El passat 17 de setembre, per intentar diluir el ressò mediàtic del pas de Carles Solà -exconseller sota els auspicis d'Esquerra- a les files de Solidaritat, el partit republicà va redactar un manifest a corre-cuita i va organitzar un acte que aconseguís aquest titular: "32 intel·lectuals demanen el suport electoral per a Puigcercós". No cal dir que moltíssimes persones, en conèixer la notícia, es van quedar astorades. Astorades per la barra que suposa fabricar una notícia sense cap més contingut que el suport que algú diu donar-se a si mateix. I és que, com denunciava e-notícies, una bona part d'aquests intel·lectuals "tenen càrrecs oficials gràcies a Esquerra". És a dir, que es tracta no pas de veus independents sinó de veus a sou que difícilment negaran el seu suport a aquell que els ha situat en el lloc que ocupen. Altrament, si en discrepessin ideològicament, ja haurien presentat la seva dimissió.

E-notícies n'explicitava els càrrecs de la majoria d'aquestes persones, entre els quals: direcció de la Fundació Centre de Documentació Política, direcció de la revista Cultura i assessoria cultural de la Generalitat, direcció del centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i d'Arts Santa Mònica, presidència de l'Institut Català de les Dones, coordinació de l'Àrea d'Història i Pensament Contemporani del Departament de Vicepresidència de la Generalitat, consell d'administració de RTVE a proposta d'Esquerra, delegació de Comerç de la Generalitat a Lleida... La part que produeix més vergonya aliena, tanmateix, no és aquesta, sinó la que inclou militants del partit, diputats i, fins i tot, un conseller. L'operació és exactament la mateixa que podríem veure en l'amo d'una empresa que, davant la minva espectacular de clients, reunís els seus caps de departament i demanés a la premsa que els fotografiés plegats tot dient que el mercat li fa costat.

Per sort, tant l'astorament com la vergonya aliena tenen una durada curta i de seguida s'imposa la reflexió. I la reflexió ens diu un parell de coses. D'una banda, es fa palès que la direcció d'Esquerra ha d'estar molt desesperada davant les perspectives electorals per veure's obligada a aplegar una trentena de noms que li donin suport amb una copa de cava a la mà. De l'altra -i és una llàstima que no se n'adoni-, el missatge que ha transmès ha estat just l'oposat del que pretenia. És a dir, que, gràcies a la famosa foto de la copa de cava, tothom ha pogut veure l'ombrívola solitud en què la pròpia Esquerra s'ha situat, ja que, a falta d'un nombre significatiu de veus lliures i conegudes que li donin suport, no ha tingut més remei que recórrer a veus assalariades o a veus que, tot i ser lliures, tenen projectes culturals en marxa que podrien ser castigats en cas de negar-s'hi.

Un altre detall significatiu -a banda dels galdosos atacs verbals republicans a Reagrupament i a Solidaritat del passat dia 17-, és la presència en la llista, com a intel·lectual, de la periodista Anna Grau, corresponsal a Nova York del diari ABC, tradicional vaixell insígnia de la ultradreta espanyola, ja que es tracta de la mateixa periodista que el 26 de novembre de 2004, a través dels micròfons del programa El matí de Catalunya Ràdio, exhibia el seu espanyolisme afirmant que "els independentistes catalans no cabien en un taxi, però sí dins d'un autobús". Potser, ben mirat, tot encaixa, ja que l'ABC i l'actual direcció d'Esquerra semblen tenir curiosos punts de coincidència. Si més no, amb la persona del feixista Juan Antonio Samaranch. No és cap secret que l'ABC sempre n'ha parlat molt bé, de Samaranch. Però ningú no podia sospitar que Esquerra també ho faria l'any 2010. I encara menys que aniria més lluny que l'ABC, fins al punt de retre-li un homenatge amb honors de cap d'Estat sense que les bases del partit hagin expressat públicament el seu rebuig. Deuen ser bases molt submises. Altrament costa d'explicar tant d'espanyolisme, a Esquerra.

e-notícies , 30/9/2010