La raó per la qual aquesta pel·lícula ha gaudit d'un milió d'espectadors a França és un misteri, ja que no hi ha res en ella que ho justifiqui. Al contrari. Un cop l'espectador s'adona que el film renuncia a abordar amb un mínim d'intel·ligència el tema de les persones que dediquen als seus gossos les mateixes atencions que els criats dispensen als seus senyors, s'apodera d'ell una sensació de vergonya aliena que es manté fins al final. Només algun escadusser punt de diàleg i la interpretació d'Alain Chabat donen un tel de dignitat a aquest producte que creix en estupidesa al mateix ritme que creix l'estupidesa del personatge encarnat per Mathilde Seigner, la dona que fa un canvi el dia que el marit li regala un gos. També cal preguntar-se qui devia enredar Fanny Ardant perquè acceptés aparèixer en un film com aquest, que és incapaç de traspassar el seu plantejament inicial: la necessitat que tenen alguns humans de servir-se de mascotes per compensar les seves insatisfaccions personals.