En unes declaracions recollides pel diari El Mundo, Albert Boadella comparava Carod-Rovira amb Adolf Hitler. Són paraules ignominioses, certament. Tot i així, no han tingut la resposta que cercaven. De fet, no n’han tingut cap, de resposta. I no tan sols perquè no ofèn qui vol, sinó perquè aquesta mena de calúmnies no acostumen a trobar un bon camp de conreu a Catalunya. La calúmnia és el refugi dels covards i en tota covardia hi ha un substrat de mediocritat. El mediocre necessita de la injúria, de la ignomínia, per cridar l’atenció que el món li nega, per això entre la paraula i la mossegada sempre opta per la segona. Si en faig esment és perquè prenguem consciència que la situació és d’alarma nacional. La substitució lingüística al País Valencià i a les Illes així ho demostra. Però també ho podem veure en l’intent de linxament de Carod-Rovira.


Confesso que m’he sentit humiliat en veure el galdós paper que ha fet el meu país aquests dies. Si teníem algun dubte sobre la profunda espanyolització de Catalunya, sobre la seva submissió a Espanya, ara ja s’haurà esvaït. Catalunya no és una nació, Catalunya és només una bonica regió de l’est peninsular. Com moltes víctimes de maltractaments, Catalunya no s’ha declarat independent sinó impotent per trencar la subordinació emocional que la lliga a l’agressor. Per això n’hi ha hagut prou amb un titular de l’ABC perquè mostrés la seva manca d’autoestima. Com és possible que un partit independentista admeti la ingerència dels hereus del franquisme en els afers de Catalunya? I qui és, per altra banda, Rodríguez Zapatero, un polític d’un altre país, per ordenar al president català el cessament del nostre primer ministre? És que no tenim dignitat? És que no tenim amor propi? Tan amarats de perifèria estem, tan reeixida és la rentada de cervell que patim, que no som capaços de fer com si sentíssim ploure? Hagués trontollat el govern espanyol per un titular d’El Punt? Presentaria la dimissió Mariano Rajoy perquè ho demanés Catalunya?

Ja sé que la dimissió palesa la gran dignitat de Carod-Rovira. No en tinc cap dubte i estaré al seu costat en tot i per a tot; però com a català em sento ferit en constatar la feblesa del meu país davant d’Espanya i l’actitud de la resta de partits catalans que han optat per la rendibilitat política en lloc de fer-ho pels drets nacionals de Catalunya. D’aquí els retrets afamats de vots que han plogut sobre Esquerra, tant de CiU com del PSC. La primera titllant Carod d’“incompetent” i el segon instant-lo a agenollar-se i a demanar perdó. I es diuen catalanistes!

Capítol a part mereix el “delicte” de Carod. Només les dictadures empresonen la paraula, només els feixistes criminalitzen el diàleg per la pau. Gosaran posar-nos a prova processant Carod per col·laboració amb banda armada? I si ETA reconegués Carod com a únic interlocutor per deixar les armes?

D’un gran mal en surt un gran bé. El bé ha estat que l’espanyolitat del PSC ha quedat definitivament desenmascarada, que Esquerra és cada dia més a prop de la presidència i que tothom ha pogut veure que sense independència Catalunya no veurà mai respectats els seus drets nacionals. L’únic delicte de Carod-Rovira és la seva catalanitat.

El Punt , 3/2/2004 (català)
Berria , 4/2/2004 (èuscar)
Diario de Noticias , 4/2/2004 (espanyol)