Pompeu Fabra defineix el sectari com a "sequaç intransigent, fanàtic, d'un partit, d'una opinió". El perfil de sectari que més sovinteja és el de l'individu que ocupa un dels càrrecs de confiança d'una força política i que es dedica a defensar amb arrogància les més grans contradiccions dels seus líders, però n'hi ha d'altres. Hi ha, per exemple, el del sectari que no viu professionalment de la política, però que veu incrementats els seus ingressos gràcies a un partit per mitjà de tasques indirectes. Hi ha, també, el sectari que ocupa un lloc estratègic en la redacció d'un mitjà públic de comunicació i hi ha el sectari ras, el sectari espontani. El sectari espontani és aquell que, sense que ningú no li ho hagi demanat, s'autonomena "defensor del seu partit (o tripartit)", detesta els plantejaments ètics i es dedica a perseguir desafectes al règim. I és que, en essència, un sectari és un totalitari. Estem parlant d'algú que elabora llistes mentals de veus crítiques i que, emparant-se en l'anonimat d'Internet, es dedica a desqualificar-les sempre que pot. Tot i això, se'l reconeix fàcilment gràcies a la seva incapacitat per rebatre els arguments que satanitza i per la ràbia i l'odi que traspuen els seus comentaris anònims. Aquest sectari, a més, a causa de la covardia que el caracteritza, es mou sempre a l'ombra, ja que és des d'aquesta posició que se sent un milhomes. Des de l'ombra denigra, des de l'ombra desqualifica, des de l'ombra escampa el seu verí. No és estrany que sovint acabi deixant de ser qui és per convertir-se en l'ombra d'aquell a qui odia.

Si visquéssim en una època menys primmirada quant a drets humans, o en un règim dictatorial, el sectari marcaria amb una creu la porta del dissident per tal que, en passar-hi per davant, els guardians del pensament únic se l'enduguessin a un racó de bosc i l'ajusticiessin sense pietat tot intimidant altres possibles veus temptades de dir les coses pel seu nom. A la Catalunya d'avui, però, el sectari té un altre manual. És un manual que diu que cal projectar les veus amigues del partit com a portadores de la veritat, i que si, tot d'una, alguna d'aquestes veus pensa per ella mateixa i es mostra insubmisa, el sectari té l'obligació de desqualificar-la públicament a fi que les seves reflexions no puguin deixar al descobert les incongruències, les mentides o les traïcions del partit. L'important és foragitar l'ètica i evitar que la gent pensi per ella mateixa, ja que la gent que pensa és poc amiga del vot vitalici i, quan se sent traïda o decebuda, no dubta a votar una altra força política que li sembla més honesta o efectiva.

El tripartit té sectaris oficials molt ben introduïts en determinats mitjans de comunicació i sectaris espontanis que li fan la feina a Internet. Els primers els coneix tothom, els segons, molt més covards, se serveixen de la xarxa per amagar la seva identitat, que acostuma a ser galdosament acomplexada. L'anonimat, és clar, els desinhibeix i fa que, d'ençà que es lleven fins que se'n van a dormir, visquin pendents de les veus dissidents. Per això, per més que se'n diguin, són l'antítesi d'un independentista, ja que és difícil trobar algú més vocacionalment dependent que ells. Cal tenir en compte que aquest sectari viu tan pendent del que diu o deixa de dir la persona que l'obsedeix que, talment com els enamorats –tota obsessió és en realitat un enamorament–, es dedica a difamar-la, a insultar-la o a calumniar-la per mitjà de comentaris anònims que traspuen una esborronadora impotència intel•lectual. Cosa, aquesta, força comprensible, tanmateix, atès que el cervell del sectari és exactament igual que el d'un canari. De fet, l'única diferència significativa entre tots dos és que el sectari no pot volar.

El Singular Digital , 28/9/2010