El Partit Socialista deu tenir un concepte molt baix, gairebé ofensiu, diria jo, de la societat catalana per arribar a dir les coses que diu. Deu pensar que el català mitjà és un babau que no s'assabenta de res i al qual se'l pot entabanar indefinidament. Qui sap, potser és que el Partit Socialista és un partit tan obsedit en els símbols nacionals espanyols, com ara el manteniment de les curses de braus o les victòries de la roja, que no té temps de veure que l'independentisme no para de créixer i que la gent és cada cop més conscient que Catalunya està condemnada a desaparèixer sense un Estat propi. De fet, ni tan sols escolta les veus socialistes dissidents, com ara l'historiador Jaume Sobrequés o l'exalcalde de Badalona Joan Blanch, que sí que s'adonen que el seu partit s'ha convertit en un fòssil. Jaume Sobrequés diu que "no existeix un sector catalanista del PSC. Només hi ha PSOE", i Joan Blanch afirma que "el projecte del PSC està acabat".

Comento això després d'observar el cínic espectacle socialista que pretén traspassar al Partit Popular tota la culpa de l'agressió que acaba de rebre Catalunya per part d'Espanya en forma de sentència de l'anomenat Tribunal Constitucional. José Blanco, ministre espanyol de Foment i vicepresident del PSOE, acusa el PP de ser una formació "enemiga" de l'"autogovern" i del "finançament" de Catalunya. I, tot seguit, renta les mans del PSOE, com si els catalans no sabéssim que el Tribunal Constitucional espanyol no és res més que un òrgan controlat per populars i socialistes i que la famosa sentència contra Catalunya -que ha estat política, no pas jurídica-, respon als interessos d'aquests dos partits. És a dir, que el Partit Socialista ni tan sols té la dignitat de reconèixer l'agressió i, com de costum, pretén carregar el mort al PP.

Però no. Cal repetir-ho: el Tribunal Constitucional és una prolongació del poder hegemònic que ostenten a l'Estat espanyol el Partit Socialista -amb l'ajut incondicional de 25 diputats catalans- i el Partit Popular, i és a través d'aquest òrgan que intenten fer realitat els seus somnis imperials. Uns somnis momificats que parlen contínuament de la "indivisible unitat d'Espanya". Fins a vuit vegades, apareix la paraula "indivisible" en la famosa sentència. Cosa que la converteix en una malaltissa obsessió. Aquesta vegada, però, la jugada els ha sortit malament, perquè la visceralitat els ha perdut. Catalunya ha descobert el joc del Partit Socialista i el posarà al seu lloc en les properes eleccions.

e-notícies , 2/8/2010