Línia Vallès, amablement, m’ha demanat que faci una síntesi del meu llibre Senyor President. Aquest llibre no és cap balanç del govern de Jordi Pujol ni res per l’estil, és una carta oberta a un president imaginari dels Països Catalans entès com un alter ego de nosaltres mateixos. Som nosaltres, per tant, els destinataris d’aquesta carta que ens enfronta amb les nostres contradiccions i que ens diu que “hi ha un moment d’obligada emancipació en la vida de les persones, un moment en què, assolida la maduresa, ja no consentim que ningú decideixi per nosaltres. Amb l’emancipació nacional passa el mateix; quan un poble pren consciència dels seus drets deixa de ser un poble adolescent i esdevé un poble adult, ja no consentirà mai més que ningú s’atribueixi el dret a dirigir-lo i administrar-lo”. La independència, consegüentment, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú.


Senyor President parla d’aquestes coses, de l’espanyolització, del parany del bilingüisme, de la beneiteria que suposa esperar que Espanya admetrà la injustícia comesa amb Catalunya, sobretot tenint en compte els 30 milions d’euros que ens espolia diàriament. Creiem, els catalans, que algú a qui donéssim 30 milions d’euros diaris, voldria separar-se de nosaltres? Depèn del que li demanéssim a canvi, pensarà algú. Molt bé. Però i si no sols no li demanéssim res a canvi sinó que, a més, consentíssim que governés la nostra vida i ens digués què podem fer i què no podem fer? La resposta, és clar, seria que nosaltres no som generosos, nosaltres som idiotes.

Com podem veure, Senyor President conté una bona dosi d’autocrítica. Cosa que no vol dir masoquisme. El masoquisme i la resignació són per aquells catalans la màxima aspiració dels quals és tranquil·litat i bons aliments. La resignació és el lema dels covards, dels qui han vingut a aquest món a acceptar la injustícia institucionalitzada i que, incapaços de lluitar per la seva pròpia dignitat, pretenen que renunciem a la nostra.

Permeteu-me, per tant, que acabi amb aquest extracte: “Un líder, l’home o la dona capaç d’arrossegar tot un poble, no és aquell que fa que els seus visquin en pau, sinó aquell que aconsegueix una pau justa per als seus. No és la pau dels porucs la pau que volem, president, no és la pau dels anyells, no és la pau dels ignorants, no és la pau dels renegats... La pau que somniem és una pau d’homes i dones lliures, dins d’un poble lliure, amb els mateixos drets i obligacions que els altres pobles lliures del món.”

Línia Vallès , 16/1/2004