A Sant Cugat no es projecten pel·lícules doblades al català perquè n'hi ha molt poques. Però per què no es projecten les poques que hi ha? Això ens remet a dues polítiques: la nacional i l'empresarial. En la primera, la culpa recau sobre una Generalitat refractària a la plena normalització del català, que ha trigat trenta anys a legislar a favor del 50% de còpies en aquesta llengua. Trenta anys! I com que la llei és de velocitat lenta, no arribarà a ser plenament efectiva fins al 2018. En la segona, la culpa es reparteix entre distribuïdors i exhibidors. El procés és el següent: doblar un film a l'espanyol suposa una despesa per al distribuïdor, però la fa de bon grat perquè hi ha dos elements que l'hi empenyen: les lleis a favor de la llengua espanyola i el fet de comptar amb més espectadors que la versió subtitulada. La versió catalana, en canvi –quan existeix–, li surt de franc perquè és la Generalitat qui en paga les despeses i la promoció. Com s'explica, aleshores, es preguntarà el lector, que el distribuïdor sigui tan reticent a doblar en una llengua tan econòmica? Doncs perquè és conscient que aquestes subvencions s'acabaran el dia que el català assoleixi els seus drets i no vol contribuir a una normalització que l'obligarà a pagar dos doblatges en lloc d'un: el català i l'espanyol. En aquest sentit, el seu gran aliat és l'exhibidor. A l'exhibidor el treuen de polleguera les pel·lícules doblades al català. Per això les projecta en locals perifèrics la inferior recaptació dels quals li permet continuar amb la vella (i falsa) cantarella que la llengua catalana no ven. Però en el cas de Sant Cugat, atès que les sales Cinesa són una concessió de l'Ajuntament, aquest hauria de ser més exigent per tal que tota pel·lícula que disposi de versió catalana s'exhibeixi en aquesta llengua.