Ja fa uns quatre anys que declino assistir al circ d'arrel madrilenya que últimament acompanya la diada de Sant Jordi. No em refereixo a la signatura de llibres –d'això ja en parlarem–, sinó als refrigeris que se celebren el dia abans i el mateix 23 d'abril. L'esmorzar de l'Hotel Regina de Barcelona, per exemple, no té cap altre objectiu que fotografiar en grup, talment com en el metro en hora punta, el centenar de persones que aquell any han publicat un llibre. Això és tot. I dic persones, no pas autors, perquè n'hi ha moltíssimes –la immensa majoria– que no tenen l'escriptura com a ofici. De manera que, en un poti-poti en el qual les lletres importen ben poc, s'hi barreja tot: pomes, peres, ous, cacauets, albercocs i maduixes. No hi ha cap criteri que situï cada cosa al seu lloc, tot es redueix a amuntegar gent sense res en comú per tal que l'endemà els diaris reprodueixin la fotografia sota un titular que digui que allà s'hi va celebrar "el tradicional esmorzar de Sant Jordi". En realitat, però, pura buidor. Jo mateix, en l'edició de l'any 2000, vaig viure una anècdota molt il·lustrativa en aquest sentit. Vaig mirar els llibres exposats –un per autor present– i vaig veure que hi eren tots menys Jo no sóc espanyol, que era el meu. Vaig preguntar-ne les raons i em van respondre que no hi havia cap mala intenció, simplement s'havia considerat que, "en tractar-se d'una trobada apolítica, era millor no mostrar-lo". Així, literalment. És a dir que em convidaven a esmorzar i a fer-me una foto en qualitat d'autor d'un llibre que havien decidit amagar. Hi vaig tornar un parell d'anys i vaig dir: "Prou". No hi ha res que em posi més malalt que l'eixorc espectacle de la hipocresia i la buidor.

Aquestes són coses que no haurien d'enterbolir Sant Jordi, certament, però l'enterboleixen, perquè són indestriables del gir que ha fet la Diada aquests darrers anys. D'una banda, hi trobem el desembarcament de l'star system mediàticoliterari de Madrid, amb un tarannà que no té res a veure amb l'esperit català de la festa. De les deu del matí a les vuit del vespre d'aquell dia, les parades de diverses llibreries del centre de Barcelona es transformen en una mena de platós televisius poblats de figuretes espanyoles envoltades d'un públic que no té cap més objectiu que veure-les de prop. Hom dirà: "Si tenen públic, per què no convidar-les?". Doncs, no. Aquesta gent no té res a veure amb Sant Jordi, ni, encara menys, amb la literatura. És lícit que les seves editorials vulguin fer negoci a Catalunya, però per fer-ho disposen dels restants 364 dies de l'any. El xou de Boris Izaguirre, per exemple –encerclat de gent demanant-li que es despulli–, no té res a veure amb Sant Jordi.

En una altra línia, però igualment aliena al tarannà dels escriptors catalans, conservo ben viu el record del dia que em va tocar asseure'm al passeig de Gràcia al costat de José Luis de Vilallonga. Vaig quedar-me astorat quan vaig veure que l'acompanyava un assistent amb la tasca específica d'obrir els seus llibres per la pàgina tres per tal que ell, proveït d'una elegant ploma estilogràfica –potser la mateixa que duia a la butxaca el seductor José da Silva Pereira, el seu personatge en el film Esmorzar amb diamants, de Blake Edwards– només els hagués de signar. És a dir, que alçant les mans com un cirurgià just abans d'intervenir, no tocava en cap moment els llibres que signava. L'assistent els obria, l'assistent els tancava i l'assistent els lliurava a la persona que els havia comprat. Tot molt humà.

Aquests, malauradament, no són els únics elements aliens a la diada de Sant Jordi. N'hi ha molts d'altres que la desvirtuen i que, com dic, la degraden a la categoria de mer espectacle mediàtic. No es pot dir, tanmateix, que la culpa sigui de Madrid, atès que els organitzadors som nosaltres. Som nosaltres els qui propiciem que un escriptor català, tot i trobar-se al cor de Barcelona, se senti com si estigués al carrer Serrano de Madrid quan el 23 d'abril el fem seure entre Rosa Montero i Arturo Pérez-Reverte, dos rostres que la resta de l'any, des de les pàgines d'El País i d'El Semanal, es dediquen a dir pestes de Catalunya i dels catalans. Montero: "El asunto de los archivos de Salamanca: CiU, Esquerra y los de IU reclaman, ya se sabe, que el estupendo archivo sea descuartizado y que les devuelvan los papeles. [...] Pero tener reunidos todos los documentos es algo positivo, y desbaratar ese logro es una pena; el archivo de Salamanca es hoy un tesoro, un bien común, y tal vez sea eso lo malo de los nacionalismos, que no se sienten comunes con casi nadie". Pérez-Reverte: "Así que pronto tendremos a ministros de Cultura y presidentes de Gobierno hablando en el telediario del reino de Euskadi y del reino de Cataluña, y del reino de Matalascañas según bajas a mano derecha, si se tercia."

Un altre factor que també està degradant per moments la diada de Sant Jordi és el fenomen del llibre mediàtic. Els editors i els llibreters haurien de reflexionar profundament sobre la qüestió, perquè la presència de figures de la ràdio i la televisió en les parades situades al carrer atreu gent, no hi ha dubte, però anul·la tots aquells autors que "només" són escriptors. Produeix vergonya aliena veure autors com ara Joan Margarit, Joan Francesc Mira, Carme Riera, Valentí Puig, Maria Barbal o Jordi Coca totalment eclipsats per la proximitat d'una vedette mediàtica. Coca, concretament, ja fa temps que va decidir deixar de participar en aquest circ. Es dóna la circumstància, a més, que el públic que s'aplega al voltant dels mediàtics és tan elevat que inevitablement acaba ocupant l'espai dels autors del costat tot fent-los invisibles als ulls dels vianants. Si seguim per aquest camí, aviat haurem de convenir que per ser escriptor als Països Catalans primer cal ser presentador de ràdio o televisió.

No es tracta que els escriptors diguem què s'ha de fer el 23 d'abril amb els autors mediàtics, perquè no ens correspon, però és obvi que la barreja d'uns i d'altres un mateix dia i en un mateix espai no sols perjudica de ple els primers, aquells que de debò viuen (o sobreviuen) d'escriure, sinó que els converteix en una mena de crossa o d'aval cultural dels segons. Una mica com aquelles estrelles del cinema que, quan tenen el rampell de pujar a un escenari, procuren fer-ho envoltades d'actors i d'actrius vertaderament teatrals que donin relleu al seu paper. La diferència és que dalt d'un escenari s'hi treballa, mentre que a les parades de Sant Jordi no es fa res més que signar. Una vegada em vaig indignar en silenci quan vaig veure un grandíssim escriptor, com Jesús Moncada, totalment invisibilitzat per la munió de gent que volia una signatura de l'autor mediàtic que hi havia al costat seu. Ho vaig trobar ofensiu. Però la culpa, en aquests casos, no és pas de l'autor mediàtic, sinó d'aquells llibreters i editors que el porten allà tot convertint la diada de Sant Jordi en el mercat de Calaf. Hi ha més coses, tanmateix. De fet, estem enraonant d'un tema tan complex, tan ramificat i tan espinós que valdrà la pena que hi aprofundim en el proper número. Potser no ens adonem, però estem destruint la diada de Sant Jordi. No destruïm el seu volum de negoci, però sí els seus valors.

Lletres , núm. 43, abril-maig, 2010