Internet és l'eina més revolucionària de tota la història de la humanitat. Encara no es troba a totes les llars, com ara el telèfon, la ràdio o la televisió, però ja ha canviat els hàbits de conducta de tot el planeta i constitueix un meravellós espai de llibertat. Una llibertat que s'acabarà algun dia, no en tinguem cap dubte, però que de moment existeix i cal aprofitar-la. Una altra cosa és l'ús que algunes persones en fan, tot degradant la xarxa, en la mateixa mesura que Tele-5, Telemadrid o Intereconomía degraden la televisió. Em refereixo al fet que Internet no sols permet l'expressió lliure del pensament noble, és a dir, el pensament amb nom i cognom, sinó que també admet l'expressió anònima. L'anonimat no és pas dolent per si mateix. El problema és que sovint és utilitzat com a recurs per compensar les mancances, les fòbies i els odis més pregons, i això ho canvia tot. Només cal veure a quin grau d'estirabots, d'insults, de mentides, de desqualificacions, de difamacions i de calúmnies són capaços d'arribar alguns individus execrables quan se senten emparats per l'anonimat. I la prova la tenim en la davallada espectacular que han experimentat els comentaris d'alguns webs importants a partir del moment que han exigit una identificació rigorosa del remitent. Una davallada molt més espectacular, encara, que si haguessin imposat un pagament per comentari. Per sort hi ha gent noble, al món; gent que reflexiona amb el cervell, no pas amb els budells, sobre allò que llegeix. Però n'hi ha d'altra que, mancada d'arguments, conscient de la seva buidor i presonera de la seva ràbia, intenta escopir d'amagat sobre els qui s'expressen a cara descoberta. "Cagacalces de la xarxa", els va qualificar la BBC.

Aquest és el cas del covard que veu en l'anonimat que li ofereix Internet una manera de convertir-se en l'home invisible i apaivagar les seves misèries i frustracions més íntimes insultant, desqualificant o difamant a aquells a qui odia. Normalment per raons ideològiques. El perfil d'aquest no-ningú acostuma a respondre a les següents característiques: home, de personalitat grisa, envejós, mesquí, obsessiu, sectari, intel·lectualment mediocre i amb complex d'inferioritat. La seva praxi a Internet és la següent: només arribar a la feina de bon matí, es connecta, llegeix el nou article de la persona que odia i, tot seguit, digui el que digui i parli del que parli, hi envia comentaris plens de disbarats, de judicis d'intencions i de desqualificacions esperpèntiques que, com és lògic, només aconsegueixen provocar la riallada o el somriure murri del destinatari. I és que el covard d'Internet és més previsible que un ascensor. És tan previsible que es passa tota la jornada laboral entrant i sortint de la pàgina web de l'odiat, rellegint-ne el text, seguint-ne els comentaris i enviant-ne de nous. I un cop torna a casa i engega l'ordinador, comença una altra vegada el mateix procés fins que de nit, ja allitat, la son l'enxampa pensant en l'odiat. Un odiat que, ves per on, l'endemà, tornarà a ser també el protagonista del seu pensament quan es dutxi.

Aquesta és, doncs, la trista i monòtona vida de l'obsés covard: romandre dia rere dia pendent de l'objecte de la seva obsessió. Cosa, per cert, que resulta força hilarant quan l'obsés, com passa sovint, és també un pusil·lànime que detesta l'independentisme desacomplexat de l'odiat. Despullat de dalt a baix, l'obsés no sols veu posada en evidència la seva malaltissa obsessió, també queda clar fins a quin punt depèn d'aquell a qui odia. Es comprèn, per tant, que, quan s'ajunten la pusil·lanimitat, l'obsessió, el sectarisme i la covardia en un mateix individu, la seva vida desemboqui en un estat de subordinació permanent. Talment com una condemna. L'única cosa que l'obsés en treu, de tot plegat, és que, gràcies a tractar-se d'un individu tan galdosament gris, acaba fent realitat el seu somni infantil. És a dir, ser un home invisible.

e-notícies , 7/10/2010