En les darreres línies del meu article Diada de Sant Jordi o mercat de Calaf?, publicat en el número anterior de Lletres, deia que l'anomenada Festa del Llibre és un tema tan delicat que caldria aprofundir-hi una mica més. Doncs bé, un cop cel·lebrada amb èxit l'edició d'enguany, aquest pot ser un bon moment per fer-ho. No tothom hi estarà d'acord, ja ho sé. Per això dic que és un tema delicat. Al capdavall, la tendència a amagar el conflicte és un dels trets definitoris de la nostra personalitat. Som un poble que es defineix evitant definir-se i que viu immers en la cultura mediàtica del bon rotllisme. Hi ha veus que fins i tot gosen dir de què es pot parlar i de què no. I de la diada de Sant Jordi, es veu que no se'n pot parlar. Es una ordre. Jo, en canvi, penso que s'ha de poder parlar de tot. Especialment quan hi ha desacords.

D'entrada, crec que l'autèntica estrella de Sant Jordi hauria de ser el llibre en català. Tothom pot comprar llibres en la llengua que vulgui, no cal dir-ho. Però la projecció mediàtica d'aquesta Diada s'hauria de centrar exclusivament en els llibres publicats en la llengua pròpia de Catalunya, que és la llengua minoritzada. La llengua espanyola no necessita pas d'aquesta projecció, i, precisament perquè no la necessita –compta amb un mercat de 400 milions de parlants i amb la projecció de centenars de mitjans de comunicació–, seria d'agrair que un dia a l'any es mostrés generosa amb la catalana i se situés en segon pla. Cal demanar-li-ho, perquè, si ja és injust que en aquesta cursa hi hagi participants obligats a córrer tot l'any amb les cames lligades, encara ho és més que quan aquests últims organitzen la seva pròpia cursa la participació resti oberta als qui les tenen lliures. I això, com és natural, vol dir també respecte per les llibreries que militen en defensa de la llengua catalana. Ja fa anys que la llibreria Ona, concretament, es queixa de la marginació que pateix per part d'algunes editorials que el dia de Sant Jordi no la inclouen en el circuit de signatures. És a dir, que no li envien els seus autors. I té raó, perquè llevat del Grup del Llibre i de Proa Espais, és difícil trobar una llibreria igual a Barcelona abocada en exclusiva al llibre en català. En algunes, i en dono fe, els llibres en la nostra llengua tenen rang de literatura a l'ombra.

Tampoc no crec que beneficiïn gaire la Diada els rànquings de vendes. Si més no, per dues raons: una, perquè vendes i qualitat no sempre van juntes; i dues, perquè els títols més venuts es coneixen de molt abans de la Diada i gairebé sempre són títols mediàtics. És cert que ara existeix un rànquing de llibres mediàtics, però no s'ajusta a la realitat perquè només considera mediàtics aquells llibres que tenen una relació directa amb la televisió, com ara El Crackòvia de les 6 copes. D'entrada, hauríem de tenir present que tot llibre escrit per un rostre televisiu ja es posa per davant dels altres en la graella de sortida i només en casos molt excepcionals –La pell freda, Les veus del Pamano...– es trenca aquesta inèrcia.

No voldria que se m'interpretés malament i que semblés que desqualifico els llibres escrits per presentadors de televisió. En absolut. Hi ha bons llibres escrits per aquest col·lectiu. Tanmateix, no podem negar que vivim en un món que ret culte a la imatge i que n'exigeix una a tot allò que vol introduir-se en el mercat, ja sigui un medicament, un automòbil o un llibre. Aquesta és la raó per la qual els directors i actors cinematogràfics, per exemple, acostumen a passejar-se per diverses ciutats del món concedint entrevistes promocionals. Saben que no n'hi ha prou d'estrenar una pel·lícula, cal també que la televisió en parli. I el mateix podem dir dels músics cada cop que treuen un disc al mercat o dels escriptors amb un llibre nou. És molt difícil que una marca que no es publicita, per bona que sigui, pugui competir amb aquelles que el consumidor reconeix. I en el cas dels llibres mediàtics passa exactament el mateix. Les editorials saben que si el seu autor apareix regularment per televisió, encara que sigui en un altre context, té garantit un bon gruix de vendes. És lícit? Sí. És intrusisme? No. Aleshores què és? És una competència que hauria de ser compensada pels mateixos mitjans de comunicació en benefici de l'equitat, però que no es produeix perquè l'endogàmia és poderosa i l'autor mediàtic –com si fos una norma– entra en una roda dins la qual serà convidat a diferents programes de la seva pròpia cadena de radiotelevisió. També hi hauria molt a parlar de la premsa escrita quan es tracta de silenciar un escriptor incòmode. Fa un parell d'anys, hi va haver tres escriptors que van guanyar els tres grans premis d'una prestigiosa entitat cultural del país. Doncs bé, el diari Avui va mostrar-ne només dos en portada tot dient que havien "arrasat" en la cerimònia. Casualment, aquests dos autors –molt bons, per cert, i mereixedors del premi– eren col·laboradors habituals del diari. El tercer, en canvi, com que no ho era ni l'hi han volgut mai, es veu que no sols no havia "arrasat" sinó que tampoc no era digne d'aparèixer al costat dels seus dos col·legues a la portada. Deu ser per això que el suplement de cultura no n'ha dit mai res d'aquell llibre. Res de res.

Un dels problemes de l'ofici d'escriptor és que, en ser una feina solitària, no afavoreix la defensa dels seus interessos com a col·lectiu professional. Les converses entre col·legues sovintegen, és clar que sí, però acostumen a ser a peu dret, en actes molt concrets, i no van més allà de l'àmbit privat marcat per les circumstàncies. Val a dir, per altra banda, que, per bé que són diversos els escriptors que veuen amb preocupació la convivència en el mateix sac amb els rostres televisius, són ben pocs els qui gosen anar més lluny. Tenen por que, si es queixen, hom els posi a la llista negra, tot titllant-los d'envejosos, i que els seus llibres siguin silenciats. Amb tot, no seria just culpar-ne els autors mediàtics. Culpables de què? D'escriure? I per què no haurien de poder-ho fer, si els ve de gust? Hi tenen tot el dret; el dret d'escriure i el dret de sotmetre els seus textos a la consideració del lector. Això no treu, però, que també es pugui sotmetre a debat el seu clar avantatge sobre els qui "només" són escriptors. Més que res perquè, mentre per a aquests últims l'escriptura és un ofici, l'ofici amb el qual es guanyen la vida –cosa gairebé increïble a Catalunya–, per als rostres televisius l'escriptura és un hobby, un complement. I és que uns estan mancats de la visibilitat que als altres els sobra. Hem de tenir en compte que cada cop que un presentador apareix per televisió no promou només el seu rostre, també tonifica els productes que hi ha al mercat amb el seu nom. En aquest cas, els seus llibres. L'escriptor d'ofici, en canvi, podrà donar-se per satisfet si el presentador en qüestió té l'amabilitat de convidar-lo un dia al seu programa. Així és com l'autor mediàtic, a més de gaudir d'una posició de privilegi, té també la clau de la visibilitat de l'obra de l'escriptor d'ofici. I és que el mercat és lliure, sí, però les condicions en què hi accedeixen uns i altres no són pas les mateixes. M'adono, tanmateix, que potser no és políticament correcte parlar d'aquestes coses.

Lletres , núm. 44. Especial d'estiu, 2010