D'aquí a uns anys, quan es revisin històricament les barbaritats que estan perpetrant el Partit Socialista i el Partit Popular a Madrid contra el País Basc -ara sota el lideratge del ministre de l'Interior espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba-, la gent demanarà als representants polítics del país: "I per què ho permetíeu? Per què callàveu i us resignàveu? Per què totes les forces polítiques amb una mínima consciència nacional i amb un sentit de la dignitat no aparcaven les seves diferències i mobilitzaven la ciutadania contra la destrucció de la nació basca per part de socialistes i populars? Què us paralitzava? L'individualisme, el materialisme, l'idealisme càndid, la desconfiança en vosaltres mateixos...?". Seran preguntes dures, i molt incòmodes de respondre. Sobretot perquè no hi ha res, absolutament res, que justifiqui la passivitat d'un poble davant els atacs d'un altre. Llevat, és clar, de la voluntat de desaparèixer.

Em pregunto -amb el marge d'error i la ingenuïtat que comporta parlar d'un país que estimes però que no és el teu- si no és possible un gest d'acostament de l'esquerra abertzale al PNB així com la assumpció de la independència per part d'aquest com a única via per sobreviure a l'atzucac en què es troba el país. Vull dir que només la superació temporal de les adscripcions socials en benefici de l'ideal més noble de la humanitat, que és la llibertat, permetrà que la nació basca sigui un nou Estat de la Unió Europea i gaudeixi dels drets inherents a aquesta condició. Sense una majoria unida i transversal en defensa de les llibertats nacionals l'Estat basc és impossible, ja que els retrets i els conflictes interns -per molt fonamentats que estiguin- només condueixen a la perpetuació del sotmetiment actual. Euskal Herria, com la nació catalana, té dos fronts oberts, i tots dos són molt perillosos: l'espanyolització i la globalització. La primera és un tigre de paper, però resulta letal quan la víctima no creu en si mateixa; la segona té coses molt positives, però és despietada amb la feblesa. I una Euskal Herria sense Estat propi és un poble feble, un poble sense atributs, un poble condemnat a desaparèixer sota el pes d'un nou ordre mundial. Un ordre dintre del qual només conservaran la seva identitat aquells que sàpiguen adaptar-s'hi valent-se de l'articulació política adient. I aquesta articulació es diu Estat propi. L'Estat no és cap panacea, és cert, però sense Estat no hi haurà vida. És absurd pensar que pel sol fet d'haver sobreviscut a un passat advers la nació basca té garantit el futur. Qui pensi així hauria de preguntar-se per quina raó potències com França estan prenent mesures d'autoprotecció per salvar la seva cultura i la seva llengua de la globalització. Hi ha algú prou ingenu que cregui que la llengua basca, minoritzada com està, té més possibilitats de sobreviure que la llengua francesa?

e-notícies , 8/4/2010