Darrerament, al Diari de Sant Cugat, Àlex López Puig ha fet unes magnífiques entrevistes a diversos candidats a la presidència del Barça, entre els quals Sandro Rosell i Marc Ingla, abordant diversos temes i incloent-hi un qüestionari amb preguntes fixes. Una d'elles es referia a la política en l'esport i tots els entrevistats, sense excepció, van contestar que "l'esport no s'ha de barrejar amb la política". Cosa que està molt bé com a principi, però que queda en un brindis al sol si tenim en compte que la immensa majoria de la gent tendeix a considerar "política" tota acció no coincident amb el seu pensament i "normal" la coincident. I la coincident, ves per on, sempre és afí a l'statu quo imperant. És així, per tant, vestint-se de "normalitat", com la política es fa invisible als nostres ulls. Però és obvi que, perduts alguns dels seus trets distintius més importants, com ara moneda o exèrcit, els estats dediquen a l'esport grans pressupostos per projectar-se al món i per cohesionar-se internament davant el perill d'hibridació implícit en la globalització. El film Invictus, de Clint Eastwood, per exemple, és molt il·lustratiu sobre l'ús que Nelson Mandela va fer del rugbi per cohesionar el seu país. Per això cal preguntar als candidats del Barça si seran conseqüents amb la seva afirmació i enviaran els polítics a la graderia, en lloc d'asseure'ls a la llotja del Camp Nou. Si política i esport no s'han de barrejar, com és que els polítics, pel sol fet de ser-ho, veuen els partits de franc en lloc de pagar la seva entrada com tothom? No és política que un futbolista pugui ser inhabilitat per negar-se a jugar amb la selecció espanyola? En tot cas, la millor prova que l'esport és política és l'impediment que Catalunya pugui competir oficialment amb la seva selecció. La resta és hipocresia.