No s'entén que gairebé un any després de ser aprovada la moció que va presentar el grup municipal d'Esquerra, demanant la dignificació del monument a Rafael Casanova, l'estat en què es troba aquest símbol nacional sigui encara pitjor que aleshores. Ara mateix, com han denunciat els republicans, aquest monument, que també homenatja els defensors de Catalunya que van perdre la vida el 1714, es troba malmès, ple de pintades i presenta un aspecte d'abandonament que ofèn la dignitat. És prou sabut que hi ha col·lectius que odien profundament el seu simbolisme i que per això l'empastifen, però les autoritats locals haurien de prendre consciència que el respecte institucional per un monument d'aquestes característiques va més enllà de la seva inauguració i es renova cada dia amb la conservació. Té raó, per tant, Esquerra quan diu que el monument a Casanova és el símbol commemoratiu pitjor tractat de Sant Cugat, i també la té quan demana un replantejament dels actes que s'hi fan al davant l'Onze de Setembre. No es tracta que els partits deixin de fer-hi els seus parlaments, però cal admetre que només hi van uns pocs militants. Aquesta mena d'actes són com són, ja ho sabem, i no poden resultar divertits perquè no són cap espectacle, però els partits haurien de posar-hi més imaginació. El que és obvi és que el nombre d'assistents que rep cada formació varia en funció de l'estat d'ànim que ha generat la seva política nacional al llarg de l'any. És a dir, que els simpatitzants hi van o es queden a casa al marge de quina hagi estat la política municipal. Sembla injust, perquè suposa un menysteniment de la tasca dels regidors locals, però és així i els partits ho haurien de veure com un termòmetre de la seva ascendència en la societat. Tot depèn, en definitiva, de les expectatives que saben generar.