És molt normal que Esquerra hagi perdut la immensa majoria dels votants i que la seva militància s'acosti a xifres merament testimonials després d'haver vist que amb el segon tripartit no sols no s'ha produït una catalanització del Partit Socialista sinó que, en qualitat de caçador caçat, ha estat Esquerra qui s'ha espanyolitzat donant suport a una força que, a Espanya, vota sistemàticament al costat del PP en contra dels drets nacionals de Catalunya. I també és molt normal l'estupor que han experimentat els milers d'independentistes de CDC -n'hi ha molts més que a Esquerra, per una senzilla raó aritmètica- davant les declaracions del portaveu de CiU, Oriol Pujol, dient que la seva prioritat se centra en la defensa de l'Estatut. Igual que Esquerra. Francament, amb un panorama com aquest, es comprèn que el distanciament entre la ciutadania i la seva classe política sigui cada cop més gran. I encara més si tenim en compte que els qui, des del govern i dient-se independentistes, s'havien de menjar el món s'han convertit en el viu retrat del conservador, i els qui, des de l'oposició, podien haver-se adonat que el procés d'emancipació nacional de Catalunya no sols ja ha començat sinó que no té retorn, han tornat al seu famós encaix amb Espanya. Què és l'Estatut, si no? No és aquest el projecte del tripartit, més Espanya?

Catalunya s'enfonsa per moments sense un Estat propi i, tant per responsabilitat política com per sentiment de país, Convergència, ara mateix, hauria d'estar conscienciant la societat catalana de la necessitat d'independència en lloc d'esperar que sigui la societat qui la conscienciï a ella. Ja sabem que els partits no van mai per davant de la societat, més aviat al darrere, i que es mouen només per càlculs electorals, però ens trobem en una situació d'emergència nacional i cal apel·lar a la generositat de tots, especialment d'aquells que tenen més responsabilitat en l'articulació política del país. El segon tripartit ha estat nefast per a Catalunya, prou que ho sabem, i és per això que els tres socis no sumaran en les properes eleccions. Mai, d'ençà de la mort de Franco, la nació catalana no s'havia degradat tant fins a convertir-se en una vulgar Comunitat Autònoma amb una renda per darrere de Melilla. I mai, com hem vist amb la mascarada del nou finançament -finançament "galàctic" va dir el tripartit-, la societat catalana no havia estat víctima d'una estafa política de tal magnitud. Però de la mateixa manera que, amb tota la raó, CDC té dret a denunciar tan nefasta aliança integrada incongruentment per una Esquerra que s'autodefineix com a independentista -i que encara no ha fet res per la independència de Catalunya, més enllà de lliurar-la a l'espanyolisme-, també Esquerra i, per descomptat tot l'independentisme conseqüent, tenen dret a retreure a CDC la seva aliança amb una força espanyolista el líder de la qual, Josep Antoni Duran i Lleida, el gran far del Círculo Ecuestre, afirma estar en contra de la plena sobirania de Catalunya. O no és cert que Unió és un llast per a Convergència? No cal ser cap llumenera per saber que després del divorci entre ambdues forces -i de la fugida dels militants més catalanistes de la petita a la gran- el futur d'Unió es diu Partit Popular.

Clama al cel, per tant, que Convergència digui que la seva prioritat és la defensa de l'Estatut. L'Estatut, estimats senyors, és la mort de Catalunya. I vosaltres, just quan som a la vora de l'abisme, ens parleu de l'acomodació en aquest abisme. No us adoneu que el judici de la història serà implacable amb els qui ara defugin el compromís?

e-notícies , 17/6/2010