Em sembla que Catalunya no és conscient del que significa la renúncia del diari Avui a continuar distribuint-se al País Valencià. Talment com si es tractés de la cosa més normal del món, no sols no hi ha hagut reacció sinó que tampoc no hi ha hagut opinió. Indiferència total. I el més trist és que no es pot esperar res més d'una societat sense altaveus mediàtics que la cohesionin nacionalment i governada per polítics hispanocèntrics. Som insensibles a les amputacions que patim perquè no sabem qui som i acceptem la minva com un fet inevitable.

Però la supressió de la distribució de l'Avui al País Valencià i a les Illes sí que es podia haver evitat. "Les vendes eren d'uns 400 exemplars al dia i això ens portava una pèrdua específica de 200.000 euros l'any", ha dit Joan Vall, vicepresident executiu de l'Avui, per justificar la mesura. El problema és que la causa de la mesura, tot i la certitud de les xifres, no és econòmica, sinó psicològica i, per tant, indestriable del malaltís estat de resignació nacional en què vivim. És innegable que l'empresa editora de l'Avui té tot el dret a gestionar els seus propis recursos i a prendre decisions per tal de mantenir la nau a flor d'aigua. Al capdavall es tracta d'una empresa privada i no pas d'un servei d'assistència informativa subvencionat. Però cal no oblidar que estem parlant d'una empresa que rep ajut governamental, i això hauria de tenir servituds. D'entrada, el govern, si en lloc de considerar-se una delegació administrativa d'Espanya, tingués sentit d'Estat –d'Estat català, és clar– ja no hauria permès la renúncia a distribuir el diari al País Valencià i a les Illes. Vull dir que els fons públics haurien de ser vinculants en aquest sentit com una simple qüestió de principi. I més encara havent-hi en el govern un partit que es diu independentista i que, ves per on, és el titular de la conselleria de Cultura. Doncs no. Resulta que mentre se'ns diu que no hi ha diners per protegir el marc lingüístic català, veiem com es destina un milió d'euros a la protecció de les llengües indígenes de l'Amazònia.

La situació, no cal dir-ho, és molt greu. Però encara ho és més que la societat catalana no se n'adoni, la qual cosa demostra la seva feblesa moral. D'una banda, preferim ignorar el problema per no haver d'assumir responsabilitats; de l'altra, no gosem confessar que només ens recordem del País Valencià o de les Illes quan ens interessa. Per exemple, quan necessitem l'aportació econòmica d'alguna de les seves institucions culturals o quan podem atribuir-nos alguna victòria internacional apel·lant al lloc de naixement de la figura guanyadora. Llavors sí, llavors parlem de Països Catalans i diem que som un sol poble. Això explica que l'Avui, en primer lloc, i el govern, subsidiàriament, no tinguin escrúpols a eliminar la distribució del diari en terres valencianes o balears i que, en canvi, com un fet inqüestionable, assumeixin els costos de mantenir-la en les zones deficitàries del Principat. Algú s'imagina l'enrenou que es produiria si l'Avui, adduint raons econòmiques, decidís no arribar a Lleida, posem per cas? "Que no és Catalunya, Lleida?", diria tothom. I tindrien raó. Doncs bé, què són els Països Catalans sense el País Valencià i les Illes?

Tanmateix, la retirada del diari Avui d'aquests territoris no és un fet aïllat. Ja fa temps que el diari El Punt va prendre la mateixa mesura. D'aquella activa i entusiasta redacció que hi havia a València l'any 2000 ja no en queda res, i el mateix es pot dir de l'edició de la Catalunya Nord. Clar i català: l'Avui i El Punt són diaris autonòmics distribuïts amb mentalitat autonòmica. En això, val a dir-ho, són iguals que TV3. Aquesta última ha acceptat indiferent –tan indiferent com el govern català– que la Generalitat Valenciana n'hi impedeixi la recepció perquè, per a ella, el País Valencià i les Illes no són res més que un apèndix folklòric, una simple noticieta a la setmana. La Catalunya Nord ho té pitjor, però. Si en sabem alguna cosa un cop al mes, ja és molt.

Per això sobta que l'Avui justifiqui l'abandonament del País Valencià i les Illes en la manca de demanda. Home, com n'hi ha d'haver si l'Avui ha viscut d'esquena a aquests territoris una pila d'anys? Com es pot sentir identificat un valencià o un balear amb un diari que ignora completament l'actualitat informativa de la seva terra? No serà que no hi ha demanda perquè ja fa molts anys que no hi havia oferta? En el moment d'escriure aquestes línies, agafo el diari i observo que no hi ha ni una sola notícia relativa a aquells territoris. Cap ni una. En canvi, sí que hi trobo notícies que em parlen d'Espanya, i totes elles irrellevants. I també veig que el "govern central" dels catalans, segons l'Avui, no és pas el govern català sinó el govern espanyol, i que la policia catalana és la "policia autonòmica". El problema, però, no és del diari. El problema és nostre, que llegim l'Avui creient-nos que és un diari nacional i catalanocèntric quan, en realitat, és un diari autonòmic i amb Espanya com a marc referencial. Ens equivoquem, per tant, demanant-li coherència. Ja n'és, de coherent. Ho és amb els seus objectius, que són els d'un mitjà políticament correcte, de centre, moderat, eclèctic i dòcil amb el marc polític actual perquè, ja se sap, "les coses són com són i no com voldríem que fóssim". Això explica que entre el 22 i el 23 de maig de 2004 dediqués 35 pàgines i 86 fotografies a cantar-nos les excel·lències del casament del príncep espanyol Felip de Borbó. El diari basc Berria, en canvi, no en va dir absolutament res. I, en cas de fer-ho, va comunicar, ho hauria situat a les pàgines d'internacional.

Hom dirà que aquests plantejaments són propis d'un diari independentista –i el Berria ho és–, i que l'Avui no se situa en aquest marc per la senzilla raó que està fet per gent d'ideologia diversa. Magnífic. Molt plural. Deu ser per això que hi ha firmes independentistes vetades i que, a diferència de la resta de diaris del món, té un marc referencial diferent del mercat al qual s'adreça. Així és com hi trobem un poti-poti que, disfressat de pluralitat, i semblant-nos, per comparació, més català que La Vanguardia i El Periódico, consumim convençuts que es tracta d'un diari que "no és el que voldríem, però pitjor seria que no hi fos". Cosa que és certa. Seria terrible que l'Avui no existís. I també ho seria, que no existís TV3. Però és un error confondre les engrunes amb el plat, com també ho és confondre la subsistència amb la vida. Hi ha, certament, moltes menes de normalitat. Hi ha, per exemple, la normalitat de l'esclau i hi ha la normalitat de la persona lliure, i hi ha la normalitat dels pobles subordinats i la dels pobles independents. L'Avui, ja ho veiem, ha optat per la normalitat dels pobles subordinats. És un diari que s'automutila perquè no creu en els Països Catalans, com tampoc no hi creu la classe política catalana. I és que som un poble ben curiós, oi? A diferència de l'home minvant de Matheson, no necessitem que l'efecte d'un núvol radioactiu ens empetiteixi. Ho fem tot sols. Som l'increïble poble minvant.

Lluita , núm. 271 (febrer 2010)
Benzina , núm. 44 (abril 2010)