El rètol que apareix al començament del film i que diu "basat en fets reals" és un clar indicador que el que veurem no és més que fum. El director, Toni Scott, n'és tan conscient, d'això, que necessita revestir de versemblança una història que no ens aporta res de res perquè sabem de bell antuvi que, passi el que passi –i passen ben poques coses–, no passarà res. Tanmateix, ves per on, aquest és el gran mèrit de la pel·lícula: retenir-nos a la butaca pendents d'una catàstrofe que sabem que no es produirà i d'uns personatges que sabem que no moriran. Cal reconèixer, tanmateix, que això ho aconsegueix, especialment quan el tren s'acosta a la corba tancada d'Stanton. Però l'escardalenca entitat dels personatges, dels diàlegs i de les situacions fa que la banalitat plani tota l'estona sobre la història i que tot plegat esdevingui un telefilm de sobretaula de diumenge. Tant hi fa que sigui un tren, un autobús, un avió o un vaixell. La pel·lícula és la mateixa, i ja l'hem vista moltes vegades.