El veredicte de Catalunya

El veredicte de Catalunya
Finalment el poble de Catalunya ha dit la seva amb relació a la legislatura 2006-2010 i ha expressat de manera clara i contundent el seu rebuig al segon tripartit. El càstig que han rebut Esquerra i el Partit Socialista ha estat tan espectacular que parla per ell mateix. S'acaben així quatre anys d'humiliacions vergonyoses, d'espanyolització inadmissible i de subordinació absoluta i ara caldrà veure si sabrem recuperar l'autoestima perduda. Molt lamentable, per part de les forces castigades, la manca de coratge per assumir la derrota, culpant-ne la crisi econòmica. Però potser ja és normal que qui ha governat des de l'arrogància mori de la mateixa manera, incapaç de reconèixer el seu fracàs. El Partit Socialista ha estat foragitat de la Generalitat perquè s'ha fet ben palès que és un partit nacional espanyol –amb 25 diputats que voten a Madrid al costat del PP en contra dels drets nacionals de Catalunya–, i perquè no és el nostre país, sinó el poder, allò que veritablement estima. Mai, com en la seva etapa de govern, els serveis informatius dels mitjans de comunicació públics havien estat tan escandalosament hispanocèntrics i espanyolitzadors ni la presència i el nivell de la nostra llengua havien davallat tant a TV3.

Pel que fa a Esquerra, no és estrany que hagi estat la més castigada en aquestes eleccions. Tothom sap que va ser ella –"jo tinc la clau", deia un dels seus dirigents– l'artífex dels pitjors quatre anys de la nostra història recent. Tenia raó Joan Ridao, la nit del 28-N, quan va dir que el principal adversari d'Esquerra és Esquerra. És ben cert. Però el que sap més greu és que tot això es podia haver evitat amb més dignitat i menys arrogància. No n'hi ha prou de tenir afinitats de caràcter social per formar govern amb una altra força política, cal també, sobretot, tenir un mateix model de país. I el model de país d'Esquerra i el del Partit Socialista no tenen res a veure. O potser sí? El model d'Esquerra, en principi, es diu –o s'hauria de dir– Catalunya, i el del Partit Socialista es diu Espanya. I com que són models incompatibles, perquè el segon exclou el primer i només n'admet la subordinació, la coalició Esquerra-PSOE estava condemnada al fracàs. Hi ha fórmules que poden funcionar en un Estat independent, però mai en un país que no pot fer polítiques socials perquè no gestiona els seus recursos i és víctima d'una espoliació inèdita a Europa.

Tampoc no es pot transitar per una legislatura practicant la claudicació i predicant la pluja fina i l'autonomisme social i, tot d'una, en els darrers quinze dies, fer un gir parlant d'independència. Les consultes van sorgir de la societat civil precisament com a reacció a tanta passivitat. Que preguntin als pares de la consulta d'Arenys de Munt el menyspreu amb què la direcció d'Esquerra va acollir la idea. Va ser després, quan la idea es va estendre com una taca d'oli, que la cúpula republicana va voler capitalitzar-les. Per això en aquesta campanya hem vist uns cartells amb el rostre de Joan Puigcercós i el lema "Referèndum per la independència". Puigcercós, desesperat davant dels pronòstics, va intentar postular-se com l'Alex Salmond català. Però va oblidar un detall, i és que, a diferència de Puigcercós i d'Esquerra, Salmond i el Partit Nacional Escocès no homenatgen dirigents feixistes a la seu del govern d'Escòcia. I encara menys, dirigents responsables de l'assassinat de la màxima autoritat del país i del seu partit.

El Singular Digital , 30/11/2010