Ja fa anys que la Creu de Sant Jordi és una distinció devaluada. El seu lliurament per dotzenes, com si fossin ous, i la manca de rigor amb què s'atorga, en sintonia amb els interessos partidistes de qui governa la Generalitat, han convertit aquest guardó en una ganyota de si mateix. L'edició d'enguany, amb la concessió del premi a José Maria Mena i a Carlos Jiménez Villarejo, fiscals del cas Banca Catalana, n'és una prova. Produeix vergonya aliena que el nostre país, fruit de la manca de dignitat d'aquells que avui en són al capdavant, condecori els dos homes que en sintonia amb Narcís Serra i Alfonso Guerra van fer mans i mànigues per tancar el president de Catalunya a la presó. L'any 1984 vaig trobar repugnant l'intent del Partit Socialista de desprestigiar el meu país i les seves institucions, i ara, el 2010, vint-i-sis anys després, em sembla escandalós que aquest partit, tot i haver fracassat, tingui el desvergonyiment de premiar els botxins jurídics d'aquell objectiu.

L'any 1990, com sabem, incapaç de trobar cap delicte en l'actuació dels vint-i-cinc consellers de l'entitat, l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari contra Banca Catalana i, consegüentment, el procés no va continuar endavant. El mal, tanmateix, ja estava fet, perquè Banca Catalana va passar primer a mans de la gran banca espanyola i l'any 2000, ja en poder del BBVA, va perdre el seu nom i es van esborrar tots els seus signes d'identitat. I és que estem parlant d'una estratègia dissenyada pel govern espanyol i pel Banc d'Espanya amb l'objectiu de liquidar els bancs que no tinguessin la seva seu central a Madrid. Va ser així com a Catalunya van desaparèixer, entre d'altres, Banca Catalana, Banca Mas Sardà, Banc de Girona, Banc Comtal, Banc dels Pirineus, Banc Industrial de Catalunya, Banc Industrial del Mediterrani i Banc Català de Desenvolupament. L'operació, però, continua, i ara toca a les caixes. La sibil·lina i cada cop més probable fusió de la major part de caixes catalanes amb caixes espanyoles, així com la desaparició dels seus noms històrics, té com a finalitat la destrucció d'un dels eixos bàsics de la configuració de Catalunya: el seu teixit econòmic.

És així com el Partit Socialista, amb el seu patriotisme social i la seva la pluja fina –aquell patriotisme social i aquella pluja fina que enamoren a Esquerra–, aconsegueix que la desnacionalització de Catalunya avanci en la mateixa proporció que avança la seva consciència nacional per tal que, quan per fi decidim convertir-nos en una nació independent, ja no ens quedi nació per independitzar. Molt eloqüent, per cert, el detall que el tripartit honori dos botxins jurídics de Catalunya amb una distinció que va ser creada pel mateix president que volien destruir.

El Singular Digital , 20/4/2010