Em sap molt de greu la mort de José María Nunes. Ja sé que la vida s'atura tard o d'hora per a tothom i que Nunes tenia 80 anys, però en persones com ell, d'una vitalitat excepcional, el seu adéu costa molt més de pair. Per sort, ens queden les seves pel·lícules. Jo, algunes, com ara Noche de vino tinto, amb una bellíssima Serena Vergano, Biotaxia o Sexperiencias, les vaig veure quan encara era un adolescent i em van impactar per la seva singularitat. Estic parlant del cineasta més maleït de l'anomenada Escola de Barcelona. I dic maleït en el sentit més noble del mot, perquè Nunes era un home essencialment lliure, inclassificable i rebel que, convençut que tota concessió que fes aniria en detriment de l'honestedat de la seva obra, no es va subordinar mai a cap ortodòxia. A mi, personalment, més enllà d'aquestes consideracions, em queda el record de les hores santcugatenques compartides amb ell, inquiet català de Portugal, i la Maria Espinosa, la seva companya d'aleshores i protagonista de quatre dels seus films. Parlo dels anys 70 i 80 i d'El Cafè, un bar nocturn del carrer de Castillejos que ja no existeix regentat per tot un personatge. Aquest personatge, que es deia Armand, era un home tan estimable, especial i anàrquic com en Nunes i cada nit, quan arribava l'hora de plegar i ja només hi quedàvem “els amics”, tancava la porta del local i el convertia en una festa privada que s'allargava fins a altes hores de la matinada. De les nits d'El Cafè sempre he conservat ben vives dues imatges de l'amic Nunes: una, el seu riure fresc, sonor i contagiós; i dues, les vegades en què, enjogassat com un infant i amb el dit índex sobre els llavis, em recordava a cau d'orella el seu nou film: En secret, amor. Ves per on, així és com ha passat la notícia de la seva mort: gairebé en secret.