És vergonyós el paper de la Generalitat de Catalunya en el tema del tabac, perquè, tot i tenir competències plenes per legislar en aquesta matèria, la mentalitat hispanocèntrica dels tres partits que configuren el govern, PSOE, Esquerra i ICV, obliga els catalans a anar a remolc de la legislació espanyola. És a dir, que, tot i saber que cada dia moren a Catalunya 23 persones a causa del tabac, pràcticament una per hora -incloent-hi els fumadors passius-, el govern català es nega a impulsar una llei que prohibeixi fumar en tots els espais públics, tinguin les mides que tinguin. Això fa que siguin milers els bars, restaurants i locals de lleure del país que permeten fumar tot convertint-nos en una mena de furgó de cua de la legislació europea antitabac. I la raó, ves per on, és política. Únicament política. El govern de Catalunya no fa aquesta llei -i espera que sigui Espanya qui la faci- perquè, com va dir la consellera Marina Geli, es tracta de "no distanciar-se del que passa a Espanya amb relació al tabac". Ras i curt: és bo que Catalunya es distanciï de la Unió Europea, però és terriblement perniciós que ho faci d'Espanya. I no sols perquè el món podria percebre'n el batec d'una identitat pròpia, sinó perquè la llei, en si mateixa, en marcar distàncies legislatives, fomentaria la consciència nacional dels mateixos catalans, i aquesta qüestió no figura en els acords de la formació del segon tripartit. "Consciència de país? Uix! I ara! Quin fàstic!". Ja ho va dir Ernest Maragall, un dels seus membres destacats: "El govern fa temps que va renunciar a un projecte de país". I és prou sabut que quan el govern de Catalunya no té projecte de país, allò que s'imposa és el projecte nacionalitzador espanyol.
De tot això, com és lògic, la ciutadania en pren bona nota de cara a les eleccions. Però hi ha un detall que caldria emfasitzar perquè, a més de posar en evidència la praxi espanyolitzadora del tripartit, mostra la hipocresia política de la direcció d'Esquerra. Fixem-nos que mentre PSOE, Esquerra i ICV voten a Espanya a favor de la reforma de la llei del tabac, a Catalunya, en canvi, es neguen a aplicar-la. Per entendre'ns, demanen a Espanya que aprovi una reforma de la llei que ells no volen aprovar a Catalunya. I què els atura, si tots tres membres del tripartit estan d'acord i així ho expressen a Madrid?, podríem preguntar. Com és que demanen que Espanya faci allò que ells no volen fer a Catalunya? No se'n diu el món a l'inrevés, d'això?
Aquesta, per tant, és la praxi política d'aquest govern immobilista i conservador anomenat tripartit. Com que no volen fer servir les competències que tenen, perquè si ho fessin ens allunyaríem d'Espanya, es dediquen a proposar a Madrid les mateixes lleis per tal que sigui Espanya qui les imposi a Catalunya. Arribats aquí, es comprèn l'esfondrament que les enquestes vaticinen a Esquerra. Quin independentista conseqüent votaria una praxi tan espanyolitzadora? Quina credibilitat independentista pot tenir una força política que ni tan sols és capaç d'exercir les minses competències de què disposa? Francament, és ben galdós que gosi dir-se independentista algú que subordina el seu país a les lleis del país que l'empresona. I encara més que amb la seva conducta es dediqui a legitimar aquest empresonament.