El passat 2 de desembre, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, va tenir lloc un dels actes interessantíssims que la regidoria de Cooperació, Immigració i Igualtat del nostre Ajuntament ha dut a terme enguany sota el títol "Sant Cugat contra la violència de gènere". Tanmateix, en aquest acte, a càrrec de Carme Garcia Ribas -que va substituir Miguel Lorente Acosta, delegat del govern espanyol en aquesta matèria, per un compromís d'última hora-, no es va parlar de la violència explícita, sinó d'aquella violència que no és percebuda com a tal. És a dir, els estereotips als quals la dona se sotmet, de manera inconscient, en la vida quotidiana. Estereotips com ara l'obligació d'agradar, de complaure, de ser dòcil, d'ocupar sempre un espai secundari amb relació a l'home i de satisfer els seus desitjos. Talment com si ella fos un hoste de la societat, més que no pas una part indestriable d'aquesta. Estereotips, en definitiva, que no jutgem com a violència, però que constitueixen una agressió psicològica molt perversa, perquè condicionen de dalt a baix la vida de les dones i les transforma en una projecció viva del rol que els homes els hem adjudicat. Per això les dones tenen més tendència a fer el que s'espera d'elles que no pas allò que elles voldrien fer realment, la qual cosa les converteix en una identitat feble, insegura, poruga, submisa i amb tendència al sentiment de culpa. Una identitat, al capdavall, que acaba acceptant les agressions físiques i psicològiques com a signe de normalitat i perpetuant-ne, indefectiblement, la cadena de submissió. Hauríem de reflexionar en profunditat sobre aquesta qüestió, perquè, sense adonar-nos-en, la nostra indolència ens converteix en reproductors d'un model de societat que limita el ple desenvolupament de la dona i viola el seu dret a ser ella mateixa.