Si per fer una bona pel·lícula n’hi hagués prou de tenir bones intencions, la història del cinema estaria plena d’obres mestres. Dissortadament, no és així. Aquest és el cas de La huella del silencio, una pel·lícula que parla de coses profundes, com ara els microuniversos personals, la buidor existencial, el poder de la música, la força de les paraules o els segles d’energia que bateguen en cada lletra, però ho fa posant en joc elements del tot inversemblants i creant una expectació inicial que, transcorreguts els primers minuts, acaba provocant un insalvable distanciament en l’espectador. Aquest no comprèn el comportament dels quatre personatges centrals, en especial els que interpreten Juliette Binoche, Max Minghella i Flora Cross, i encara entén menys que un professor universitari -Richard Gere- no hagi detectat els problemes psíquics de la dona amb qui fa 20 anys que és casat. Només una llum brilla en la història: la relació entre Richard Gere i Flora Cross, pare i filla en el film.