Arran de les immediates eleccions a la presidència del FC Barcelona, són molts els mitjans de comunicació que ofereixen entrevistes amb els diferents candidats i gairebé tots coincideixen a preguntar-los què en pensen de la relació entre política i esport. Això, és obvi, prové de la galdosa cantarella que diu que Joan Laporta se serveix del Barça per fer política. Ja sabem que quan un president del Barça diu que és independentista fa política, però si diu que és espanyol -o no diu res i accepta el statu quo, que és el mateix- aleshores no. Aleshores només fa esport. És la mateixa cantarella que diu que Laporta utilitza el club per projectar-se personalment. Com si no fos prou evident que tots els candidats a la presidència del Barça -tots- estan utilitzant el club en benefici dels seus interessos i carreres personals. Tots ells, encara que perdin les eleccions, consideren la despesa de diners i d'energia que han fet fins ara una inversió publicitària en favor del seu nom i dels seus negocis. La prova és que s'hi presenten fins i tot aquells que se saben perdedors. Quant a l'acció presidencial de Joan Laporta, ell mateix ha contestat això: "Mai no he utilitzat el Barça per fer política. Com a president sí que he utilitzat el club com a instrument per fer país, i ho continuaré fent fins al darrer dia d'exercici del meu càrrec. Presidir el Barça és una manera més de defensar els drets i les llibertats de Catalunya".

Com és ben sabut, el pensament oficial -que és el que dicten el govern i els grans mitjans de comunicació amb el seu estol de tertulians addictes al règim- ens diu que la política no s'ha de barrejar amb l'esport. Cosa que, com a principi, és interessant. De fet, si preguntem sobre això al carrer, no hi ha dubte que gairebé tothom respondrà en el mateix sentit. Tot canviaria, però, si féssim un seguiment dels enquestats i del grau de concordança entre el principi que han expressat i els elements que conflueixen en les seves emocions esportives. És a dir, si veiéssim per què vibren amb determinats colors i no pas amb uns altres o per què van a favor d'una selecció nacional i no pas d'una altra... Al capdavall, si, com afirmen, l'esport no s'ha de barrejar amb la política i, per tant, esport i nació no han d'anar plegats, com és que experimenten una alegria cada cop que guanya la selecció del seu país? En què quedem, juguen esportistes o juguen nacions? I en els Jocs Olímpics? Qui són els que hi competeixen, els uns o les altres? "Els esportistes, naturalment", dirà tothom. Molt bé, d'acord, però, aleshores, per què les medalles es compten per nacions? Com s'explica, això? Si només es tracta d'un esdeveniment esportiu, què hi fa la política al medaller? Doncs hi fa això: demostrar-nos que no hi ha res més polític que l'esport. I, a més, som nosaltres mateixos els qui així ho volem. O és que potser els Jocs Olímpics, les seleccions nacionals i les identitats esportives són creacions d'un altre món? Podem autoenganyar-nos, però el cert és que la política i l'esport continuaran essent una mateixa cosa mentre nosaltres no ho canviem; i no ho canviarem perquè no en tenim ganes. La noblesa, en tot cas, rau a reconèixer-ho. Tanmateix, hi ha molta gent que no ho fa. No ho fan aquells ciutadans que s'autodefineixen com a no nacionalistes, però que viuen com a pròpies les victòries de la selecció espanyola, i no ho fan tampoc els governants que, autodefinint-se de la mateixa manera, impedeixen a Catalunya l'exercici del dret a tenir la seva pròpia selecció nacional. I és que tenim tendència a confondre allò que diem amb allò que fem fins al punt de donar per fet allò que només hem dit. Els grecs van inventar una paraula per definir això: hipocresia.

e-notícies , 7/6/2010