D'uns dies ençà, un diari català està seguint de prop el procés que, segons sembla, s'ha obert a Euskal Herria amb relació a un alto el foc definitiu per part d'ETA. Es tracta d'un seguiment per mitjà d'entrevistes a un conjunt de líders polítics que donen el seu punt de vista sobre la situació actual. Txelui Moreno, portaveu de l'esquerra independentista, diu que "fent un símil futbolístic, l'esquema abertzale, com el Barça, és més que un club. És un sentiment, una forma de vida, de compromís, de solidaritat, motiu pel qual totes les eines repressives utilitzades per l'Estat, des de la tortura fins a la guerra bruta, han estat inútils". I Peio Urizar, secretari general d'Eusko Alkartasuna, comenta el següent: "Tots els presidents espanyols han intentat guanyar punts en aquest tema, perquè saben que qui aconsegueixi fer desaparèixer la violència passarà a la història. Aquesta és una temptació que han tingut tots i que ja va tenir Zapatero, però amb el fracàs del darrer procés va dir que s'havia acabat. Ens consta que ara està variant una mica la seva posició".

Té raó Urizar. Aquest afany de guanyar punts i de passar a la història és inherent a tots els presidents espanyols, tant de dretes com d'esquerres. Tanmateix, si això és així, com és que cap d'ells ha anat més enllà?, caldria preguntar-se. Com pot existir el diàleg entre dues parts, quan una d'elles tanca a la presó el principal interlocutor de l'altra? Un comportament semblant, a més de ser una provocació, no sols endureix el conflicte sinó que traspua una voluntat totalment contrària a solucionar-lo. I és que també és cert que tots els presidents i els seus partits han estat conscients que l'existència d'ETA constitueix una magnífica coartada per aprovar lleis antidemocràtiques, tancar diaris, torturar els seus directius, prohibir llistes electorals, negar el vot a una part de la societat basca, associar la independència a la violència i estafar els votants manipulant les eleccions d'Euskadi en els despatxos. Tots els bascos saben que avui, sense aquest frau, Patxi López no seria lehendakari. I aquest frau és possible gràcies a un pacte entre els dos grans partits nacionalistes espanyols, el Partit Popular i el Partit Socialista.

Amb tot, el desig de Zapatero de passar a la història persisteix. És cert. Però és un desig individual. Un desig que beneficiaria la seva persona, però que topa amb alguns interessos estratègics del seu partit i amb els del seu aliat en aquesta matèria. Només cal veure com treu foc pels queixals el PP quan sent paraules com negociació, pacte o diàleg. Als populars, per raons purament electorals, no els interessa que Zapatero s'apunti cap victòria en aquesta qüestió. Això és obvi. Però també hi estan en contra per raons ideològiques i són capaços de qualsevol baixesa, com ho demostra el fet d'haver pactat l'emmordassament de milers de bascos perquè no poguessin votar. I el mateix es pot dir del PSOE, que, contra les opinions d'experts mediadors internacionals i de la mateixa Unió Europea, es nega a reconèixer la naturalesa política del conflicte. Així és com es barregen la clàssica arrogància espanyola amb els interessos estratègics per dominar un país en el qual, netament, mai no podrien haver guanyat les eleccions. Quina nació, amb un mínim d'autoestima, posaria el seu govern a les mans dels qui la volen subordinada per sempre?

Per això és tan positiu que l'esquerra abertzale projecti a l'exterior cada pas que fa per acabar amb la violència d'ETA. Aquest és un bon camí, perquè obliga el govern espanyol a fer moviments que no faria de cap manera si tot plegat tingués un caràcter intern. Vull dir que l'esguard europeu de la situació exerceix una pressió sobre Espanya que agilita les coses i afebleix actituds obtuses. Amb tot, ETA ha d'acceptar que l'estratègia de la lluita armada com a mesura d'alliberament d'un poble no té cap possibilitat de triomfar en el món d'avui. L'statu quo espanyol, per pervers i fal·laç que sigui, té punts febles que poden posar-lo contra les cordes sense necessitat de matar ningú. L'assassinat, encara que qui el comet el visqui com un acte de guerra, no és res més que una demostració d'impotència intel·lectual que desacredita la causa que el motiva, amb la qual cosa el conflicte no sols es manté irresolt sinó que s'agreuja i s'eternitza. La prova és que els anys passen i la nació basca continua subordinada a la voluntat de la nació espanyola. No és, aquest, un motiu suficient per a un canvi d'estratègia? No és hora ja de canviar les hormones per la intel·ligència?

e-notícies , 4/11/2010