Sempre és intempestiva, la mort, però encara ho és més quan tens 38 anys. No hi fa res que pateixis una llarga malaltia i que això t'ajudi a prendre consciència que el teu viatge s'acaba. No hi fa res, perquè sempre penses en les persones estimades que deixaràs i en les moltes coses que volies fer i que ja no faràs. Aquest és el cas de la Sílvia Servan, l'actriu i professora teatral que va morir dies enrere havent enriquit la vida cultural de Sant Cugat amb la seva feina. El meu darrer contacte amb ella va ser per demanar-li el seu suport a la consulta del passat 13-D sobre la independència. La Sílvia estava astorada que alguns partits s'haguessin posicionat en contra i em va enviar un SMS que encara conservo i que, com és lògic, vam publicar:

"És vergonyós que el 2009 una consulta social desperti polèmica. Aquestes reaccions demostren la immaduresa, la incoherència i la manca real de drets humans que encara patim. Quines altres bestieses, doncs, no s'han d'esperar de nosaltres?"

I és que la Sílvia sabia que l'ésser humà és capaç de moltes bestieses per impedir que s'expressin els qui no pensen com ell. En tot cas, conscient, com n'era, que el temps se li esmunyia, va decidir escriure les seves memòries i explicar que va ser a Sant Cugat on va descobrir que duia el teatre a les venes i on va escollir-ne la part menys vistosa, la docència. A més, va concentrar bona part de la seva energia treballant en presons, en sanatoris mentals i amb persones discapacitades. Cosa que ja ens dóna la mesura de la seva sensibilitat pel que fa als sectors més marginals de la societat. Per tot això, crec que el millor homenatge que li poden retre les nostres autoritats municipals és editar les seves memòries per tal que en la propera diada de Sant Jordi esdevingui el llibre més emblemàtic de la ciutat.

Diari de Sant Cugat , 18/6/2010