Per bé que, com a periodista, ja he dit que no em sembla correcte que la directora de TV3 es dediqui a fer entrevistes tot ocupant l'espai que correspon als professionals de la casa en lloc d'exercir el càrrec per al qual ha estat elegida -cosa que suposa un menyscabament de la qualitat de la plantilla i obre interrogants sobre remuneracions extres i temps de dedicació al càrrec-, he de reconèixer que l'entrevista que Mònica Terribas va fer recentment a Artur Mas va ser correcta tant en la forma com en el contingut. Hi va ajudar la química, val a dir-ho. Química no vol dir necessàriament afinitat ideològica, però sí la confluència de dos elements que, junts, atreuen l'interès dels qui en són espectadors. Hi ha parelles químicament efectives i parelles químicament nul·les. El primer seria el cas de la parella Mònica Terribas/Artur Mas i el segon el de la parella Mònica Terribas/José Montilla. Res a veure l'un amb l'altre. Més que res perquè Artur Mas és un polític altament capacitat i amb un projecte de govern -dic de govern, no de país- mentre que José Montilla constitueix una pàgina en blanc en la història de Catalunya i no té res a dir. L'un vol ser president; l'altre ja ho és, però només en qualitat de delegat del govern espanyol a Catalunya. Si a tot això hi afegim el fet que Artur Mas és molt més bon actor que José Montilla, la diferència entre tots dos en les esmentades entrevistes esdevé abismal. Mas estima la càmera i la càmera el correspon. Montilla estima la foscor i la càmera el retrata. Mas és feliç quan s'alça el teló, Montilla només ho és quan s'abaixa.

Dit això, em consta que les declaracions d'Artur Mas sobre la independència de Catalunya han decebut profundament moltíssims militants i votants de Convergència que estaven farts de la tradicional ambigüitat de la seva direcció en el tema nacional i que tenien l'esperança que l'evolució experimentada pel país en aquest àmbit servís per fer un cop de timó. Però no. És cert que Artur Mas no fa fàstics a la independència, però en situar-la al llindar del proper mil·lenni ens diu que el seu projecte té el mateix nom que el projecte del tripartit: "la independència l'any 3000". Vegem-ne algunes mostres expressades en l'esmentada entrevista:

"On hem d'aplicar, els catalans, el dret de decidir? En allò que més ens uneix, allà on hi ha una majoria social, o en allò que més ens pot separar? Perquè allò que ens separa ens fa més dèbils i allò que ens uneix ens fa més forts. Els pobles no avancen a base d'unes minories, encara que siguin relativament importants però que no representen una part important del cos social. La declaració d'independència de Catalunya ens uneix o ens separa? Això clarament divideix la societat. [...] En canvi, que Catalunya administri els seus propis recursos, allò que els bascos en diuen el concert econòmic i que els navarresos en diuen el règim de conveni, ens uneix o ens separa, als catalans?"

"La pregunta 'Vostè és independentista?' porta al terreny d'anar clarament a la separació d'Espanya. Jo, per exemple, si hagués pogut definir un model ideal per a Catalunya, hauria optat per una confederació de pobles ibèrics amb una Catalunya nació, amb un govern propi, amb tots els poders més importants, com a part d'un Estat confederal dins del qual tractar de tu a tu els poders centrals, cosa que no passa en aquest moment."

"Catalunya ha de ser cada vegada més lliure, ha de tenir més poder de decisió, ha de tenir més govern propi."

"Un polític que pot ser president de la Generalitat ha de tenir un somni, un projecte, però al mateix temps, ha de portar el seu país a la victòria, no el pot portar a la derrota."

La conclusió d'aquestes paraules, en clau nacional, és que Convergència obre de bat a bat les portes del Parlament a l'independentisme desacomplexat de Reagrupament i de Joan Laporta, ja que, més enllà d'una concepció autonomista de la gestió de les engrunes catalanes, el projecte d'Artur Mas no té cap més programa que el retorn a la política de peix al cove dels governs de Jordi Pujol. És a dir, dependència absoluta d'Espanya i uns quants ciris a santa Rita, patrona dels impossibles, pregant que el PSOE i el PP no tinguin majoria absoluta al Congrés espanyol a fi d'esgarrapar-los alguna competència. I és que no hi ha res com alguna competència nova per continuar justificant la gestió de la captivitat. Recordem, per exemple, l'inflamat entusiasme de Joan Saura quan Madrid ens va transferir el control de les guinguetes de platja.

Tanmateix, fa trampa Artur Mas quan diu que no hi ha una majoria social favorable a la independència. Com ho sap, que no? Té previst convocar un referèndum d'autodeterminació per saber-ho realment? No serà que no el vol convocar per poder continuar dient que l'independentisme és minoritari? No serà que en realitat ja li va bé ser president d'una comunitat autònoma i que no es veu amb cor de ser president d'un Estat d'Europa? És maca la frase "Catalunya ha de ser cada vegada més lliure", el problema és que no diu quan ha de ser lliure de debò. Què significa "cada vegada"? Cada any, cada quatre anys, cada dècada, cada generació? Caldria que ho aclarís, altrament sembla un truc per anar tirant fins a l'any 3000. Sobta, a més, que reivindiqui la gestió dels propis recursos -estil País Basc- per mitjà d'una via impossible, que és la de la reforma de la Constitució. Dic impossible per tres raons: una, perquè ni el PSOE ni el PP tenen la més mínima intenció de reformar la Constitució; dues, perquè socialistes i populars estan visceralment en contra d'un concert econòmic per a Catalunya; i tres, perquè hi ha una ofensiva en marxa, fruit de la connivència plena entre aquestes dues forces -acceptada pel tripartit-, per espoliar, empobrir i anorrear Catalunya. Queda clar, per tant, que l'única via possible -possible perquè no depèn d'Espanya, sinó de Catalunya-, és la declaració unilateral d'independència com a fruit d'una majoria absoluta obtinguda pels partits que l'hagin inclòs en el seu programa electoral. Aquest és l'únic camí en un Estat de dret, el de les urnes.

Per altra banda, s'equivoca interessadament el senyor Mas quan diu que la independència separa i afebleix. En què separa i afebleix els espanyols, els francesos, els alemanys o els portuguesos la seva independència? Pot dir-nos en quin sentit ens uneix i ens fa més forts, als catalans, dependre d'Espanya? En què es basa el senyor Mas per considerar que la llibertat separa i la subordinació uneix? És això el que vol, una Catalunya unida en la subordinació? Què en fem, aleshores, dels catalans que no estan disposats a admetre cap altra forma de vida que no sigui la d'una Catalunya plenament lliure? Què en fem dels catalans que, a diferència del senyor Mas, no volen que Catalunya parli de tu a tu amb Extremadura, Múrcia, La Rioja o Castella-la Manxa a Madrid, sinó que ho faci amb Alemanya, Canadà, Japó o Estats Units a les Nacions Unides?

És preocupant que un home intel·ligent i catalanista com Artur Mas no s'hagi adonat que allò que fa fort un poble no és la seva subordinació a un altre poble, sinó la seva independència. És preocupant que un home que vol convertir-se en el futur president de Catalunya no s'hagi adonat que allò que porta un país a la victòria no és l'acceptació de la derrota, sinó la convicció que no hi ha cap altra forma de vida digna que no sigui la de la plena llibertat.

e-notícies , 19/4/2010