És molt negativa l'actitud que han adoptat els exhibidors cinematogràfics –també els de Sant Cugat– davant la nova llei del cinema. Negativa i ofensiva per a la societat catalana, hauríem de dir. I no sols pel cartellet que han penjat a les taquilles blasmant l'esmentada llei, sinó també per l'anunci que projecten amb una veu en off que, al·ludint els tràilers, diu: "Totes aquestes pel·lícules no les podràs veure si entra en vigor la llei del cinema". Cosa que és mentida. De fet, és una mentida tan gran i tan galdosament apocalíptica que cau en l'esperpent. I més encara després que, havent fet palesa la seva oposició a la normalització de la llengua catalana, gosin afirmar que la tenen en molt alta consideració. Per sort, va ser interessantíssima la conferència que, organitzada per la Plataforma per la Llengua, es va celebrar el maig passat al CCCB sota el títol "Llengües i drets al cinema; l'excepció del català en el context internacional", a càrrec de representants d'organismes estatals de Finlàndia, d'Estònia i del Quebec. Aquestes persones van explicar que fins i tot els 300.000 parlants de suec de Finlàndia poden veure les pel·lícules en la seva llengua, no només en finès, o que el 1991, a Estònia, es van establir mesures per fer recular la russificació, o que el 80% dels films nord-americans que s'estrenen al Quebec estan doblats al francès quebequès. I la conclusió de tot plegat va ser que Catalunya constitueix un cas de discriminació excepcional i única en les pràctiques lingüístiques majoritàries que tenen lloc en altres àrees comparables d'Europa i d'Amèrica del Nord. En tot cas, hi ha una cosa que està per damunt del rebuig dels nostres exhibidors, i són els drets dels catalanoparlants a veure el cinema en la seva llengua, que, ves per on, és la llengua pròpia de Catalunya.