Hi ha llibres molt enriquidors que passen totalment desapercebuts perquè no formen part d'allò que en diríem la gran indústria editorial. Són llibres humils, sense pretensions d'impactar ningú, però plens de reflexions que obliguen el lector a replantejar-se determinades qüestions o que senzillament desemmandreixen la seva consciència i l'empenyen a un canvi d'actitud. Aquest és el cas de Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional (Afers, 2010) que recull el contingut de les jornades que es van celebrar el 2009 a Fraga (Baix Cinca) sobre psicologia i identitat nacional amb textos, entre d'altres, de Quim Gibert, Patrícia Gabancho, Hèctor López Bofill i Francesc Torralba. A través de les seves pàgines, el lector descobreix alguns dels prejudicis sobre els quals es fonamenta la por catalana a transgredir l'statu quo espanyol i li dóna eines per mostrar-se assertiu en camps com ara la creativitat, la literatura, l'ètica, el dret o les emocions, ja que, com diu Susanna Barquín en el pròleg, "quan la llei no respon a un interès general, quan és immoral o no serveix per generar persones més lliures, la transgressió és una forma de desobediència civil que té com a objectiu canviar el marc jurídic vigent per un altre que faciliti la convivència en llibertat".

Sovint no ens adonem que el tarannà submís disfressat de prudència que caracteritza els catalans no és res més que el fruit d'una poderosa rentada de cervell efectuada a través de tots els altaveus i canals de difusió del pensament oficial segons el qual ser catalans seria la nostra manera de ser espanyols. El més interessant del llibre, tanmateix, és l'exposició i l'anàlisi dels mecanismes de què es val aquest pensament per neutralitzar les veus catalanes desacomplexades que reivindiquen un Estat propi. El psicòleg Quim Gibert il·lustra aquesta operació amb aquests dos exemples: "L'estadista Winston Churchill va titllar Mohandas Gandhi d'"advocat mediocre" i de "faquir", quan el líder independentista hindú va deixar en evidència les males arts de l'imperi britànic; i alguns polítics i periodistes espanyols van qualificar Francesc Macià de superb, d'il·lús i de "vell pertorbat", mentre s'estava negociant l'Estatut català a Madrid. En ambdós casos, els insultadors eren persones de relleu social important". És a dir que, "mitjançant el prejudici, es converteixen en odiables aquells qui no accepten sotmetre's a les arbitrarietats, a fi i efecte que, de tan humiliats, abandonin la seva lluita. Una forma de desqualificar una cultura, un grup, unes idees... és generar prejudicis al seu redós".

Patrícia Gabancho, per la seva banda, en un magnífic capítol titulat La creativitat com a transgressió o per què cal que siguem impertinents, escriu: "La base social de la nostra revolta específica, com a catalans, està a canviar d'imaginari. [...] Hem de tenir un imaginari que es correspongui a les nostres arrels de país: una història, un present, un futur. El primer pas per transgredir la realitat és creure que la transgressió és possible i, més enllà, que és necessària." Comparteixo del tot aquest punt de vista de Gabancho, perquè l'acceptació de la legalitat espanyola implica, inevitablement, la renúncia a un imaginari propi i l'enfortiment de les cadenes psicològiques que neutralitzen la nostra capacitat d'acció. No ens adonem que el temps avança a favor d'Espanya en el sentit que minva la nostra autoestima, afebleix la nostra moral i ens lliura als peus de qui acabem considerant amo de la nostra vida. I quan això s'esdevé, ja només li demanem una lectura generosa de l'Estatut que ens empresona tot permetent-nos alguna petita comoditat que ens faci creure que som tan lliures com ell.

Un capítol que em sembla insòlit per la desinhibició amb què blasma la indolència del món literari català davant la degradació nacional de Catalunya és el d'Hèctor López Bofill. No sovintegen argumentacions com aquesta en la premsa del país: "I a la narrativa, què hi trobem? Doncs bàsicament uns anys noranta amb un personatge hegemònic, un senyor que té la seva gràcia, amb uns contes on hi apareix gent desarrelada que tant es podria trobar a Barcelona com a Estocolm, un senyor que en aquests moments és un destacat articulista a un diari en castellà, i aquest senyor és Quim Monzó. Més coses: la novel·la més venuda de la primera dècada del segle XXI, en català i d'autor també català, és la novel·la d'Albert Sánchez Pinyol anomenada La pell freda, una novel·la molt ben construïda, jo crec que d'alta qualitat literària, però on també per parlar del conflicte polític crec que no calia fer allò que va fer, com ara anar-se'n a una illa de l'oceà Antàrtic i explicar la lluita allà entre un supervivent i una colla de rèptils".

Una altra de les parts interessants del llibre –i que subscric plenament– és la de Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia, quan parla de l'ètica com a força per transgredir una legalitat injusta: "Molt sovint allò que fa un discurs ètic és el fet d'identificar determinades lleis o ordenaments jurídics que vulneren el que es considera legítim. D'exemples d'aquests n'hi ha molts i diversos. [...] Exemples de com no coincideix sempre allò ètic amb allò moral. I aquest tipus de distinció és bàsic perquè això converteix algú que fa un discurs ètic, sigui en una aula, ja sigui des d'una tribuna mediàtica, sigui des de l'articulació d'un assaig, en algú que fa filosofia pràctica, en un subjecte de suspicàcies, tant des del punt de vista dels costums com des del punt de vista legal. En ocasions esdevé una espècie de figura impertinent, o fins i tot se'l considera un misantrop, en la mesura en què critica els costums i això no és ben vist. [...] És un tipus de discurs que en la mesura que suma, que desperta consciències, que commou, és capaç d'introduir canvis. [...] És una veu que clama en el desert, però que històricament s'ha anat obrint camí i introduint nous costums que han permès abandonar formes bàrbares i salvatges d'expressió i ha suscitat canvis en el marc legal, que, senzillament, representen transformacions i millores en la qualitat de vida de les persones".

És molt brillant aquesta aportació de Torralba, perquè descriu perfectament l'estigmatització a què es veu abocat tot català que gosa qüestionar el pensament oficial de què parlàvem. Un pensament segons el qual el marc legal espanyol, per injust que sigui, ha de ser acceptat amb resignació cristiana com si fos un designi diví. Cosa que converteix la dissidència en heretgia. El dissident és un heretge perquè desperta la consciència del sotmès i posa en evidència la complicitat de la classe política catalana –tota ella– amb el poder espanyol establert. És la classe política que, ja sigui des de l'oposició o des del govern, ens diu que "no estem prou madurs" per ser lliures o que ara toca "pluja fina" i "política social". Així és com l'ètica queda subordinada als interessos de partit, uns interessos que es fonamenten sempre en una estratègia electoral, mai en una estratègia de país. Per tant, aquesta classe política menteix intencionadament quan, arran de la sentència de l'Estatut de Catalunya, ens diu que som en un atzucac. No és veritat. No som en cap atzucac. Un atzucac no té sortides, la nació catalana sí. La sortida és la independència. Tanmateix, l'atzucac existeix. És l'atzucac en què es troben els qui diuen que la independència ara no toca.

Lletres , núm. 45, octubre-novembre 2010