De molt bona notícia cal qualificar la decisió de l'Ajuntament de Sant Cugat d'escoltar la petició de la secció local d'Esquerra, que demanava la millora de l'aspecte, de l'accessibilitat i de l'enjardinament de la plaça de Barcelona. És una bona notícia, perquè, com ja hem dit altres vegades en aquesta mateixa columna, la plaça de Barcelona és un dels llocs més bonics de la ciutat i que més bé conserva el caliu d'aquell petit poble que antigament va ser Sant Cugat. Cal felicitar, per tant, Raül Grangé i el seu partit per la pressió que han exercit i també l'àrea de Serveis Socials per haver-los escoltat. Tanmateix, queden coses pendents. Per començar, s'imposa amb caràcter d'urgència l'ampliació de les voreres perquè els vianants puguin caminar-hi sense problemes. Les voreres actuals són voreres individuals, en el sentit que només hi ha espai per a una persona. Quan n'hi coincideixen dues, una s'ha d'apartar. Val a dir, però, que l'autèntica reforma de la plaça passa per la seva vianantització. És a dir, per eliminar-hi el pas dels cotxes tot fent-la més accessible als vianants. Especialment a les persones discapacitades, ja que ara mateix constitueix una cursa d'obstacles. L'altra petició d'Esquerra que hauria de ser escoltada és que el monument a Rafael Casanova sigui traslladat del seu actual emplaçament a la plaça de Barcelona o que, aprofitant el canvi, se'n faci un de nou. Cosa que dignificaria el monument, que ara pateix una inadmissible degradació, i retornaria a la plaça els actes oficials que s'hi feien cada Onze de Setembre, quan hi havia el consistori. És cert que Sant Cugat compta amb espais molt agradables i moderns que mostren com hem crescut, però aquest creixement es pot convertir en despersonalització si no sabem conservar els llocs que ens recorden allò que hem estat.