix, ens ho transmet i, d'aquesta manera, sabem que Mia Ramondt, d'origen holandès, parla el català a la manera de València; que Cillie Motzfeldt, nascuda a Noruega, parla amb accent nord-català, o que Sachimi Sasaki, nascuda al Japó, parla la nostra llengua amb accent mallorquí. La diversitat dins la diversitat.

Aquest és un llibre no apte per a hispanocèntrics, perquè evidencia que la nació i la llengua catalanes no són uns invents creats per a fer-los la guitza, sinó una realitat. Ara bé, els catalans "autòctons" tampoc no hi surten gaire ben parats: els entrevistats es queixen que a casa nostra molt sovint se'ls parla en castellà, menyspreant d'aquesta manera l'esforç que ells fan per parlar la nostra llengua, per raons estrambòtiques com saber de quin país procedeixen (com li passa a Adriana Gil, nascuda a Mèxic) o en veure el seu color de pell (com explica Mbaye Gaye, originari del Senegal). El cas de Gaye, a més, és colpidor perquè va ser detingut i agredit per la policia espanyola –a Barcelona mateix– per ser negre i per no deixar de parlar català (dos factors que, units, encara enervaven més els seus agressors).

En conclusió, aquests vint catalans vinguts d'arreu del planeta deixen en evidència els catalans "d'aquí" –els de peu però també les editorials, els mitjans de comunicació i les institucions– i desarmen l'argument fal·laç segons el qual la nova immigració posarà fi a la llengua catalana. Ben al contrari: el poder d'integració de la llengua és enorme, com podem comprovar en els exemples d'aquest llibre.

Anna Porquet i Botey
Llengua Nacional , núm. 69, IV trimestre 2009