Esquerra ja fa temps que és un vaixell que va a la deriva i que, veient-se impotent per salvar-se a causa de la inèpcia del seu comandament, intenta mantenir contenta i enganyada la poca tripulació que li queda. Per això, abans que la nau s'estavelli contra les roques, continua publicant un full parroquial que canta les excel·lències d'aquest comandament. De fet, si els catalans no tinguéssim cap més mitjà d'informació que aquest, ens enamoraríem d'Esquerra, perquè tot ho fa meravellosament bé. Absolutament tot. I és que la humilitat, prou que ho sabem, no és el fort de l'actual direcció d'Esquerra. El seu fort és l'arrogància. L'arrogància vàcua. En lloc de reflexionar sobre els motius pels quals és l'únic partit de Catalunya amb més exvotants que votants, ha optat per satanitzar els primers. "Qui no està amb mi, està contra mi", és el seu lema bíblic. I en el seu full parroquial hi afegeix que els crítics són dolents per naturalesa, perquè només els mouen "finalitats econòmiques o polítiques". Es veu que ja plenament convençuts que el contacte amb les roques és imminent, els dirigents d'Esquerra cerquen culpables fora de la nau. No els estimba la seva inèpcia, diuen, els estimba tot aquell que ha tingut la gosadia d'advertir-los que seguien una ruta equivocada. "Ens voleu mal!", criden mentre la tripulació els abandona a la seva follia. I hi afegeixen: "Sou els nostres enemics!". Pobres. Són tan arrogants que ni els passa pel cap que a Catalunya hi pugui haver persones que, a diferència d'ells, no es mouen ni per diners ni per misèries de partit. No els passa pel cap que hi pugui haver gent plenament lliure i insubmisa, gent que no està en venda i a la qual no se la pot subornar amb un càrrec ben remunerat o amb uns copets a l'esquena que li engreixin la vanitat. No, no els passa pel cap, perquè al llarg d'aquests anys d'estada al poder, com a bons deixebles del Partit Socialista, han teixit una teranyina de subordinacions estratègicament situades que, en qualitat de quota mediàtica, els fan vestits a mida a tant la peça. La roïnesa és així. I el tret més característic de la roïnesa no és que existeixi, sinó que no concep que existeixi algú que no sigui com ella.
El full parroquial d'Esquerra, per tant, té la missió d'escampar aquesta actitud: la fatuïtat al servei d'una sigla -E, com la "E" d'Espanya- sense cap més objectiu que la retenció del poder mentre el país davalla vertiginosament i es constata que mai, d'ençà de la mort d'en Franco, Catalunya no havia estat tan espanyolitzada com avui. I, en aquest sentit, la política de balcó d'Esquerra és prou el·loqüent. Tant la invitació a Zapatero al balcó de la Generalitat com la bandera espanyola penjada per Puigcercós al balcó de Governació ja han passat a la història com el que són: una declaració de principis. No és estrany, per tant, que ara que s'acosten eleccions, Esquerra, com fa el totalitarisme de manual, cerqui desesperadament un enemic exterior a qui carregar els neulers per desviar l'atenció. Es nota que l'empremta que Franco va deixar en alguns dirigents republicans va ser ben forta, perquè la voluntat de tallar els caps desafectes o, si més no, d'emmudir-los, recorda força la de l'antic règim. Deu ser per això que aquests dies han homenatjat, ensabonat i venerat un feixista com Juan Antonio Samaranch.