L'error de base de l'anomenat conflicte basc és reduir-lo a un conflicte entre ETA i Espanya, quan, en realitat, es tracta d'un conflicte entre la nació basca i la nació espanyola. Això, lògicament, no significa ni molt menys que tots els bascos s'identifiquin amb ETA ni que tots els espanyols siguin contraris a una negociació per posar fi a la violència -si hi ha algú en aquest món que desitja la pau al País Basc són els mateixos bascos-, però explica les raons per les quals ETA té mig segle d'existència. La solució, per tant, vista a través del sentit comú, sembla senzilla: n'hi hauria prou que ambdues parts s'asseguessin a negociar. Però no serà possible sense que ETA i el govern espanyol tinguin també la generositat de cedir en punts considerats fins ara innegociables. N'hi hauria prou, per exemple, que ETA lliurés les armes i que el govern espanyol acceptés el dret a l'autodeterminació del poble basc.

Crec que no hi ha cap dubte que ETA desitja deixar les armes -tot i que no a canvi de res-, però sí que hi ha seriosos dubtes que el govern espanyol, per raons de rendibilitat política, tingui el mateix desig. I aquí és on el problema es torna indissoluble, ja que el govern espanyol, és a dir, la part que es presenta com a "assenyada", "pacífica" i "democràtica", no sols no reconeix l'arrel política del conflicte, ni tan sols l'existència de la nació basca, sinó que pretén una rendició incondicional i que el lliurament de les armes impliqui també el lliurament de la roba del rendit per tal que aquest, completament despullat davant les càmeres de televisió, li besi les sabates, tant per la part superior com per la inferior. Espanya és així. Només cal repassar la seva història per trobar-hi absolutisme, cerrazón -feliçment intraduïble al català- i afany de dominació en la seva naturalesa. I el més lamentable és que no ha après absolutament res de la història. Ha instaurat una democràcia totalitària i se'n serveix per aconseguir uns objectius que, fruit de la cerrazón esmentada, continuen resumint-se en més absolutisme i més afany de dominació.

És trist que Espanya no s'adoni que seran justament aquests trets tan genuïns de la seva personalitat els que la conduiran a la desintegració. L'orgull és una cosa tan seva que s'estima més convertir-se en no-res abans que reflexionar sobre lo que pudo haber sido y no fue. No importa quin sigui el règim polític pel qual es regeixi ni el partit que governi des de la Moncloa. En matèria d'orgull i d'obstinació, ja s'ha vist, no hi ha cap diferència entre el Partit Popular i el Partit Socialista. I la prova més diàfana d'això es dóna precisament a Euskadi, amb un govern ordit en un despatx de Madrid entre populars i socialistes i posant la Justícia al servei del nacionalisme espanyol mitjançant l'escandalosa -i repugnant, des d'un punt de vista democràtic- il·legalització d'una part de la societat basca.

e-notícies , 13/9/2010