Interessantíssima la conferència que el passat 16 de setembre va organitzar, a Sant Cugat, l'associació Noestasola a càrrec del psicopedagog Daniel Gabarró, sota el títol "Els tòpics de l'amor". En una sala plena de gom a gom i amb un públic majoritàriament femení –cosa que palesa una vegada més la indiferència de l'home i la inclinació de la dona pel món de les emocions–, Gabarró va parlar de la necessitat de no confondre la capacitat d'entendre la parella amb l'obligació d'aguantar-ho tot. Bàsicament, perquè una relació mancada d'intel·ligència i energia no enriqueix cap de les dues parts. En aquest sentit, és important establir límits d'acceptació de rols, ja que la indolència condueix a la subordinació i la subordinació transforma tota relació amorosa en una relació de poder d'una persona sobre una altra. Cal tenir el coratge de trencar una relació que no ens fa feliços, però també cal fer feliç l'altre malgrat que ens dolguin algunes de les decisions que pren. Fins i tot quan allò que ha decidit l'allunya de nosaltres durant un temps a fi de realitzar un vell anhel. Durant la conferència, com és lògic, van sorgir qüestions que demanaven més profunditat, però, dissortadament, la manca de temps no va permetre anar més enllà. Una d'aquestes qüestions va ser la de l'error que cometem sovint tots plegats en portar la comptabilitat d'allò que fem per la persona que diem estimar sense que ella ens ho demani. És un error, perquè, si no hi ha veritables sentiments, tard o d'hora acabarem refregant-li pel nas aquesta aritmètica frase: "Jo que he fet això per tu!". El tema de les relacions amoroses o de parella, ho sabem prou bé, és apassionant i poc amic de les simplificacions. Però si haguéssim de resumir-lo, podríem fer-ho amb aquesta conclusió: no et casis mai enamorat, casa't estimant.