Contra la nova llei del cinema, que, si s'aprova, obligarà a doblar o subtitular al català el 50% de les còpies de totes les pel·lícules que s'estrenin a Catalunya, s'han obert dues línies d'atac. Una és la línia descaradament espanyolista, que defensa sense embuts la llei de 23 d'abril de 1941 dictada per Franco, i l'altra és la que defensa el mateix però amb la boca petita. En aquest cas es tracta de veus més o menys relacionades amb el cinema que, fent-se passar per progressistes i obertes, amaguen el seu desig que la llengua catalana no traspassi l'espai merament domèstic i ornamental. Aquest espanyolisme tímid, però, és molt fàcil d'identificar, sobretot per les contradiccions en què cau. Diu que els espectadors de cinema en català no han augmentat en els darrers 25 anys, i és cert. El que no diu és que aquest augment ha estat impossible per la senzilla raó que el cinema doblat al català pràcticament no ha existit. És a dir, que no hi ha espectadors en català perquè no hi ha pel·lícules en català.

Un altre dels arguments que fan servir aquestes veus –algunes de Sant Cugat– és que primer cal fer pedagogia, molta pedagogia. Cosa que no té gaire sentit si, com diuen, el franquisme és mort i enterrat. Si el franquisme és mort i enterrat, com és que cal fer pedagogia per eradicar la inèrcia franquista de les sales de cinema? En què quedem, Franco és viu o és mort? Tot s'aclareix quan sabem que aquesta demanda de pedagogia és en realitat una argúcia per assegurar-se que la cartellera continuarà dominada pel cinema doblat en espanyol els propers 25 anys. Quina llàstima, tanmateix, que aquests pedagogs amateurs no prediquin el mateix contra els milers i milers de lleis que ens governen en lloc de mostrar-s'hi tan submisos. Vet aquí perquè diuen que no s'han d'imposar quotes de llengua catalana. Saben que d'aquesta manera l'única quota que s'imposa és la que manté l'hegemonia de la llengua espanyola. I és que els enemics de la normalització de la llengua catalana al cinema són els mateixos que tots aquests anys s'han mantingut en silenci davant la més totalitària de les pedagogies. La que imposa dues coses: una, que el 97% del cinema de la cartellera estigui doblat o subtitulat a l'espanyol; i dues, que el 3% restant, si el volem en català, ens el paguem nosaltres.

Cugat.cat , 16/4/2010